Comunicats i textos

Declaració anarquista internacional: a 85 anys de la revolució espanyola.

El 19 de Juliol de 1936 el poble va aconseguir una victòria històrica enfront d’un aixecament militar que s’alçava contra el govern i la República espanyola. L’aixecament era una trama militar i civil que comptava amb el suport de tots els sectors reaccionaris de la societat (Església, carlistes, falangistes, conservadors, terratinents o industrials) i amb el finançament de banquers dretans o fins i tot de la Itàlia de Mussolini.

Davant aquesta trama ben organitzada per a tombar un govern només hi havia un grapat de militars lleials i unes forces d’ordre públic de dubtosa confiança. No obstant això, el poble va entendre a la perfecció el seu paper històric i va desbordar qualsevol previsió de resistència. Les masses treballadores van prendre ciutats senceres com ara Barcelona, Madrid, Gijón, Sant Sebastià o València.

La derrota d’aquest cop d’estat va derivar en una guerra civil en tota regla, atès que els militars havien triomfat en algunes ciutats i regions (Navarra, Castella, Sevilla, Còrdova, Cadis o Galícia). Hi comptaven amb l’exèrcit colonial d’Àfrica i amb el suport de les potències feixistes. La victòria de Franco es va consolidar gràcies a l’ajuda internacional. Però malgrat això, la guerra va durar 33 mesos.

A causa del cop, l’estat republicà es va ensorrar. L’embranzida de les forces populars va ser tal que la resistència va derivar en una revolució social en tota regla. Aquesta revolució estava liderada per les forces organitzades a la Confederació Nacional del Treball, la Federació Anarquista Ibèrica, Dones Lliures, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i el Partit Obrer d’Unificació Marxista, però cal reconèixer que afectava les bases de tots els partits la gent del carrer dels quals també participava del clima revolucionari.

Les forces obreres van crear milícies amb les armes que havien pres a les casernes. L’impuls popular va rebutjar les columnes militars feixistes i va crear tot un exèrcit de milícies essencialment finançat pels sindicats, les organitzacions polítiques i pels municipis. Amb el trancurs del temps el govern central va crear un Exèrcit Popular amb el plantejament de respondre a l’enemic amb les seves mateixes armes. No obstant això, aquest exèrcit s’encaminava a apaivagar l’esperit revolucionari de les milícies, autèntic “poble en armes”, i canalitzar-ho cap a una guerra convencional.

La revolució s’havia iniciat amb la presa d’empreses i les terres els propietaris de les quals havien fugit a l’estranger. La classe treballadora es va fer amb els mitjans de producció i els va posar en marxa gràcies als sindicats. Per això, en qüestió de setmanes es van produir nombroses expropiacions que van derivar en col·lectivitzacions de fàbriques i camps. Gràcies a aquesta revolució es va generar del no-res tota una indústria de guerra. Més endavant aquestes col·lectivitats es van agrupar en un intent de socialitzar tota l’economia, que no va poder culminar-se a causa de la reacció governamental i a l’aparició de forces contrarevolucionàries que ho van impedir (especialment, el Partit Comunista). En el procés revolucionari hi van participar milions de persones.

Són exemples de la construcció popular de la revolució social: les col·lectivitzacions del camp mitjançant la recuperació de la propietat i la gestió comunal de les terres; les col·lectivitats industrials i de serveis a partir de l’autogestió de les empreses i la planificació obrera a través de les federacions sindicals; l’escolarització gairebé total de la població infantil i juvenil i la implantació d’una pedagogia basada en els principis de Ferrer i Guàrdia i de la pedagogia racionalista i llibertària; la millora de les condicions de vida (habitatge, salut, infància, serveis essencials…) de la població; la promulgació de normes que establien la coeducació en els centres escolars, l’avortament lliure i gratuït, les unions lliures, etc. En definitiva, l’anarquisme i l’anarcosindicalisme ibèrics van aconseguir posar en pràctica durant mesos aquelles idees i propostes que van elaborar i per les quals van lluitar, es van organitzar i van sofrir una dura repressió al llarg de dècades, en un exemple del que suposa la creació de Poder Popular.

Volem recordar també que un altre 19 de juliol – però de de 2012 – Rojava va declarar la seva autonomia respecte l’estat Sirià. L’autonomia kurda també és un procés revolucionari, una poderosa torxa encesa a l’Orient Pròxim. La seva lluita durant els 9 anys d’autonomia manté ben vives les aspiracions revolucionàries dels pobles. No podem més que solidaritzar-nos plenament amb la seva lluita.

El 19 de Juliol representa la victòria d’un poble contra una reacció militaritzada i ben preparada. Ens recorda que la victòria és possible. Que la utopia es pot posar en pràctica. Posa en valor la nostra força quan ens organitzem per a guanyar. També representa l’eterna amenaça d’intervenció imperialista i reaccionària de les potències globals, que no dubtaran a aixafar qualsevol procés transformador. Per a això és bàsica la solidaritat internacionalista i l’extensió d’aquests processos revolucionaris a altres llocs.

A 85 anys de la Revolució,

SALUT!!
LA VICTÒRIA SERÀ DE LES I ELS DE BAIX!!
VISCA LA REVOLUCIÓ SOCIAL!!
AMUNT ELS I LES QUE LLUITEN!!