Les patronals catalanes (Fomento Nacional del Trabajo, FEPIME i PIMEC) i els sindicats institucionals (CCOO i UGT) han signat l’Acord Interprofessional de Catalunya (AIC) amb vigència fins al 31 de desembre de 2017.
Aquest pacte, etiquetat pels signants com a una eina de concertació social, estableix orientacions, recomanacions i criteris pel desenvolupament de la negociació col·lectiva, del Tribunal Laboral de Catalunya i de l’Observatori de la conjuntura econòmica.
Des d’Embat, organització llibertària de Catalunya, hem de dir curt i ras que no és altra cosa que l’aplicació pràctica de la darrera reforma laboral. Per cert, plantejada pel PP i amb la col·laboració i el suport, entre d’altres, de Convergència i Unió.
Al 2012, la majoria de les organitzacions sindicals van convocar dues vagues generals: el 29 de març, contra la setena contrareforma laboral de la transacció democràtica; i, el 14 de novembre, contra les polítiques d’austerici del Govern estatal i d’altres administracions (coincident amb vagues generals a Itàlia, Grècia, Portugal…)
La demanda de continuïtat en les mobilitzacions, plantejada pel sindicats alternatius i combatius i els moviments socials, va ser bandejada pels sindicats institucionals i pactistes amb una hipotètica crida a una resistència numantina empresa a empresa, sector a sector i conveni a conveni.
Tres anys després, podem confirmar que va ser una fugida d’estudi. Els sindicats institucionals han signat tots els EROs i tots els convenis a la baixa que se’ls han posat pel davant. Només en el casos en què els seus sectors crítics (especialment de CCOO) o altres sindicats combatius han tingut majories entre les plantilles la situació ha estat diferent.
Els EROs pactats (Andalusia; Telefònica, entitats bancàries…), les targetes black (Bankia i altres), el cobrament per prestacions de treva social (Panrico, Banca, Telemàrketing…), les subvencions de l’Estat i d’altres administracions, la consideració legal de sindicats majoritaris (a l’estil monàrquic), les comissions paritàries, els consells d’administració i/o consells socials… conformem un panorama de concertació interclassista, corrupció capitalista i allunyament de les classes populars.
On ha estat la veu i la força de les grans organitzacions sindicals mentre les classes populars patíem acomiadaments, desnonaments, atur, exclusió social, precarització laboral, pèrdua de capacitat adquisitiva…? Silenci absolut o pacte vergonyós!
L’AIC és més del mateix: més flexibilitat per acomiadar en funció dels interessos de les empreses; major vinculació dels salaris a la productivitat de les empreses, amb la seva desvinculació de l’IPC i l’eliminació dels complements d’antiguitat i d’altres; més capacitat de les empreses per distribuir irregularment les jornades de treball i dificultar la conciliació de la vida i del treball; més poder a les mútues per decidir sobre la salut de les treballadores;…
En definitiva, més acceptació del discurs neoliberal i dels interessos capitalistes.
Des d’Embat saludem la roda de premsa conjunta del sindicalisme combatiu i alternatiu català (CGT, COS, I-CSC, IAC, Co.bas) i desitgem que es produeixi una unitat d’acció (a la qual, ens agradaria que s’incorporessin CNT i Solidaritat Obrera i altres) contra les conseqüències antisocials de l’AIC.
També, volem ressaltar la necessitat d’un treball mobilitzador conjunt del sindicalisme combatiu, els moviments socials i les organitzacions anticapitalistes. I, des d’aquesta declaració refermar la voluntat d’Embat de participar activament.
Catalunya, 27 de novembre de 2015
