Embat, Organització Llibertària de Catalunya
Decadència d’Occident
En primer lloc, cal esmentar la Guerra d’Ucraïna. El conflicte s’ha enquistat i segueix la sangria de mort i destrucció pròpia de les guerres. En aquests moments la xifra total de baixes ja supera el mig milió de persones (entre morts i ferits) i segueix pujant. Estem sent testimonis de la destrucció d’un país. Cada cop són més veus internacionals (des de Borrell i Macron a Biden) les que demanen una fi del conflicte, fins i tot pressionant Ucraïna per que accepti perdre el 20% del seu territori.
Però el conflicte ha comportat altres efectes arreu d’Europa. Hem d’esmentar la més que evident subjugació europea als interessos de l’OTAN. La voladura del gasoducte North Stream 2, de factura otanista, ha deixat Alemanya sense prou energia. En comptes de dir el nom del porc, han preferit fer-se els despistats i fer com si no passés res. Com la potent indústria alemanya no té prouta energia, els plans de desnuclearització del país s’han aturat i apareixen nous projectes d’explotació del carbó en comptes de les energies renovables. Europa es mou entre la manca de dignitat i la hipocresia.
A Catalunya i Espanya
Aquest decadència globalitzada té el seus reflexes a nivell local en la conjuntura catalana.
Intents de recuperar macro-projectes per assegurar inversions com forma d’acceleracionisme capitalisme que mantingui alguna mena de creixement. La seguretat com eix vertebrador/discursiu per aplicar politiques d’austeritat.
En el context espanyol i català encara que la situació econòmica s’ha pogut mantenir relativament més estable, en comparació amb altres territoris, està en el horitzó aplicar messures més restrictives per mandat d’Europa i altres supraestructures econòmiques.
En el context català aquesta relativa calma econòmica ha coincidit amb la gestió de les frustracions post-procés, i la gestió psicosocial de la mateixa. Al mateix temps, al govern espanyol, la socialdemocracia es manté. Tot i així apareixen elements i actors que demanen més fermeça: contra migrants, contra Espanya en abstracte, etc. Que ja tenen discursos estesos per amples capes de la societat. Existeix una batalla cultural àmplia, que està guanyan les posicions reaccionaries. Tot i que en el front dels drets de les dones, semblaria que és el feminisme (individual, liberal i blanc) qui sembla que està guanyant respecte les posicions més conservadores
L’aposta per liderances personalistes o ‘professionals’ fa que les posicions més ‘radicals’ queden marginades. Encara que hi hagi frustració, en el camp independentista, per exemple, encara hi ha estructures i corrents que mantenen cert desafiament (CDR’s, dins de l’ANC, etc) cap l’estat actual.
Les incerteces econòmiques diaries van en augment: l’àmbit de la vivenda i laboral centren aquestes.
Les forces sindicals amb tendències revolucionaries tenen un moderat creixement. Encara lluny de tenir capacitat per confrontar escenaris de conflicte obert i sistèmic.
Els moviments socials dispersos i nous com Extinction Rebellion, Futur Vegetal, etc indiquen una tendència a les accions espectaculars i les agrupacions especialitzades. El treball d’organització estable i plataformes amplies queda en un tercer pla. Caldria mencionar l’afinitat que Futur Vegetal i altres tendencies similars té cap a l’anarquisme, tot i que de forma molt poc madurada.
Crisi econòmica
La famosa locomotora d’Europa ha entrat en recessió. El seu ritme de creixement és fins i tot més lent que el de Grècia. Els pilars de l’economia alemanya són fonamentalment 4: la indústria, les exportacions, les empreses de tamany mitjà i la bona infraestructura que facilita la logística. El proteccionisme en USA, la guerra d’Ucraïna, els vehicles elèctrics de Xina (molt més barats) estan afectant Alemanya. De fet, probablement el factor clau en aquest cas és l’energètic, ja que Alemanya considerava l’energia des d’una perspectiva merament comercial. Oblidaven la qüestió estratègica i política de l’energia.
Entre els volàtils preus de l’energia i les contínues pèrdues de collites de diversos productes els preus generals dels aliments estan pujant a tot arreu. La inflacció és menor que durant la postpandèmia, però encara afecta profundament tot Europa. Encara estem a un 6%. Aquesta pujada de tots els preus no s’està traslladant als salaris, com desgraciadament passa sovint
En aquest apartat caldria parlar de la crisi de Gran Bretanya, que està colpejant la població de forma no vista en dècades. Les taxes de misèria pugen a tot arreu i començar a ser motiu de preocupació. En aquest cas, l’impacte del Brexit i la inflacció són dos dels factors. El 40% de les famílies de rendes baixes no poden pagar les factures a temps i s’endeuten.
En Estats Units aquest problema és encara més greu. En aquest cas, milions de persones que tenen una feina, són incapaces de pagar una casa i han de dormir al cotxe o en tendes de campanya. Les ciutats són plenes de campaments de gent desnonada. El sistema sanitari privat i car, la carestia de l’habitatge… La misèria i desesperació són una font d’entrada en els opiacis, que arriben a un nivell d’epidèmia.
Si Grècia fou l’estat laboratori de la gestió de l’anterior crisi del 2008, podem veure cap a on van les decisions macroeconòmiques. A Grècia acaben d’aprovar l’ampliació de la jornada fins a les 13 hores, si es fa amb dues feines. Per cert, a España això és perfectament legal. Estem en ple atac contra l’estat del benestar, augmentant l’edat de jubilació, reduint ajudes o privatitzant part del sector públic.
Crisi de legitimitat
El think tank d’en Soros, Open Society, acaba de publicar una enquesta internacional de 30.000 entrevistes en la qual el 42% dels menors de 36 anys – la població considerada jove – no creuen en la democràcia. No només això, sinó que preferirien viure sota una dictadura militar, que consideren un model més eficaç que la democràcia.
Per què passa això?
Segons el relat de la ‘nova’ dreta (alt-right) països com Suècia o Holanda no poden amb les màfies i aquestes ja tenen poc menys que el control sobre certs territoris d’aquells països. Suècia és el país amb més morts per arma de foc d’Europa, a nivells llatinoamericans, mentre que als Països Baixos la pròpia Reina ha d’anar amb escorta.
La manca d’adaptació de les poblacions migrants, els ghettos i el rebuig social i institucional en vers a elles, les va deixar completament desamparades en terra hostil. El buit de poder, que no ocupava l’estat, que mirava a un altre costat, l’han anat ocupant certes màfies que creixen a mode de senyors de la guerra. Ara els problemes de convivència i de violència són el pa de cada dia.
El context europeu està plagat de barris ghettificats, autèntics magatzems per a acomodar poblacions estrangeres condemnades a no prosperar-hi mai. Això és un caldo de cultiu per la insatisfacció vital que esclata de forma violenta cada pocs anys a les banlieu franceses, o barris britànics, alemanys, suïssos, belgues, suecs… El cas és que la població que viu en aquests ghettos, que entre tots sumaran milions de persones, no veuen per enlloc el suposat benestar europeu. Reben un manyspreu racista sistemàtic i mai han vist els beneficis de la ciutadania assimilada.
A nivell polític molts d’aquests barris voten l’esquerra, no perquè faci moltes coses per ells, sinó per que la perceben com més humana. Almenys no els volen fer fora del país. La pressió a la que estan sotmessos els fa caure en una fugida cap endavant no gaire relacionada amb el progrés col·lectiu i el suport mutu, com va signifcar l’ascens del gihadisme durant la dècada passada o el problema amb les màfies de l’actualitat.
La immigració i l’onada de refugiades de 2015, que fugien de la guerra de Síria va esperonar el sentiment racista. Si bé aquest estava organitzat per polítics d’ultradreta, o de dreta a seques, o pels mitjans de comunicació, s’han estès tremendament bulos i fake news relacionades amb les suposades grans avantatges que tenen les persones migrants respecte la classe obrera autòctona. S’acusa als gestors de l’estat del benestar de privilegiar les nouvingudes mentre es desatén la “nostra” gent. S’ignora completament el rol protagonista (en negatiu) d’Europa en les guerres d’Orient Mitjà, que van provocar la emigració massiva.
També es difon un pànic existencial, el gran reemplaç. Aquesta teoria, que té un origen nazi, alerta que en algun moment la població autòctona serà minoritària respecte de la forània nouvinguda i les seves descendents. Aquest reemplaç, a més, està ordit per les elits que governen el món des de les ombres. Son arguments sense fonament i que no ressiteixen les matemàtiques, per exemple que la secularització s’estén tot el món o que l’agnosticisme i l’ateïsme són fenòmens en expansió. Tot i així, escampar aquestes teories aviva les pors més profundes. Per què no poden integrar la població d’origen estranger?
No ho volen fer possible. La raó és que la “comunitat” ha de ser europea i d’arrels crisitianes, i tenir-ne més comunitats implica dividir el país en comunitats ben diferents. Aquest fenòmen l’anomenen “libanització”, amb les connotacions de comunitats ètnico-religioses que viuen d’esquenes unes de les altres i que s’enfronten de tant en tant. Evidentment, les persones d’esquerres tenim una forma ben diferent de veure les coses.
Les classes populars occidentals viuen des del 2008 una crisi no només econòmica, sinó també de perspectives. Estan canviant moltes coses al món, i a Europa la perspectiva és de decadència. Ens falten referents de lluita, que s’han de renovar cada pocs anys i les lluites que es donen no acaben en victòria clara (les vagues a Grècia i França, les armilles grogues, etc). Per tant, s’estan perdent els referents de progrés i de canvi revolucionari.
Sectors del nou capitalisme porten una dècada de guerra cultural per tot els medis: xarxes socials, mitjans de comunicació, bulos i rumors. Estan creant un estat d’ànim molt negatiu per les esquerres mentre que agiten campanyes contra totes les minories (sexuals, ètniques, lingüístiques, etc.)
Podem percebre que aquest nou capitalisme ja no necessita la democràcia liberal. Discursivament se la està vinculant a la socialdemocràcia, quan no és aixì: a Europa també han governat partits democratacristians o liberals i havien de fer polítiques socials. S’ignora a propòsit que si hi als anys 1945-1973 es va implantar el keynesianisme era perque hi havia forces d’esquerra revolucionària amb possibilitats de guanyar eleccions.
El cas és que la gent que habitualment se situa dins dels paràmetres conservadors està virant cap a posicions incompatibles amb la democràcia, tal com s’enten a l’actualitat, i està adoptant discursos xenòfobs i conspiracionistes. Podriem veure aquest fenòmen en votants típics de VOX, que surten del Partit Popular o ara mateix en Junts, amb una deriva perillosa cap a la dreta.
L’alternativa multipolar turbocapitalista
Estem en moments d’impasse. Mentre Occident està perdent força, està sorgint també una alternativa hegemòmica. La darrera cimera del BRICS ha sigut molt significativa. Aquests grans estats han rebut la petició d’ingressar-hi al bloc d’uns 40 estats. Finalment van admetre només 6, però la resta estan mirant cap aquest nou bloc, alternatiu del G7.
De la cimera van sortir diverses conclusions, com l’aposta del BRICS per una multipolaritat. Ja no tindrem només una o dues superpotències, sinó que el món del futur estarà subdividit per vàries potències regionals. Fruit de la cimera, el BRICS pretèn controlar l’energia.
Els estats del BRICS pretenen construir un neoliberalisme amb característiques xineses, russes, índies, etc. deixant així de dependre dels interessos occidentals. En absolunt es tracta d’un corrent antiimperialista sinó més aviat d’alterimperialista.
El bloc del BRICS cada cop està qüestionant més els mecanismes d’hegemonia econòmica d’Occident tals com el dòlar o el sistema de pagament SWIFT. Les sancions unilaterials d’Estats Units contra diversos països han fet que els països en desenvolupament desconfïin dels negocis que fan amb Occident. Per tant estan virant cap el BRICS.
Això mateix s’ha notat durant la Cimera del G20. En aques fòrum internacional, ja s’ha constatat que el bloc occidental ja no controla ni el relat, ni tan sols és capaç d’imposar una condemna contra Rússia per la Guerra d’Ucraïna. Queda clar que el Sud Global vol la paraula, però repetim: l’agafa seguint al peu de la lletra el neoliberalisme global. Mentre el president de França Macron demanava un impost global a la productivitat, el presiden Xi Jinping deia que el que havia de fer el món era apostar per un lliure comerç de debó. Veiem aquí el canvi de rols.
I és que vivim en un context molt diferent al d’abans de 2010. Grans potències com la Xina han desenvolupat centenars de megaprojectes arreu del món. Les inversions a Àfrica ha sigut de tal calibre que la majoria del Continent vol seguir l’estela xinesa en tots els altres àmbits. Després de la Xina han arribat altres potències com l’Índia, Turquia i Rússia. Els dos primers segueixen amb les inversions, i els russos fan servir la carta de la “seguretat”, això vol dir, armes i mercenaris. A l’octobre es va realitzar la 10ª Cimera de la Iniciativa Belt and Road, la nova ruta de la seda. Hi van assistir més de 90 països.
Per tant ara més que mai el Continent africà està en disposició de desafiar l’Europa neocolonial. Els governs autoritaris demanen ajuda a Xina o Rússia, mentre s’han realitzat mitja dotzena de cops d’estat militar amb cert supor rus. La pèrdua de legitimitat de França o Estats Units no serà fàcil de revertir, malgrat ara volen invertir desenes de milions d’euros en Àfrica. I és prou probable que al darrere d’Àfrica vingui l’Amèrica central, del Carib i del sud.
Tenim un Sud Global que vol industrialitzar-se i pujar de nivell de vida. Malgrat, no ho neguen, des de la seva posició es qüestiona el canvi climàtic, que és vist com una preocupació d’Occident per a que ells no prosperin.
Si ara a Occident predominen certes sensacions pessimistes sobre el futur, a l’Àsia o a l’Àfrica predomina l’optimisme. Ens podem preguntar quin escenari s’obriria en aquells països si esclatés una nova crisi global que els impedís arribar als seus objectius. Per exemple, un decliu de la producció de petroli o un desastre climàtic.
Però sense tenir en compte aquests factors ambientals o de recursos, el que està clar és que de seguir les coses com ara, l’Àsia oriental i del sud sobrepassarà en aquesta dècada tots els paràmetres que ara domina Occident. I darrera està la resta del continent asiàtic i bona part dels països africans, que estan en un procés extraordinàriament accelerat d’urbanització i industrialització. Occident pot contraatacar amb la guerra, sembrant de conflictes tot el món a fi de no perdre la seva hegemonia. Ja sabem que els nostres “líders” són capaces de fer això i molt més-
La qüestió palestina
El 7 d’octubre va començar la operació “Tempesta d’Al Aqsa” per la qual militants d’Hamas sortiren de la Franja de Gaza i atacaren punts estratègics de l’exèrcit israelià. Les baixes israelianes van ser molt elevades, pel que estan acostumats, i la resposta no es va fer esperar. L’aviació i artilleria de l’IDF va bombardejar cruelment tot Gaza, provocant una massacre. Les milícies palestines i Hezbollà des del sud Líban respondrien amb els seus míssils – que són de poca precisió, però que cada cop en són més i millors.
A continuació es va produir l’alineament habitual a nivell internacional. Condemna d’Israel sense paliatius des de paísos musulmans com Iran, Iraq, Iemen, Algeria, Líban o Turquia, mentre que a Occident es parlava de “dret a la legítima autodefensa”. Alguns països àrabs, com els del Golf Pèrsic, Egipte o Jordània, intenten que el conflicte no els esquitxi ni perdin els sucosos contractes i pactes que tenen amb Occident. Mentrestant es produí un autèntic genocidi. L’estat d’Israel havia decidit fer fora els palestins de Gaza, començant les operacions terrestres al nord: una autèntica neteja ètnica amb ple suport d’Occident amb bombardejos sistemàtics contra civils innocents. No només això, sinó que a alguns països està prohibit manifestar-se a favor de Palestina. Tothom retratat.
Si bona part del món ja ha començat a donar l’esquena a Occident, amb comportaments tan lamentables com el present, tot s’hi aprofundirà encara més. No només això, sinó que el mateix exèrcit d’Israel ha demostrat feblesa militar en aquesta guerra. Com el 2006, quan l’IDF no va ser capaç d’infligir una derrota completa contra Hezbollà, ara mateix no està sent capaç de derrotar sense paliatius les milícies de Gaza. Tothom en pren nota.
Si la situació encara no ha arribat a una escalada regional, es per que Israel és potència nuclear. Qualsevol pas en fals i tindrem un desastre de magnituts mai conegudes. Els odis entrecreuats a la regió són tan grans que no es podran apaivagar en dècades. El gran llegat del colonialisme europeu. Ara per ara, segons una enquesta, el 28% de la ciutadania israeliana es planteja abandonar el país. El projecte sionista ha quedat tocat.
Neorreaccionarisme
Com hem dit abans la democràcia liberal està molt qüestionada. Culpa d’això la té el progressisme. Per exemple a Amèrica Llatina els governs d’esquerres i progressistes no van fer avançar gaire el nivell de vida de les classes populars. L’oligarquia no va cedir posicions i va derrotar per diverses vies (electoral, judicial i per cops d’estat) diversos governs progressistes. Per això l’esquerres no són gaire ambicioses o no s’atreveixen a tocar els privilegis de l’oligarquia.
Els atacs contra l’esquerra són ideològics i es fonamenten en diveres potes:
- A l’Europa de l’est va néixer el concepte de “democràcia iliberal”. Va ser Orban, president d’Hongria, qui va difondre el concepte. Es podria equiparar a una democràcia més autoritària, més centralista, amb una oposició silenciada i maniatada, amb més repressió i amb un atac sistemàtic contra els valors que consideren “liberals” (el feminisme, les persones LGTBI+, les minories ètniques, les inmigrants, etc). Aquest tarannà es base en la Rússia de Putin o de la Turquia d’Erdogan, famosos per engarjolar l’oposició i és l’aspiració de tota l’extrema dreta occidental.
- El factor religiós. Ara vivim una època on la gent és majoritàriament agnòstica però on les esglésies tenen un enorme poder. L’Església Ortodoxa russa, els jueus ultraortodoxes d’Israel, l’islam rigorista, els neo-evangèlics a Amèrica de la “teoria de la prosperitat”, les sectes… totes deixen com uns “progres” a l’Església Catòlica romana. En especial les esglésies cristianes evangèliques són un cavall de Troia a les classes populars, orientant-les ideològicament cap a la dreta més dura.
- La difusió de teories de la conspiració contra el “globalisme”, l’Agenda2030, la cultura “woke” de la cancelación, el gran reemplaçament i demès. Entre aquestes idees i les fake news, dificulten que ningú es cregui res. Ja no hi ha certeses. Aquestes teories es van difondre profusament gràcies a internet i van créixer molt durant la pandèmia. Està clar que aquestes campanyes de pensament irracional estan molt ben finançades, amb compten plens recursos per canviar la forma de pensar de la població. L’irracionalisme defuig d’explicacions racionals i contrastables, per caure en un victimisme perpetu on les persones estem sotmeses a siniestres agendes ocultes.
- El neoreaccionarisme de Sillicon Valley, amb certs multimilionaris tecnològics nordamericans (Peter Thiel, Elon Musk) abogant per solucions ecofeixistes de marginació de poblacions senceres. El seu interés és crear societats distòpiques neofeudals que són tancades hermèticament, militaritzades i d’alt control social.
- Vinculat amb l’anterior, tenim un munt d’influencers de xarxes socials fent difussió constant dels valors més apegats amb el capitalisme ultraliberal. Fan obstentació de la riquesa fàcil, l’èxit social, la masculinitat tòxica i ridiculitzen continuament les idees feministes i progressistes. Tenen molta capacitat d’arribar a les noves generacions d’homes.
En Amèrica Llatina hi ha possibilitats que l’actual onada progressista comenci a perdre posicions en benefici d’opcions neoreaccionàries, com les abans esmentades. Per exemple, l’àuge de figures com Bukele i Milei estàn canviant l’hegemonia de forma molt ràpida. Podem veure que s’ha generat una nova hegemonia, un nou clima ideològic, entre els homes joves (i no tant entre les dones joves), que és una barreja d’aspiracionisme, de fer-se rics a costa del planeta i de la resta de persones. El que interessa és mantenir un nivell de vida ultraconsumista i hedonista, mentre es critica l’esquerra per promoure la pobresa material i “la cultura de la cancelació”. Per cert, que també la música actual o el cinema té molt a veure en els canvis culturals que patim.
Mentre l’extrema dreta es queixa d’un pla global de les elits progressistes, en realitat tenim un pla o varis plans executats per l’extrema dreta global que segueixen al peu de la lletra tots els partits i moviments d’aquell espai polític: atac frontal al progressisme, al feminisme i les dissidències sexuals, oposició a les migracions i a les minories ètniques, discursos molt extrems i agressius i liberalisme a ultrança.
A diferència de la Guerra Freda, és molt poc probable que totes aquestes agendes reaccionàries tinguin res a veure amb el Pentàgon, sinó que són derivacions del reaccionarisme anticomunista d’aquella època.
Un exemple d’aquest reaccionarisme occidental s’ha posat de manifest durant l’actual guerra/genocidi de Gaza. Gent que el 1934 estaria directament perseguint jueus ara estan sense vergonya recolzant Israel i demanant l’extermini dels “terroristes” (tota la població de Gaza i, potser, també la de Cisjordània). La islamofòbia ha vingut a substuir la judeofòbia en Occident i, com sempre, l’enemic del nostre enemic és el nostre amic.
L’alternativa socialista
Però el cert és que el món segueix una deriva molt perillosa. S’actua com si el canvi climàtic fos una qüestió temporal i episòdica quan n’és estructural. El mateix Antonio Guterres des de l’ONU alerta que la humanitat ha escollit el pitjor dels caminis en triar les opcions capitalistes anteriorment explicades. Serà complicat defensar l’estat del benestar mentre es manté l’ànsia consumista.
Pel que fa a l’antagonisme polític-social, en aquests moments tenim alguns revifaments interessants.
Per un cantó el moviment ecosocial, que politiza una part de l’ecologisme envers estratègies anticapitalistes i decreixentistes. Reconeixem moltes característiques del socialisme llibertari en aquest esperit ecologista de transició a un planeta més habitable i sostenible. Els moviments d’aquesta mena, estan impulsant trobades i fòrums de reflexió que inevitablement contagiaran l’espai polític anticapitalista ampli.
En segon lloc, el feminisme, ara molt en boca de tothom degut a la vaga de les futbolistes de la selecció espanyola. La costosa creuada patriarcal antifeminista no ha acabat amb el moviment. Cada cert temps hi haurà algún esdeveniment que indiginarà la gent amb un mínim de sensibilitat, precisament per què es tracta d’un tema estructural que no es pot amagar sota la catifa.
En tercer lloc, tenim el moviment sindical, amb el creixement de les opcions combatives. Alguna cosa podria canviar en la construcció d’una nova hegemonia més optimista si es guanyessin les vagues d’Estats Units. S’ha aprofondit el descrèdit del sindicalisme de concertació, mentre les opcions independents guanyen una mica de força. Encara queda molt camí, però s’hi avança.
En quart lloc, tenim un moviment antiguerra que ha pres els carrers, malgrat la impotència que produeix el saber que per molt que ens manifestem, les decisions es prenen als despatxos de Washington i Brussel·les. No importa, la indignació ha de prendre la iniciativa.
Per últim, tenim la recomposició de l’espai socialista al voltant del moviment DSA a Estats Units, al capdavant de l’àuge del sindicalisme a Estats Units, o a fenòmens ibèrics com el Moviment Socialista. Encara fragmentari i en construcció, demostra una significativa capacitat de mobilització i de comunicació. Com a organització política llibertària compartim les crítiques vers la socialdemocràcia, tot i que no la forma de treball als moviments populars. El creixement de l’anarcosindicalisme també marca una tendència, no només a l’estat espanyol sinó també a altres territoris.
Després d’anys de treball Embat ha aconseguit socialitzar les idees bàsiques del socialisme llibertari especifista: anarquisme social i organitzat, inserció social, la necessitat de tenir organitzacions polítiques anarquistes o la construcció del poder popular com a estratègia. Tot i que encara minoritària, el nostre corrent teixeix tímidament projectes i aliances que esperem que fructificaran properament.
Qué fer?
Lligat amb l’anterior, per a tenir incidència política, caldrà estar en contacte amb aquells moviments decreixentistes, internacionalistes, feministes o sindicalistes, que són els moviments clau en aquests moments, mentre construïm la branca antiautoritaria del socialisme.
A nivell discursiu i propositiu, Embat se situa dins de l’internacionalisme proletari dels nostres avanpassats revolucionaris: Sí a l’Europa dels pobles, que visquin en fraternitat, igualtat i llibertat. Sí a un món en pau. No al genocidi del Poble Palestí. Sí a la guerra de classes. Aquestes demandes impliquen coses tan evidents com la dissolució immediata de l’OTAN, la liquidació dels paraïsos fiscals, la prohibició del capitalisme extractiu i especulatiu, la nacionalització dels sectors estratègics o treure del mercat els bens essencials, que hauran de tornar a ser comuns.
Sí a la diversitat i la integració per a construir un nou paradigma amb altres: la humanitat és una barreja continuada de comunitats; i les idees de socialisme en llibertat són transversals a qualsevol població humana.
Urgeix un canvi de paradigma. Les nostres accions importen, podem canviar les coses. Si actuem organitzades som més fortes.
Per un Poble Fort
