Durant força temps l’anarquisme ha patit, almenys a la península, una manca d’intel·lectualitat militant. És a dir, de militants implicats en processos de lluita que plasmessin la seva pràctica col·lectiva en textos reflexius i propositius per ser objecte de debat i discussió. Pràctica que creiem que té el potencial de retroalimentar l’acció militant diària; deixant memòria, anàlisi i obrint una porta a projectar les nostres lluites més enllà dels seus límits.
En contrast amb aquesta manca de discurs militant al nostre entorn cultural és habitual trobar publicacions d’autors consolidats, de prolixa producció, que desenvolupen la seva activitat política exclusivament en el pla teòric, en el millor dels casos com a crítics o cronistes. Parlem de “contrast” per partida doble, primer perquè davant de les limitades publicacions d’organitzacions i col·lectius, les prestatgeries de l’anarquisme actual tenen molts noms propis i cognoms concrets que no responen davant de ningú més que davant d’ells mateixos i els seus editorials. En segon lloc, perquè en la producció dels autors esmentats és freqüent trobar reflexions sobre la inseparabilitat de teoria i pràctica en l’anarquisme, amb crítiques inflades contra un suposat fora avantguardista que ens aguaita a cada cantonada sense deixar-nos ser qui som.
Sense pretendre negar la importància de les seves aportacions, en aquest article volem reflexionar sobre aquestes qüestions i assenyalar alguns punts que poden ser interessants per al debat: l’anarquisme és un socialisme anticientífic, contrari al coneixement o ahistòric? D’on pot sortir tant de rebuig a nivell pràctic, teòric i analític? Quines conseqüències té aquesta manca de reflexió pública per al nostre moviment? Quines conseqüències té que la militància no prengui la paraula?
La Idea i la veu
Els historiadors expliquen com els revolucionaris anarquistes es reunien després d’esgotadores jornades de treball als seus habitatges, cantines o espais comuns per llegir les publicacions de sindicats i ateneus. El que sabia llegir prenia la paraula amb una espelma a la mà, la resta escoltava atentament i després es discutia de forma acalorada. El moviment llibertari havia inclòs en el seu repertori de practiques la difusió de la Idea i els seus apòstols recorrien el món de comunitat obrera en comunitat obrera amb poc més d’equipatge que les publicacions llibertàries i la seva passió revolucionària.
Florien els ateneus llibertaris. Allà on es reunien dos companys d’ideals àcrates, naixia una publicació, una biblioteca. Molts no sabien llegir ni escriure, i encara que això no era obstacle per embeure’s de les idees anarquistes, potser expliqui per què la majoria de les publicacions responen a uns quants autors. Tot i això, les seves paraules no es llançaven sobre el paper sense abans tocar fang de trinxeres, greix de fàbrica i sang de les seves companyes. A aquelles veus les autoritzava el seu compromís i la seva implicació militant, que els precedia amb orgull.
Les organitzacions laborals i polítiques que es van conformar al socialisme llibertari també van assentar les seves reflexions, debats i normatives en negre sobre blanc. Era imprescindible que la lluita i les lliçons que se n’extreien no es limitessin a l’experiència dels seus protagonistes, eren de tota una classe que pugnava per canviar el món.
Actualment el moviment anarquista continua sent un productor prolífic de documents i reflexions. Els ateneus ja no tenen la tasca d’alfabetitzar i es dediquen a acollir debats, presentacions, ponències, guardar la nostra memòria i fer-la accessible a tothom que la requereixi. Els fanzines i la música, el punk, el hardcore i el rap han pres la tasca de difondre les idees. Tenim desenes d’editorials i no poques llibreries. Però com avançàvem en la introducció ens sorprèn la poca producció militant i col·lectiva, i atès que actualment no les podem atribuir a l’analfabetisme, haurem de buscar altres explicacions més convincents si volem solucionar aquest problema.
De la crítica al dogmatisme i a l’autoritarisme fins a un antiintel·lectualisme militant
Alguns dels nostres adversaris polítics han intentat caricaturitzar el moviment llibertari titllant-lo d’ahistòric, anticientífic o utòpic. Això segurament trobi els seus inicis en l’escissió entre marxistes i antiautoritaris, acompanyant-nos fins avui. La veritat és que cap dels clàssics, ni els moviments obrers i revolucionaris d’aquella època, negava la importància d’una acció basada en l’anàlisi. El desqualificatiu utòpic no es referia tant a un pensament deslligat de la construcció de coneixement sinó a una suposada manca de coherència estratègica. Sigui com sigui, la modernitat va posar al centre de tot projecte social la importància clau de la raó. Aquesta carrera la va guanyar el marxisme, creant un mètode científic sobre el qual va fonamentar la seva praxi.
Després d’això, van passar almenys tres coses que ens semblen clau i que creiem que han afectat la pràctica llibertària de l’actualitat. La primera és la deriva dogmàtica en què part del marxisme va caure, justificant tota proposta pròpia com a resultat d’una anàlisi sense fissures i per tant indiscutible. El mètode científic es va convertir en un parapet davant de qualsevol dissidència, cosa que va provocar un qüestionament que, portat a la desesperació, va obrir les portes a la proliferació de discursos contra la possibilitat de generar coneixement sobre el qual fonamentar la nostra acció.
En segon lloc, es va ocultar i va negar, de vegades pels adversaris, d’altres pels enemics i d’altres pels nostres companys, que una part molt important de l’anarquisme mai no va renunciar a la implementació de l’anàlisi, fins i tot adoptant el materialisme històric com a principal metodologia. Això va suposar un desplaçament de la importància dels fonaments analítics, i de la construcció d’una proposta estratègica, a un segon o tercer pla. L’anarquisme va passar a ser una proposta tàctica, una resistència o un ventall de pràctiques antiautoritàries. Molts van créixer pensant que això era així, que l’anarquisme repudiava l’anàlisi i no tenia estratègies, actuant en conseqüència. Molts altres segueixen fent una defensa activa d’aquesta negació de la raó, són tot cor i molt poc responsables de les derrotes a què ens aboquen.
En tercer lloc, l’anarquisme, desposseït d’un mètode propi, crític radical de tot pensament dogmàtic, va trobar en els plantejaments postestructuralistes una sèrie d’eines que combinaven molt bé amb la deriva política. El pitjor de tot va ser que una part no menyspreable del moviment llibertari es va quedar amb la pitjor part del postmodernisme. En comptes de quedar-nos amb la necessitat d’utilitzar mètodes multidisciplinaris d’anàlisi, en comptes de posar en qüestió la possibilitat de fer ciència, sense generar mai un coneixement més profund que el merament intuïtiu, en comptes d’ampliar les nocions i els conceptes a enunciats més amplis i interessants… En comptes de tot això, es va implementar de manera grollera un relativisme moral radical, un experiencialisme neoliberal sumat al conte de la fi de la història i la impossibilitat d’una revolució.
Un intel·lectualisme antiintel·lectualista
Segle i mig després de l’emergència de l’anarquisme al si del moviment obrer, el panorama és si més no contradictori. Una part importantíssima de l’anarquisme és antiestratègica, i no perquè no tinguin un pla que guiï els seus passos, sinó perquè està ocult; és implícit, s’aprèn en els processos d’enculturació i com que és part del sentit comú no és discutit ni assumit racionalment. Debatem habitualment sobre formes organitzatives, sobre tàctiques d’intervenció a les lluites socials, sobre subjectes polítics. Generem una ingent quantitat de publicacions sobre com funciona el sistema i com se sosté amb mecanismes productius o repressius. Habilitem múltiples espais per al debat i la formació, essent tot això alhora produït principalment des de l’individual i deslligat de la pràctica. Critiquem els textos teòrics per no ser suposadament accessibles per a la classe obrera i reneguem de qualsevol que produeixi teoria per avantguardistes… De qualsevol que ja no sigui una estrella de l’anarquisme.
L’ecosistema cultural llibertari viu un complicat equilibri entre voler saber i voler opinar, alhora que nega que es pugui saber i s’hagi d’opinar . La nostra experiència propera, amb l’acollida de les publicacions que fem, els espais per al debat que activem o en què participem; ens fa creure que realment la balança s’inclina del costat del coneixement i de la raó. Que la reacció virulenta que es manifesta de vegades és més el fruit d’una irada reacció davant les crítiques per manca de costum. No obstant això, creiem que el moviment llibertari i el conjunt de la classe treballadora es beneficiaria que deixéssim de banda, d’una vegada per totes, aquesta negativa infantil a debatre i a produir coneixement i opinió informada. Per això mai criticarem l’esforç de producció intel·lectual al món llibertari, per més que les idees que es defensin ens semblin contraproduents. Aquestes idees les debatrem amb més idees, però sempre seran més ben rebudes que la negació de la reflexió.
Pals de cec
Alguns preconitzen que l’anarquisme només és acció, que és moviment. Aquesta idea tan essencialista que posa totes les seves esperances en una mena de naturalesa humana universal resistent ens anima a fer. Fer per fer , sense pensar; per intuïció. Però ens anima des d’una publicació o un micròfon, paradoxal però real. Hem parlat alguna vegada de com és d’enorme irresponsable l’argumentari d’aquells que ens diuen: ”No es pot saber res, no podem extreure cap conclusió del passat. Es tracta de fer i esperar que sorgeixi la flama”. La irresponsabilitat d’aquests agents polítics, d’aquests autors, rau que no es fan càrrec de la desmobilització que imposa a la nostra classe i al nostre moviment cada derrota fruit del fet sense pensar-hi.
Avui, més que mai, podem comprovar com es buiden les nostres files quan ens obcequem a no treure conclusions de les nostres experiències de lluita: a no produir teoria i estratègia. La gent cerca respostes perquè les necessita. No hi ha res més dogmàtic que titllar de mal anarquista aquells que proposen fer anàlisis i condicionar la nostra pràctica a ell. En comptes de buscar excuses i titllar de traïdors a companyes que han buscat en altres corrents proposats i alternatius, ens hauríem de preguntar per què el nostre corrent no els ofereix una opció. Una resposta la trobarem en la infinitat de projectes que han mort abans de néixer per crítiques sense fonament que titllen d’autoritaris o bolxevics qualsevol alternativa que es negui a intentar travessar el mur amb el cap (una vegada més).
Els nostres autors
L’anarquisme té protagonistes i estrelles. No només els “grans homes” (i alguna gran dona) del passat gloriós. Avui els nostres ateneus i editorials s’inclinen davant de certes veus amb noms i cognoms. La producció d’aquests pensadors és molt prolixa. Alguns van a llibre per any, un tour per totes les fires del llibre anarquista, per les llibreries del rotllo, pels ateneus i centres socials. Això passa, i al nostre parer està bé, però té alguns problemes seriosos.
El principal és la tendència a negar que són agents polítics. És a dir, que són subjectes que creen una proposta i la difonen. En comptes d’això hi ha un intent per vendre’s com a cronistes. Potser això té molt a veure amb la por a ser assenyalat com un avantguardista, qüestió que sembla que se soluciona de dedicar un paràgraf del teu nou llibre a negar la legitimitat de fer política, de crear teoria, de proposar línia estratègica o de pretendre generar conscienciació. És gairebé un ritual, una mena de traïció; un peatge que, un cop cobert, ja fa palès de cors per opinar i proposar el que a UNO li doni la gana.
Assenyalem aquest UN, perquè entre els nostres autors hi ha autèntics freeriders que canonitzen sense haver de retre comptes a ningú. Una idea de la llibertat una mica peculiar a les files àcrates. Hi ha glorioses excepcions: sindicalistes i militants que es parteixen el llom al dia a dia i que treuen temps per produir reflexió i propostes assentades sobre la seva experiència. Que consti que totes dues opcions sempre ens semblaran més respectables que negar que la teorització és una pràctica essencial per a l’activitat política, però no deixa de ser simptomàtic de l’entorn que hem creat.
Aquests autors només són possibles perquè hi ha un substrat àvid de coneixement i de propostes. Potser el més problemàtic és que aquesta limitació de noms (que al nostre parer està íntimament lligada a una manca de defensa d’aquesta tasca com a imprescindible) és copada per aquells que ja es van fer un nom i que vagin on vagin són rebuts per un públic atent , no sempre crític i agut en les preguntes finals; que compren els seus llibres i que per tant val la pena ser publicats. Això ha produït cert deïficament d’alguns Anarko-Star que piquen qualsevol comentari crític o pregunta que pugui fer trontollar la proposta que ens porta. Totes coneixem aquestes anècdotes, patint-ne algunes la ira que venia d’aquests altars.
Aquí, davant de les diverses conseqüències d’aquest panorama, oferim una proposta: que la militància aixequi la veu i s’obri a debats honestos.
Potser la pitjor de les conseqüències és que mentre uns parlen sense pensar perquè s’ho poden permetre, altres callen per por de ser trinxats. D’aquella pols vénen aquests fangs: diaris sense un posicionament polític i estratègic clar, publicacions militants que perden diners mentre alguns ja produeixen gairebé en radiofórmula, negació del debat, pensament dogmàtic, frustració i zero estratègies… O pitjor, estratègia oculta després de la acció tradicional i el sentit comú.
Però tot això es pot i s’ha de revertir. El moviment llibertari és ampli, està ple de militants voluntarioses i compromeses àvides de coneixement i acció. A més, seguim sent una de les propostes ideològiques més atractives per a la joventut crítica. Tenim el potencial per generar projectes amb capacitat combativa i amb horitzons emancipatoris. Ens hem d’obrir al debat deixant de banda posicionaments identitaris i encapsulaments als nostres guetos. Això ha de passar per la producció de discurs, reflexió, pensament i estratègia per part de la militància. Pensar, analitzar i projectar també són accions. Fer anarquisme és fer idees. Doncs el menys anarquista que hi pot haver és fer per tradició, sense alliberar el pensament.
Regue, militant d’ Embat
Miguel Brea, militant de Liza
Publicat en castellà al web Regeneración: https://www.regeneracionlibertaria.org
