Arribem al Primer de Maig confinades, però no callades ni submises. Els continus dubtes i canvis d’opinió del Govern, les pressions dels empresaris, les baralles entre els polítics, l’estat policial i la incertesa pel futur són la realitat que ens ha tocat patir aquest 2020. Volem confrontar aquest panorama amb la construcció d’un moviment popular fort, articulat en base a les lluites socials que travessen el territori d’un cantó a l’altre. Som conscients de la dificultat per viure instants d’optimisme en aquest moment, però hem de conscienciar-nos que només amb lluita podran canviar les coses al nostre favor. Només construint organització forta, només amb poder popular al carrer. Derroquem l’hegemonia neoliberal i construïm un futur per tothom, perquè el capitalisme comporta patiment i mort.

Visca el Primer de Maig!

Des d’Embat, Organització Llibertària de Catalunya, hem realitzat diversos comunicats referits a la situació actual determinada pel COVID-19 [Comunicat 1Comunicat 2]. A continuació us deixem una anàlisi de conjuntura, a la qual ens hem afegit. El comunicat que podreu llegir ha estat realitzat per un conjunt d’organitzacions internacionals de la tendència comunista llibertària. Com diu el text: “Som una força de lluita en l’arxipèlag de resistències”


PANDÈMIA, CRISI: PER A LES CLASSES POPULARS TOTS SÓN TEMPS DE LLUITA.

El Primer de Maig ha de ser un símbol de solidaritat internacional, de solidaritat no limitada als marcs de l’estat nacional que sempre correspon als interessos de les minories privilegiades del país. Entre els milions de treballadors que suporten el jou de l’esclavitud, existeix una unitat d’interessos, independentment de l’idioma que parlin i l’estendard sota el qual van néixer. Però entre els/les explotadors/es i els/les explotats/des del mateix país, hi ha una guerra ininterrompuda que no pot ser resolta per cap principi d’autoritat i que té les seves arrels en els interessos contradictoris de les diverses classes (Rudolf Rocker, 1936).

1.-Situació global

La pandèmia de la COVID-19 irromp en un moment de cert afebliment de l’últim període de globalització, amb fortes disfuncions dels mecanismes de finances, direcció i comunicació del sistema capitalista, un qüestionament general dels criteris de la gestió governamental i una crisi de l’hegemonia imperialista amb aprofundiment de les tensions entre els grans blocs geoestratègics.

En el moment previ a la crisi sanitària, en algunes àrees del món, moviments populars de gran importància s’afirmaven contra el sistema i qüestionaven la gestió política dels blocs de classes dominants en cada formació social al costat de les seves estratègies operatives. La crisi sanitària ha colpejat amb moltíssima força el sistema de dominació. Aquesta, sent un factor exterior al funcionament del sistema global, revela les predictibles febleses i manques estructurals, estratègiques i funcionals del capitalisme globalitzat i accelera la degradació de la governança dels pobles.

Per aquesta raó, en diversos països s’ha vist com els governs, exemplarment el de Gran Bretanya i el dels Estats Units, s’han retractat del seu pla inicial: permetre l’expansió del contagi i les morts en massa, per a així aconseguir una immunitat de grup en la població. Aquesta estratègia, al costat de la degradació dels sistemes de salut pública i els cops duríssims als sectors més desfavorits, podia haver arribat a ser un veritable genocidi social. En renunciar a això, es pot considerar que les burgesies britànica i estatunidenca van marcar una reculada política davant el que hagués pogut provocar algun grau d’agitació social.

Així, la crisi sanitària actua com un factor que exposa i potencia les febleses, els desequilibris i els factors de col·lapse del sistema i al mateix temps constitueix una possible innovació sistèmica, un nou factor central de mal funcionament i de bloqueig. En síntesi, la pandèmia aprofundeix un cicle de crisis econòmiques i socials que ja estaven a punt d’esclatar, amb una seqüencialitat diferenciada en el maneig i la sortida de la crisi sanitària.

La capacitat dels diversos blocs geoestratègics per a enfrontar la situació i sortejar aquest moment – que pot portar a la paralització de l’economia mundial – sembla ser diferent. En efecte, l’acceleració de la confrontació entre la Xina i els Estats Units i la configuració de la relació de forces dins del nou cicle pot portar a un atac sense precedents, a tot el planeta, contra les condicions de vida de les classes populars, contra els seus drets socials i polítics, contra tots els elements d’emancipació que s’han pogut conquerir i afermar, o almenys conservar i mantenir, durant l’últim període històric.

Les intervencions per a desembussar i rellançar l’economia mundial impliquen una mobilització enorme de recursos financers que generin deute, polítiques d’austeritat, noves ofensives contra el servei públic i un intent estratègic d’augment de l’explotació, del control i de la dominació contra les classes populars.

Cal destacar com el mercat global queda clarament afectat per aquesta crisi econòmica (tant a nivell material com ideològic) i no hauria d’estranyar-nos la regionalització econòmica de diversos estats i potències. Malgrat això, cal plantejar-se que la globalització continuarà sent un factor important de l’economia mundial i que la radicalització de l’explotació serà un element decisiu de la seva configuració en el pròxim cicle.

1.1 -La situació a Europa

Pel que concerneix el continent europeu, si s’albira des de l’Eurogrup un intent, encara que parcial, d’atenuar les rigideses pressupostàries, es fa dins el marc habitual, mitjançant l’augment del deute i la socialització dels costos (descobrint les despeses sanitàries i els més directament relacionats amb l’emergència de la COVID-19) amb la finalitat de mitigar els efectes de la crisi econòmica provocada per la crisi sanitària amb intervencions de suport a les economies nacionals. Una intervenció dins el marc capitalista.

El previsible atac contra les condicions de vida, de salaris i de rèdit de les classes populars haurà de ser contrarestat amb la implementació de models polítics de control, d’enquadrament i de restricció dels espais i models d’acció dels aparells d’Estat i aparells capitalistes de comandament. També serà necessari contrarestar les derives autoritàries i el control social que avancen perillosament arran de l’emergència sanitària i que redueixen l’abast de les intervencions socials.

1.2 -La situació a Turquia

Com en gairebé a tot arreu, Turquia està travessant una crisi important a causa de l’aparició del coronavirus, el funcionament del sistema capitalista i les males polítiques estatals. En aquest període, quan totes les àrees de la vida social es veuen afectades, l’Estat ignora a aquells que estan en risc i es troben oprimits per l’epidèmia, però contràriament, pren mesures per als més privilegiats, dins del mateix marc de “lluita contra l’epidèmia”.

A causa del tancament d’empreses, la quarantena i el cessament d’activitats econòmiques, centenars de milers o fins i tot milions de persones són acomiadades o condemnades a morir de fam per la “llicència sense gaudi de sou”.

La majoria dels treballadors del mercat que continuen treballant durant el procés epidèmic i els treballadors de la salut que tenen una càrrega considerable durant aquest període i s’enfronten a la malaltia no tenen suficient equip mèdic de protecció per prevenir el contagi.

Una vegada més, els poders polítics i econòmics no es preocupen per si les seccions que han empobrit són capaces de satisfer fins i tot les seves necessitats més bàsiques. Les campanyes llançades per l’estat per a aparentar que es preocupa pels pobres ni tan sols es fan amb els impostos recaptats del poble durant anys. Per descomptat, les “activitats d’ajuda” que es duen a terme tenen com a objectiu augmentar la dependència, en lloc de tractar d’eliminar les injustícies econòmiques, que no satisfan les necessitats reals.

Sota tan greus condicions, l’autoorganització dels sectors populars locals entra en contradicció amb la política del govern, l’immens aparell del qual respon només a través de la ignorància. Per tal de respondre de manera autoorganitzada, en funció de les necessitats vitals durant la crisi del coronavirus, han sorgit organitzacions sota el nom de “xarxes de solidaritat”.

1.3 -La situació a Llatinoamèrica

Amèrica Llatina travessa una situació peculiar. Països amb crisis econòmiques prèvies (cas de l’Argentina), o de revolta social, com Xile, uns altres on recentment assumien nous governs de dreta, com l’Uruguai, presenten trets en comú. En són exemples l’augment de la precarietat, acomiadaments, enviaments a l’assegurança de desocupació i la fam que assola a un segment important de la població. El Perú i l’Argentina estan sota quarantena total i en constant militarització de la vida social, d’igual manera que mateix que Xile i Paraguai, on s’aplica el toc de queda. A l’Uruguai s’aplica l’aïllament social, encara que no hi ha quarantena obligatòria i es planteja reprendre l’activitat econòmica paulatinament.

Al Brasil la situació va sent més complicada cada dia. Ens trobem en un escenari en què, d’una banda, les condicions de vida es tornen cada vegada més precàries, amb la desocupació en augment, amb el cost de la vida pujant i milers de treballadors informals i autònoms que no poden garantir el seu manteniment quotidià i, d’altra banda, un govern que està optant per flexibilitzar les mesures d’aïllament social i col·locant la vida de milers de treballadors en risc. L’argument és que l’economia no pot parar, com en diversos països de la regió.

La fórmula és simple: Sense una política de renda mínima que veritablement garanteixi el manteniment dels treballadors desocupats, informals i autònoms, perquè tots puguin mantenir-se en aïllament social, Bolsonaro garanteix les condicions perquè les persones hagin de triar entre arriscar la seva salut o passar fam. Així, s’absenta de qualsevol responsabilitat, ataca els governadors que estan defensant la quarantena com a mesura per prevenir un col·lapse del Sistema Únic de Salut i crea l’escenari perfecte per seguir amb el seu projecte ultra-liberal conservador. En la disputa pel poder entre els de dalt, Bolsonaro promou el caos i la crisi com a tècnica de govern. Per a ell, la salut i la garantia de drets no importen, o si més no només una mica, així com no importa un col·lapse del sistema de salut pública. No actua per a evitar una crisi sanitària, social o econòmica, sinó que ho promou per governar de forma més efectiva i imposar un projecte ultra- liberal, patriarcal, conservador i racista.

En termes generals, aquesta crisi ha donat pas a diferents mesures populistes de diferents governs, però gairebé tots aplicant una forta política de dreta en matèria de repressió i control social. En general, els guanys empresarials no són tocats i, és més, es plantegen mesures que permeten que la burgesia “reactivi” l’economia dins la lògica neoliberal. Segurament augmenti el deute extern dels països llatinoamericans, al que cal sumar-li la baixa en el preu internacional del petroli que colpeja a diversos països de la regió, entre ells Veneçuela, l’Equador, Colòmbia, Mèxic, el Brasil, etc. Alguns d’aquests països ja venien amb el sector petrolier seriosament desmantellat o amb dificultats de diferent índole. Podríem veure en el futur pròxim una caiguda dels preus d’algunes matèries primeres, sobretot a zones de capitalisme dependent, mentre que altres matèries, com els cereals, podrien tenir una forta pujada. Això repercutirà negativament a les economies llatinoamericanes i la crisi recaurà sobre les classes populars.

Per una altra part, Estats Units, que té seriosos problemes interns amb aquesta crisi, no vol perdre el control del seu “pati posterior” i cerca generar i mantenir certa inestabilitat política, econòmica i social a la regió per a poder mantenir la cohesió i el control social. I, és clar, això també serveix a diversos governs locals, en la seva majoria alineats amb els EUA.

1.4 -Els països asiàtics com a exemples de l’intent de control social extrem

És important observar el que ocorre a Àsia, com per exemple a la Xina i Corea del Sud, principalment, on s’estan aplicant mecanismes de control social extrems, basats en la tecnologia. Aquestes societats s’han convertit en immensos panòptics, on la vigilància és efectiva i constant a la recerca de disciplina social a gran escala. Aquest model de control social sembla “exportar-se” al món sota l’epígraf de “sabem com contenir la pandèmia”. En realitat, però, és un receptari per contenir les poblacions.

1.5 -La situació de les dones

Aquesta crisi sanitària també ha impactat de manera profunda en les dones i dissidències, especialment del món popular. Les mesures de confinament han fet augmentar la violència masclista i els feminicidis. També s’ha exacerbat l’explotació en tot allò relacionat amb el treball de les dones, alhora en l’esfera domèstica (treball domestic sense remuneració: les tasques de la llar i les labors de cura) i en l’esfera laboral d’ocupació, ja que les dones constitueixen la major part dels sectors ara reconeguts com a essencials en la crisi (salut, treball social, gran distribució, agroalimentari, entre d’altres).

La gran quantitat d’acomiadaments i la flexibilització del treball contribueixen a precaritzar encara més els baixos ingressos de les dones al món del treball. Gairebé la meitat de les llars nuclears mico-parentals de prefectura femenina són pobres, en considerar la seva pròpia capacitat de generar ingressos mitjançant el treball remunerat i les baixes pensions contributives, la qual cosa es veu aguditzat pel treball domèstic i de cures no remunerat. Hem de considerar que a Amèrica Llatina, la gran quantitat de dones i nens a les iniciatives comunitàries, com les olles populars o les xarxes de proveïment popular, denoten aquesta greu situació. La crisi del capital veurà la necessitat d’enfortir altres espais de la dominació: els pròxims mesos seran crucials per a analitzar els impactes que pugui tenir l’aprofundiment de la violència patriarcal en tots els seus àmbits.

En conclusió, aquesta ofensiva generalitzada ja està en marxa. Si els elements de socialització de les pèrdues es confirmen, aquesta no podria ser continguda i regulada, sinó més brutal i densa. No obstant això, l’ofensiva es desplegarà i amb ella la lluita social serà un dels factors possibles que determinin la situació. Molts factors depenen de com el nucli hegemònic de les classes dominants avaluï el risc sistèmic i les possibilitats d’explosió social.

2.-Les esquerres

Dins d’aquest quadre prospectiu, hem de contemplar la complexitat del moment per a l’esquerra i les possibilitats d’una certa reculada, ja sigui reformista, ja sigui d’intenció revolucionària o almenys conseqüentment radical. Però, sens dubte, es poden obrir possibilitats per al desenvolupament d’una pràctica militant combativa i de to alliberador a nivell social per fer una crítica radical del sistema.

Sense caricaturitzar, les forces dominants, en l’encara anomenat espectre de l’esquerra, són social-liberals / “progressistes”. Això no significa que siguin simplement forces directes d’enquadrament i d’intervenció al servei del capital. Tenen un marge de maniobra tàctic (o d’estratègia curta) combinat amb un paper subaltern, amb un sotmetiment estratègic als moviments de les classes dominants.

Aquestes forces saben que si es plantegen de manera permanent conservar una integració dins dels aparells estatals, dins dels centres de poder, inclosa la presència governamental, encara que sigui en forma subordinada a la dreta, poden desaparèixer o quedar en situació marginal dins de l’espectre polític. És el dilema de la socialdemocràcia europea i dels progressismes llatinoamericans, per exemple. Per això estan en constant acomodament entre la seva subordinació estratègica i una tala però obligada sensibilitat amb els moviments socials i amb l’acció de les diferents forces que excedeixen al social-liberalisme i al progressisme, incloses les que representen un projecte de tipus més reformista, atès que pretenen mantenir el seu electorat.

Un altre tret central de la relació de forces que es dona a Europa és l’evolució general de l’esquerra reformista, que ja estava en crisi o almenys en desequilibri, abans que aparegués el coronavirus. Aquestes forces que van des de Jeremy Corbyn, del partit Laborista del Regne Unit, fins a Pablo Iglesias, del partit Podem a Espanya, estan marcades per la seva cort cultural, polític i estratègic de tipus estatalista i de govern. Tenen una concepció política que veu els mitjans concentrats en els aparells d’Estat i les possibilitats de l’acció electoral pública com l’element central de contrapoder enfront dels blocs dominants.

Fins i tot abans de l’emergència de la COVID-19, ja era evident una tendència cap a la seva neutralització, absorció i desagregació pels nuclis del social-liberalisme.

Entre altres coses, aquests sectors han demostrat que no són capaços ni estan substancialment interessats a oposar-se a les diverses formacions d’extrema dreta i al seu desafortunat avanç en el consens social, ni tan sols des del punt de vista cultural. No resulta res de nou si entenem que el feixisme ha estat, històricament, una eina del capitalisme per a la seva perpetuació en moments de crisi; sense esmentar les propostes d’oposició al neoliberalisme, per no dir revolucionari, completament oblidat del camp de joc, excepte en estranyes ocasions. És tasca nostra la de reconstruir aquest espai, tant a nivell polític com social.

3.- Elements de resistència

En la situació actual, existeix un camp de resistència que és complex, amb fortes contradiccions internes i arrels socials, culturals i polítiques diferents. Aquest camp integra una resistència popular difusa, agreujada pel fet de fer front a una important desorganització en diversos sectors. L’absència del col·lectiu afavoreix la por o la resignació front a les pressions de la jerarquia, així com al risc de perdre la seva ocupació o el seu ingrés. Les garanties sanitàries, la detenció d’activitats no essencials i molts altres assoliments per a nosaltres i les nostres companyes, es van conquerir gràcies a la nostra organització, als nostres sindicats i organitzacions/associacions de lluita. Aquesta resistència també es concreta a vegades en organitzacions populars noves i a vegades en processos de revitalització a partir d’organitzacions de tradicions anteriors. També s’integren al camp de la resistència corrents i forces que provenen d’horitzons molt diferents del pròpiament llibertari i que estan basades en la preeminència de l’acció política de masses.

El camp de la resistència que voreja a l’esquerra reformista, -amb totes les ambigüitats que això comporta- comprèn corrents i organitzacions de matriu estatalista, l’orientació de lluita de la qual (amb aparença a vegades autogestionària, autoemancipatòria, democràtica de base) és tàctica, fràgil, i susceptible de moure’s cap a l’autoritarisme.

Som una força de lluita en l’arxipèlag de resistències i, al mateix temps, som una força important per a proposar el poder popular, l’autogestió i la democràcia directa. És a dir, el procés polític d’avanç permanent cap al comunisme / socialisme llibertari. En aquesta situació, on convergim amb altres forces en lluita, busquem construir i donar impuls a processos de treball polític, sempre des de les bases socials de les classes populars, en funció de les seves pràctiques, les seves demandes i les seves aspiracions.

Les organitzacions populars animen la lluita i encoratgen tot el que construeix independència i autonomia per a la nostra classe. És a partir d’ells que construïm una força emancipatòria. Promovem un poder popular que escapa als aparells i estratègies de tipus governamental i capitalista.

4.-Eixos de resposta

  • Potenciar i reforçar els espais de solidaritat i de suport mutu de les classes populars des del nivell de barri als espais internacionals, per trencar amb la lògica que l’Estat ens protegirà i per generar organització popular.
  • Reprendre i reforçar les aliances estratègiques i de lluita amb altres organitzacions polítiques i també a nivell social. Precisament en aquest últim ens hem d’unir amb l’anarcosindicalisme i el sindicalisme alternatiu, els moviments per l’habitatge i pels serveis públics (sanitat, educació, serveis socials), moviments antiracistes, feministes, pels drets de les persones migrades, ecologistes…
  • Preparar, amb aquestes organitzacions, plans de xoc en favor de les classes populars i plans de lluita popular per després del confinament. Mentrestant, potenciar accions que vagin des de les “cacerolades” a les vagues de lloguers, entre d’altres. Defensar els espais de viabilitat política i d’autoorganització front a les derives autoritàries i lliberticides dutes a terme arran de l’emergència sanitària.
  • Exigir condicions màximes de protecció a la feina, especialment als sectors sanitaris, de l’alimentació, dels transports, d’atenció al públic, etc. Procedir a la denúncia o a la paralització de l’activitat.
  • Contrarestar els discursos del poder mitjançant la crítica a les seves decisions incorrectes o contràries a les llibertats, als drets socials i a la vida, a les retallades als serveis públics (especialment en sanitat) que ens fan més vulnerables davant el virus i incrementen la seva mortalitat.
  • Enfrontar-nos al discurs de l’odi de les forces d’extrema dreta, que pretenen dividir les classes populars mitjançant mecanismes de manipulació de masses.
  • Posar en qüestió el desenvolupament productivista, la devastació ecològica, el maltractament animal i l’agricultura extensiva i industrial. En definitiva, el sistema capitalista.
  • Generalitzar el dret a rebutjar la jornada laboral en cas de perill a la feina, ús del dret a vaga quan sigui necessari.
  • Socialització de la indústria farmacèutica i del sistema de salut i de tots els serveis essencials.
  • Retornar a l’horitzó polític la producció sota el control dels treballadors i les treballadores.
  • Potenciar la coordinació, debat i treball en comú de l’anarquisme organitzat a nivell polític i, mitjançant la nostra inserció social, potenciar el sindicalisme de classe i altres projectes revolucionaris a nivell internacional.

PER A LES CLASSES POPULARS TOTS SÓN TEMPS DE LLUITA!!
CONTRA L’AJUST, CONSTRUÏM PODER POPULAR!!
PEL SOCIALISME I LA LLIBERTAT!!
AMUNT ELS I LES QUE LLUITEN!!


Alternativa Libertaria / Federazione dei Comunisti Anarchici – AL/fdca (Itàlia)
Aotearoa Workers Solidarity Movement – AWSM (Aotearoa / Nova Zelanda)
Coordenação Anarquista Brasileira – CAB (Brasil)
Devrimci Anarşist Faaliyet – DAF (Turquia)
Die Plattform – Anarchakommunistische Organisation (Alemanya)
Embat, organització llibertària de Catalunya (Catalunya)
Federación Anarquista de Rosario – FAR (Argentina)
Federación Anarquista Santiago – FAS (Xile)
Federación Anarquista de Uruguay – fAu (Uruguai)
Grupo Libertario Vía Libre (Colòmbia)
Libertaere Aktion (Suïssa)
Melbourne Anarchist Communist Group – MACG (Austràlia)
Organización Anarquista de Córdoba – OAC (Argentina)
Organisation Socialiste Libertaire – OSL (Suïssa)
Union Communiste Libertaire – UCL (França)
Zabalaza Anarchist Communist Front – ZACF (Sud-àfrica)

https://embat.info/wp-content/uploads/2020/04/1_maig_2020-1024x779.jpghttps://embat.info/wp-content/uploads/2020/04/1_maig_2020-300x300.jpgequipembatComunicats i textosInternacional#1demaig,#1demaig2020,1 de maig,acció sindical,anarquisme,autogestió,Covid-19,Pandèmia
Arribem al Primer de Maig confinades, però no callades ni submises. Els continus dubtes i canvis d'opinió del Govern, les pressions dels empresaris, les baralles entre els polítics, l'estat policial i la incertesa pel futur són la realitat que ens ha tocat patir aquest 2020. Volem confrontar aquest panorama...