Edurne Bagué*
El municipi com territori a enfortir, a resignificar i recuperar. El municipi com l’espai comú articulat pels vincles fonamentals de les persones que l’habiten i que se’n senten part. El municipi com la unitat de sentit territorial més propera. Això és, el municipi com l’espai que es viu, que existeix, que és real, que ha de proveir de les necessitats bàsiques i complir amb criteris de justícia social i ecològica. L’espai on els polítics tenen cara, nom i cognom, i on las capacitat d’agència és real, concreta, possible i visible, i no quelcom abstracte.
Tot això comporta la necessitat de pensar un model de gestió de l’aigua que inclogui la dimensió social (valors simbòlics, organització social, diferències entre estructures socials cultura política i econòmica). Però no un model tancat i impositiu, sinó obert i dinàmic, capaç de no tancar-se en ell mateix, però no per això ha de ser menys sòlid i consistent. En aquest sentit, la (re)municipalització es converteix en l’espai que fa possible la creació de noves propostes de gestió del bé comú en un context municipal, en tant que un dels seus punt forts com a concepte és el seu caràcter local.
Construcció de territori, municipalisme
Quan parlem de (re)municipalització no parlem en stricto senso de la recuperació de la gestió d’un servei que retorna des de la gestió privada, entre d’altres coses, perquè no tota la casuística respon a aquesta primera idea. Hi ha casos de municipalització, és a dir d’atorgar per primera vegada la gestió del servei al govern municipal i hi ha casos de recuperació per part de l’ens públic.
Podem dir que (re)municipalitzar implica una gestió pública, entesa com comú, per a partir de tres eixos fonamentals, tals com, el caràcter eminentment local, amb una estructura més democràtica, és a dir, amb eines pròpies que garanteixin l’exercici de la democràcia directa, participació substantiva o “control social ciutadà” i ecològicament sostenible. D’aquesta manera (re)municipalitzar és un concepte, una idea de transformació que transcendeix el camp de la gestió.
Els tres principis sobre els quals se sosté i que la defineixen poden ser adscrits a formes de gestió vinculades amb el marc dels nous comuns, que al seu torn, beuen de diferents fonts de praxis històriques i que comparteixen principalment que l’àmbit social i el polític van de la mà i són fruit de la co-responsabilitat, és a dir, de la responsabilitat compartida.
Aquests tres eixos, són informadors de varis aspectes, però aquí ens centrarem en desenvolupar com la (re)municipalització es relaciona amb re-territorialització en termes polítics, socials i ecològics.
En termes ecològics
Entendre l’aigua com bé comú implica la inclusió de l’esfera de l’entorn com element central i no perifèric, per tal de donar forma al precepte “ecològicament sostenible” des de la visió sòcio-ecológica, segons la qual les societat humanes són sempre en relació amb el medi en el qual existeixen, en tant que també en són part, però no de forma determinista, sinó en termes d’interrelació. Laval i Dardot (2015), s’adonen que “no es tracta tant de protegir ‘béns comuns’ fonamentals per a la supervivència humana, com de transformar profundament l’economia i la societat invertint el sistema de les normes que amenaça ara de forma molt directa la humanitat i la natura”, fent referència al fet que la noció de bé comú i el seu vincle amb el quefer ecològic no es donen en els termes històrics i clàssics de la gestió comunal, sinó en una traducció epistemològica i ontològica del món.
La perspectiva sòcio-ecológica trenca amb la tradicional visió històrica centrada en la dicotomia cultura-natura, en la qual, la natura és exògena a la cultura, quan en realitat, com analitzen els estudis de paisatges culturals, tal divisió és més de caràcter epistemològic que no material. Aquesta epistemologia ha transcendit i permeat durant segles en la visió de la relació de l’ésser humà amb el seu entorn i encara avui guia de forma generalitzada la majoria de polítiques relatives al medi ambient i l’imaginari col·lectiu. En canvi, des de la visió sòcio-ecològica, l’entorn no està fora de l’ésser humà i les seves societats, sinó que l’ésser humà és un element més d’aquesta complexa amalgama que són els ecosistemes entesos com sistemes complexos. L’entorn forma part de les pròpies societats humanes introduint un canvi diametralment oposat al paper que se li dóna al medi ambient i la dimensió ecològica en el marc de gestió predominant fins a dia d’avui.
En el model predominant l’entorn, la majoria de vegades, és incorporat a la normativa i la gestió des del marc de l’economia ambiental, que es caracteritza per una valoració monetària dels beneficis i els costos ambientals, ja que parteixen del supòsits de l’economia estàndard (Aguiler Klink, 2011). Aquest fet afavoreix la cerca de l’augment del valor de l’aigua com a mercaderia, de tal manera que la sotmet a una lògica de valor de canvi en la qual ha de proporcionar beneficis, alhora que l’allunya del seu valor d’ús, que afavoriria la possibilitat de regeneració dels cossos d’aigua. De fet Wood (2008) detecta que en les polítiques ambientals no es té en compte un element clau per tal d’afavorir la recuperació d’aquests cossos d’aigua: el temps. Si els temps que requereixen els ecosistemes per la recuperació de les seves condicions no són tinguts en compte (per tant inclosos en els projectes i en la intensitat i formes d’ús), els resultats en termes de protecció i millora d’aquestes polítiques són escassos. Des del marc ambiental, la relació en termes ecosistèmics no varia i la gestió es continua plantejant des de la separació entre gestió i els seus efectes en els ecosistemes dels quals també formen part les societats humanes, per tant, aquestes també són receptores dels efectes derivats d’aquesta perspectiva gestora. Aquesta orientació comporta la implementació de polítiques que mantenen la sobreexplotació dels aqüífers, de protecció econòmica i el foment dels mercats de l’aigua.
Des del marc de la (re)municipalització el que transcendeix és la relació amb l’entorn en termes de resiliència, això és, usar l’aigua a partir de la disponibilitat real, des de la lògica dels sistemes sòcio-ecològics complexos. Per això és important la realització d’estudis per determinar els umbrals del sistema hidrològic de cada zona i per tal de tenir elements bàsics que ens permetin establir les polítiques més apropiades per a la transició social i econòmica necessària a tal efecte, sempre sense perdre de vista, que la transversalitat democràtica no és aliena a la resiliència ni al model sòcio-ecològic, sinó tot el contrari. Justament aquest marc permet aprofundir en una democratització de l’espai local i els mecanismes de preses de decisions. Aquests elements possibiliten replantejar els principis i les prioritats en els usos de l’aigua, ampliar els actors que formen part dels processos de preses de decisions, la coordinació amb altre localitats, replantejar les formes d’avaluació i els criteris de gestió.
En termes polítics
Com s’ha anat veient, (re)municipalitzar no és un acte de dimensió gestiva. A part d’ecològic, és sobretot, un acte polític i social que implica, més enllà de la recuperació de la gestió, fomentar que aquesta tingui arrelament amb el l’espai en el qual es dóna i desenvolupa.
Que la (re)municipalització posi èmfasi en l’escale territorial local és altament representatiu d’un canvi de model més profund. És una passa cap a un model territorial descentralitzat i basat en la coordinació. Un model de proximitat que ha d’incloure necessàriament, per la seva coherència epistemològica, el trencament amb aquelles lògiques basades en les dicotomies “dis-fora”, centre-perifèria i la deslocalització de les preses de decisions.
La (re)municipalització sorgeix com una resposta a l’acaparació que les darreres dècades ha sofert, en aquest cas, el servei bàsic d’abastament d’aigua urbana de les ciutats, per part de grans multinacionals com AGBAR. S’ha d’afegir que la casuística dins el propi Estat Espanyol és variada, i més encara quan ens referim a escenaris com els d’Amèrica Llatina, que són de gran rellevància per l’impuls d’aquests camins i una valuosa font de coneixement que enriqueix els debats sobre experiències de (re)municipalització d’aquest servei, però sempre sense perdre de vista que més enllà de les privatitzacions, el servei d’abastament d’aigua urbana es troba en una situació molt diferent a la dels països europeus.
Ara bé, no es pot obviar ni deixar al calaix del desconeixement que històricament la gestió de l’aigua en la majoria de ciutats europees, ha estat en mans privades. Però aquí no parlem de propietat, és a dir, no ens quedem en el qui, sinó que el debat en el qual ens centrem s’obre cap al com. És a dir, més enllà d’una gestió pública, aquesta ha de ser realment democràtica i transparent. Per tal que ambdues “paraulotes” tinguin sentit, s’han de transcendir les fórmules generalitzades de participació social per anar cap a propostes de praxis en la qual la ciutadania en sigui una part imprescindible alhora de prendre les decisions. Aquesta és una de les grans portes que obre el caràcter local de la (re)municipalització.
Tot i això, totes aquestes virtuts no són quelcom que vingui donat per defecte. Hi ha que lluitar-ho i construir-ho i aquest és el seu gran avantatge, en tant que el seu caràcter local permet trencar amb la lògica gestiva homogeneïtzadora que predomina en aquesta materia. Tot aquest paradigma parteix de l’aigua com bé comú. La importància del caràcter local radica en el propòsit de desmercantilitzar la concepció que marca les actuals formes en la seva gestió que busquen la seva estandarització. Per tant, per la seva noció a bé comú de caràcter local, la gestió de l’aigua se situa en un marc que permet pensar la seva gestió a partir de certs criteris i principis bàsics consensuats que han de ser compartits, però amb la inclusió en l’estructura de l’espai i el marge suficient per la incorporació de formes locals d’organització.
En aquest sentit es construeix territori ja que el que es contempla és la proposta de formes de gestió vinculades a l’espai i les seves localitats, això és, en termes sòcio-ecològics, on les persones formen part d’aquesta gestió tenint el control sobre les preses de decisions. D’aquesta manera les institucions municipals són alhora socials i polítiques, en tant que qui pren les decisions són les pròpies persones, i no espais merament polítics desllindats del seu entorn i la ciutadania. La creació d’estructures d’àmbit local implica la construcció d’autonomia en les preses de decisions que involucren el propi espai, per això (re)municipalitzar, en tant que es tradueix en la construcció d’estructures de preses de decisions i autogovern sobre temes vinculats amb el dia a dia de les persones, és una recuperació d’espai de poder, i en aquest sentit, forma territori.
Podríem dir per concloure, que amb la(re)municipalització es materialitza, això és, pren cos i forma, un canvi profund com ho és l’escala local i tot allò que se li associa en termes polítics, socials, econòmics i ecològics, generant una tensió important front els mecanismes que viren vers la deslocalització com forma d’entendre, viure i gestionar el món, amb els seus efectes de devastació social, ecològica i de concentració de poder en les preses de decisions.
Relocalitzar i descentralitzar impliquen recuperar l’autonomia i l’autogovern, per tant, recuperació de la capacitat de decidir sobre els principis de gestió de l’abastament, la seva organització i la seva distribució a partir de criteris propers a les necessitats socials i ecològiques de l’entorn directe de la localitat. Des d’una comprensió del poder com relacions, la descentralització, en tant que augment de competències, i per tant, de capacitat de decidir de forma autònoma i sobirana, comporta enfortiment locl front les tendències centralitzadores i deslocalitzadores. Es tracte doncs d’entendre el municipi com l’espai comú.
És important assenyalar que en la (re)municipalització el territori-municipi és entès com un node que alhora és part d’una xarxa extensa. Una concepció de node com espai de confleuència de relacions, com una unitat oberta i un sistema complex dins del qual les preses de decisions són compreses en termes de co-responsabilitat i autonomia. Però no com comunitat o unitat tancada, si no immersa en una xarxa d’interrelacions interdependents, alhora necessàries i base de la praxis instituent.
*Antropòloga, Doctoranda CIESAS CDMX, Especialitat: Agua, sociedad y cultura. Militant d’Embat