A diferència d’altres processos electorals on tothom es presenta com a força guanyadora, a les eleccions del diumenge la majoria de forces han sortit derrotades. Fins i tot els partits que han guanyat han tret menor nombre de votos o el mateix que el 2019. L’alta abstenció ha estat la tònica general d’aquestes eleccions.
A nivell general hem viscut una onada conservadora, que han arrassat a tot arreu, tret del País Basc. Es fa palès el fort desgast del Govern de Pedro Sánchez, que no ha estat capaç de mobilitzar el seu electorat. I és que la victòria de les dretes s’ha fonamentat en la derrota de les esquerres. A Catalunya ha guanyat Trias a Barcelona, Albiol a Badalona, i el PSC ha guanyat a Lleida i Tarragona i arrassa als barris amb rendes més baixes. Això sense parlar de les victòries del Partit Popular al País Valencià, les Illes Balears o l’Aragó, entre d’altres territoris.
L’avanç de les candidatures conservadores també ha produit l’aparició de l’extrema dreta al tauler municipal. Vox serà la crossa del PP a molts ajuntaments i el seu vot ha avançat considerablement. No com en les Generals de fa dos anys, però a ciutats com a Terrassa ha quedat tercera força. La sorpresa l’ha donada l’ultradreta independentista, que del no-res passen a guanyar a Ripoll, una capital de comarca gens menys.
La davallada del PSOE i dels seus aliats de Podemos i companyia ha desencadenat la convocatòria de noves Eleccions Generals pel 23 de juliol. No se sap a ciència certa, però està clar que Sánchez vol mantenir el PSOE a costa del vot útil d’esquerres, ja que sembla que els temps de “la nova esquerra” han passat a millor vida.
Però quins han estat els motius de la derrota de les esquerres?
En primer lloc, la sensació generalitzada de que les esquerres no tenen res a oferir des del Govern. Van fent reformes legislatives però per a la classe treballadora tot continua igual de malament. Podríem intuir que el progressisme pateix d’una gran crisi de credibilitat i no desperta la més mínima esperança de canvi. Hi ha veus que consideren que la immigració en veure’s privada del dreta a vot determinaria canvis substancials, però, perquè hauria de votar precisament a qui les explota, desnona i alliçona?
La desmobilització del carrer que comporten els governs d’esquerres a l’estat espanyol és un factor que ens afecta a l’esquerra revolucionària, ja que veiem amb impotència com perdem drets sense tenir la força suficient per combatre des del carrer. A més, la baixa mobilització, tret de qüestions materials immediates i defensives (qüestions laborals, de defensa del territori o d’habitatge), implica la desaparició d’una cultura popular basada en la lluita. Tret de les grans ciutats, ha desaparegut l’esperit transformador de fa una dècada.
Deiem que si es mobilitza ho fa la població més atacada pel capitalisme. Precisament aquesta població, de classe treballadora, sols careixer de dret a vot per ser estrangera.
Amb tot, en segon lloc, és ostensible i innegable la proliferació dels valors del neoliberalisme entre el jovent. Les capes jovenils no només han deixat de creure (excepte excepcions maravelloses) en un canvi social, sinó que una bona part s’abraça encara més fort als últims anys del capitalisme que les generacions precedents.
Això ens parla del gran poder dels nous mitjans de comunicació o canals de difusió cultural basats en internet i els smartphones. Són tan potents que creen o difonen valors. Veiem que el Trumpisme ha arribat amb força al nostre jovent, ja que un volum important d’ells comparteixen els valors reaccionaris que han arrelat tan profundament a tot Occident: els valors de la competitivitat, del “masculinisme”, del fer-se ric a tota costa, del riure’s dels febles, dels progres, dels “wokes”, del menyspreuar i atacar les dones, les persones trans o les d’altres races i discapacitades. Se celebra la manca d’ètica.
A banda de valors, a ningú se li escapa que els mitjans de comunicació estan al servei del gran capital. Han creat debats del no res i en aquestes eleccions s’ha parlat més de seguretat i d’ocupació que del deteriorament de la sanitat o dels lloguers abusius. És a dir, que els mitjans determinen el marc del debat o les regles del joc.
Com veiem, era clar que amb aquests valors cada cop més dominants els resultats electorals s’haurien de veure reflectits d’alguna manera. Els veiem cada dia a les sèries de les plataformes o a la televisió convencional, veiem com avancen a tot Occident, des de Itàlia a l’Argentina, de Polònia a Xile. L’extrema dreta es beneficia directament d’aquest valors, que són molt seus.
Que la classe treballadora no tingui esperança en un canvi social és un desastre per totes les persones compromeses amb la construcció d’un món nou, malgrat l’electoralisme. De tot l’anterior es desprén la necessitat de trencar la bombolla de l’activisme que ha provocat un abisme amb la classe obrera. Hem de ser poble. Per això recolzem les dinàmiques de confluència entre militants i afectades pel capitalisme que estem veient al sindicalisme laboral, de barri o d’habitatge. Però entenguem que també l’hem de parlar a la població en general sobre les nostres alternatives. S’ha de presentar un projecte de societat fonamentalment diferent a l’hegemònica.
És que ens estem jugant molt. Vivim un temps d’urgència. Tenim una crisi ecològica i alimentària a les portes. És a dir, que no tenim dècades per davant. S’ha d’actuar ja. I ara qui ha de gestionar-la serà una dreta que no creu en el canvi climàtic i que es recolza en el partit dels chemtrails. Siguem conscients de tot el que està en joc i donem un pas endavant.
No només ens cal ingressar en organitzacions populars, sinó a crear les estructures organitzatives necessàries per a estructurin aquest programa. Entenem que s’ha de reactivar el carrer, però s’ha de fer des de l’estratègia compartida amb altres actors polítics i socials del moviment popular com portem anys reclamant.
[…] +info […]