per José Antonio Gutiérrez D.
Els recents esdeveniments que sacsegen a Veneçuela reflecteixen no solament el nivell d’ingerència que EUA manté a la regió o la tendència colpista omnipresent a l’elit veneçolana que practica amb detall el manual après de l’estratègia colpista a Xile. Reflecteix, abans de tot, les tensions latents en el model veneçolà que han de començar a resoldre’s des d’a baix, mitjançant la lluita. Avui és quan més necessitem la crítica com a eina fonamental dels revolucionaris, en lloc d’una actitud de passiva aprovació a tot quant faci la dirigència bolivariana.
La gènesi del bolivarianisme
Un fet que va marcar la història recent de Veneçuela va ser el “Caracazo”, gegantesca i espontània mobilització popular en contra de mesures d’ajust estructural decretades pel govern socialdemòcrata de Carlos Andrés Pérez en 1989, ofegades en la sang d’entre 500 i 2.000 veneçolans. Sorprèn que fins a la data no existeixin xifres fidedignes del nombre de morts, la qual cosa en certa mesura reflecteix la seva condició de “nadies”, de “d’un sol ús”, de “marginals”. Després de guanyar-se una reputació per la seva intentona colpista en 1992, resposta directa a un govern vist àmpliament com a il·legítim per les capes populars, el militar retirat Hugo Chávez Frías es presenta a les eleccions de 1999, com un foraster en als cercles de poder que durant el període com a Punt Fix, es van repartir les quotes burocràtiques entre dos partits. El seu discurs populista i directe, la seva denúncia de el status quo, cada vegada més desgastat per la crisi petroliera que erosionava les xarxes clientelistes i les corrupteles, van capturar immediatament la fascinació de les majories alienades del sistema polític-econòmic.
Malgrat que les seves primeres mesures redistributives van ser tímides, Chávez immediatament es va guanyar l’antipatia de l’elit perquè per primera vegada en la història de la república eren desplaçats dels cercles de poder. Aquest canvi abrupte es va ratificar en l’assemblea constituent de 1999 on els vells partits van acabar per desaparèixer. En la nova Constitució, que avui fins a la pròpia dreta encapçalada per Capriles reclama, es van establir certes garanties socials i drets fonamentals que han beneficiat a sectors fins llavors exclosos d’accés a salut o a educació, a contravía de les tendències neoliberals hegemòniques al món. També s’assagen rudiments de formes participatives de democràcia mitjançant la institucionalització del Poder Ciutadà. En la perspectiva garantista, aquesta Constitució és gairebé única a reconèixer el dret a la desobediència civil en cas que el govern violi la Constitució.
Avui la discussió no pot reduir-se a aixafar al colpisme. També cal aixafar la inèrcia, el burocratisme, el culte estatalista. Ambdós es reforcen mútuament. Cal lluitar per una alternativa socialista i llibertària, doncs les victòries a mig fer no són sinó derrotes a la llarga.
Els anys que van seguir a la Constitució van ser moments decisius en el viratge a l’esquerra del projecte polític chavista; a cada intent d’enderrocar-ho del poder, les masses a la base social del projecte bolivarià van respondre amb l’aprofundiment de les seves demandes. Algunes d’aquestes mesures van incloure el cop d’Abril del 2002 i després va venir l’aturada patronal de desembre del 2002 a febrer del 2003, ambdues derrotades per la decisiva mobilització popular i el suport de l’Exèrcit al procés. L’aturada patronal, que va tenir com a epicentre la paralització de la producció petroliera, va veure els treballadors autogestionar sectors d’aquesta indústria per mantenir l’economia en peus. En aquest procés, la classe capitalista rentista es va desgastar i importants sectors d’aquesta es van veure desplaçats d’un important centre del poder quan Chávez va acomiadar a 19.000 tècnics, gerents i comandaments mitjans. Amb això, el projecte bolivarià va prendre el control de la renda petroliera i es va aplicar a programes socials anomenats “missions” amb els quals van portar els recentment conquistats drets socials a les zones més marginalitzades del país. Però també en aquest mateix procés, es va acabar amb l’experiència d’autogestió petroliera i, amb noves cares, es va tornar a la mateixa dinàmica laboral d’abans.
Però és només després del triomf en el referèndum revocatori de 2004, que el 2005 es va atrevir a declarar públicament el seu projecte com a “socialisme del segle XXI”.
El socialisme del segle XXI
En aquest moment, Chávez defineix els cinc motors per a la construcció del socialisme: nacionalització de les telecomunicacions i l’electricitat; control del 60% de PDVSA i de les operacions multinacionals petrolieres; reforma constitucional declarant a Veneçuela una república bolivariana i socialista; educació política i lluita ideològica per superar els prejudicis capitalistes, nou ordenament territorial, administratiu del país concordant amb les necessitats del poble; desenvolupament d’organismes de poder comunitari. Es pretenia, amb aquestes mesures, passar del desenvolupisme al poder popular.
Les primeres mesures de promoció de poder popular, com els comitès de terres urbanes, van ser, invariablement, produïdes des d’a dalt, mentre l’èmfasi fonamental seguia sent la redistribució mitjançant les missions, les quals es van fer hàbilment passant per alt les estructures de la burocràcia administrativa de l’Estat, barrejant la mobilització social amb la participació de l’Exèrcit. Amb elles, s’han aconseguit potser els més espectaculars assoliments del projecte bolivarià, com la virtual eliminació de l’analfabetisme.
Altres iniciatives han donat resultats més contradictoris a causa de les distorsions de l’economia rentista-petroliera i la malaltia holandesa, així com a la persistència de l’Estat clientelista i hipertrofiat. La reforma agrària és un bon cas d’això. Veneçuela importa un 70% dels aliments, té un 12% de població rural i el 5% dels propietaris en 1997 controlaven el 80% de la terra. Des del 2005, diversos camperols han rebut terres i s’ha estimulat la migració camp-ciutat; no obstant això, no ha estat fàcil aconseguir la meta de la sobirania alimentària perquè la distorsió de l’economia petroliera fa que la producció d’aliments sigui més cara que la dels veïns. Paradoxalment, Mercal, els magatzems subsidiats venen la majoria del menjar importat perquè els seus preus són més populars. A la lenta expansió de la producció alimentària (per darrere de la demanda), se suma el problema del sabotatge productiu i l’acaparament.
També el control obrer és contradictori. Les primeres expropiacions de Chávez es van donar cap al 2005, quan algunes empreses van passar a control obrer o compartit amb l’Estat. Però obrers radicalitzats que demandaven abandonar els esquemes patronals de gestió, considerar no solament el lucre sinó la necessitat i la sostenibilitat com a criteris productius o acabar amb la divisió entre treballadors manuals i intel·lectuals, van trobar els seus més aferrissats enemics en el propi ministeri del Treball, mentre Chávez es distanciava dels “radicals” fins que en el 2009 va reprendre l’interès en ells per a lluitar contra els “corruptes”. Moltes empreses van quedar aïllades, en un trampós “socialisme en una fàbrica”, mentre sectors d’esquerra denunciaven aquest aventurerisme optant per esquemes purament estatalistes. Però més enllà de les indústries existents, el somni de diversificar l’economia segueix sent elusiu: l’economia segueix dominada per la renda petroliera i la creació d’iniciatives com a cooperatives cauen en un cercle viciós: la taxa d’intercanvi distorsionada per l’economia rentista no ajuda a la competitivitat al mercat segons les lleis capitalistes vigents a Veneçuela i la regió, i els subsidis i suports a aquestes iniciatives de diversificació depenen de la renda petroliera, la qual cosa reforça la debilitat estructural de l’economia productiva.
Estat comunal?
Un aspecte important de com el projecte bolivarià entén el poder popular, és el desenvolupament dels consells comunals, que serien la base del que Chávez va anomenar la transició de l’Estat burgès a l’Estat comunitari. Aquests consells, inspirats en l’experiència participativa de Porto Alegre, són mecanismes comunitaris per al desenvolupament i implementació de projectes de la comunitat. Però han enfrontat l’oposició de cacics locals, d’agències de l’Estat i del propi sistema bancari que hauria de finançar aquests projectes. Les estructures clientelistes de la política tradicional i dels buròcrates desconfien de les experiències comunals que es tornen massa independents.
Encara que s’ha reduït la pobresa, la desnutrició i l’analfabetisme ha estat eradicat, la qüestió del poder segueix sent l’aspecte tirant del que depèn no solament l’aprofundiment de el “procés” sinó que el mateix manteniment de l’assolit en aquesta dècada i mitja d’experiments socials. Malgrat la interacció d’iniciatives des dels de baix amb les d’a dalt, les contradiccions entre l’Estat i les comunitats segueix sent l’element que defineix la dinàmica política del procés. Particularment perquè l’Estat, des del desplaçament dels antics “puntofijistas” dels espais de poder, s’ha convertit en el nínxol d’aquesta classe dominant tradicional, alhora que els qui han arribat nous a l’Estat han adquirit ràpidament les pràctiques corruptes, verticals i clientelistes que ho han caracteritzat per dècades. Des d’aquests nínxols, boicotegen el canvi i es lucren, mentre vesteixen camises vermelles vermelletes. El chavisme ha privilegiat, la majoria de les vegades, als buròcrates obedients per corruptes que siguin i ha fet els ulls grossos davant les tallades que es porten. Tancar la vista davant d’això enforteix a la dreta, encara que es tracti de silenciar als sectors populars que l’han denunciat. “Lo malo de la rosca es no estar en ella“. Així resa un conegut dit colombo-veneçolà.
L’absència de lideratges col·lectius, el cabdillisme i el verticalisme, representats en la lògica de l’Estat, han estat els principals enemics d’aquest procés de transformacions socials. Això va quedar en evidència davant la mort de el “comandant” al març del 2013.
L’actual conjuntura: aprofundir o acabar el “procés”?
Després de les eleccions municipals al desembre, que la dreta rentista va utilitzar com una espècie de referèndum, de les quals el chavisme va sortir airós, la nova devaluació decretada dóna oportunitat perquè aquests sectors tornin a prendre’s els carrers després d’una dècada de cap cot. Els qui s’han lucrat amb la fugida de capitals mitjançant el milionari desviament de recursos provinents del petroli a comptes privats a l’estranger mitjançant el sistema nacional d’administració de divises, CADIVI han posat el crit d’alarma amb l’anunci que aquest sistema seria reemplaçat per un nou (CENCOEX), i xisclen contra la inflació i el desproveïment que, en gran mesura, ells mateixos han creat. No oblidem que en aquesta guerra econòmica, més de 50.000 tones d’aliments de primera necessitat acaparades han estat requisades des de començaments del 2013 mentre empresaris de diferent signe han vingut especulant amb el comerç internacional, com el cas dels electrodomèstics, amb taxes de guany del 1000%.
El problema no és que aixequin cap, sinó que els seus privilegis no hagin estat tocats i que des de les seves fortaleses encara tinguin recursos i organització per defensar el privilegi absolut. El problema és que els sectors populars que volen aprofundir el seu poder, control, la seva autonomia siguin continguts, sinó reprimits, mentre els de sempre veuen els seus privilegis amenaçats però no tocats, en una situació que haurà de definir-se tard o d’hora. El problema és que no s’aplique al capitalisme financer un control de la banca del comerç exterior, que no existeixi un control popular del comerç, ni sancions a l’acaparament que juga amb la gana del poble. El problema, en paraules de Roland Denis, és aquest:
“model d’un capitalisme d’Estat rentista i paràsit, que sota les seves polítiques de control, concentració de poder i substitució del control social pel funcionariato tecnócrata o burocràtic; no només ha fet als rics més rics, malgrat el seu altruisme i polítiques de justícia social, sinó que ha aixafat a les forces productives i creadores d’una societat obrera i de petits productors privats i cooperatius (…) Desespera a les classes mitjanes productores, torna boja tota la demanda de consum cada vegada més insatisfeta, evidencia la seva incapacitat de respondre per via de l’economia d’Estat (sigui d’importació o de producció, les empreses d’Estat estan sent fallides per aquesta mentalitat inútil dedicada a destrossar la productivitat social). Reactiva la corba d’empobriment per la inflació, i aviat de desocupació, per la improductivitat econòmica, minvant dia a dia el valor del treball, qualsevol que sigui el salari nominal.”[1]
Hi ha només dues maneres d’enfrontar la conjuntura: una és mitjançant la repressió als mobilitzats i les crides a la conciliació als organitzadors de la mobilització. Aquesta és l’aposta que fins al moment ha fet Maduro. L’altra, és deslligar la força popular i aprofundir les transformacions socials en una perspectiva socialista i llibertària per desmuntar aquesta elit paràsita i rentista que dessagna al país i que no estarà contenta fins a no veure l’amenaça –més imaginària que real- de l’abolició del privilegi dissipada definitivament.
A part de les mesures immediates (com l’harmonització del preu de la gasolina, frenar la fugida de capitals, l’especulació i l’acaparament) és imprescindible comprendre la real naturalesa de les contradiccions socials que enfronta el “procés”. No n’hi ha prou amb reconèixer que aquest no és perfecte o que, naturalment, té contradiccions. Aquestes contradiccions i limitacions han de ser assenyalades, discutides, criticades, corregides. No es pot tancar files entorn d’elles, justificar-les, ni molt menys, convertir-les en virtut i tancar els ulls davant l’impecable “lideratge” del cacic de torn.
El poble avui no pot ser un agent passiu ni un mer grup de xoc del govern: ha de reclamar la seva capacitat d’agència política, de protagonisme, una agenda pròpia, doncs el socialisme no serà construït des de l’Estat. La descentralització, el desenvolupament autònom dels organismes de poder popular i control social és una tasca imprescindible en l’actual moment. Ha d’haver-hi una transferència del poder des de l’aparell estatal als moviments populars i la seva organització. En l’Estat sobreviu l’antiga classe del poder i els nouvinguts assumeixen els mateixos vicis. No serà des d’allà des d’on es construirà la societat igualitària doncs per definició l’Estat reprodueix activament la desigualtat i l’asimetria en el poder. Com planteja el periodista Iain Bruce, analitzant el procés bolivarià “Com podrien oposar-se a l’aparell existent els qui van arribar al poder a través d’ell? (…) es fa cada vegada més clar que molts dels nous habitants d’aquest vell edifici (…) estan bastant contents amb la seva nova llar i tenen una silenciosa tendència a aixafar a tot aquell que suggereixi que aquest hauria de ser esfondrat per construir alguna cosa totalment diferent”[2].
Avui la discussió no pot reduir-se a aixafar al colpisme. També cal aixafar la inèrcia, el burocratisme, el culte estatalista. Ambdós es reforcen mútuament. Cal lluitar per una alternativa socialista i llibertària, doncs les victòries a mig fer no són sinó derrotes a la llarga.
26 de Febrer, 2014
[1] “Desactivar el Fascismo” 22 de Febrer 2014
[2] Iain Bruce “The Real Venezuela”, 2008, p.184
____________________________________________
Font: http://www.periodico-solidaridad.cl/2014/02/26/venezuela-en-la-encrucijada/
