Comunicats i textosEducació

A Educació: Volem el 6% i més.

El proper 17 de novembre la comunitat educativa, convocada pel MUCE (Marc Unitari de la Comunitat Educativa) es manifestarà a Barcelona reclamant el 6% del PIB en inversió en l’Educació Pública, coincidint amb la possible negociació dels pressupostos de la Generalitat.

És una realitat que des de la crisi financera i l’inici de les retallades la inversió en educació ha disminuït estrepitosament. En l’actualitat la inversió és del 2,04% del PIB, quan la propia LEC (Llei d’educació de Catalunya) determina que la inversió ha de ser del 6%.

Arrosseguem des de fa anys unes retallades que tot i la recuperació econòmica (dels grans lobbies financers, que no de la població) no es reverteixen sinó que incrementen:

  • Empitjorament de les condicions laborals dels docents.
  • Externalització i precarització del personal de suport a la docència.
  • Increment de les ràtios i els grups “bolet”
  • Tancament de grups a les escoles públiques mentre es mantenen els concerts a centres privats sense demanda.

I un llarg etcètera de micro mesures que van minant les condicions materials dels centres educatius del nostre territori.

Però no tot és causa de la crisi i les conseqûents retallades i no tot s’arregla amb més diners i ja està; sinó que hi ha una ideologia, ja no subterrània, que impregna totes les mesures ad hoc però també les estructures del nostre sistema educatiu. I la crisi i les retallades han sigut la  “finestra d’oportunitat” per endurir la imposició d’aquesta ideologia. El neoliberalisme és així la ideologia que regeix el nostre sistema educatiu i aquest traspua en el desenvolupament de les últimes lleis d’educació tan catalanes com estatals, la LEC i la LOMCE.

Les conseqüències d’aquest fet són diverses:

  1. La segregació escolar promocionada principalment per l’existència de la doble xarxa, és a dir, pel manteniment i sobrefinançament de l’escola concertada en detriment de l’escola pública.
  2. La infiltració d’empreses privades al sistema públic a través de l’anomenada “innovació pedagògica”.
  3. La depauperació de les condicions laborals del personal de suport que treballa als centres a través de l’externalització dels serveis.
  4. El greuge comparatiu que suposen les condicions laborals del professorat de l’escola concertada respecte del de l’escola pública.
  5. La pèrdua total de la democràcia als centres, amb la pèrdua del poder decisori dels consells escolars i dels claustres que dicta la LEC.
  6. L’arbitrarietat i l’amiguisme en la contractació del professorat de l’escola pública que incentiva l’anomenat decret de plantilles de la LEC.
  7. Les proves externes estandarditzades que permeten la classificació de l’alumnat i dels centres i incentiven la guetització i la segregació.
  8. L’aprovació d’un decret d’inclusivitat que no aporta recursos, ans al contrari, es retallen hores de vetlladors als centres i no es contracten especialistes posant en risc les vides de l’alumnat amb diversitat funcional.
  9. La proposta d’un decret de menjadors que avala els oligopolis de les grans empreses i anula la participació de les AFAs.
  10. L’elitització de l’educació postobligatòria amb la privatització de l’FP per la manca d’oferta pública i el Pla Bolonya i l’increment enorme i malintencionat de taxes a la universitat.

La crisi però també ha obert la porta a la possibilitat de crítica del sistema capitalista. Si abans d’aquesta el pensament únic feia difícil i qüestió de quatre radicals la crítica al suposat “únic millor sistema possible”; ara, veient el desenvolupament dels esdeveniments, una massa crítica que qüestiona la viabilitat d’aquest sistema comença a aflorir.

En son mostres, dins l’àmbit educatiu, les constants mesures cosmètiques que publicita l’administració, com l’eliminació dels punts per celíacs o per ser familiar en l’assignació de centre, o el mateix pacte contra la segregació impulsat pel Síndic de Greuges. I per altra banda també en son mostra esperançadora organitzacions de diferents àmbits que es conjuren per celebrar un debat sobre la segregació escolar, o es mobilitzen en contra del decret de menjadors, així com l’històric de mobilitzacions per l’educació pùblica que s’han succeït d’ençà les retallades i les múltiples mobilitzacions programades com son la vaga d’estudiants del 14 de novembre contra el masclisme a les aules i la vaga de professorat d’ensenyament, pdi d’universitats i estudiants del 29 de novembre.

Per això, el proper 17 de novembre tornarem a sortir al carrer per demanar el 6% del PIB com a mínim en inversió per l’escola pública, com marca la pròpia llei  i per molt més, perquè volem unes condicions de treball dignes, perquè docents i famílies volem poder decidir quina escola pública es construeix en un sistema democràtic i participatiu, perquè volem una xarxa única d’escola pública que vetlli per la igualtat d’oportunitats i l’equitat social, perquè volem una escola feminista i realment revolucionària, motor del canvi social que necessitem,… perquè pensem que aquest sistema no és “l’únic millor possible”

Així mateix, Embat us cridem a participar de totes les mobilitzacions d’aquesta tardor: el 14 de novembre de la vaga d’estudiants, el 17 de novembre de la manifestació per l’escola pública, el 25 de novembre contra les violències masclistes i de la vaga convocada a l’Ensenyament Públic el proper 29 de novembre, sobren els motius.


Perquè la lluita educa, eduquem en la lluita!