El primer de maig ens ha de servir per repensar els nostres diversos repertoris d’acció col·lectiva com a classes populars.
La forma en la qual es configura i s’organitza el capital al segle XXI ha suposat una gran transformació que tendeix a formes més globalitzades, enxarxades, descentralitzades, altament diversificades i disperses que els moviments sindical i social encara no han pogut contrarestar efectivament. La particularitat que vivim al sud d’Europa és la terciarització de la nostra economia on l’equivalent a les antigues fàbriques fabrils són els calls centers, l’hostaleria, les cadenes de menjar ràpid, les empreses de logística i altres formes d’activitat econòmica no vinculades a la producció. La indústria que queda a Catalunya perd la seva centralitat i es troba financiaritzada. És evident, que el model de conflicte laboral i cultura sindical heretat de la transició ha quedat completament desbordat per aquesta tendència i la reestructuració constant del capitalisme.
Hem conegut en els darrers anys i mesos intents d’organitzar els i les treballadores que pateixen la dispersió, la subcontractació i la precarietat, com és el cas del conflicte de Movistar, o el cas de “les kellys”, dones treballadores al sector de l’hostaleria. Aquests intents d’adaptar-se indiquen certa novetat en l’acció sindical que alhora també incorporen característiques de la cultura sindical més dinàmica i de base de la Catalunya d’abans de la dictadura feixista. Com bé deia un company d’Embat en un article sobre el conflicte sindical de Movistar; “En realitat ens trobem davant el sindicalisme més genuí, el que ha aconseguit les poques condicions de benestar de què gaudim avui dia. Un sindicalisme a peu d’obra, o d’oficina, basat en la participació i la imaginació de les plantilles, ampli, iconoclasta, i connectat a una comunitat de resistència formada, unes vegades en el barri, altres en el suport de la societat i els seus elements més avançats organitzats en moviments socials. Considerem-ho vell, o nou sindicalisme, tenim clar que quan parlem de sindicalisme hem de parlar de comunitat de lluita extensa, que ocupant l’espai, el territori o les xarxes econòmiques, pot aconseguir tractar d’igual a igual a l’enemic”.
També hem vist aparèixer, tímidament, diversos intents d’organitzar la lluita pels interessos de les classes populars a partir de demarcacions territorials. Estem parlant de diverses assemblees laborals de barri, sindicats de barri o col·lectius que lluiten al voltant d’altres temàtiques que no són estrictament laborals però que si formen part de la lluita contra el procés d’acumulació per despossessió a través d’altres dispositius com els lloguers alts, les hipoteques, etc. Estem parlant dels col·lectius en defensa de l’habitatge, per exemple, com les PAH’s i PAHC’s, que segueixen sent el referent principal d’aquesta forma de “sindicalisme social”.
El gran repte que hem de plantejar-nos, com a moviment sindical, social i popular d’arrel anticapitalista, és la consolidació, el desenvolupament i l’interconnexió de totes aquestes noves formes d’organització que tracten de reconstruir l’autoorganització de la classe treballadora en un sindicalisme popular adaptat als reptes del segle XXI.
La lluita per les remunicipalitzacions i els serveis públics gestionats pels treballadors i els seus usuaris, la prohibició de l’acomiadament improcedent i l’ocupació garantida són altres elements que considerem centrals per articular un escenari on la precarietat pugui ser combatida efectivament.
Aquest primer de maig no sortim a celebrar cap “festa del treball”. Aquest primer de Maig, sortim a recordar les lluites de la classe obrera internacional, sortim a teixir altre cop el poder popular, sortim a lluitar contra totes les formes de despossessió de les classes populars i contra tota explotació, és per això que animen a participar en les confluències, actes i manifestacions organitzades a tots els pobles, viles i ciutats.
Visca el primer de Maig!
