En pocs mesos es complirà un any des de les darreres eleccions municipals, les quals van representar un gran avanç per a les confluències d’esquerres. Un dels eixos que van presentar aquestes formacions durant la campanya electoral va ser el de la remunicipalització dels serveis públics. Un element que recollia les demandes de nombrosos moviments socials al llarg del país, alhora que constituïa una de les propostes més coherents amb la lògica municipalista que guiava aquestes candidatures.
No obstant això, en els mesos següents a les eleccions, el tema de les remunicipalitzacions pràcticament ha desaparegut del debat, sent arrossegat a aquella zona fosca on es creuen política, burocràcia, lleis i interessos econòmics. Els avanços -que sí que hi ha hagut- han estat fruit de valuosos focus resistents, però sense que encara puguem entreveure en l’horitzó l’onada promesa de remunicipalitzacions capaç de modificar la correlació de forces.
Quan parlem de remunicipalització, ens referim a un acte polític de la major rellevància: la recuperació de la propietat i/o el control de la gestió dels serveis públics per part dels Ajuntaments. Des de començament d’aquest segle, la remunicipalització s’ha convertit en una tendència cada vegada més forta al llarg del planeta, especialment en sectors claus com l’aigua, els transports o l’energia. A l’Estat espanyol, malgrat algunes experiències reeixides, abans de maig de 2015 aquesta tendència s’havia manifestat en una manera més aviat feble, a causa de fortes resistències polítiques i econòmiques.
Les confluències municipalistes d’esquerres han trobat aquest mateix ambient hostil, la qual cosa ha obligat a moltes d’elles a abandonar les remunicipalitzacions o a reduir dràsticament els seus objectius. En el fons, a l’Estat espanyol existeixen només dues maneres legals per remunicipalitzar un servei: no renovar el contracte o rescindir-ho. Ambdues alternatives presenten serioses dificultats i riscos per als Ajuntaments; situació agreujada també per algunes reformes aprovades pel Partit Popular en els últims anys. Per tant, les dificultats amb que s’han trobat els nous governs municipals són l’expressió d’un ambient polític i legal dissenyat per desincentivar qualsevol moviment de recuperació d’allò privatitzat. És una estratègia comuna en la política capitalista: aprofitar els moments d’hegemonia per establir unes regles que obliguin a futures forces emergents a seguir jugant al mateix joc. I, pitjor encara, també obliga generalment als moviments transformadors a tancar-se en l’objectiu de desmantellar aquest entramat institucional, abandonant així la seva vocació innata per superar-ho.
El tema dels serveis públics no és un aspecte secundari, sinó que representa un engranatge clau en la lluita contra el neoliberalisme. La privatització i subcontractació dels serveis públics va destruir un dels pilars fonamentals del pacte social que havia sostingut l’Estat del benestar occidental des de la Segona Guerra Mundial. Un pacte basat en la moderació salarial dels grans sindicats a canvi de polítiques destinades a la plena ocupació i a garantir una sèrie de drets socials universals a través dels anomenats serveis públics. La mercantilització d’aquests drets ha trencat els equilibris que havien sostingut la societat capitalista de les últimes dècades, submergint a grans masses de població en la precarietat i els deutes. Alguns dels principals avanços conquistats pels moviments socials en els últims anys, especialment a Amèrica Llatina, estan molt relacionats amb les lluites per la desmercantilització d’aquests serveis i la seva recuperació com drets universals per a tota la població.
És per aquests motius que des de Embat considerem la remunicipalització dels serveis públics com una lluita estratègica i fonamental de cara a la construcció d’una societat i una economia diferents. Però creiem que no és suficient amb limitar-se a restablir la gestió municipal d’aquests serveis, sinó que es fa necessari anar més enllà i reconfigurar els mecanismes de gestió d’allò públic. El terreny està abonat per obrir-se a l’experimentació i provocar una democratització radical d’aquests sectors, amb la participació de treballadors, usuaris i a la comunitat en general. D’altra banda, tampoc té sentit replicar els mecanismes individualistes característics del liberalisme, la qual cosa implica la necessitat de recuperar les lògiques col·lectives del món popular. El ciutadà-elector aïllat mai no podrà assumir la tasca de gestionar col·lectivament l’economia. És el poble, a través de les seves organitzacions socials, que ha de constituir-se com contrapoder enfront de les institucions.
Últimament, s’ha parlat amb freqüència d’un suposat “sostre de vidre” que impediria que les reivindicacions dels moviments poguessin transformar-se en realitat sense l’existència d’un interlocutor favorable des de l’esfera institucional. Però, considerant les dificultats trobades pels governs municipals pel que fa a les remunicipalitzacions, és just afirmar que en el cas de les institucions existeix un “sostre de ciment” extremadament difícil de foradar. Un entramat econòmic i jurídic dissenyat per anul·lar qualsevol potencial transformació que s’escapi dels límits establerts. Per contra, la mobilització social no es troba lligada a aquestes limitacions. La seva naturalesa mateixa és la de desobeir i forçar les regles per crear un joc nou.
La superació d’aquests mecanismes només pot aconseguir-se a través d’un Moviment Popular organitzat que segueixi aixecant les seves banderes, conscient que les seves reivindicacions sempre generaran conflicte independentment de qui governi. És necessari assumir el conflicte com un element natural de la mobilització, causat per la inevitable confrontació que es produeix sota el capitalisme entre les institucions i el món popular. En definitiva, per avançar en la remunicipalització dels serveis públics és necessari reprendre l’embat des de baix. Sense aquesta pressió popular els nous governs municipals es veuran sols i impotents per trencar les barreres imposades i desenvolupar transformacions de gran abast.
En la dècada dels 70, es deia amb freqüència entre les esquerres que era diferent conquistar el Govern que aconseguir el poder. Avui dia, que els Estats són més despullats de la seva sobirania, aquest poder es troba cada vegada més lluny dels governs, tant centrals com municipals. Per això, el protagonisme del Moviment Popular en l’actualitat és, fins i tot, més determinant per canalitzar les transformacions socials. Guanyar eleccions pot generar un ambient propici per a certes reivindicacions, però de cap manera pot substituir la mobilització social. El Poder Popular no es troba als Ajuntaments ni als Parlaments, sinó als carrers, als centres de treball, als barris, i, en definitiva, en tots aquells espais de la vida quotidiana on l’organització sigui possible. L’exercici del Poder Popular sempre tensarà les relacions amb les institucions, per més afins que siguin els gestors d’aquestes instàncies. Renegar d’aquest contrapoder per temor al conflicte és la mort del Moviment Social, la qual cosa no li fa cap favor ni a les classes populars, ni als ajuntaments del canvi.
J. Marinello, militant d’Embat del Vallés Occidental.
