Per Bruno Lima Rocha
A partir del primer d’abril l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) va passar a ser membre ple de la Cort Internacional de Justícia de l’ONU, el Tribunal de l’Haia. Encara que no hi hagi poder coercitiu, la cort de l’Haia reforça tant el front diplomàtic com la guerra de propaganda per la constitució d’un Estat Palestí. La participació de l’ANP és part del dret internacional i reforça la legalitat cap al reconeixement de fet d’aquest Estat inicial.
Fins al moment, 134 països reconeixen a l’ANP. D’aquests, Suècia la va reconèixer sent ja membre de ple dret de la Unió Europea, d’altra banda la República Txeca, Hongria, Malta, Xipre, Polònia, Bulgària i Romania, ja tenien aquest reconeixement de l’Haia abans d’ingressar a la Comunitat de els Països Europeus. El regne de Suècia obre un important precedent, perquè es parla de la diplomàcia comunitària, el més sensat seria la distensió de la Causa Palestina, retornant Israel per les fronteres de 1967, incloent Jerusalem Oriental com a capital palestina, o llavors, com a ciutat internacional.
Israel que no forma part d’aquest òrgan internacional, viu dues paradoxes. La primera, implica l’allunyament de la Casa Blanca, encara que vingui augmentant el seu pes en la política domèstica dels EUA (amb poder real de veto), posicionant el primer ministre israelià, reelegit amb vot conservador, Benjamin Netanyahu com contrari al president Barack Obama .
El president demòcrata està imposant la seva pròpia agenda internacional, després d’haver estat rotundament derrotat en les eleccions, en les cambres legislatives, en la meitat de la seva gestió en l’any de 2014. Obama avança en moviments diplomàtics d’evident necessitat (com obrir les relacions amb Cuba), deixant el problema dels acords tant per la candidata en la seva successió pel Partit Demòcrata (Hillary Clinton), com per als agents domèstics amb poder de veto (a exemple del lobby pro-Israel, AIPAC, finançat per la dreta sionista).
La segona paradoxa està en la correlació de forces en l’escenari regional. Israel ja és indestructible militarment, tenint superioritat sobre tots els Estats àrabs veïns i una desproporció absurda davant de la resistència palestina. L’últim conflicte de Gaza revela aquesta força excessiva. Més de 1300 palestins van ser morts, en la seva immensa majoria civils, incloent nens en escoles i hospitals. I del costat israelià no va arribar a 80 baixes fatals, sent gairebé totes compostes de militars en exercici de la funció.
L’ONU va alertar Tel Aviv moltes vegades, en referència als atacs contra blancs de protecció humanitària, i això va ser solemnement ignorat pel comandament polític-militar de Netanyahu. Les eleccions d’Israel al març de 2015 revelen aquesta tensió interna, quan el front de centre-esquerra unificant partits israelians i àrabs es va fer amb 24 escons, contra 30 de la coalició liderada pel Likud. La rivalitat en la política domèstica és conseqüència del fracàs dels Acords d’Oslo i el nítid avanç expansionista d’Israel per sobre els Territoris Ocupats.
La prepotència és acompanyada de la política de portes obertes per a Europa. Va fer que els Territoris Ocupats el 1967 es fessin la nova frontera interna, portant Tel Aviv a instituir, de fet, una ocupació militar a la forma de bantustans (guetos institucionalitzats), sent inviable la construcció d’un Estat independent i sobirà. Per incentivar els nous colons, en terres ocupades militarment i totalment il·legals, el govern israelià ofereix beneficis fiscals i avantatges per a aquestes, especialment visant les joves parelles que busquen fugir de l’alta del cost de vida a Israel. Cada moviment de legitimació de l’Estat Palestí, com l’estatus d’observador no membre de l’ONU adquirit al novembre de 2012, comporta una política premeditada d’avanç sobre Cisjordània.
Algunes conclusions.
Avui més que mai és necessari un moviment en dos sentits. Primer, la represa d’algun grau de protagonisme per part de l’esquerra palestina, específicament el Front Popular per l’Alliberament de la Palestina (FPAP), que manté una saludable distància del “govern”, poc o gens legítim d’Al-Fatah (no va ser electe el partit de Mahmoud Abbas) i tampoc opera com un satèl·lit de Hamas. Aquest protagonisme arriba en un pèssim moment, quan d’una banda la dreta sionista no sembla donar cap senyal de voler negociar, i de l’altra, l’integrisme sunnita s’apropa a la demència. També l’1 d’abril el Daesh (també conegut com a Estat Islàmic) ataca i s’apodera del camp de refugiats palestí de Yarmouk, en els suburbis de Damasc, el nucli central de la qual encara està controlat pel govern Assad. És urgent que el FPLP pugui reprendre la davantera de l’auto-defensa dels palestins, també considerats ciutadans de segona categoria en el que queda de l’Estat a Síria. Aquesta seria una bonica iniciativa estratègica.
Ja en el pla de la política externa, la postura de l’ANP hauria de ser aprofundir la responsabilitat de Israel per la falta d’alternativa en el conflicte. La conjuntura internacional i de l’escenari en Orient Mitjà, va canviar el comportament dels agents. Comparar Israel i la seva dominació sobre els palestins amb la Sud-àfrica de l’Apartheid és la nova estratègia palestina, línia aquesta que serà reforçada amb la presència dels delegats de Ramallah en la Cort de l’Haia.
(www.estrategiaeanalise.com.br / blimarocha@gmail.com)
Bruno Lima Rocha és politòleg i professor de relacions internacionals, especialista en geopolítica i estudis estratègics. També és militant de la FAG (Federació Anarquista Gautxa), membre al seu torn de la CAB (Coordinació Anarquista Brasilera)
Publicat a Barómetro 04-05-15
