El Primer de Maig és la data en què recordem als anarquistes assassinats per l’Estat a Chicago. Fa 137 anys, aquests anarquistes, influents en el moviment obrer, van ajudar a liderar un moviment per la jornada de 8 hores, en preparació per a la revolució social.
El moviment obrer dels Estats Units va fixar la data de l’1 de maig de 1886 perquè els treballadors aconseguissin la jornada de vuit hores. Mig milió de persones es van manifestar per tots els Estats Units. A Chicago, un violent enfrontament entre la policia i els manifestants provoca la repressió i vuit destacats anarquistes i organitzadors obrers són detinguts i processats, en una campanya destinada a aixafar el moviment vaguista.
Malgrat les escasses proves, i que molts dels processats ni tan sols van ser presents en l’incident, set van ser condemnats a mort i un a 15 anys de presó. El fiscal va dir al jurat: “Es jutja a la llei. Es jutja a l’anarquia. Aquests homes han estat seleccionats, triats pel Gran Jurat i acusats perquè eren líders. No són més culpables que els milers que els segueixen. Senyors del jurat: condemnin a aquests homes, donin-los exemple, pengin-los i salvaran les nostres institucions, la nostra societat”. Dues penes de mort van ser commutades per cadena perpètua, i quatre anarquistes van ser penjats l’11 de novembre de 1887, un altre va enganyar el botxí suïcidant-se. Anys més tard, en 1897, els que romanien a la presó van ser indultats pel governador de l’Estat d’Illinois, que va criticar les frèvoles proves presentades en el judici.
Des de llavors, el Primer de Maig és un dia per a recordar als qui van lluitar i van morir per la classe treballadora.
No obstant això, l’1 de maig s’ha convertit en un mer ritual. Sota els antics governs comunistes de la Unió Soviètica i els seus satèl·lits, s’utilitzava com a mostra de poder militar, mentre que en la resta del món es va convertir en un ritual simbòlic organitzat pels buròcrates sindicals i els partits socialdemòcrates. Aquests mateixos buròcrates sindicals i polítics pronuncien discursos avorrits i sense sentit. S’oblida que l’1 de maig va ser una crida a l’acció internacional de masses de la classe obrera.
La classe obrera ha continuat lluitant i ha arrencat algunes conquestes a l’Estat i al capital. No obstant això, malgrat aquests esforços col·lectius, les nostres petites i dures conquestes estan sent atacades contínuament. El treball precari i mal pagat, els atacs als salaris i a les condicions de treball, per no parlar d’altres atacs al salari social com les pensions i les prestacions per desocupació, són la nova norma. Amb l’excusa de la crisi econòmica, s’han imposat mesures d’austeritat a tot el món. S’espera que els treballadors i les seves famílies acceptin aquestes mesures, mentre els rics augmenten espectacularment la seva riquesa.
Paral·lelament, s’han avivat la xenofòbia i el racisme, amb la creació de partits populistes i d’extrema dreta, sovint finançats per multimilionaris. En un moment en què augmenta el descontentament amb la situació, aquests partits han sorgit per a confondre i dividir.
A més, una vegada més ha reaparegut l’impuls cap a la guerra mundial, amb guerres a Orient Mitjà i a Europa de l’Est, i els tambors de guerra sonen cada vegada més fort als mitjans de comunicació i en la retòrica dels polítics. La greu amenaça de la crisi mediambiental, cada dia més evident, és ignorada pels polítics i els capitalistes per la miop cerca del benefici.
Malgrat això, la resistència continua, amb grans moviments contra els atacs a les pensions, lluites localitzades entorn de la precarietat i els baixos salaris, i campanyes contra el racisme i la brutalitat policial. Amplis sectors de la classe treballadora, inactius durant massa temps, han passat a la lluita, amb onades de vagues.
Des de la lluita per la jornada de 8 hores fins a les lluites actuals, aquests exemples demostren la imperiosa necessitat de crear un nou moviment obrer. A través d’aquestes lluites podem començar a albirar un nou futur i començar a organitzar-nos cap a ell.
Aquest nou moviment ha d’establir-se sobre els principis de la lluita de classes, que actuï de manera independent i no esperi als polítics ni als buròcrates sindicals. Ha d’organitzar-se en els centres de treball i en els barris. Ha de vincular-se als moviments contra les retallades en els serveis socials i l’educació, als moviments ecologistes i als moviments contra tota forma d’opressió, prejudici i discriminació.
Totes aquestes lluites estan interconnectades. Les lluites contra l’opressió no poden vèncer sense el poder de la classe obrera i la lluita de la classe obrera no pot obtenir la victòria sense una lluita contra les idees reaccionàries i retrògrades.
Recordem el missatge original del Primer de Maig, la crida a les armes contra el Capital i l’Estat, contra l’explotació quotidiana. Continuem defensant a la nostra classe contra els atacs de la patronal i l’Estat, mentre mirem cap a un futur diferent, un món nou sense classes, sense privilegis, beneficis ni opressió. Un nou món on la producció sigui per necessitat i no per benefici, on tots participem en la presa de decisions, on visquem en harmonia amb la naturalesa.
El Primer de Maig va ser antany un dia en què els treballadors demostraven la seva força a escala mundial. Hem de recordar-nos que podem tornar a fer-ho, que els valors del Primer de Maig poden reafirmar-se.
Visca el Primer de Maig!
Visca l’internacionalisme!
Per una independència política de la classe treballadora, per l’anarquisme!
Organitzacions Europees de la Coordinació Internacional de l´Anarquisme Organitzat.
