El redesenvolupament de l’anarquisme al Moviment de Justícia Climàtica/Ecològica.

Els teòrics del moviment per la justícia climàtica han estat plantejant la idea de la descentralització com a part dels seus programes per a una societat ecològicament justa. Aquest programa ecològic significa més democràcia local, la gestió de la indústria per part dels treballadors, les cooperatives de consum, i les federacions d’institucions radicalment democràtiques. Idees aquestes que reviuen les idees descentralitzadores de l’anarquisme.

Des dels conservadors i liberals als marxistes, la fe en les grans màquines, les grans indústries, les grans corporacions, les grans ciutats, els països grans, els grans edificis i les grans maquinàries governamentals hi és present: Una creença en la necessitat d’institucions centralitzades, burocràtiques, de dalt a baix, socialment alienades. Això no vol dir que a la majoria de la gent li agradin les grans ciutats, les grans empreses, o governs omnipresents; però no veuen cap altra alternativa.

En canvi, els anarquistes han advocat pel localisme, la democràcia directa, els comuns agrícoles i industrials auto-governats, les cooperatives de consum, la tecnologia adequada i les federacions i xarxes d’institucions radicalment democràtiques. Moltes persones rebutgen l’anarquisme perquè creuen que la descentralització no és gaire realista.

No obstant això, en els nostres dies hi ha una nova expansió d’aquestes idees: escriptors i teòrics de l’ecologia i del moviment per la justícia ecològica i ambiental han plantejant conceptes descentralitzadors com a part dels seus programes. Dins d’aquests teòrics i escriptors trobem liberals moderats, ecologistes radicals i, fins i tot, marxistes. La majoria d’ells no tenen idea que estan estenent l’anarquisme. Examinaré, a continuació, aquest fenomen.

Descentralització anarquista

D’una societat cooperativista i socialista (o comunista) l’anarquista Piotr Kropotkin va escriure el 1905: El veritable progrés rau en la descentralització, tant territorial com funcional, en el desenvolupament de l’esperit d’iniciativa local i personal i de lliure federació des d’allò simple a allò més complexe, en lloc de l’actual jerarquització del centre a la perifèria (Kropotkin 2002; 286).

Paul Goodman ho va expressar d’aquesta manera: La descentralització no és la falta d’ordre o de planificació, sinó una mena de coordinació que es basa en motius diferents de la direcció de dalt a baix… No és “anarquia”. [Significant: no és el “caos”- WP] … La majoria dels anarquistes, com els anarcosindicalistes o les comunitats anarquistes, no han estat “anarquistes” però sí descentralistes (Goodman 1965; 6).

El capitalisme és, per naturalesa, centralitzat. Una petita minoria de la població domina tota la societat i totes les seves institucions. El sistema de producció és un explotació; la minoria de propietaris i els seus gerents, prenen totes les decisions, mentre que els treballadors segueixen ordres. Els treballadors produeixen la riquesa de la societat, però reben només una fracció de la mateixa a través del salari, a causa que els capitalistes posseeixen els mitjans de producció (capital).

Sota la pressió de la competència, les empreses capitalistes es fan cada vegada més grans. Estan sota l’imperatiu de créixer o morir. L’economia es torna dominada per semi-monopolis, que ara abasten tot el mercat mundial. Les grans corporacions es justifiquen afirmant ser més eficients en la producció i distribució de mercaderies. A vegades això és cert, però sovint no ho és. El capitalisme és la motivació per produir major guany (plusvàlua), però no més bens útils (valor d’ús). Sovint, les empreses creixen per raons financeres que no tenen res a veure amb l’eficiència productiva. Poden créixer per tal de controlar millor la força de treball o per millorar l’accés als mercats. Tant per servir-los com per controlar-los (segons els interessos generals de la classe capitalista), les corporacions requereixen estats burocràtic-militars forts.

Els revolucionaris anarquistes-socialistes cerquen abolir tota dominació de la minoria capitalista, tota explotació, i totes les formes d’opressió. Volen una societat democràtica participativa sense classes ni opressió. Volen que tothom participi en la gestió de la seva pròpia societat, política, econòmica i culturalment, en tots els nivells i en tots els sentits. Per a això és necessari que les institucions, al diari, viscut, nivell, ser prou petit com per a les persones que treballen per entendre i controlar-los. Es requereix que grups petits es troben cara a cara per discutir i decidir com van a fer front a la majoria dels problemes a la feia o al veïnat. Requereix democràcia directa al taller i a la comunitat. Allí la gent comuna decidirà sobre totes les preocupacions i, on sigui necessari, gent seleccionada realitzarà tasques especialitzades o anirà a reunions amb persones elegides per altres assemblees (funcionaris electes que estaran subjectes a revocació immediata, la rotació en el càrrec, i el mateix nivell de vida com tots els altres). La democràcia radical requereix la reorganització de les nostres ciutats, les nostres indústries i la nostra tecnologia, per crear un món sense manaires ni obedients.

Els anarquistes reconeixen la necessitat d’un cert grau de centralització i grans institucions. Ells creuen que les indústries i comunitats autogestionades han de ser incorporades dins de federacions d’associacions regionals, nacionals i internacionals. Aquestes federacions de baix a dalt poden coordinar els intercanvis de béns i poden prendre decisions sobre les preocupacions mundials. Però no importa com de grans es fan perquè estan arrelades en l’autogovern de la vida quotidiana de les persones. (Això és diferent a la situació actual on la gent vota cada pocs anys perquè algú vagi molt lluny per “fer política” per a ells i després els votants tornen a les seves vides diàries per rebre ordres dels seus caps).

Quan tothom participa en el govern, llavors no hi ha “govern” (cap organització estatal burocràtic-militar separada de i per sobre de la resta de la societat). No és només l’auto-organització de les persones de la, abans anomenada, classe treballadora i els pobles oprimits.

La regla anarquista és: Tanta descentralització com sigui possible en la pràctica; i només la centralització que sigui estrictament necessària. Estem en un període d’excessiva centralització… En moltes funcions és econòmicament ineficient, tecnològicament innecessària i humanament perjudicial. Per tant podríem adoptar una màxima política: la descentralització on, com i quant sigui convenient. Però, on, com i quant són qüestions empíriques (Goodman 1965; 27).

Els anarquistes afirmen que la tecnologia productiva es podria utilitzar de forma descentralitzada per crear una societat amb béns suficients per a tothom i un munt de temps lliure per a tothom. Hi ha una gran quantitat d’evidència que la tecnologia pot ser modificada i re-creada per ser consistent amb una creativa, autogestionada i descentralitzada economia socialista -que no neguen que encara necessitaria algunes grans màquines i fàbriques, així com xarxes de dispositius més petits- tals com Internet. (Per descentralitzar la tecnologia, vegeu Carson 2010; McRobie 1981; Sclove1995)

Altres descentralismes

També hi ha hagut descentralismes no-anarquistes i no-socialistes, com els distribuisme catòlics, els seguidors de Ralph Borsodi, cooperadors, els teòrics de la Nova Era, tecnòlegs “petit-és-bell”, i altres (vegeu Loomis 1982.) Alguns van ser inspirats per la tradició de Thomas Jefferson, qui, impressionat per les reunions de la ciutat de Nova Anglaterra, volia promoure una federació de districtes comunitaris.

Quan tot home és partícip en la direcció del seu districte-república… i sent que és un participant en el govern de les coses, no només en una elecció un dia a l’any, sinó tots els dies; quan no hi hagi un home a l’Estat que no sigui membre d’alguna dels seus consells, grans o petites, ell es deixarà arrancar el cor del seu cos abans que el seu poder li sigui arrabassat per un César o un Bonaparte (Jefferson 1957; 54).

Per desgràcia, el concepte de democràcia descentralitzada ha estat abandonat pels liberals(NT) d’avui dia (John Dewey va ser una excepció). En canvi, el llenguatge dels “drets dels estats”, “federalisme” i “petit govern” ha estat monopolitzat per la dreta. El fan servir per justificar l’opressió de la gent de color, l’oposició a la regulació de les grans empreses, i les retallades en polítiques a favor de la classe obrera i el medi ambient. Mentrestant, aquests suposats defensors del “govern petit” advoquen per l’expansió dels militars, per donar més poder a la policia i per les lleis que limiten els drets reproductius de les dones. És difícil per als liberals moderns de contrarestar aquestes afirmacions falses a causa de l’estatisme liberal i el centralisme.

En aquest període, s’ha produït una explosió de la promoció de les empreses administrades pels treballadors (cooperatives de productors). Aquesta ha estat promoguda per una sèrie de teòrics, des de liberals a marxistes revolucionaris. (Per a les discussions sobre les empreses administrades pels treballadors, consulteu Price 2014).

Hi havia elements descentralistes en el marxisme (el marxisme de Marx i Engels). La majoria d’aquests reflecteixen la influència dels pre-marxistes socialistes “utòpics”. Aquests elements inclouen comentaris positius sobre les cooperatives de treballadors; debats sobre la democràcia radical de la Comuna de París; la predicció de la fi, sota el comunisme, de la divisió entre ciutat i camp -indústria i agricultura- a causa de l’àmplia expansió de les ciutats; i la predicció de la fi de la divisió entre el treball intel·lectual i manual (entre qui mana i qui obeeix). (Vegeu Engels 1954; Marx i Engels 1971.) No obstant això, aquests elements de la descentralització van ser enterrats per altres aspectes del programa de Marx, com la defensa d’un nou estat que nacionalitzi i centralitzi tota la indústria. Utòpic, descentralista, són aspectes que van abandonar el marxisme posterior a Marx.

Descentralisme en la Política Ecològica actual

Bill McKibben ha estat durant molt temps un líder del moviment per la justícia climàtica. Políticament és liberal d’esquerres i favorable a que Sanders arribi a la presidència. Un dels seus llibres (2007) està subtitulat com “La riquesa de les comunitats i el futur durador”. Passa revista als perills de l’emissió de nitrogen, la contaminació per mercuri, la destrucció dels boscos, l’extinció d’espècies, l’escassetat d’aigua … [i] en general: el canvi climàtic (19). La seva principal solució a aquests (i altres) mals és la descentralització: economies més locals, línies de subministrament més curtes, i el creixement reduït (180). …El Desenvolupament… ha de mirar a allò local molt més que a allò global. S’ha de concentrar en crear i mantenir comunitats fortes (197). …L’augment del sentit de comunitat i l’habilitat més gran en la presa de decisions democràtica que una economia més local implica no només augmenta els nostres nivells de satisfacció amb la vida, sinó que també augmenten les nostres possibilitats de supervivència… (231).

Una perspectiva ecològica més extrema es defensada per James H. Künstler (2006), encara que l’autor es descriu a sí mateix com “un demòcrata registrat” (324). A “The Long Emergency” avança evidència que la nostra societat es quedarà sense combustibles fòssils, encara que no a temps per evitar el canvi climàtic. (Ell considera l’excés de petroli actual com temporal). …Encara hi haurà un munt de petroli sota terra … però serà … a més profunditat, més difícil i més costós d’extreure, a les parts més remotes del món … [i] disputat per tots (65). Això acabarà amb l’industrialisme globalitzat tal com el coneixem.

Per fer front a aquest canvi …La vida … serà cada vegada més intensa i local i de menor escala… Totes les empreses humanes es contrauran amb el subministrament d’energia (238-9). Haurem de restablir aquestes xarxes locals de relacions econòmiques i ocupacions que existien en tota Amèrica fins que les últimes dècades del segle, és a dir, les xarxes de distribució locals i regionals… (259).

Un dels textos més influents sobre l’escalfament global és l’“Això ho canvia tot” de Naomi Klein. Ella declara: No hi ha un paper clar i essencial per als plans i polítiques nacionals… però… l’aplicació real d’una gran part d’aquests plans [hauria de] ser el més descentralitzada possible. Les comunitats han de dotar-se de noves eines i poders… les cooperatives administrades per treballadors tenen la capacitat de jugar un paper molt important en la transformació industrial… Els barris [han de] ser planejats democràticament pels seus residents… L’agricultura… també pot convertir-se en un sector ampli de l’autosuficiència descentralitzada i la reducció de la pobresa (Klein, 2014; 133-134).

Per fer referència a una altra autoritat: el Papa Francesc en la seva “Encíclica sobre el Canvi Climàtic i la Desigualtat” de 2015 (120). Aquest és el principi segons el qual les funcions socials han de ser el més descentralitzades i locals tant com sigui possible. Les autoritats civils tenen el dret i el deure d’adoptar mesures clares i fermes en suport dels petits productors i la producció diferenciada (79-80). En alguns llocs, les cooperatives s’estan desenvolupant per aprofitar les fonts renovables d’energia que garanteixin l’autosuficiència local… (109). Les noves formes de cooperació i organització de la comunitat poden ser estimulades amb la finalitat de defensar els interessos dels petits productors i preservar els ecosistemes locals de la destrucció (111).

Escriptors de la revista marxista Monthly Review han argumentat que només una revolució socialista internacional farà possible evitar una catàstrofe climàtica. Aquesta afirmació pot ser compartida pels anarquistes, tot i que la tendència de la Monthly Review s’ha identificat històricament amb l’estalinisme centralitzat. Durant els seus anys d’història, els seus editors i escriptors han donat suport a la Unió Soviètica de Stalin, la Xina maoista, i (l’encara) castrista Cuba.

Independentment d’això, un dels seus principals escriptors és Fred Magdoff (professor de Ciències de les Plantes i el Sòl). Va escriure un assaig visionari presentant “Una ecològicament sana i socialment justa Economia”. Cada comunitat i regió han d’assolir, dins del que és raonable, el grau d’autosuficiència més alt possible pel que fa a les necessitats bàsiques com l’aigua, l’energia, els aliments i l’habitatge. Això no és una crida a l’autosuficiència absoluta, sinó més aviat un intent de… reduir la necessitat de transport de llarga distància… L’energia… [han de ser] utilitzada prop d’on es va produir … Una agricultura productiva, sana i ecològica… necessitarà més gent treballant a granges més petites… per a produir alts rendiments per hectàrea … La gent s’animarà a viure prop d’on treballen… (Magdoff, 2014; 30-31). També, els llocs de treball (incloent granges) seran controlats i administrats pels treballadors i comunitats en els què es troben (29).

Per què el descentralisme?

Podria citar molts més activistes i acadèmics de mentalitat ecologista. Aquests teòrics no són anarquistes i (a excepció de Magdoff) tampoc són socialistes o revolucionaris. Provenen de les tradicions liberal i/o marxista, que històricament ha estat centralista i estatista. En el passat, una resposta freqüent als problemes ambientals i ecològics era defensar la planificació econòmica i la intervenció de l’Estat. (Tampoc negaran els anarquistes la necessitat d’un cert grau de coordinació econòmica federalitzada -però no per aquests estats nacionals burocràtics-capitalistes-militars!) No obstant això, aquí estan discutint una major descentralització, el localisme, la democràcia directa i la gestió dels treballadors de la indústria! Sense saber-ho, aparentment, estan recreant l’anarquisme (o aspectes de l’anarquisme) per raons ecològiques. (Per a més informació sobre l’ecologia i l’anarquisme vegeu Bookchin, 1980; compra de 1994.)

Aquestes són raons ambientals i ecològiques en favor del descentralisme. Si anem a retallar el consum d’energia (i a finalitzar l’ús de combustibles fòssils), hem de disminuir les emissions i els viatges. Això en si mateix parla de la necessitat de la indústria local, del consum a prop del lloc de producció, i dels llocs de treball prop de l’habitatge -no necessàriament en la comunitat immediata, però almenys a la mateixa comarca-. Les energies renovables tendeixen a venir en paquets petits, en utilitzar energia eòlica, solar, geotèrmica i aigua. Per tant, la producció i el consum locals tenen sentit, a diferència de les fàbriques gegants i les mega-ciutats. El mateix passa quan s’utilitzen els recursos naturals amb menors efectes secundaris de destrucció o contaminació, de manera que aquests efectes es poden netejar fàcilment. La planificació econòmica democràtica és també més fàcil de realitzar a nivell local o regional, si volem una àmplia participació. Alhora, la Internet i altres mitjans de comunicació fan de la coordinació des de baix entre regions més amples més fàcil que mai.

No obstant això, hi ha una altra raó per a la difusió de les idees descentralitzadores (és a dir, essencialment l’anarquisme). L’alternativa radical a la nostra societat capitalista solia ser el marxisme. Però el marxisme s’ha desacreditat als ulls de moltes persones, amb el col·lapse de la Unió Soviètica i la transformació de la Xina maoista. Tots els escriptors citats, excepte Magdoff, rebutgen “el socialisme.” Ells l’identifiquen amb economies planificades i centralitzades de dalt a baix propietat del govern. (Històricament, els coreligionaris de Magdoff també han identificat el “socialisme” d’aquesta manera, tot i que estaven absolutament a favor d’ell). No obstant això, avui dia, la idea que podria resoldre els problemes fonamentals per l’augment de l’acció de l’Estat, la centralització de la indústria i la política totalitaris, fa no apel·lar. Però el capitalisme accelera el pas cap a la seva pròpia destrucció, i la destrucció de la humanitat i la vida al món. Així, la gent està buscant un enfocament diferent.

Eco-Socialisme: el descentralisme no és suficient

Però la descentralització no és suficient. Tots els teòrics citats anteriorment, a excepció del marxista Magdoff, segueixen sent essencialment favorables al capitalisme. Volen empreses administrades pels treballadors i cooperatives de consumidors per competir en un mercat amb els altres i amb les corporacions capitalistes. Aquestes corporacions seguirien existint, encara que amb més drets per als treballadors i els consumidors, de menor grandària i major regulació per part del govern, però encara en funcionament en el mercat competitiu.

En contrast, els anarquistes socialistes s’oposen a les empreses i corporacions amb fins de lucre i al mercat. Advoquen perquè la xarxa de cooperatives autogestionades es federi entre si, per crear una economia planificada democràticament des de baix.

El mercat no és una economia gestionada democràticament pel poble. S’executa d’acord a les seves pròpies lleis espontànies, que imposa a les empreses la competència. Per deixar-ho clar: impulsa l’economia cap a la acumulació, l’augment del creixement, l’obtenció de més beneficis, i l’expansió quantitativa contínua. La seva llei és créixer o morir.

Això té almenys tres efectes importants. D’una banda, una economia basada en el creixement continu ha d’estar en conflicte amb les ecologies naturals que requereixen equilibri harmònic i l’estabilitat dinàmica. El capitalisme tracta a la natura com una mina sense fi, amb els recursos naturals com a regals aparentment gratuïts. Això és cert tant si les empreses competitives són grans com petites.

Un segon efecte és la tendència inevitable de les empreses més petites a créixer i convertir-se en grans. L’objectiu d’acumular més que els seus competidors empeny les empreses a créixer tan gran com es pugui. Així que encara que el capitalisme (o qualsevol altra economia competitiva imaginable) sigués màgicament retornat al seu estat original de petites empreses, de nou creixerien i esdevendrien gegantins semi-monopolis.

En tercer lloc, a través del seu objectiu d’acumular, el capitalisme produeix una força de treball que ha de ser explotada. Si la classe obrera reprèn tot el que produeix, llavors no hi haurà acumulació capitalista. L’acumulació impulsada pel mercat contradiu qualsevol possibilitat de democràcia industrial dels treballadors.

No obstant això, el sistema actual del capitalisme semi-monopolista mundial ha creat una classe obrera internacional més gran que mai abans en la història. (La relativa “desindustrialització” dels EUA va de la mà amb la “externalització”, que crea més treballadors industrials en altres llocs). Malauradament, cap dels autors citats amb anterioritat es refereixen a la importància i al poder potencial de la classe obrera internacional. Amb el seu control dels mitjans de producció, distribució i comunicació, la classe obrera seria una força que podria evitar el desastre ecològic a que ens aboca el capitalisme. (Fins i tot Magdoff i els seus coreligionaris a Monthly Review no tenen clar quin seria el paper ha desenvolupar per la classe obrera).

En resum, el capitalisme ha de ser substituït per una societat que ha de ser descentralitzada, però també cooperativa, produint per al seu ús en lloc de per al lucre, autogestionada democràticament al lloc de treball i a la comunitat, i federada des del nivell local al nivell nacional i internacional. Això és l’eco-socialisme en la forma d’eco-anarquisme.


Referències

Bookchin, Murray (1980). Cap a una Societat Ecològica. Montreal-Buffalo: Negre Rose Books

Carson, Kevin A. (2010). La Revolució Industrial Homebrew; Un Manifest-sota sostre. Booksurge.

Engels, Federick (1954). Anti-Dühring: Revolució de Herr Eugen Dühring a Science. Moscou: Edicions en Llengües Estrangeres

(Papa) Francesc (2015). Encíclica sobre el Canvi Climàtic i la desigualtat; En Atenció a la nostra casa comuna. Brooklyn / Londres: Melville House

Goodman, Paul (1965). Persones o personal; La descentralització i el Sistema Mixt. Nova York: Random House

Jefferson, Thomas (1954). Els Pensaments de vida de Thomas Jefferson (ed.: John Dewey). Nova York: Fawcett / Premier Llibres

Kropotkin, Peter (2002). Anarquisme: Una Col·lecció de Escrits Revolucionàries (ed.: Roger Baldwin). Mineola NY: Dover

Künstler, James H. (2006). L’emergència llarga: Sobreviure a la fi del petroli, el canvi climàtic i altres catàstrofes Unificació de del segle 21. Nova York: Grove Press

Loomis, Mildred (1982). Amèriques alterns. Nova York: Univers Llibres / Edicions vida lliure

McKibben, Bill (2007). Economia profunda: La riquesa de les comunitats i el futur durador. Nova York: Henry Holt / Times Books

McRobie, George (1981). El petit és Possible. Nova York: Harper & Row.

Magdoff, Fred (setembre 2014). “. La construcció d’un so ecològicament i socialment justa” Monthly Review (v. 66 ;. Nº 4).

Marx, Karl, & Engels, Frederick (1971). On the Paris Commune. Moscow: Progress Publishers.

Price, Wayne (April 2014). “Workers’ Self-Directed Enterprises.” Anarkismo.
http://www.anarkismo.net/article/26931?search_text=wayn…price

Purchase, Graham (1994). Anarchism and Environmental Survival. Tucson AZ: See Sharp Press.

Sclove, Richard E., (1995). Democracy and Technology. NY/London: Guilford Press.


(NT) “Liberal” s’ha d’entendre, segons la seva concepció als EUA, com a sinònim de progressisme o liberalisme modern (que combina la defensa de les llibertats civils i la igualtat així com la justícia social i l’economia mixta) N. Del T.


Autor: Wayne Price.  Aquest article ha estat publicat en anglès per anarkismo.net i traduït al català per Embat, Organització Llibertària de Catalunya
https://i1.wp.com/embat.info/wp-content/uploads/2016/02/460_0___30_0_0_0_0_0_tlc.jpg?fit=460%2C306https://i1.wp.com/embat.info/wp-content/uploads/2016/02/460_0___30_0_0_0_0_0_tlc.jpg?resize=150%2C150equipembatArticles pel debatanarquisme,autogestió,barris,ecologisme,institucional,municipalisme,poder popular
El redesenvolupament de l'anarquisme al Moviment de Justícia Climàtica/Ecològica. Els teòrics del moviment per la justícia climàtica han estat plantejant la idea de la descentralització com a part dels seus programes per a una societat ecològicament justa. Aquest programa ecològic significa més democràcia local, la gestió de la indústria per...