Temps electoral: del Brexit al 26J

La situació política a Europa s’està escalfant últimament degut a diversos resultats electorals imprevistos per l’establishment neoliberal. La crisi econòmica s’eternitza, es fa crònica, es retroalimenta amb altres crisis i això té conseqüències polítiques com l’alta volatilitat que afecta tot el continent europeu. Vivim una època d’auge dels anomenats «populismes» que arrosseguen el vot de les classes populars com hem pogut veure a les eleccions austríaques (amb bons resultats del neofeixisme) o italianes (amb l’alcaldia de Roma guanyada pel Movimento 5 Stelle), i fins i tot a la campanya nord-americana (amb l’elecció de Donald Trump com a candidat del partit republicà). Aquesta situació s’està fent habitual i ja vivim d’ensurt en ensurt cada elecció parlamentària. Els últims exemples han estat al Regne Unit i Espanya, dels quals en farem una breu anàlisi.

El ‘Brexit’

El passat 23 de juny el Regne Unit va votar sortir de la Unió Europea. El ‘shock’ ha estat tremend i les conseqüències polítiques encara estan per estudiar-se completament. De moment, el primer ministre Cameron ha hagut de renunciar, i s’esperen nous referèndums d’independència a Escòcia i a Irlanda del Nord, que van votar majoritàriament a favor de romandre a la UE en contra d’anglesos i gal·lesos, partidaris de marxar-ne.

El laborisme va cometre el gran error històric d’estar a favor del ‘Brexit’ durant anys (com a mínim una part substancial del laborisme) i, a l’hora de la campanya, defensar la permanència en Europa. L’error ha estat majúscul, ja que la campanya per marxar de la UE va quedar en mans de l’extrema dreta i el sector euroescèptic del Partit Conservador, que van utilitzar la immigració i els refugiats com a argument. El neofeixisme de tota Europa ha celebrat com a pròpia la victòria del ‘Brexit’ i reclamen nous referèndums als seus respectius estats (Holanda, França, Dinamarca, Àustria…).

En aquest sentit són les classes populars (les de menor renda, de més edat, rurals, les de les àrees industrials desmantellades) les que han votat a favor de marxar-ne. Culpen el neoliberalisme europeu de la seva situació. Ja han viscut la destrucció de les seves comunitats industrials als anys vuitanta i ara pensen que, abandonant la UE, podran aturar el poder de la City londinenca i de la euroburocràcia de Brussel·les. En un món globalitzat la reivindicació de la sobirania política i econòmica apareix de nou a l’agenda política.

No és casual que les classes populars votin a la ultradreta a Àustria i el ‘Brexit’ a Anglaterra. És conseqüència directa de l’abandonament de les esquerres del seu programa històric de benestar social (socialistes i laboristes) i de transformació social (comunistes i ecologistes): Les esquerres es van fer liberals i ara ho paguen molt car. Mentrestant, l’extrema dreta està ocupant poc a poc el seu lloc i les esquerres, que reaccionen i tornen a defensar programes socialdemòcrates (o socio-liberals), hi  arriben tard o almenys hauran d’esperar, com demostren les eleccions espanyoles.

A Embat tenim clar que qualsevol projecte de transformació social passa, inevitablement, per la ruptura amb la Unió Europea. El marc polític i econòmic europeu, serveix únicament i exlusivament als interessos neoliberals de les elits europees, les quals pretenen sotmetre els pobles del món a l’hegemonia financera en tots els àmbits. La pèrdua de sobirania del poble, és directament proporcional a l’avenç d’aquest model social. Per tant, per superar les seves contradiccions, cal trencar amb els organismes polítics que el sustenten. El debat no ha d’estar al voltant de les polítiques migratòries i els refugiats sinó al voltant de la recuperació de les sobiranies i els drets socials i si l’esquerra no esdevé protagonista dins d’aquesta onada de ruptura, aquest espai serà ocupat per l’extrema dreta, cosa que fa de la lluita contra la UE un punt de primer ordre en l’agenda política.

Les eleccions generals

Després d’un llarg any electoral Podem creia que podria desbancar el PSOE per obligar-lo a construir un govern realment «d’esquerres», de canvi, que en la pràctica és avui dia social-liberal (o de capitalisme amb «cara humana»). Les enquestes donaven a entendre que aquesta possibilitat era molt plausible i que entre els dos partits podrien conformar un govern alternatiu al del Partit Popular.

El resultat ha estat decebedor per Podem i les urnes han recolzat el Partit Popular que ha assolit millors resultats que al desembre, recuperant vots de Ciutadans, que ha baixat. A més, Podem no ha pogut fer el famós «sorpasso» i el PSOE ha resistit amb força. Per a Podem aquestes eleccions són una derrota política, tot i tenir 5 milions de vots.

Com hem pogut comprobar en aquestes eleccions, l’hegemonia cultural no es canvia en 2 anys. Es necessiten més anys de feina de formiga per assolir un canvi polític i cultural a gran escala. Aquí té molt a veure la gran capacitat demostrada dels partits del “Règim del 78” (sobretot PP i PSOE, però també CDC i PNB) d’arrossegar el vot de la gent més gran. Aquesta gent és generalment fidel al seu partit de referència passi el que passi. Ni els escàndols de corrupció, ni la crisi, ni l’atur han causat impacte en el suport de milions de persones als partits majoritaris. Però no és que estiguin a favor de tot el que fa el seu partit al poder. Molta gent és molt crítica, i no obstant això, vota perquè no guanyi l’altre.

En el cas espanyol veiem que una gran part del suport al Partit Popular ve de gent que no vol veure un govern d’Unidos Podemos (UP). El consens, el «sentit comú» arrelat, és que un govern com el PP, liberal i «moderat» (sí, molta gent considera el PP com a moderat), pot treure l’Estat Espanyol de la crisi i que un govern d’UP pot provocar un desastre econòmic. La corrupció passa a ser un mal menor, un preu a pagar perquè el sistema liberal funcioni. El mapa electoral ens dóna un predomini del Partit Popular en el món rural i entre la gent gran, un predomini del PSOE en les àrees industrials i mineres i en el sud d’Espanya, i victòries de Podem i les seves confluències en molts municipis d’Euskal Herria i Catalunya i entre la gent jove i urbana, repetint la dinàmica de les eleccions generals de desembre.

En el cas concret de Catalunya aquest 26J es pot llegir com un doble trencament amb el model del ’78: una part dels vots han estat en clau independentista i una altra part en clau d’aprofundir en un canvi social profund. Aquestes dues visions quedaven representades el 26J respectivament per ERC i En Comú Podem, i resumeixen la direcció que van prendre les lluites populars a casa nostra: el procés sobiranista i la qüestió social. I aquestes dues visions han vençut al partit de la burgesia catalana, CDC, cosa que ens indica el suport ciutadà als canvis de paradigma que representen aquests partits – si bé insuficients i incomplerts segons la nostra opinió.

Un últim apunt al respecte: les eleccions les ha guanyades el PP, però la participació ha estat d’un 69% del cens (65% en el cas de la CAC). És important tenir en compte l’abstencionisme perquè és una mostra de la falta de confiança en el sistema electoral que no pot ser menystinguda. Es parla molt del 15M i també de les finestres d’oportunitat obertes per les eleccions municipals i la irrupció de Podem, però tot i així, el percentatge d’abstenció continua sent quasi el mateix dels cicles electorals anteriors al 15M. La crisi de representativitat continua viva i latent, per tant.

L’abstencionisme ens parla de descrèdit, de desvinculació, de causes estructurals que no estan sent ateses i que provoquen una distància d’aquests segments de població respecte els debats que es mouen en el camp de l’escena política electoral. Ens parla també que en l’assumpció de l’entrada a les institucions deixen enrere gran part de la població.

Les eleccions, en certa mesura, ens serveixen per veure com de lluny n’estem d’entendre com a societat que les coses no canvien només amb partits polítics. És més, pensem que ells no han de ser l’epicentre de l’acció i del canvi.

L’efecte Podem

Podem va començar a acumular forces gràcies a la seva aparició als grans mitjans de comunicació just al dia següent de les Marxes de la Dignitat del 22M (22 de març de 2014). Les Marxes havien aconseguit ajuntar 1 milió de persones als carrers de Madrid. S’havien dotat d’un programa reivindicatiu bastant avançat. Però en irrompre Podem en les eleccions europees tot allò es va aturar i derivaria cap a la campanya electoral. A més, hem tingut gairebé dos anys seguits de cites electorals. Podem i les seves confluències van ser capaços de recollir les restes del moviment 15M i donar-li projecció electoral. Però, en comptes de construir un moviment popular, han contribuït a buidar els carrers a l’espera de bons rèdits electorals que no arriben.

Si Podem ha arribat per quedar-s’hi, com diu Errejón, encara ha d’encaixar la passada davallada de més d’un milió de vots. Com algunes de les seves figures, per exemple Monedero, ja afirmen, han de tornar a treballar des del carrer per canviar les hegemonies, coincidint amb qui estem a favor de treballar des dels moviments populars. Les hegemonies no s’han pogut canviar des dels platós de TV, ja que per molta gent un triomf de Podem li sembla un triomf del caos. Aquesta ha estat la raó del profund gir cap al centre del partit en els últims mesos. Cada declaració estava dirigida a tranquil·litzar i atreure un electorat poruc, cosa que hem vist que no han aconseguit, abandonant identitats d’esquerres i parts importants del seu programa d’altres temps.

Una de les lliçons principals del 15M era que la ciutadania té capacitat, té poder – poder popular. Per tant la clau estava en l’apoderament. On està aquest apoderament? Què ens queda d’aquells dies? Delegar tot el treball del canvi a les forces polítiques afins? De ser així, fins a quin punt no s’està incorrent en les dinàmiques de la Transició, i per tant, repetint errors?

Conclusions

Ens trobem amb un fet clar: hi ha regions d’Europa amb una identitat nacional forta (Catalunya, Euskadi, Escòcia, Irlanda del Nord, Còrsega, Bretanya…) que darrerament s’estan convertint en un fre a la victòria del neofeixisme a la vegada que donen suport electoral a un liberalisme “light” o una tornada a la socialdemocràcia. Cal tenir en compte aquesta situació, ja que encara no tenim a Europa un projecte paneuropeu d’esquerres que engresqui les classes populars i canviï la dinàmica derrotista que ens està portat de cap a un triomf inexorable de l’extrema dreta.

També, com a contrapunt a l’anterior argument, podem veure que hi ha uns nacionalismes centralistes profundament hostils a l’idea descentralitzadora (ja sigui independència, ja sigui federalisme). No és poca la catalanofòbia existent entre les classes populars espanyoles. Això provoca que no tingui cap cost electoral espiar i inventar proves contra els responsables del 9N.

Aquesta és l’Espanya irreformable que comenta ERC a fi d’atreure En Comú Podem cap a la idea d’un Referèndum Unilateral d’Independència. Però no li falta raó. Si tothom entén perfectament que Escòcia celebri un nou referèndum d’independència per marxar d’un Regne Unit que ha pres una decisió al seu parer equivocada, perquè no van Catalunya o Euskadi a celebrar altres referèndums per marxar d’una Espanya que dóna suport majoritàriament al PP passi el que passi? Voldrà En Comú Podem (ECP) apostar en Catalunya per la sobirania intentant que el Procés deixi de dependre de CDC o preferirà substituir el PSC i poc més? En les últimes eleccions ECP i ERC han superat CDC cosa que pot influir el Procés.

A l’espera d’un possible moviment europeu d’esquerres, continental, que construeixi una nova identitat europea afí a les classes populars, no seria estrany que les nacions sense estat siguin l’últim refugi de la lluita contra el neoliberalisme europeu unificador, malgrat paradoxalment tenir governs liberals (Scottish National Party, Junts pel Si, Partit Nacionalista Basc). És dins d’aquests territoris on tindrà més probabilitats de ser acceptada la idea d’una sobirania popular contra la globalització del capital. Al cap i a la fi el relat de la independència està construït sobre les millores socials: la independència ja no ha de ser una simple finalitat en si mateixa sinó un mitjà per una millora social de debò.

Com canviem aquesta dinàmica des de les nostres forces?

Tornant a la nostra petita realitat, des d’Embat hem dit moltes vegades que volem un gran moviment popular que esdevingui actor polític i social a escala general. Sense aquest nou actor les classes populars i els moviments socials estarem orfes d’una representació pròpia que obeeixi als nostres interessos. Al contrari, si no construïm aquest moviment popular fort i autònom, si seguim actuant descoordinadament i cadascú per la seva banda, sempre hi haurà partits polítics que intentaran representar-nos i que ens faran ballar al seu ritme.

A França s’està lliurant una àmplia guerra social des del mes de març. Per una banda el govern socialista imposant la política de l’austericidi i les retallades i per l’altra un potent moviment social i sindical que es nega a veure’s derrotat. Cada setmana es lliuren importants batalles d’aquesta guerra. Aquest és un model molt positiu d’un moviment popular autònom amb agenda pròpia. Si guanyés tindria possibilitats d’instal·lar en l’imaginari europeu una alternativa a l’extrema dreta. La lluita de classes i la defensa de les sobiranies i les llibertats són ara mateix clau en la construcció del nou subjecte de canvi.

Els moviments socials de Catalunya hem de ser prou madurs per afrontar la situació i avançar en la nostra lluita, ja que només d’aquesta forma podrem esdevenir un poble fort amb capacitat d’impulsar els nostres interessos mitjançant el poder popular. L’hegemonia cultural de la dreta la combatrem construint aquest poder popular a peu de carrer, en cada poble i cada barri. No busquem dreceres electorals per assolir una majoria social favorable a un canvi social. Sols el poble salva el poble.

Embat, 27 de juny 2016