Web: https://www.syndicaliste.com/
Embat ha entrevistat a l’organització francesa anomenada CSR. És una agrupació de tendència que opera dins el sindicalisme per a enfortir una línia sindicalista revolucionària. Si bé Embat no comparteix tots els postulats que els CSR ens presenten, ho emmarquem dins de l’àmbit del debat obert amb altres organitzacions companyes. Ens interessa donar a conéixer aquest paradigma tan desconegut a Catalunya.
Els CSR es van crear després de la Primera Guerra Mundial, van arribar a 15.000 adherents que funcionaven com a quadres sindicals de la CGT. Però la crisi dels anys vint va diluir les expectatives revolucionàries i, segons els CSR, aquest esforç unitari es va dividir en sectors ideològics: l’anarcosindicalisme i el sindicalisme comunista.
Els CSR es va reconstituir als anys 90 com a forma de canalitzar l’activitat sindical de la militància revolucionària que li quedava a la CGT francesa. Així que habitualment atreuen militants procedents de la CNT i de SUD. Pretenen tornar a la essència de la CGT sindicalista revolucionària d’Amiens.
Durant el text sortiran conceptes que ens podrien sonar estranys. Un d’ells és el de la doble tasca. Es tracta de donar un contingut pràctic i permanent al seu projecte revolucionari. La Carta d’Amiens deia: “El Congrés declara que aquesta doble tasca, quotidiana i de pervenir, es desprèn de la situació d’assalariats que pesa sobre la classe obrera i que fa per a tots els treballadors, qualsevol que siguin les seves tendències polítiques o filosòfiques, un deure el pertànyer a l’agrupament essencial que és el sindicat.”
El sindicalisme revolucionari planteja el sindicat com a columna vertebral de la societat socialista post-revolucionària. No es només una eina reivindicativa per a aconseguir millors condicions laborals sinó també la eina que podrà gestionar bona part de l’economia i les empreses un cop feta la revolució social.
Ara us deixem amb l’entrevista.
EMBAT.- Què són els CSR? És una organització? És una tendència? Com funcionen?
CSR.- Els CSR desitgen donar una orientació i sortides polítiques a les pràctiques sindicals. Som, per tant, una organització política revolucionària del sindicalisme. No obstant això, per a no situar-nos al marge del proletariat ja organitzat en sindicats, apareixem com una tendència sindical, és a dir, actuem dins de l’organització de classe i no per fora d’ella, com fan els partits, les avantguardes i totes les organitzacions anomenades “específiques”. L’organització dels CSR segueix el model sindical federalista: comitès locals per a representar els territoris i comitès d’indústria per a representar les branques sectorials.
A diferència dels socialdemòcrates i els esquerrans, no adoptem la concepció burgesa del treball, és a dir, la situació d’explotació. Creiem que tota activitat humana entra dins del concepte de treball i que, per tant, res pot ser aliè al sindicalisme. Per això, no dividim la militància en una multitud de lluites específiques. Reprenem el model social històric de la CGT i gestionem els problemes amb les eines adequades. Per exemple, amb comissions sindicals sobre immigració, dones, joventut, habitatge, discapacitat, esports i cultura.
Defensem una estratègia i una pràctica sindicals en el dia a dia de les nostres organitzacions de classe, però també en els congressos. La nostra tendència duu a terme una gran tasca de desenvolupament i formació per a compensar les febleses de les confederacions en aquest àmbit.
Els nostres militants intervenen de manera coordinada en el marc de la Doble Tasca, cosa que significa que cada acció està pensada dins de la dinàmica de construcció d’una contra-societat proletària que prepari la ruptura revolucionària i la socialització dels mitjans de producció. La tendència serveix així de referència permanent per a mantenir la nostra autonomia política en el marc del sistema capitalista que combatem i que intenta integrar-nos.
Embat.- Si es pot dir, voldríem saber en quins sindicats, federacions i territoris teniu influència?
CSR.- No estem en condicions de detallar públicament la nostra implantació. No obstant això, podem dir que, a través de les nostres xarxes de militants, simpatitzants i contactes, tenim una visió de conjunt suficient per a poder actuar i coordinar-nos en diferents sectors professionals (transports, construcció, serveis públics, educació, química, neteja, acció social, premsa i llibres, metal·lúrgia…), estructures sindicals i localitats, així com per a influir en moments clau de la vida de la confederació, de la societat o durant les mobilitzacions a França.
EMBAT.- La CGT-F ja no està controlada pel PCF?
CSR.- Creiem que la CGT mai va estar realment controlada pel PCF sinó que, per contra, a partir de 1923 molts sindicalistes revolucionaris es van refugiar en el PCF per a utilitzar-ho com a recurs institucional i com a font de finançament.
El congrés del PCF de 1924 va marcar un canvi en la composició social del partit. Els SR ocupen ara llocs de responsabilitat en tots els nivells de l’aparell del partit. Pierre Semard, antic membre del Comitè Central del CSR, es va convertir en secretari del PCF. Pierre Monatte va dirigir el periòdic l’Humanité.
Aquesta era la força del PCF, que extreia els seus militants de la CGT i es beneficiava del seu saber fer i els seus coneixements sindicals. Això explica també per què cap altra organització afí ha aconseguit implantar-se en la classe treballadora després de la crisi del PCF. Era un partit creat i dirigit per sindicalistes. En els últims 20 anys ha perdut aquesta composició de classe.
Després de la caiguda del bloc soviètic, molts sindicalistes “comunistes” es van distanciar del PCF. Encara hi havia xarxes d’afinitat actives en la CGT, però en realitat no estaven dirigides per fraccions filosòfiques organitzades des de l’exterior. No tenen una línia política. Algunes federacions i sindicats departamentals estan afiliats a la Federació Sindical Mundial (FSM) i desenvolupen una fraseologia inspirada en el leninisme marxista. Però a l’últim congrés confederal, la federació agroalimentària, bastió històric de la FSM, es va oposar a les altres federacions de la FSM.
Els membres d’aquestes xarxes, com les d’inspiració trotskista o llibertària, es coordinen de tant en tant per a reforçar el seu capital cultural personal, però no segueixen cap estratègia alternativa. L’afiliació per afinitat, al marge de la confederació, serveix per a justificar un sindicalisme d’acompanyament, radical en l’expressió i l’acció, però socialdemòcrata, ja que no desenvolupa cap perspectiva concreta de ruptura amb el capitalisme. Aquestes xarxes continuen la funció de tribuna del PCF, és a dir, gestionar la dissidència, però en el marc del sistema.
Cada militant fa una elecció de carrera, alguns a institucions estatals, al voluntariat, al món cultural i intel·lectual, a empreses “alternatives”… i altres al sindicalisme. El PCF i les seves diverses sensibilitats, igual que les altres xarxes, s’utilitzen com a lloc de trobada i de treball en xarxa, però no existeix un moviment col·lectiu cap a un projecte comú.
EMBAT.- Veieu possible la unificació del sindicalisme francès?
CSR.- El principal obstacle per a la unificació continua sent l’absència de perspectives. Pot haver-hi interessos burocràtics fusionant organitzacions per a mantenir aparells afeblits. És el cas de l’actual debat sobre la reunificació entre la FSU (Federació Sindical Unitària) (principal federació autònoma d’ensenyament) i la CGT. Solidaires, enfrontada a una crisi duradora de desenvolupament, també s’ho comença a pensar.
Però sense projecte de societat, els sindicalistes estan condemnats a patir la dominació mental i estructural de la burgesia. Quan ja no hi ha vida social i t’hi tanques, en relacions d’afinitat, quan reprodueixes el mode d’existència de la burgesia, quan perceps el capitalisme com a insuperable, per a què voldràs obrir la teva organització sindical als altres? Els sindicalistes, com els activistes, defensen actualment els seus interessos immediats, sense projectar-se ni federar-se amb els altres.
Per això creiem que sense una dinàmica de Doble Tasca, el sindicalisme continuarà fragmentant-se entre confederacions, però també dins de cada confederació.
Per tant, la reunificació només és possible reescrivint un projecte revolucionari en el desenvolupament d’una sociabilitat de classe que ens ensenyi a construir les nostres vides col·lectivament. El projecte últim, cap al qual avancem, és una societat igualitària que inclogui a tots els individus.
EMBAT.- Què és el sindicalisme revolucionari?
CSR.- El sindicalisme revolucionari es resumeix molt bé en la Carta adoptada en el Congrés Confederal d’Amiens de 1906. No pot ser més clara i concisa. És en aquest text on s’explica l’estratègia de la Doble Tasca.
Però es tractava d’un text confederal, votat també pels reformistes, que patien llavors l’acció hegemònica dels revolucionaris. No abordava la qüestió de les tendències sindicals. Podia donar la il·lusió que el sindicat era automàticament revolucionari si la majoria dels seus membres eren SR. Però creiem que el sindicat només pot tornar-se revolucionari en un període prerevolucionari, és a dir, quan reuneix una majoria de treballadors amb una visió global i detallada de la indústria, quan aquesta majoria ja no vol obeir als poders capitalistes. Però només quan s’adopta un projecte revolucionari la situació es converteix en revolucionària. És a dir, una elaboració material dels mitjans per a reorganitzar la indústria. Perquè la revolució no és només un sentiment de revolta alimentat per alguns conceptes teòrics com a “viva el comunisme” (llibertari o no). És un projecte que permet passar a l’ofensiva i assumir el nostre paper de direcció sobre les ruïnes que deixa el capitalisme.
La funció de la tendència és precisament preparar, a les organitzacions de classe, aquesta elaboració i transmissió del programa polític. La confederació revolucionària només es materialitza mitjançant un procés de fusió de la tendència SR i de la confederació de masses. Sense aquestes dues eines, una situació prerevolucionària, sovint limitada en el temps, no pot superar aquesta fase i permet ràpidament a l’adversari reprendre la iniciativa o cedeix automàticament el poder, privatitzat, als militants que posseeixen els coneixements teòrics o intel·lectuals. Això obre la porta a una burocratització com la que va marcar a Rússia el 1917 i a Espanya el 1936.
En tots dos processos, la tendència SR es va convertir en una necessitat, però massa tard. La creació de l’Oposició Obrera Russa i dels CSR francesos el 1920 i dels Amics de Durruti el 1937 van ser respostes materials a una situació objectiva, a la necessitat d’una eina que faltava. Però l’impuls revolucionari era ja molt fràgil, la qual cosa va fer que aquestes tendències, encara fràgils per ser massa noves, fossin víctimes de la repressió i la desmoralització.
EMBAT.- Després de les protestes de la Loi du Travail o contra la reforma de les pensions, com està la situació social a França?
CSR.- La mobilització contra la Llei del Treball i contra la reforma de les pensions es va centrar en manifestacions massives de ciutadans que van abandonar els seus llocs de treball per diversos mitjans (vagues, però sobretot permisos, dies lliures, guarderies, etc.). Així doncs, el capitalisme només es va desestabilitzar lleugerament, excepte en alguns sectors poc freqüents ( ferrocarrils, energia, transport marítim).
La feblesa de les vagues en les professions va obligar als sectors militants i als sindicalistes a multiplicar les accions de bloqueig. Van ocupar el lloc de l’acció col·lectiva de la classe, que no es va organitzar fora de les manifestacions massives programades.
Això va demostrar la fragilitat del sindicalisme institucional i l’impacte negatiu de l’esquerra, que consisteix a centrar-se en les institucions de l’Estat sense atacar a la patronal. Aquesta visió socialdemòcrata de la lluita de classes és compartida per tots, des dels militants del PS fins a la ultraesquerra. La necessitat de la vaga es veu afeblida per l’individualisme, que és un obstacle per a l’organització sindical en les empreses i les professions.
Per tant, sembla necessari recrear una consciència col·lectiva basada en l’estratègia de la Doble Tasca. Els nostres militants estan també molt implicats en les associacions esportives i de barri, on revifem una sociabilitat obrera que no es limita a una afinitat o a una comunitat particular, sinó que està oberta a tota la classe treballadora.
EMBAT.- Com porteu l’auge de l’extrema dreta a França? Arrossega a la classe treballadora?
CSR.- Les idees d’extrema dreta s’estan obrint pas ràpidament entre la classe treballadora, i no només entre la petita burgesia que històricament ha constituït la base social de l’extrema dreta. Afortunadament, el Rassemblement National, igual que les organitzacions feixistes, té dificultats per a organitzar els seus partidaris. No obstant això, el seu número augmenta. Els joves proletaris estan cada vegada més contaminats per una adhesió confusa a les tesis de l’extrema dreta. Això es veu facilitat pel fet que tots els sectors de l’esquerra, des de la socialdemocràcia clàssica fins als llibertaris, han abandonat l’anàlisi de classe en favor d’un populisme radicalitzat.
Animen als seus membres a convertir-se en autònoms (eco-agricultors, artesans de la construcció, proveïdors de serveis, artistes freelance, amos de bars, etc.). El seu concepte de “els petits contra els grans” no només no aclareix la naturalesa de classe de l’extrema dreta ni denúncia la seva composició burgesa, sinó que reforça la deriva populista.
L’estratègia idealista de l’esquerra, basada en discursos teòrics i accions antifeixistes desconnectades de la classe, ha demostrat la seva incapacitat per a contraatacar.
EMBAT.- Què li diríeu a qui us diu que el SR estava bé per a fa 100 anys, però que ara -tal com funciona la societat- és impracticable?
CSR.- El capitalisme ha incrementat la complexitat de la seva organització, tant dins de les indústries com a escala internacional. L’estratègia toyotista ha trencat deliberadament els equips de treball i ha fomentat la subcontractació basada en l’individualisme. No obstant això, el capitalisme mai ha estat tan fort.
Aquest augment de la complexitat del capitalisme va fer totalment ineficaços les estratègies alternatives que pretenien competir contra el SR. Aquestes estratègies, basades en l’Estat-nació o en la coordinació de col·lectius locals, perden tota perspectiva anticapitalista.
Un projecte de societat comunista depèn, més que mai, d’un programa de socialització dels sectors professionals, a escala local, nacional i mundial. Cal tornar a situar els oficis i el treball en el centre de l’estratègia revolucionària i abandonar les derives activistes, idealistes i sectàries. Per això, els CSR han llançat les Xarxes d’Indústria per a implicar el major nombre possible de sindicalistes en les estratègies del sindicalisme de base i ajudar després als nostres sindicats a fer-ho. Aquest és un pas necessari per a crear una dinàmica revolucionària creïble per al proletariat, un veritable projecte de societat basat en la resignificació del treball. Començant immediatament per la Doble Tasca.
Aquesta és també la raó per la qual els CSR desitgen participar en la creació d’una tendència SR internacional que vagi més enllà de la simple publicació de textos vagament anticapitalistes, com fan les xarxes internacionals de militants, i que federi de manera concreta els militants revolucionaris entorn de la reflexió i l’acció en les seves indústries a nivell internacional.
EMBAT.- Això ens sona a anarcosindicalisme, quina seria la diferència? Quin és l’estat de l’anarcosindicalisme a França?
CSR.- La Carta d’Amiens ofereix una estratègia per a la unificació orgànica del proletariat com contra-societat, com a embrió del Socialisme. Ens recorda que aquesta contra-societat només és possible si existeix una confederació sindical unitària. Perquè, evidentment, no pot haver-hi dos Socialismes en un mateix país. Els proletaris no podran gestionar les seves indústries amb 3 o 10 federacions sindicals en competència. En cas contrari reproduirem la desorganització que va existir durant les revolucions russa i espanyola i que va afavorir la ràpida aparició del capitalisme d’Estat.
La unitat sindical del proletariat és l’element central del SR. Per contra, durant l’onada de decadència de principis dels anys 20, alguns sindicalistes afectats pel pessimisme es van replegar en la lògica de la creació de confederacions d’afinitat. La proclamació de l’adhesió a una filosofia determinada (ja fos l’anarquisme o la Internacional Comunista a partir de 1928) no feia més que justificar la divisió i no aportava cap reflexió estratègica crítica, sinó tot el contrari.
Per això tant l’anarcosindicalisme, com el “sindicalisme comunista”, varen ser branques del SR, que es van enfrontar a la descomposició del moviment obrer. Aquest fenomen va afectar també la CNT espanyola, que als anys vint va abandonar a la Carta d’Amiens com a referent i al SR i es va escindir en diverses afinitats.
Als anys 90, França es va caracteritzar per un ràpid desenvolupament de l’anarcosindicalisme. La CNT s’implantà a unes certes professions i adquirí una influència significativa entre els joves activistes. Al mateix temps, els sindicats SUD (solidaris, unitaris i democràtics), organitzats en la Unió sindical Solidaires (Solidaris), van agrupar els dissidents sindicals i a molts joves entorn de la seva identitat antiglobalització.
Aquests pols d’agrupació podrien haver influït en la recomposició sindical, proposant una reunificació que hagués qüestionat l’actualitat [del sindicalisme dels anys 90]. Però es van tancar en una dinàmica anarcosindicalista i van acabar reproduint els mateixos esquemes burgesos, amb profusió de tensions internes, escissions i un buit estratègic total. La referència a una filosofia va ajudar a reclutar gent, però al final només va servir per a justificar l’existència d’organitzacions sense visió global de la societat. Milers de joves han passat per la CNT i la SUD, i molts d’ells ocupen ara llocs de responsabilitat a la CGT, gestionant una pràctica socialdemòcrata clàssica amb un discurs radical i artificial. Reprodueixen en la CGT l’anarcosindicalisme de la seva joventut: gestionant una peça de l’aparell, sense cap perspectiva de classe i justificant la seva funció de tribuns mitjançant una menció a un grup o a una filosofia d’afinitat.
Molts militants sincers s’han esgotat intentant crear noves organitzacions de masses, construint-les al mateix temps que havien d’elaborar una estratègia revolucionària. Aclaparats pel seu treball, van acabar sent incapaços de fer ni l’un ni l’altre. Aquesta crisi del model anarcosindicalista a França explica perquè la CGT continua atraient a la gran majoria dels joves militants i joves proletaris que volen implicar-se en el sindicalisme. I això malgrat la molt preocupant situació de la CGT.
EMBAT.- També reivindiqueu el sindicalisme d’indústria, què vol dir?
CSR.- El sindicalisme d’indústria o de base és una estratègia basada en l’organització de la classe sobre la base del sector professional. Els sindicats de base no recluten en funció de la professió o de la institució capitalista (privada o pública), sinó en funció de la mercaderia o del servei produït.
Per tant, aquesta estratègia es basa en el sindicat i la federació d’indústria. Es coordinen a nivell territorial en unions locals interprofessionals (UL) i a nivell nacional en una Confederació per a socialitzar l’acció.
El sindicalisme d’indústria no és monopoli dels SR. Els reformistes i els socialdemòcrates també poden veure la seva eficàcia immediata. Però pels SR és fonamental, perquè estableix la Doble Tasca. En el dia a dia, el sindicat d’indústria reuneix a tot al proletariat del sector (els que estan en formació, els que estan a l’atur, els que tenen contractes precaris, els que tenen contractes indefinits i els que estan jubilats), la qual cosa li confereix una força de vaga i un coneixement global de la indústria, de cada sector, de cada ofici i de cada situació laboral. Sobretot, és l’única eina capaç d’elaborar un programa de reorganització de la indústria. Per això un sindicalista només pot donar una dimensió revolucionària a la seva acció intervenint de forma organitzada en el sindicalisme d’indústria per a orientar-lo cap a una ruptura revolucionària.
CSR.- Informació complementària :
Sovint es critica els CSR per denunciar a les organitzacions d’afinitat. Amb freqüència és una manera d’evitar el debat que proposem sistemàticament.
Respectem i apliquem la Carta d’Amiens. Els CSR són gestionats per camarades de diferents procedències filosòfiques, la qual cosa no sols permet posar en comú les experiències individuals, sinó també evitar tensions artificials. S’uneixen exclusivament sobre la base d’una pràctica que forma part d’un plantejament estratègic.
Per això, l’única crítica que les podem fer a les organitzacions d’afinitat és que sovint no respecten el seu paper. No és el paper d’un grup d’afinitat, sigui o no membre del partit, mobilitzar-se sobre qüestions d’habitatge, d’explotació capitalista, d’educació o fins i tot convocar una vaga! No té sentit intentar clavar un clau amb un tornavís.
Des de la crisi del moviment obrer als anys 20, era normal que els grups d’afinitat substituïssin les organitzacions de masses en tots els àmbits. El resultat és que les seves accions són totalment ineficaces, ja que no són capaces de mobilitzar a un gran nombre de persones a llarg termini. Es tanquen en una successió de lluites aïllades, sovint sense futur i sense participar en la creació d’una contra-societat de classes. Fomenten així una profusió de col·lectius, associacions o comitès que s’ocupen de qüestions parcials i alimenten automàticament els reflexos socialdemòcrates.
Tancats en aquesta estratègia d’agitació permanent, els grups d’afinitat no compleixen la seva funció d’educació política bàsica: per exemple, cridar el proletariat a afiliar-se als sindicats per a socialitzar.
Al final, les organitzacions d’afinitat s’obliden de fer allò per a què van ser creades: pensar una visió de la societat i una estratègia per a arribar a ella, al mateix temps que popularitzen les seves propostes. En un plantejament socialista, l’organització d’afinitat només pot arribar fins a un cert punt en la seva labor de reflexió i educació. I ja és molt! La transformació social ha de passar necessàriament per les organitzacions socials, és a dir, per les organitzacions de masses.
Ens apliquem el mateix rigor. Ens neguem sistemàticament a intervenir directament en les lluites quan creiem que les nostres organitzacions sindicals poden fer-ho. No podem reemplaçar a la classe treballadora. Presentem propostes a les assemblees generals de sindicats. I només si les propostes no s’adapten intervenim com a organització revolucionària, sabent molt bé que l’impacte serà menor.
Per això posem l’accent en la cultura obrera del treball, perquè recordem per a què serveix cada eina i com han d’utilitzar-se. És imprescindible reapropiar-se del coneixement de cadascuna d’aquestes eines (confederació, sindicat, grup d’afinitat, tendència, etc.) si volem obtenir bons resultats.
