Des d’Embat, Organització Llibertària de Catalunya, difonem aquest article o ‘carta’ de l’organització germana Black Rose Federation, d’Estats Units. Ens interessa, sobretot, el to didàctic i tranquil, la proposta de diàleg entre organitzacions llibertàries i, en definitiva, l’afany aclaridor de conceptes que no s’acaben d’entendre correctament. En definitiva, ja que Black Rose vol que no es faci un mal ús de la terminologia, ens servirà també aquí per aclarir els conceptes i que sigui un punt de partida del debat.
—
Aquesta és una resposta a un article titulat ‘Una Carta a l’Esquerra Llibertària‘, publicat pel Caucus Socialista Llibertari dels Socialistes Democràtics d’Amèrica (DSA-LSC) a l’agost de 2024.
Durant diversos mesos, lxs membres de Black Rose/Rosa Negra (BRRN) van dedicar temps a debatre aquesta carta internament, així com amb els nostres companys a l’estranger. Després d’arribar a conclusions compartides, algunxs membres de BRRN han redactat una resposta. L’esborrany final, que es presenta a continuació, va ser aprovat com una declaració de la federació mitjançant un referèndum delamembresia.
Agraïm la paciència de les companyes del DSA-LSC i, com s’indica més endavant, celebrem l’oportunitat de continuar dialogant sobre aquests temes.
Introducció
Volem agrair als companys dels Socialistes Democràtics d’Amèrica – Caucus Socialista Llibertari (DSA-LSC) per la seva declaració,‘Una Carta a l’Esquerra Llibertària‘. Volem respondre breument a la “Carta” del LSC (com en direm) i, alhora, dirigir-nos a l’esquerra anarquista i socialista llibertària en general per convidar a un diàleg i debat més profunds. Esperem aclarir alguns termes compartits, així com aspectes de l’orientació estratègica general de Black Rose/Rosa Negra (BRRN).
Ens alegra veure un interès més gran en la política i l’estratègia del especifisme. Al mateix temps, creiem que la Carta de l’LSC tendeix a malinterpretar o tergiversar conceptes clau d’aquest corrent en creixement. La inserció social i els nivells de masses, intermedi i polític són marcs per entendre la nostra relació amb els moviments de masses i informar la nostra activitat pràctica com a part. També donen forma a com construïm estratègicament el poder popular i forgem aliances polítiques per formar un front de classes dominades com a base per als nostres objectius finals: la revolució social i el socialisme llibertari. Malinterpretar o aplicar incorrectament aquests conceptes té conseqüències reals per a la nostra feina.
Entenent l’Especifisme: Sobre la Inserció Social i els Nivells Massiu, Intermedi i Polític
“El nivell de les organitzacions socials, populars o de masses… Aquest nivell es caracteritza per aquelles organitzacions que reuneixen un sol actor de lluita, independentment de la seva tendència política (sindicats, associacions estudiantils, associacions comunitàries, etc.)”.
Els problemes plantejats per la lluita de classes concreta i l’organització popular, José Antonio Gutiérrez Danton, 2005.
“El nivell intermedi reuneix membres d’un subjecte popular amb certa tendència política: això és el que el diferencia del nivell anterior. Tot i això, aquesta tendència no pot ser tan definida com la d’un grup o partit polític. Certes activistes o militants que comparteixen una perspectiva… s’uneixen per formar una certa tendència dins d’un moviment o organització més àmplia. Un bon exemple pot ser una tendència dins un sindicat…”.
Els problemes plantejats per la lluita de classes concreta i l’organització popular, José Antonio Gutiérrez Danton, 2005.
“El nivell polític d’organització reuneix militants anarquistes que comparteixen una perspectiva ideològica comuna i un programa polític. Aquest nivell requereix un alt grau d’unitat política i tàctica i té com a objectiu cultivar una ‘minoria militant’ de revolucionarios per participar a l’anàlisi i l’estratègia col·lectiva, la participació activa en els moviments i l’educació política dins i fora de l’organització”.
Tipping the Scales: Popular Power in an Age of Protest and Pandemic, Enrique Guerrero-López i Cameron Pádraig, 2021.
La Carta del LSC advoca per “aplicar l’estratègia d’inserció social al context de l’organització dins del DSA”. La idea d’inserció social ha generat molt interès a lesquerra llibertària als EUA recentment. Això ha anat acompanyat tant de malentesos com de contorsions conceptuals. La inserció social no es refereix a qualsevol activitat política o participació dins una organització més gran. Es refereix a la pràctica dels militants anarquistes, que són membres d’una organització política, implementant col·lectivament una estratègia dins d’organitzacions i moviments de masses com,per exemple, sindicats i el moviment obrer o sindicats d’inquilines i el moviment d’habitatge, per “influir en la seva pràctica i orientació quotidiana en una direcció anarquista”.[1]
Superficialment, això podria semblar aplicable al LSC. Tot i així, en un nivell més profund, es comença a distorsionar les eines conceptuals de l’especifisme, soscavant les pràctiques polítiques que informen. Tot i que els Socialistes Democràtics d’Amèrica (DSA) són, de molt, l’organització d’esquerra més gran als EUA, no s’ha de confondre amb un moviment social. En termes especifistes,la DSA és una organització política.[2]Pot ser, com observa la Carta de l’LSC, una expressió política d’una “varietat de tendències socialistes […] sota la bandera del socialisme democràtic”. Pot permetre un “gran paraigua” d’idees i contenir dins de si diversos pols polítics més unificats i en competència (és a dir, caucus), però, sobretot, el DSA és una organització política amb el seu propi programa polític arrelat a la tradició del socialisme democràtic.[3]
El fet que un partit o una organització tingui caucus i faccions no canvia que sigui una sola organització política. La pròpia BRRN té els drets dels caucus, posicions minoritàries i faccions escrits a la seva constitució. Els caucus dins de les organitzacions polítiques són precisament això: agrupacions de membres amb idees afins que intenten influir en l’anàlisi i l’estratègia de l’organització política i com aquesta, alhora, es relaciona amb els moviments de masses. Anomenar aquests caucus “organitzacions polítiques” dins del “moviment de masses” del DSA o de BRRN només pot generar confusió.
També necessitem aclarir el terme “moviment de masses”. El concepte no es defineix per simples números. Des del punt de vista de les concepcions de l’especifisme, és una qüestió de contingut i de caràcters clars basats en sectors socials. Els sectors estan definits per “actors de lluita” identificables que estan modelats per: “1. Problemes que els afecten immediatament i als seus interessos immediats; 2. Tradicions de lluita i organització que sorgeixen d’aquests conjunts de problemes i interessos; [i] 3. Un lloc o activitat comuna a la societat”.[4]Els moviments de masses (o moviments socials) “reuneixen actors particulars de les classes dominades –treballadors, inquilins, estudiants, immigrants, pobles indígenes, etc.– sobre la base de defensar o millorar les seves condicions immediates”.[5]En altres paraules, els moviments de masses estan compostos per persones comunes, independentment de la seva afiliació política, organitzant-se on viuen, treballen, estudien, etc. Els socialistes democràtics —igual que els anarquistes— no són en si mateixos un moviment de masses. En canvi, són organitzadors polítics que intenten crear i/o influir en els moviments de masses.
Per ser justs, la Carta de l’LSC suggereix que el DSA no és tant un moviment de masses com “una organització intermèdia, també coneguda […] com una agrupació de tendència”. Però això només trasllada els problemes conceptuals a un altre nivell i multiplica la confusió. Per a l’especifisme, una agrupació de tendència u organització intermèdia existeix entre el nivell massiu i el polític. Les organitzacions intermèdies acostumen a existir dins d’una organització de masses o en el context d’un moviment més ampli. Reuneixen persones que comparteixen certes afinitats entorn de mètodes i objectius, però que no estan unides ideològicament de la mateixa manera que els membres d’una organització política.[6]Exemples inclouen caucus dins de sindicats o formacions que comencen amb activistes dedicats organitzant capes més àmplies sobre la base d’una estratègia compartida, com la xarxa Labor for Palestine de les organitzadores sindicals, així com els grups veïnals Koreatown Popular AssemblyiEast Boston for Palestine.
Sobre el Front de Classes Dominades
“El Front de Classes Dominades cerca unir la base àmplia de les classes dominades en tota la seva diversitat, en totes les seves expressions organitzatives i demandes. Tot i que la classe treballadora organitzada continua sent un component crític d’aquest front, la nostra tasca fonamental és estendre ponts entre la gamma completa de forces socials organitzades que lluiten contra el sistema de dominació”.
Turning the Tide: An Anarchist Program for Popular Power, Federació Anarquista Black Rose/Rosa Negra, 2023, pàg. 47.
“Entenem l’organització popular [el front de classes oprimides] com el resultat d´un procés de convergència de diverses organitzacions socials i diferents moviments de base, que són fruit de la lluita de classes”.
Social Anarchism and Organisation, Federação Anarquista do Rio de Janeiro, 2008, p. 34.
La Carta de l’LSC argumenta que “el DSA té el potencial de ser una organització que pugui unir la tendència socialista de tota la lluita i produir una força prou gran com per enderrocar el capitalisme, cosa que la Federació Anarquista Black Rose descriu com el front de classes dominades.”.
Com altres termes discutits fins ara, creiem que el concepte de “front de classes dominades/oprimides” s’està aplicant incorrectament aquí.[7]Que la Carta de l’LSC plantegeu que el DSA—una organització política en termes especifistes—és, en diversos moments, un moviment social/de masses, una organització intermèdia i ara un possible “enfront de classes dominades” suggereix que tots necessitem estar més fonamentats en la nostra terminologia. Aquest darrer concepte es pren prestat d’un context llatinoamericà i se’n podria beneficiar més elaboració teòrica en anglès, però, en un nivell bàsic, es refereix a una coordinació de forces independents de moviments socials.[8]
Tot i que les organitzacions polítiques poden treballar cap a l’objectiu comú deajudara crear un front de classes dominades, ni Black Rose/Rosa Negra ni cap altra organització política que treballi amb aquest concepte hauria d’aspirar a sotmetre aquest front a la disciplina i la bandera de la seva pròpia organització. El front de classes dominades és una coordinació de forces independents de moviments socials, unides per la seva relació social comuna amb la dominació i per un programa estratègic compartit. És crucial, en virtut de la seva estructura democràtica i federalista, el front de classes dominades és fortificat contra la centralització sota l’autoritat o el lideratge solitari d’un grup o una organització.
Sobre el Poder Popular i el Doble Poder
Gran part de l’esquerra (inclosos els anarquistes) gasta la seva energia en cicles sense rumb de mobilització de protestes, accions espectaculars aïllades, projectes activistes introspectius i esforços electorals (ja siguin cínics o sincers) que condueixen a predictibles atzucacs. Mentre a la BRRN, estem intentant traçar un camí alternatiu, centrat a construir i revitalitzar un cert tipus de poder de classe a través de moviments de masses,que és el que anomenem poder popular. Com diem al nostre programa, “la nostra estratègia general sorgeix del reconeixement que només els moviments socials tenen el potencial de transformació revolucionària, de sembrar les llavors duna nova societat”.[9]
Ens sorprèn i anima veure referències al poder popular a la Carta de l’LSC. Sorpresos, perquè històricament l’LSC ha abraçat la noció de doble poder—un concepte que, encara que nominalment similar, és diferent del que BRRN i altres organitzacions especifistes entenen per poder popular.[10] [11] Mentre que ambdues estratègies reconeixen la necessitat d’acumular la força social requerida per transformar la societat, els proposants del doble poder tendeixen a emfatitzar contra-institucions com a cooperatives de treballadors, horts comunitaris, grups d’ajuda mútua i fins i tot cooperatives de crèdit com els mitjans per assolir aquesta transformació.[12]Aquestes tàctiques tenen les seves arrels al mutualisme, que es remunta a la visió de Pierre-Joseph Proudhon per a la transformació social, una que no implica un enfrontament revolucionari violent entre classes contendents, sinó un procés gradual de contra-institucions que subsumeixen i reemplacen les estructures estatals i capitalistes existents.[13]
L’LSC deixa clar als documents fundacionals del seu caucus que la seva pròpia comprensió del doble poder no rebutja organitzacions de lluita com a sindicats laborals o de llogateres militants, però que aquestes organitzacions de masses són simplement parteix d’un tapís més ampli que pot generar una situació d’anomenat doble poder.
BRRN divergeix de l’LSC en aquesta qüestió estratègica de dues maneres. Primer, veiem les estratègies que se centren en contra-institucions com a cooperatives de treballadors i cooperatives de crèdit com a ineficaces. Aquests esforços estan massa lligats a —i deformats per— les relacions socials i econòmiques capitalistes,no construeixen un poder de classe combatiu independent i no confronten el poder del capitalisme i l’estat.[14]En segon lloc, creiem que un enfocament de “tot val” que incorpora tot tipus de projectes –des de sindicats de llogateres fins a banca alternativa– renuncia a una anàlisi de les condicions que pot aclarir quines tàctiques serveixen millor auna estratègia destinada a construir i aprofitar el nostre poder, col·locant maneres de lluita qualitativament diferents en un peu d’igualtat d’una manera que dificulta el desenvolupament duna estratègia clara i accionable.
Per ser clars, no veiem de manera negativa projectes com les cooperatives de treballadors en conjunt, ja que poden servir a objectius tàctics discrets. Però també sostenim que no són un substitut de les organitzacions de lluita de classe que atenen les tasques més immediates d’organitzar els no organitzats i participar en conflictes quotidians que augmenten la confiança i el poder de negociació de les classes dominades. Per tant, no estem d’acord que aquests projectes de contra-institucions hagin de ser prioritzats estratègicament per organitzacions revolucionàries. En canvi, concentrar estratègicament els nostres esforços en sectors específics —llocs de treball, veïnats, escoles i llocs d’empresonament/policia— on estem construint o participant en organitzacions de lluita de masses, permet un enfocament deliberat i calibrat per enfocar el nostre temps i energia limitats per avançar i fer créixer un poder popular combatiu i, algun dia, revolucionari.[15]
Sobre la Forja d’Aliances amb Altres Actors i Organitzacions Polítiques
“La política d’aliances d’una organització anarquista, d’una tendència o d’un moviment social respon bàsicament dues preguntes: amb qui i com ens unirem per aconseguir un cert objectiu, ja sigui a curt (objectiu tàctic), mitjà o llarg termini (línia estratègica). […]La discussió del programa precedeix la discussió de les aliances”.
Un debat sobre la política d’aliances, Rafael V. da Silva, Anarkismo.net, 2012, [Traduït de l’espanyol, original en portuguès; èmfasi nostre].
És comú que els qui són a l’esquerra formen grups i organitzacions basats en etiquetes ideològiques en comptes de pràctiques polítiques. Això crea organitzacions força heterogènies sota banderes molt àmplies, sovint amb poc acord concret sobre detalls pràctics. En contrast, l’enfocament dualista organitzatiu a què s’adhereix BRRN no cerca la unitat basada únicament en una ideologia política compartida (molt menys en etiquetes compartides), sinó que considera que la unitat d’estratègia i tàctica és igualment important.[16]
Si bé celebrem l’oportunitat de dialogar amb grups que comparteixen principis similars, el nostre enfocament per a una col·laboració més profunda es basa principalment en el treball organitzatiu compartit i l’alineació estratègica. Tendim a concentrar-nos, com diu el nostre programa polític, a “desenvolupar relacions i aliances amb individus, organitzacions i institucions que estan en gran mesura en línia amb la nostra estratègia general”.[17] Això vol dir que forgem aliances amb grups que comparteixen una estratègia superposada en llocs comuns de lluita—és a dir, on estem en les mateixes lluites laborals, llogateres i veïnals, campanyes anti-presons i més. En molts casos això ens porta a treballar amb grups i membres d’organitzacions polítiques que no provenen de la tradició socialista llibertària, però que comparteixen o tenen fortes coincidències amb les nostres prioritats estratègiques a curt termini.
Conclusió
Un cop més, volem donar les gràcies als camarades del Caucus Socialista Llibertari per obrir aquest diàleg. Tot i que hi ha diferències de principis, enfocament i ideologia entre les nostres organitzacions, ens animen els passos significatius que el LSC ha fet recentment per abordar importants qüestions polítiques i estratègiques.
Les nostres reflexions anteriors no pretenen ser pedants ni sectàries. L’LSC és una formació històrica única: un grup socialista llibertari dins una organització política més àmplia. En aquest sentit, creiem que aquesta formació única mereix el seu propi aparell teòric i estratègic nou. Intentar ficar-la amb calçador en conceptes especifistes pre-existents fa un trist servei a la particularitat de la lluita de l’LSC dins del DSA ja què confon i dilueix els conceptes de l’especifisme fins a un punt que els fa ganduls i imprecisos.
El debat polític i el diàleg són fonamentals per a qualsevol moviment revolucionari robust. Esperem continuar aquesta discussió tant en públic com en privat, i creiem que LSC ha aprofundit útilment en qüestions que són crucials per a l’anarquisme organitzat i per a un públic més ampli.
Federació Anarquista Rosa Negra
Febrer 2025
Notes
1.-«Turning the Tide: An Anarchist Program for Popular Power», Federació Anarquista Rosa Negra/Rosa Negra, 2023, pàg. 42. ︎
2.-Per a una anàlisi del marc dels nivells d’organització que informa la nostra perspectiva, vegeu: «Els problemes que plantegen la lluita concreta i lorganització popular», José Antonio Gutiérrez Danton, 2005; »Inclinant la balança: El poder popular a l’era de la protesta i la pandèmia», Enrique Guerrero-López i Cameron Pádraig, Perspectives on Anarchist Theory Journal no. 32, 2021. ︎
3.-«2024DSAProgram:Workers Deserve More», 2024.dsausa.org. ︎
4.-«Els problemes que plantegen la lluita de classes concreta i lorganització popular», José Antonio Gutiérrez Danton, 2005. ︎
5.-«Turning the Tide», p. 40.; Vegeu també la definició de “moviment social” oferta a la p. 34 de “Anarquisme social i organització” de les FARJ. ︎
6.-«Grups de tendència», Felipe Corrêa, 2010. ︎
7.-Rosa Negra/Rosa Negra fa referència a aquesta formació com el «front de classes dominades». Altres organitzacions, com laFederació Anarquista Uruguaiana(FAU) i elFront Comunista Anarquista de Zabalaza(ZACF) han utilitzat la frase «enfront de classes oprimides» per referir-se al mateix concepte. ︎
8.-Per a les arrels històriques del concepte, vegeu «L’estratègia de l’Especifisme», Juan Carlos Mechoso i Felipe Corrêa, Anarkismo.net, 2009. Per a un exemple històric del Front de Classes Dominades, vegeuAnarchist Popular Power, Dissident Labor and Armed Struggle in Uruguai, 1956-76, Troy Andreas Araiza Kokinis, AK Press 2023. ︎
9.-«Turning the Tide», p. 36. ︎
10.-És important assenyalar que l’ús del poder dual per part dels anarquistes, especialment a Amèrica del Nord, es remunta almenys a tres dècades enrere. Formacions anarquistes i socialistes llibertàries ja dissoltes -incloses aquelles de les quals baixa directament Rosa Negra- comLove and Rage Revolutionary Anarchist Federation,Bring the RuckusiNorth Eastern Federation of Anarchist Communistsvan utilitzar el concepte de «doble poder» en alguns moments de la seva història. Confusament, cada organització va utilitzar el concepte de forma diferent, amb algunes més properes a ladefinició original articulada per Lenini d’altres incorporant el gradualisme descrit al cos d’aquest escrit.
11.-Per a més informació sobre el concepte de poder popular en concret, vegeu «Crear un Poble Fort: Debats sobre el poder popular», Felipe Corrêa, 2010; “L’estratègia de l’especifisme”, Juan Carlos Mechoso i Felipe Corrêa, Anarkismo.net, 2009. ︎
12.-«Els nostres principis», dsa-lsc.org. ︎
13.-Vegeu «TheThirdRevolució: Popular Movements in the Revolutionary Era», Vol. 2, Murray Bookchin, 1998, pp. 39-43; “What, if Anything, és a Dual Power Strategy?”, Wayne Price, The Northeastern Anarchist no. 5, 2002; i “Anarchists and Dual Power: Situation or Strategy?”, Matt Crossin, Red and Black Notes, 2022. ︎
14.-Per a un debat més profund sobre el doble poder i l’estratègia evolutiva de construir institucions alternatives, remetem els lectors aSuperar el capitalisme, estratègia per a la classe obrera al segle XXI, Tom Wetzel, 2022, pàg. 214-221. Disponible en línia aquí. ︎
14.-«Passarl’ofensiva: Moviments, multisectorialitat i estratègia política», Lusbert, Regeneració Llibertària, 2015. ︎
15.-Per a una anàlisi del dualisme organitzatiu, vegeu: «Qüestions organitzatives dins de l’anarquisme», Felipe Corrêa, Institut de Teoria i Història Anarquista, 2022;Anarchist Communist: A Question of Class, Federazione dei Comunisti Anarchici, 2003. ︎
16.-«Turning the Tide», p. 46. ︎
