Per Genís Ferrero
Secretari d’Acció Sindical de CNT de Granollers i Comarca
El darrer Primer de Maig a Granollers, vam organitzar un míting i posterior manifestació des de la CNT, l’Assemblea Llibertària del Vallès Oriental i la CGT. Les companyes de la Esquerra Independentista de la comarca van sumar-se a l’acte, també, sota el lema “Nosaltres Produïm, Nosaltres Decidim”.
Segons el meu parer, el seu lema és plenament assumible des d’una postura llibertària i anarcosindicalista. Qui pot negar que qui més contribueix a la creació de riquesa de la nostra societat -la classe treballadora- és qui més té a dir sobre les qüestions més rellevants? Jo no podria, és clar. Però considero que cal fer una mica d’anàlisi d’aquest dret a decidir dels treballadors i les treballadores a les empreses.
Des d’una perspectiva anarcosindicalista, la participació plena dels treballadors a l’empresa és fonamental. Tant és així, que per als llibertaris la gestió dels centres de treball hauria d’estar plenament en mans dels empleats -col·lectivització- i, per tant, en un hipotètic futur socialista llibertari aquests tindrien una capacitat de decisió plena en el seu àmbit de treball.
Ara bé, aquesta màxima aplicada als nostres dies passa necessàriament per una defensa dels drets laborals i socials de la classe treballadora, de tal manera, que puguin tenir una implicació total en la presa de decisions. No dubto que la militància de la EI pugui negar aquesta qüestió, però com a anarcosindicalista m’agradaria posar uns quants punts sobre les is.
A l’acció sindical considero igualment important com es porta a terme aquesta defensa dels nostres interessos a les empreses, ja que és on es conforma la cultura de classe i convertim la teoria en pràctica. És a dir, és tant important que una lluita laboral tingui èxit com que la participació dels treballadors en la mateixa sigui un dels seus eixos centrals.
Des d’aquesta perspectiva, l’anarcosindicalisme porta des de la transició democràtica denunciant que el sistema d’eleccions sindicals i comitès d’empresa allunya als treballadors progressivament de la presa de decisions en la defensa dels seus interessos, trenca la cultura de la reivindicació, la solidaritat, l’ajuda mútua, la unitat de la classe i en definitiva contribueix a destruir la cultura pròpia de la classe treballadora. Sovint des de l’esquerra més combativa, s’acaba acusant als sindicats majoritaris com a responsables d’aquesta situació sense tenir en compte que el model sindical imperant està dissenyat per portar-nos a aquest aparent carreró sense sortida.
No podem negar que els principals responsables (al menys dins el nostre bàndol) són el tàndem CCOO-UGT. Amb tot, no seria honest negar que el model de representació unitària és la base sobre la que se sustenta aquesta situació. No en va, a l’Estat Espanyol no va legislar-se cap llei de representació sindical fins a mitjans de la dècada dels vuitanta, la famosa LOLS (Lei Orgánica de Libertad Sindical) que regula la creació de sindicats i seccions sindicals entre d’altres qüestions. Fins aleshores es disposava del sistema d’eleccions sindicals heretat directament del sindicat vertical del règim franquista, adaptant-lo dins de l’Estatut dels Treballadors com a “sistema de representació unitària dels treballadors”, ja que no necessita de “marques sindicals” si no de representants del conjunt de treballadors d’un centre de treball o empresa. L’Estat Espanyol es veu obligat a crear una llei sindical perquè és un dels estats en haver signat els convenis de la Organització Internacional del Treball OIT que, curiosament, només regula aquest la “representació sindical”. A partir d’aleshores apareix el terme legal de “secció sindical” i es fa una llei , però, que segueix afavorint els sindicats majoritaris i discrimina la resta.
Ens trobem, doncs, amb un sistema d’eleccions sindicals que és discriminatori i allunyat de les assemblees ja que els “representants” tenen el dret legal per a signar en nom dels treballadors (al marge de la seva opinió); un sistema en el que no tots els treballadors poden votar-hi, ja que cal un mínim d’antiguitat en l’empresa (el que significa deixar fora un gran sector dels treballadors en mig de la temporalitat actual); on es premia als sindicats que han elaborat llistes amb major nombre de delegats amb privilegis addicionals que emanen de la LOLS; on es “compra” la independència dels sindicats amb subvencions directes i indirectes…
A l’altra banda, des de l’anarcosindicalisme, hem apostat sempre per un model basat en el sindicat entès com a eix de la solidaritat, vertebrador de la defensa col·lectiva dels nostres interessos. Apostem per la secció sindical doncs dona un marc d’actuació senzill i on tothom hi té cabuda, per mitjà de l’assemblea, tant en l’activitat sindical del dia a dia, com de la presa de decisions en mig d’un conflicte concret evitant que ningú pugui signar contra de l’assemblea. I creant una cultura de cooperació i solidaritat que és imprescindible per a construir una nova societat.
Ara que es parla tant de fer un nou país, penso que enfortir un sindicalisme que s’allunyi obertament del model d’eleccions sindicals, de les subvencions i els alliberats sindicals, per a posar en pràctica un model socialitzant que sigui alhora profitós per a la defensa dels nostres interessos i que marqui la participació plena dels treballadors en el seu dia a dia dins l’empresa és apostar per aquest “dret a decidir” dels treballadors. Sota el meu parer i la meva experiència, és una de les peces clau alhora de crear una nova cultura de classe i aportant-nos eines per a fer front a les altres qüestions que ens afecten com a poble.
Publicat al Nº 361 de Solidaridad Obrera (Setembre 2013)
http://soliobrera.cnt.es/
