Colin Ward va ser un dels anarquistes britànics més influents durant més de seixanta anys, des d’el final de la segona guerra mundial. Ha influït en els moviments anarquistes de tot el món. Els seus llibres continuen reeditant-se i llegint-se àmpliament. Fou un dels editors del diari Freedom al llarg de 40 anys així com de la revista de teoria Anarchy. Des de la seva mort als 85 anys, el 2010, s’han publicat “Colin Ward reader” (Wilbert & White) i una col·lecció d’assaigs d’autors diversos sobre ell: “Life, times and thought” (Levy).
Colin Ward reader comença: “Colin Ward… fou el defensor de l’esquerra llibertària més persistent i articulat a Gran Bretanya de la segona meitat del segle XX” (Wilert & White; v). La col·lecció d’assaigs comença: “Colin Ward fou un dels pensadors i activistes més significatius dins el moviment anarquista britànic…” (Levy; 7)
No tots els anarquistes estaven d’acord amb els seus punts de vista. Albert Meltzer, va escriure: “Colin Ward… va fundar la revista Anarchy el 1961… i va ajudar a retardar el moviment…[pel] seu reformisme…… Anarchy no ha ajudat en res, al reforçar el mite d’un anarquisme no-violent, burgès i esterilitzat que podria ajudar el capitalisme en les seves dificultats… en termes d’anarquisme revisionista… ” (Meltzer; 322).
Personalment, jo estic més d’acord amb la versió revolucionària de l’anarquisme de lluita de classes i de comunisme llibertari de Meltzer que no pas amb la versió reformista de Ward. No obstant això, a diferència de Meltzer, crec que Ward va fer contribucions molt útils a la teoria anarquista — aportacions de les qual revolucionaris (i altres) poden aprendre.
L’anarquisme com una teoria de l’organització
Colin Ward va escriure: “els anarquistes defensen el principi d’autonomia com a oposat al d’autoritat en tots els àmbits de la seva vida personal i social” (Wilbert & White; 37).
Tal i com ell ho veia, les institucions socials s’han d’organitzar de manera que siguin “(1) voluntàries, (2) funcionals, (3) temporals i (4) petites… Trobem la manera a través de la qual les funcions a gran escala es puguin esmicolar en funcions susceptibles de ser organitzades per diversos grups petits i funcionals que puguin connectar-se federalment.” (W & W; 48) Coherent amb aquesta “teoria anarquista de la organització”, ell va escriure “la teoria de l’ordre espontani: que donada una necessitat comuna, fa que un grup de gent provi, s’equivoqui, improvisi i experimenti, evolucionant del caos a l’ordre, un ordre que serà molt més durador que qualsevol altre imposat des de fora” (W & W; 49). Ell ho va resumir brillantment: “Les idees socials de l’anarquisme: grups autònoms, ordre espontani, control dels treballadors, principi federatiu sumen tots vers una teoria coherent de l’organització social”. (W & W; 54)
L’estratègia de Ward era, primer de tot, buscar les maneres en què l’organització autònoma ja funcionava, en les esquerdes i al marge de la societat establerta. Es va referir a això (citant Herzen) com “llavors sota la neu“. Va parlar de la història dels okupes, a la ciutat i el país, que descriu com gent que construeix el seu propi habitatge. Va investigar les institucions d’autoajuda mútua des d’abans de l'”estat del benestar“. Es va referir a instàncies de sub-gestió de col·lectius treballadors en certes indústries. Estudià l’autogestió infantil en patis i aules. Va citar estudis antropològics dels pobles sense estat. Va discutir aspectes de la federació cantonal suïssa. Com assenyala Ward, cap sistema podria funcionar sense les associacions voluntàries de les famílies i amics i veïns, no importa com d’autoritària sigui la seva estructura. Ell volia expandir aquestes associacions per tal cobrir més espai dins la societat.
Alternativament, va mirar cap els mals sistèmics arrelats en la nostra societat i proposà solucions anarquistes. “Una de les tasques del propagandista anarquista és propagar solucions a qüestions contemporànies que, no importa com de dependents siguin de les estructures socials i econòmiques existents, són solucions anarquistes: el tipus d’enfocaments que faríem… en el tipus de societat que preveiem.” (Ward; 124-5) Per exemple, va advertir sobre el desenvolupament d’una crisi ecològica global (el 1973!). Es va referir als països imperials utilitzant recursos no renovables, incloent-hi fòssils combustibles, el drenatge del “Tercer món“, l’augment de la contaminació i “la inviabilitat del futur creixement econòmic.” (W&W; 258). Va citar la proclama d’un ecologista radical segons el qual la solució resideix en construir una xarxa de comunitats autosuficients i autoreguladores” (ídem). Com ell va destacar, les idees per crear comunitats relativament autònomes i descentralitzades havien estat prèviament proposades per Kropotkin, William Morris, Lewis Mumford i altres des de l’esquerra llibertària.
Igualment, ell va escriure envers “la ruta del benestar que erròniament no vam seguir” (W&W; 271). Ward va condemnar l’estat del benestar creat per l’esquerra socialdemòcrata i liberal, com a burocràtic i excessivament centralitzat així com avar i infantilitzador. Va observar la rica història de programes d’assegurances d’autoajuda mútua que la classe obrera s’havia creat per si mateixa abans que l’estat assumís el benestar. Va sentir que el suport als pobres podia ser molt més descentralitzat, mutualitzat i democràticament autònom del que era i amb resultats molt millors.
Reforma o Revolució?
Al meu parer no hi ha res de no-revolucionari en fer propostes anarquistes basades en la mena de societat que preveiem. Aquestes demandes transaccionals poden ajudar la gent a entendre com l’anarquisme pot resoldre els problemes existents. No és necessàriament revisionisme assenyalar com determinades accions de caire anarquista són dutes a terme, fins i tot ara, en els marges de la societat sota la neu). Això evidencia que l´anarquisme és possible. Les dues aproximacions, doncs, paguen la pena. La qüestió és si contraposes aquestes reformes a la revolució anarquista i això és el que Colin Ward va fer.
Ward escrigué: “No crec que hagis vist mai a cap dels meus escrits… que clami per una revolució la setmana que ve” (Levy;10). El 1958 va explicar que la seva manera d’entendre “l’anarquisme del segle XX refusa el perfeccionisme, la fantasia utòpica… (i l’) optimisme revolucionari… és encara un anarquisme de protesta present i permanent… El conflicte entre autoritat i llibertat és… no quelcom que es pugui resoldre a través d’una revolució social vagament especificada… l’elecció entre solucions autoritàries o llibertàries es dóna quotidianament i de totes les maneres possibles” (W & W; 30). Aparentment, el punt clau és no treballar per una societat lliure sinó només per una societat més lliure a través de la protesta permanent i inesgotable.
De fet, ell va declarar que “una societat anarquista és improbable… perquè la societat humana no va per aquí. El grau de cohesió social implícit en la idea d’”una societat anarquista” només podria donar se en la tensió permanent entre tradició i innovació… (sense) elecció… Em desagradaria…” (W&W; 256) I què passa doncs amb la visió d’una societat organitzada en grups federats autònoms? De tota manera, algú que observa “una societat anarquista” com a improbable i com quelcom desagradable és un tipus d’anarquista ben estrany.
Al llarg dels seus escrits, Ward cita les teories de Landauer segons el qual “l’estat… (no pot) ser destruït per una revolució i és més aviat una condició, una certa relació entre éssers humans… el podem destruir tot contractant altre mena de relacions, tot comportant-nos de manera diferent “(W&W; 15 entre altres). Ward contraposava això a la opinió de Kropotkin, segons la qual “l’estat és una institució externa i coercitiva que pot ser destruïda en una revolució” (Levy; 83).
Ja he comentat en aquesta cita Landauer i el seu ús pels anarquistes que s’oposen les revolucions (en el preu). És cert que totes les institucions socials estan compostes de persones relacionades amb les altres a través del seu comportament. Una institució és un patró coherent, repetitiu, de comportament massiu. Sens dubte, desfer-se de l’estat no es cosa “simple” (i els revolucionaris tampoc no ho creuen). Es requereix un gran nombre de persones per canviar el comportament, les idees i les relacions. I, fins i tot en aquest cas, Què passa si un grup de gent, inclús una minoria, decideix continuar amb el seu comportament i tarannà estatals? Això causaria un xoc entre dos grups de gent (violent o no). Això és el que generalment es denomina revolució. (De fet Landauer prengué part en una revolució a Alemanya després de la primera guerra mundial. Fou vençut i assassinats per soldats d’extrema dreta.)
En un lloc (i només un, fins allà on jo conec) Ward indica la possible necessitat de la revolució. Després de discutir aspectes econòmics i ecològics, escriu: “no sembla gaire factible que governs i estats… s’embarcaran en dràstics canvis de direcció per voluntat pròpia o en consideració a les nostres demandes futures… Poder i privilegis no són precisament coneguts per la seva facilitat en abdicar. Aquesta és la raó per la qual l’anarquisme està obligat a ser una crida a la revolució” (W&W; 260-1) aquest és però, el mateix assaig que comença amb allò de que una societat anarquista és prou improbable i desagrabable! I que, a més a més nega que, després de tot hi hagi diferència entre revolució i reforma. Una veritable confusió.
L’anarquisme del seu període
L’anarquisme de Ward (i d’altres) fou l’anarquisme postguerra mundial, dels quaranta al principi dels setanta. Un període de prosperitat (especialment) comparat amb la Gran Depressió i la guerra. La classe treballadora restà prou quieta (sempre comparativament amb la dels anys 30). No hi havia cap probabilitat de revolució, ni a la Gran Bretanya, ni a la major part d’Europa occidental (deixant a banda l’eventualitat de quelcom proper a una revolució a la França del 68). Mentre el partit comunista s’anava desprestigiant progressivament, els joves de l’esquerra més radical se sentien atrets pel marxisme-leninisme de Cuba o Vietnam i la Xina que semblaven combatre l’imperialisme occidental. Tots aquests factors van posar un fre en el desenvolupament d’un anarquisme revolucionari, de lluita de classes, en la tradició de Bakunin, Kropotkin, Goldman, els comunistes llibertaris i els anarcosindicalistes (allò que Walt & Schmidt anomenaven l’àmplia tradició anarquista).
Fou en aquest període que alguns anarquistes per contra, van trobar un altre camí per tal de mantenir l’anarquisme viu i atractiu. Ells van desenvolupar una versió revisionista de reformisme gradual de l’anarquisme que podia tenir una certa rellevància en la vida quotidiana i els interessos de moltes persones sense necessitat d’haver d’esperar, necessàriament a la revolució dels treballadors per solucionar tots els nostres problemes. Sortosament, Gran Bretanya, EEUU i la major part de l’Europa occidental eren democràcies burgeses (dubto que aquest anarquisme gradual hagués tingut res a fer en estats amb dictadures feixistes o stalinistes). Malgrat els seus avanços i contribucions, aquesta escola anarquista s’equivocà políticament en refusar la revolució com a objectiu tot i que l’aproximació al reformisme fos comprensible.
Com Nicolas Walter va resumir (acríticament): “… tot el treball de Ward… és una forma pragmàtica d’anarquisme… Ward no crida gaire a la revolució política ni la transformació social malgrat veure anarquisme arreu al nostre voltant…” (Walter; 238).
Molta gent de mentalitat anarquista, segueix refusant, avui en dia, l’herència de l’anarquisme revolucionari en favor d’una versió més reformista de l’anarquisme. Però nosaltres som, ara per ara, en una situació molt més complexa i crítica que la que va viure Ward. La catàstrofe del canvi climàtic (i altres desastres ecològics), l’estancament econòmic (que podria portar a una nova Gran Depressió) l’extensió de conflictes bèl·lics arreu (amb el perill afegit de guerra nuclear) i altres dificultats que van creixent de la ma de governs incompetents. “El poder i els privilegis no han abdicat mai de bon grat i per això l’anarquisme està obligat a cridar a la revolució”. En aquest període l’anarquisme reformista té poca utilitat.
El concepte de Ward de demandes creixents i programes que s’escaurien en una societat anarquista però ara i aquí, segueix tenint vigència com a enfocament, sí, però precisa situar-se en el context programàtic d’un anarquisme revolucionari.
Wayne Price (6.1.2015)
Publicat a Anarcho-Syndicalist Review
Referències:
Levy, Carl (Ed.) (2013). Colin Ward; Life, Times, and Thought. London UK: Lawrence & Wishart.
Meltzer, Albert (1996). I Couldn’t Paint Golden Angels; Sixty Years of Commonplace Life and Anarchist Agitation. Scotland: AK Press.
Price, Wayne (2011). Landauer’s Fallacy.
http://www.anarkismo.net/article/20188
van der Walt, Lucien, & Schmidt, Michael (2009). Black Flame: The Revolutionary Class Politics of Anarchism and Syndicalism; Counterpower Vol. 1. Oakland: AK Press.
Walter, Nicolas (2007). The Anarchist Past and Other Essays (D. Goodway, Ed.). Nottingham UK: Five Leaves Publications.
Ward, Colin (1990). Talking Houses: Ten Lectures by Colin Ward. London: Freedom Press.
Wilbert, Chris, & White, Damian F. (Eds.) (2011). Autonomy, Solidarity, Possibility; The Colin Ward Reader. London: AK Press.
- Per llegirmés:
http://www.infoshop.org/articles/colin-ward-anarchism#sthash.0nsuPFeu.dpuf
