El proper 17 de novembre la comunitat educativa, convocada pel MUCE (Marc Unitari de la Comunitat Educativa) es manifestarà a Barcelona reclamant el 6% del PIB en inversió en l’Educació Pública, coincidint amb la possible negociació dels pressupostos de la Generalitat.
És una realitat que des de la crisi financera i l’inici de les retallades la inversió en educació ha disminuït estrepitosament. En l’actualitat la inversió és del 2,04% del PIB, quan la propia LEC (Llei d’educació de Catalunya) determina que la inversió ha de ser del 6%.
Arrosseguem des de fa anys unes retallades que tot i la recuperació econòmica (dels grans lobbies financers, que no de la població) no es reverteixen sinó que incrementen:
- Empitjorament de les condicions laborals dels docents.
- Externalització i precarització del personal de suport a la docència.
- Increment de les ràtios i els grups “bolet”
- Tancament de grups a les escoles públiques mentre es mantenen els concerts a centres privats sense demanda.
I un llarg etcètera de micro mesures que van minant les condicions materials dels centres educatius del nostre territori.
Però no tot és causa de la crisi i les conseqûents retallades i no tot s’arregla amb més diners i ja està; sinó que hi ha una ideologia, ja no subterrània, que impregna totes les mesures ad hoc però també les estructures del nostre sistema educatiu. I la crisi i les retallades han sigut la “finestra d’oportunitat” per endurir la imposició d’aquesta ideologia. El neoliberalisme és així la ideologia que regeix el nostre sistema educatiu i aquest traspua en el desenvolupament de les últimes lleis d’educació tan catalanes com estatals, la LEC i la LOMCE.
Les conseqüències d’aquest fet són diverses:
- La segregació escolar promocionada principalment per l’existència de la doble xarxa, és a dir, pel manteniment i sobrefinançament de l’escola concertada en detriment de l’escola pública.
- La infiltració d’empreses privades al sistema públic a través de l’anomenada “innovació pedagògica”.
- La depauperació de les condicions laborals del personal de suport que treballa als centres a través de l’externalització dels serveis.
- El greuge comparatiu que suposen les condicions laborals del professorat de l’escola concertada respecte del de l’escola pública.
- La pèrdua total de la democràcia als centres, amb la pèrdua del poder decisori dels consells escolars i dels claustres que dicta la LEC.
- L’arbitrarietat i l’amiguisme en la contractació del professorat de l’escola pública que incentiva l’anomenat decret de plantilles de la LEC.
- Les proves externes estandarditzades que permeten la classificació de l’alumnat i dels centres i incentiven la guetització i la segregació.
- L’aprovació d’un decret d’inclusivitat que no aporta recursos, ans al contrari, es retallen hores de vetlladors als centres i no es contracten especialistes posant en risc les vides de l’alumnat amb diversitat funcional.
- La proposta d’un decret de menjadors que avala els oligopolis de les grans empreses i anula la participació de les AFAs.
- L’elitització de l’educació postobligatòria amb la privatització de l’FP per la manca d’oferta pública i el Pla Bolonya i l’increment enorme i malintencionat de taxes a la universitat.
La crisi però també ha obert la porta a la possibilitat de crítica del sistema capitalista. Si abans d’aquesta el pensament únic feia difícil i qüestió de quatre radicals la crítica al suposat “únic millor sistema possible”; ara, veient el desenvolupament dels esdeveniments, una massa crítica que qüestiona la viabilitat d’aquest sistema comença a aflorir.
En son mostres, dins l’àmbit educatiu, les constants mesures cosmètiques que publicita l’administració, com l’eliminació dels punts per celíacs o per ser familiar en l’assignació de centre, o el mateix pacte contra la segregació impulsat pel Síndic de Greuges. I per altra banda també en son mostra esperançadora organitzacions de diferents àmbits que es conjuren per celebrar un debat sobre la segregació escolar, o es mobilitzen en contra del decret de menjadors, així com l’històric de mobilitzacions per l’educació pùblica que s’han succeït d’ençà les retallades i les múltiples mobilitzacions programades com son la vaga d’estudiants del 14 de novembre contra el masclisme a les aules i la vaga de professorat d’ensenyament, pdi d’universitats i estudiants del 29 de novembre.
Per això, el proper 17 de novembre tornarem a sortir al carrer per demanar el 6% del PIB com a mínim en inversió per l’escola pública, com marca la pròpia llei i per molt més, perquè volem unes condicions de treball dignes, perquè docents i famílies volem poder decidir quina escola pública es construeix en un sistema democràtic i participatiu, perquè volem una xarxa única d’escola pública que vetlli per la igualtat d’oportunitats i l’equitat social, perquè volem una escola feminista i realment revolucionària, motor del canvi social que necessitem,… perquè pensem que aquest sistema no és “l’únic millor possible”
Així mateix, Embat us cridem a participar de totes les mobilitzacions d’aquesta tardor: el 14 de novembre de la vaga d’estudiants, el 17 de novembre de la manifestació per l’escola pública, el 25 de novembre contra les violències masclistes i de la vaga convocada a l’Ensenyament Públic el proper 29 de novembre, sobren els motius.