Entrevista de José Antonio Gutiérrez Danton, activista, investigador social, politòleg i militant anarco-comunista, xilè resident a Dublín (Irlanda), a Miguel Gómez, militant d’Embat, Organització Llibertària de Catalunya, publicada en Anarkismo.net i Rebelión.org.
La “qüestió catalana”, de manera molt més silenciosa però no menys espectacular que la dels bascos, ha aconseguit posar-se en l’agenda política del moment. Ocupa els mitjans i es converteix en una pedra a la sabata per la política de l’Estat espanyol (siguin de dreta, esquerra o centre), i les ones expansives d’aquest terratrèmol polític arriben a tota Europa. De la mà dels indignats, la crisi econòmica, el sorgiment d’una “nova” política d’esquerres amb Podemos i la tímida reactivació de la lluita de classes, la veritat és que l’Estat espanyol es troba en una conjuntura única a tot el continent, i més enllà, que mira amb atenció.
Enmig d’aquesta conjuntura, un nucli de militants llibertaris han començat a donar els primers passos per passar de ser un procés de debat i construcció, a anar-se perfilant com una alternativa política que des de l’anarquisme organitzat pugna per inclinar els esdeveniments en favor d’anar donant passos petits, però decidits i precisos, cap al socialisme i la llibertat. Amb una llarga tradició d’anarquisme català a coll, però també influenciats pels desenvolupaments en l’anarquisme llatinoamericà de les últimes dècades, així com per la pròpia experiència recent en l’Estat espanyol, ells apunten a convertir novament les idees forces de l’anarquisme en una aportació des de les lluites populars per construir una societat més humana, més igual, més lliure. Un anarquisme alliberador, obert als nous temps, però conscient del seu recorregut i de la seva contribució històrica.
Hem conversat amb un militant d’Embat, Miguel Gómez, qui ha explicat a Anarkismo.net com neix el procés, com es desenvolupa i quin és la seva aposta de futur. Esperem que la riquesa d’aquesta conversa serveixi per estimular el debat entre els sectors que avui estan a la cerca d’aquesta alternativa al capitalisme i a l’Estat.
José Antonio Gutiérrez D.
25 Gener 2016
1. Expliqueu-nos una mica com neix la idea del Procés Embat?
Embat neix com a procés de debat i de construcció organitzativa dut a terme per persones militants al variat espai llibertari de Catalunya. Amb aquest procés preteníem fer una valoració crítica de la trajectòria del moviment llibertari dels últims anys i com aquest havia desaprofitat novament un cicle de mobilitzacions per la seva desorganització i desorientació cròniques. Cicle que, a molts grans trets, va ser obert simbòlicament per la Vaga General del 29 de Setembre de 2010 i tancat aproximadament al maig-juny de 2014, amb els disturbis del centre social okupat de Barcelona Can Vies, que van córrer paral•lels a l’auge mediàtic i polític de Podemos.
L’anarquisme no estava madur per ser un motor de les mobilitzacions populars i per convertir-se en un mètode pel qual el poble aconseguís les seves reivindicacions bàsiques. I per això mateix dins d’altres moviments polítics com l’independentisme d’esquerres català o fins i tot Podemos hi havia militants que provenien del moviment llibertari. La seva aposta per la lluita partidista i electoral era polèmica i trencava amb l’anarquisme. Però en la nostra opinió era producte de la feblesa organitzativa de l’anarquisme, atès que si tinguéssim un projecte adequat, estàvem convençudes i convençuts que tota aquesta gent (i molta més) estaria en el nostre bàndol.
Per tant, coincidim en la necessitat de crear una organització de militants, basada en els moviments socials i populars actius al nostre territori. L’organització es compondria de gent que estigués d’acord amb unes línies bàsiques d’organització llibertària (construcció del socialisme llibertari a través del poder popular) i que estigués militant en una organització social. No volíem ser un grup d’estudis ni un ateneu, volíem ser una organització política amb una pràctica real. Per tant els nostres debats sempre han estat orientats per l’experiència de la nostra militància als seus espais.
Considerem que activar organitzacions polítiques (estiguin o no en sintonia amb les nostres línies i tàctiques, que això seria un altre debat) és imprescindible per ajudar a orientar el moviment llibertari; per poder projectar-ho amb més força en el seu treball revolucionari i de construcció d’alternatives. Perquè si no, la realitat et supera i no ets capaç de reaccionar a temps; com va ocórrer amb el moviment contra la globalització capitalista, el moviment antiguerra o el moviment dels indignats del 15M.
2. Quina és la presència i la participació que vostès tenen en espais i moviments socials?
Tenim presència en diversos moviments socials i sindicals. Per exemple, gran part de la nostra organització està afiliada a algun sindicat (principalment a CGT i CNT). També tenim presència en l’àmbit de l’Educació (ajuntant els esforços de professionals, professorat, amb mares i pares), en les lluites per l’habitatge, en les lluites barrials i veïnals, en l’ecologisme, en l’associacionisme, en el moviment juvenil i estudiantil, en els ateneus i centres socials… Però com portem poc temps encara ens falta molt recorregut per arribar a altres sectors. I sobretot, ens falta un nombre suficient de militants per poder actuar en cada sector. Per exemple, en el feminisme amb prou feines tenim presència, tampoc entre la gent gran, o en la sanitat.
3. Dins del panorama llibertari ibèric, on existeixen tendències anarcosindicalistes que han estat sempre les més fortes, com i per què posicioneu el vostre procés organitzatiu? (Esteu més propers a una federació que a una altra, etc.)
Entenem que pel que fa a organitzacions llibertàries, els sindicats anarcosindicalistes que tenim en l’estat espanyol, són de les més grans del món a nivell numèric. Però si traslladem això a nivell sindical al nostre territori podem observar que no són capaços de servir de contrapès al poder sindical majoritari que està en mans de CCOO i UGT, que és molt major.
Per tant, la nostra organització és partidària d’un front comú del moviment obrer íntegrament articulat entorn d’assemblees als treballadors. Lògicament això seria l’ideal, entenent que el primer pas és generar una dinàmica de lluites laborals on col•laborin les diferents forces sindicals que enquadren actualment als treballadors. I això supera la influència real de l’anarcosindicalisme. Ara té novament potencialitat, però malgrat això no agrupa tota l’esquerra sindical.
Creiem que no ens hem de concebre com el centre del moviment obrer, sinó com una part més que ha de lluitar per la unitat de la classe treballadora perquè aquesta és l’única manera mitjançant la qual es podran detenir les ofensives patronals.
Així que la nostra militància està afiliada en l’organització sindical que creu més adequada en la seva empresa i en la seva localitat independentment de les seves sigles (com d’altra banda, ocorre en les organitzacions llibertàries de França o d’Itàlia). Es tracta de recolzar a aquelles organitzacions que contribueixen a la unitat de la classe i que pretenen construir sobre la base d’ella un poder obrer.
4. Com valoreu vosaltres els desenvolupaments que han hagut en els últims anys en el moviment llibertari ibèric?
Des d’antic l’anarquisme en l’estat espanyol ha estat vertebrat per l’anarcosindicalisme. Però les divisions i enfrontaments de finals dels anys 70 i començaments dels 80 van enviar a molta gent a casa seva o cap altres moviments. L’anarquisme va reviure al començament dels anys 90 gràcies als moviments socials, especialment el moviment antimilitarista, el de suport internacionalista, el zapatisme i l’okupació de centres socials. Per tant des dels 90 una bona part del moviment llibertari va deixar de tenir com a referent l’anarcosindicalisme, ja que ho veien paralitzat en dinàmiques sectàries i molt poc constructives. No obstant això, el sindicalisme llibertari va poder aguantar aquella travessia del desert i ha arribat als nostres dies.
En resum, al segle XXI ens trobem amb un moviment llibertari plural que té dos orígens diferents, el sindicalista i l’activista (que, per cert, té molt en comú amb altres moviments llibertaris europeus ja que comparteixen contracultura, estètica, codis identitaris, campanyes i models d’activisme). Ambdues escenes han crescut bastant durant aquests últims anys. A destacar l’auge dels ateneus i dels col•lectius llibertaris que han aparegut des de 2008 d’ara endavant en molts barris i pobles catalans, que ha donat lloc a la Federació Anarquista de Catalunya. O també el progrés qualitatiu de la CNT, que es tradueix igualment en una millora quantitativa. Ara bé, que hi hagi molts anarquistes no vol dir que estiguem més prop del comunisme llibertari.
La fi del cicle de mobilitzacions va portar a molta gent que havia estat activa en aquells moviments a participar d’iniciatives electorals (aquí no estem parlant de militants anarquistes, si no de gent activa i mobilitzada, encara que més d’un llibertari hi hagi en aquestes iniciatives). Sembla que es va arribar a un moment de crisi existencial en què molta gent que havia estat al carrer es va dir: “ho hem intentat a fons i no ha canviat gens. No s’ha modificat ni una sola llei i ens arriba la repressió, ara què?”. És el que alguns denominen el “sostre de vidre” dels moviments. I què va passar? Doncs que van optar per la via institucional perquè no s’havia construït un poder popular significatiu arran de les mobilitzacions al carrer. No s’ha creat un agent social capaç de marcar l’agenda del país i per això es torna a mirar al parlament.
5. El que esmenteu del sostre de vidre és important, perquè en països com Xile o Argentina també va servir per justificar, en part, la deriva institucionalista i electorera de part del moviment llibertari, que moltes vegades va acabar al llit amb el més granat de la vella esquerra. Creieu realment que els moviments socials tenen un sostre de vidre? en quines condicions penseu que es pot trencar aquest sostre?
Creiem que els moviments actuals per si sols no tenen capacitat per anar més enllà de les seves pròpies reivindicacions. Per fer-ho haurien de confluir amb uns altres per crear programes estratègics polític-socials, això és, constituir-se en Moviment Popular. Es necessita aquest agent polític-social per intervenir en la societat amb força, i per no dependre dels parlaments.
Per la nostra conjuntura, el moviment llibertari per si sol no té prou força per crear un moviment revolucionari a Europa. Per tant hauria de crear-ho al costat d’altres forces. I pensem que la millor manera és a partir dels moviments socials ja existents (on ja militem) que haurien d’ajuntar forces i elaborar un projecte més enllà de l’immediat.
No creiem que sigui possible construir poder popular sobre la teoria, sense tenir en compte el que hi ha al territori i com s’organitza la societat quan s’autoorganiza, com pensa, quina idiosincràsia té, quina cultura, la seva identitat…
En aquests moments, en el context europeu, aquest agent o moviment popular, és molt difícil que pugui ser revolucionari atès que no hi ha gens construït. Per tant hauria de començar per adoptar un programa progressista en el sentit de defensar i augmentar els drets socials, d’augmentar el poder dels sindicats afins, de nacionalitzar i municipalitzar parts de l’economia i defensar en tant que sigui possible la sobirania popular. Tot això pot crear convergències grans que inevitablement provocaran una resposta.
El rol de la militància llibertària és ser-hi present per servir de garantia que aquesta força no s’anirà cap a l’electoralisme partidista, per garantir la unitat entre els diferents moviments i contribuir a desenvolupar el programa social d’aquest moviment popular fins a convertir-ho en revolucionari.
6. Catalunya té una tradició llibertària bastant llarga, què és el que vosaltres preneu d’aquesta tradició, què és el que us inspira i us marca, i què és el que creieu que és necessari superar?
Deia aquests dies un diari digital, de forma sensacionalista, que a Catalunya “torna una dinàmica llibertària”, i que aquesta dinàmica no ve de la mà del moviment anarquista sinó que sorgeix d’una banda de l’Esquerra independentista catalana (a través del seu instrument electoral, CUP) i per un altre d’En Comú (el partit de la coneguda, entre molts altres activistes antidesnonaments, Ada Colau, que avui és alcaldessa de Barcelona). Que Colau tingui un retrat de Federica Montseny en el seu despatx és una anècdota. Que vagi a fer-li un monument a Puig Antich, ja és una mica més simbòlic. Que qualifiquin a les CUP de “anarquistes” i “antisistema” en alguns diaris que les ataquen, també és anecdòtic dins dels intercanvis d’acusacions habituals en la política espanyola i catalana. Que les CUP no reneguin d’això, és simptomàtic.
Ni les CUP ni En Comú són anarquistes ni ho seran, però el que ens indiquen tots aquests símptomes i anècdotes és que l’espai polític que hauria d’ocupar el moviment llibertari està ocupat per aquests partits. I això ho veiem com a demèrit nostre, que no hem sabut posar sobre la taula una alternativa llibertària seriosa que pugui organitzar el país.
Hem de tenir en compte que a Catalunya qui més i qui menys té algun avi de la CNT i que l’anarquisme és història familiar i social. La memòria està viva. D’altra banda aquí l’autoorganització, el assemblearisme, l’acció directa, l’horitzontalitat organitzativa i l’autogestió no són sol patrimoni exclusiu de l’anarquisme, sinó que altres corrents polítics i socials ho adopten sense problemes per a les seves pròpies finalitats. A més a més, el país es troba sumit en una llarga època de crisi econòmica que ha colpejat fort les classes populars. Aquesta crisi econòmica coincideix també amb l’erosió de la credibilitat dels partits polítics tradicionals a causa de la corrupció i la mala gestió dels recursos públics. Aquest és l’origen del creixement de les candidatures electorals alternatives que avui comencen a aconseguir cotes de poder. Per tot això és imprescindible utilitzar aquesta idea latent i projectar-la en l’organització de la societat en una direcció genuïnament llibertària.
Tornant al principi, hem de recuperar l’espai polític que actualment ocupen altres forces amb un anarquisme basat en els moviments populars i en el poder popular. La missió és molt complicada, però almenys ja s’ha posat en el “mapa” el fet que existeixi la nostra opció.
7. En poques paraules: què creieu que són els elements que avui s’han de recuperar de la tradició llibertària i quins creieu que han de ser superats?
La tradició llibertària ha de començar a tenir una línia política producte del debat i de l’anàlisi de la realitat en la qual vivim. De res ens serveix parlar de 1936 o de com fan una revolució al Kurdistan si la nostra realitat és una altra ben diferent. La nostra força roman en actuar de forma organitzada.
Creiem que són més forts 50 persones ben organitzades que 500 sense organitzar. Amb línia política i organització tenim dues eines que han d’actuar dins d’un cos social, que en el nostre cas són els moviments socials i els sindicats. I hem d’entendre el nostre rol de militants llibertaris com el de catalitzadors i forjadors de la unitat i de les aspiracions del poble. Això ha estat l’anarquisme sempre que ha participat en un procés revolucionari.
El que hem de deixar enrere definitivament és la fase de replegament de l’anarquisme sobre si mateix producte de les difícils condicions polítiques dels anys 80 i 90, anys de forta expansió del neoliberalisme. La clau és superar el sectarisme i els dogmes construïts durant les últimes dècades, tornant a un anarquisme obert, inclusiu, flexible, popular, conscient del seu paper històric reconnectant amb els anys en els quals realment va ser una opció viva de transformació social i que sigui capaç de canalitzar el descontentament existent a tots els nivells en un projecte revolucionari.
8. Quina valoració feu dels indignats? Quins van ser les seves limitacions i les seves aportacions, que és el que reculliu i el que no en la construcció d’un projecte llibertari? quina aportació global deixa als moviments populars ibèrics?
El moviment dels indignats, o del 15M, va ser important com a punt de trobada de les moltes reivindicacions i campanyes que va haver-hi en tot el país en els anys anteriors, efecte de la crisi econòmica. Cada protesta s’anava retroalimentant d’altres diferents i el cicle de protestes l’any 2011 era ascendent. El 15M va prendre a tothom per sorpresa perquè no s’esperava que el descontentament prengués aquesta fórmula (assemblees a les places i acampades). El moviment va aconseguir ser un altaveu de totes les lluites socials i les reivindicacions política bàsiques de la societat. Durant el temps que va durar el 15M va tenir impacte en tots els moviments socials existents i a més va crear molts projectes nous. Va ser un procés de politització rapidíssim d’una nova generació que es va incorporar a l’activisme (i també més nombrosa que d’altres generacions activistes prèvies).
Quant a les seves limitacions, la pròpia fórmula triada, l’assemblea de masses, va demostrar febleses per aconseguir consensos. La gent esperava decisions ràpides i, com és lògic en els processos veritablement participatius, això portava el seu temps, cosa que va enviar a molta gent a casa. El moviment mai va tenir una única veu, sinó que va tenir una pluralitat molt gran que feia impossible que els altres agents polítics ho tinguessin en compte. No vam saber donar-li concreció a les reivindicacions i aconseguir avanços que arribessin a nous escenaris. I com a prova estan les lleis repressives aprovades pel govern de Rajoy per fer callar fenòmens com aquest que els moviments no vam ser capaços de paralitzar.
9. En aquest sentit, es parla molt d’un terratrèmol en la política de l’Estat espanyol de la mà de Podemos. Quins sectors expressa aquest partit, com és la seva força i la seva debilitat? creieu que realment són una alternativa de canvi? us sembla que Podemos és part d’aquest espai que hauria de recuperar el moviment llibertari?
Podemos és una força emergent en la política espanyola. Sorgeix de sectors de classe mitjana, de classe obrera també, de gent jove, de zones urbanes més que rurals… És una derivació del moviment dels indignats cap a la política parlamentària. Encara que bona part de la seva dirigència surt del professorat universitari i una altra part de l’activisme. En si mateix representa d’una banda tant el cansament de la societat cap a la vella política com per l’altre l’esperança d’un canvi de rumb cap a un país millor.
Però ara que estan en plena entrada en les institucions se n’adonen que no és tan fàcil com havien pensat. Les lleis estan blindades per la dreta i no són gens fàcils de canviar. A més a més afronten la dificultat de no haver guanyat enlloc per majoria absoluta, per tant depenen de pactes inestables amb altres forces de l’esquerra, no sempre ben avingudes. La seva gestió a més depèn de la conjuntura econòmica, que la dreta quan està en l’oposició sap utilitzar perfectament a favor seu per desestabilitzar a l’esquerra. I no oblidem que a Espanya l'”estat profund” està instal•lat en les institucions des del franquisme és encara molt potent.
Podemos ha servit per il•lusionar a una part de la gent d’esquerres i d’altra banda ha servit perquè durant tot aquest any i mitjà que porten en els mitjans de comunicació (gairebé a tota hora) la classe treballadora senti parlar de política. És molt important tenir un poble format i informat per procedir a canviar les coses. En aquest sentit Podemos pretén ser un “regeneracionisme democràtic”.
La nostra tasca és ser l’oposició des de l’esquerra, des del carrer, també als possibles governs de Podemos i similars. El moviment llibertari recuperarà aquest espai quan demostri un projecte viable de societat i ho sàpiga transmetre. A més a més donada la inevitabilitat de la lluita de classes és aquí on hem de donar la batalla decisiva. No ens serveix de res demanar pressupostos participatius o més carrils bici quan la democràcia no ha arribat als centres de treball i les empreses no són més que dictadures corporatives on la veu del patró (o de la junta directiva) és la llei. I a més hem d’assenyalar la contradicció que suposa dir-li democràcia a unes institucions que en realitat no són gens participatives i ni democràtiques.
10. Per què el projecte de Podemos no pretén massa a Catalunya?
A Catalunya Podemos és vist com un partit “espanyol”, entès això com un partit que pretén que l’estat espanyol no es trenqui. Volen “seduir” (això diuen) a l’electorat independentista català amb una Espanya integradora on Catalunya tingui el seu encaix. Però a la pràctica no demostren capacitat real de forçar la situació i d’impulsar una Espanya federal, que seria l’única cosa que podria frenar l’auge independentista. Pretenen canviar la Constitució del 78, que està molt blindada, i per a això hauran de convèncer a tota l’esquerra espanyola, que és “ben espanyola” i no veu amb bons ulls ni una Catalunya amb més drets ni molt menys la seva independència. I per descomptat la dreta (que controla el Senat, la judicatura i gairebé tots els engranatges de l’estat) en la mesura de les seves possibilitats no va a permetre cap avanç en aquest sentit.
Per això a Catalunya han sorgit expressions diferents a Podemos. Es tracta d’En Comú, que és una confluència de diverses forces d’esquerra que avui governa l’Ajuntament de Barcelona. També Guanyem i altres candidatures van obtenir diverses alcaldies en les municipals a Catalunya. Aquesta fórmula de confluències va ser repetida a les eleccions generals del 20 de Desembre. A les eleccions catalanes de setembre es va provar la fórmula de presentar un succedani de Podemos i va fracassar. La lliçó és que quan es presenten en candidatures plurals on participen diverses forces i hi ha un procés intern democràtic i integrador llavors s’obtenen bons resultats electorals; i per contra quan es creen aquestes candidatures de forma opaca, o són vistes com a imposició de Madrid, no els obtenen. És el contrari que en molts altres llocs d’Espanya on la figura de Pablo Iglesias és imprescindible per obtenir bons resultats, atès que no es coneix als seus candidats locals.
En el fons neden en un dubte existencial. D’una banda no poden deixar de costat el seu electorat en la majoria d’Espanya (que és bastant centralista) i, per l’altre, el seu major graner de vots ha estat Catalunya i País Basc (i també Galícia i València), que van aconseguir presentant-se coaligats a forces que advoquen per una mena d’Espanya federal.
11. Tothom parla de la independència de Catalunya com el gran desafiament que afronta avui la dirigència de l’Estat espanyol. No obstant això, la independència de Catalunya no pot ser entesa al marge d’altres processos independentistes europeus, com Escòcia o el País Basc, quins són els paral•lelismes i quins són les diferències?
A l’Europa dels nostres temps, donada la força del capitalisme, unes de les poques oportunitats de ruptura passa pels processos d’alliberament nacional. No es tracta de ruptures amb el capitalisme, sinó que cada procés d’independència genera una inestabilitat política i econòmica de conseqüències difícils de predir. I en aquests processos poden aparèixer oportunitats d’anar més enllà en el social (que és el nostre objectiu). En els nostres temps la qüestió nacional ajuda a construir majors consensos que la qüestió social. No obstant això, gairebé tots aquests processos estan dirigits per forces conservadores i això és una gran contradicció.
El Procés de Catalunya va sorgir de sobte com una ruptura psicològica de gran part de la societat. Fins a 2007 solament entre un 15 i un 25% dels catalans volien la independència. Però tot just en instal•lar-se la crisi, els governs espanyols van cometre diversos errors polítics greus i la societat catalana es va veure rebutjada i atacada per l’Espanya centralista. Com a conseqüència d’això va sorgir una gran desafecció que avui dia suposa aproximadament la meitat de la població catalana, que és la que votaria a favor de la independència (5% a dalt o a baix).
La desafecció que comentem va tenir un vessant popular molt gran. Es va formar un moviment ampli de masses que va mobilitzar fins a dos milions de persones en diversos actes simbòlics molt impactants que van comptar amb el suport dels governs locals i regionals. Cal dir que aquests governs, com el de la Generalitat de Catalunya (el govern català), també han impulsat el procés fortament mitjançant tot el seu poder institucional i mediàtic, però ho han fet després que es mogués la societat civil, i no abans. Finalment aquesta força conservadora que governava les institucions va ser capaç de posar-se al capdavant del moviment i ha aconseguit marcar el rumb del Procés.
Avui dia estan en el que anomenen la “fase de desconnexió”, és a dir que en els propers 18 mesos esperen construir unes estructures d’estat (hisenda pública, sistema judicial, Banc de Catalunya, cos diplomàtic, etc.) i començar a desobeir les lleis espanyoles com si ja fossin independents. Cal recordar que a Catalunya no es fa un referèndum vinculant que deixi les coses clares definitivament per que, a diferència d’Escòcia, el govern espanyol pensa que guanyarà el Sí, i és el govern espanyol l’únic capacitat legalment per permetre-ho o organitzar-ho.
Probablement la major diferència amb altres processos internacionals és l’existència d’aquest independentisme de base, fet des d’a baix, en la societat catalana. I amb “de base” ens referim al fet que hi ha gent de dretes i d’esquerres actuant independentment dels partits polítics en associacions culturals i altres entitats de la societat civil.
12. Com veieu, com a anarquistes, la qüestió de la independència catalana? Què opinen de la reacció que ha suscitat en tot l’espectre polític espanyol, inclòs Podemos, que s’han unit per distanciar-se d’aquest possible escenari?
L’anarquisme està a favor de la lliure organització d’unes persones amb unes altres, d’unes comunitats amb unes altres i d’uns pobles amb uns altres. Per tant com a Organització estem a favor de l’autodeterminació dels pobles i en el nostre cas concret, de Catalunya. En cas que la societat catalana no vulgui seguir sent part d’Espanya recolzarem la seva independència.
No obstant això, i aquí diferim de l’independentisme burgès, volem que Catalunya tingui sobirania real. I això vol dir que volem que el poble pugui decidir sobre tots els assumptes que li afecten. És obvi que una sobirania real entrarà directament en conflicte amb els interessos de l’imperialisme representat per la Unió Europea i per l’OTAN, que voldran seguir sotmetent Catalunya. La nostra organització és partidària de trencar totalment amb aquest tipus d’organitzacions i d’iniciar relacions internacionalistes amb altres pobles d’igual a igual.
Responent a la segona pregunta, a Espanya es té un concepte de país bastant centralista mentre que la forma d’entendre Espanya que hi ha en la perifèria de la Península Ibèrica (i a Catalunya) seria més aviat tirant cap a l’autonomia dels territoris. A molt grans trets, a Madrid és lògic pensar Espanya com si fos un tot homogeni, mentre que a Barcelona es pensa Espanya com si fos una pluralitat de pobles.
Tots els partits d’àmbit espanyol, rebutgen furibundament la possible independència de Catalunya. Podemos també. Però aquests ho diuen d’una altra manera, parlant de “plurinacionalitat” i esbossant un projecte federal de l’estat espanyol sense dir-ho clar. Des de Catalunya es veu com que juguen en l’ambigüitat, perquè entre els actes que ha anat realitzant l’independentisme català va haver-hi una consulta l’any passat (unes eleccions sense base legal per ser dita “referèndum”) que Podemos va boicotejar. I ara Podemos reclama un referèndum perquè Catalunya decideixi. El que es veu és que està desobeint més les lleis espanyoles la dreta catalana que l’esquerra espanyola (encara que, com a llibertaris, no ens fiem de la dreta catalana).
13. A què us referiu amb conceptes com aprofitar “el moment constituent” o crear una “institucionalitat popular”, conceptes claus que defenseu però no desenvolupen, en un comunicat recent vostre?
Els polítics entenen “constituent” com els debats parlamentaris que posteriorment donaran lloc a una nova Constitució. I aquesta constitució se li donarà a votar a la ciutadania sense poder influir en la seva confecció. Aquest és el nivell democràtic de la democràcia liberal.
Quan a Embat parlem de constituent ho fem referint-nos al debat públic sobre els temes que afecten a la societat. És constituent perquè obre debat constitutiu sobre el model organitzatiu i regulatiu de la societat, i és ella i solament ella qui ha de definir-ho a través dels mecanismes que es puguin desenvolupar. No som molt optimistes que la societat per si mateixa decidirà impulsar un model socialista llibertari si la deixessin opinar lliurement avui dia. No obstant això, creiem interessant afavorir que les majories socials dissenyin el model de país que volen. Això obriria la possibilitat que s’escoltin les nostres idees que romanen relegades i silenciades per l’hegemonia cultural i política del capitalisme. En definitiva, la qüestió constituent ens interessa a priori per que pot ser un altaveu de les reivindicacions populars més que per ser unes lleis en un llibre. Ja sabem que les lleis que beneficien al poble no s’apliquen.
Pel que fa a la nostra manera d’entendre la institucionalitat, diem que ara mateix solament existeixen institucions de les classes dominants, de la burgesia. Tenen en el seu poder totes les administracions, exceptuant alguns ajuntaments que han quedat en mans de les esquerres i que no entren en aquestes dinàmiques. El que entenem és que no podem jugar sota les regles de l’enemic i que cal canviar el terreny de joc. Les institucions de la burgesia són irrecuperables. Hem de dedicar-nos a crear una societat paral•lela des de ja, no per viure la vida esperant que el sistema ens ignori, sinó per gestionar tot el que ens afecta i per plantejar una alternativa de societat. I això és construir una institució. Però la institució popular necessàriament se solaparà amb les competències de la institució legal. Aquí sorgirà la disputa. Per això defensem que les institucions populars (assemblees, comitès, consells, sindicats, municipis, comunes) han de formar-se mitjançant el poder popular, mitjançant el conflicte d’interessos entre el poble organitzat i les elits.
14. Com veieu l’articulació d’aquest projecte llibertari enmig de la crisi econòmica en l’Estat espanyol i Europa? Quin és la situació i quines possibilitats obre per anar més enllà de les fórmules capitalistes?
En aquests mesos estem veient que creix una nova amenaça econòmica a la ja depauperada economia europea. La crisi que ja sofreix Xina, Brasil, Canadà… els països productors de matèries primeres en general, està enfonsant l’economia d’aquests països, i amb això el seu consum. Per tant és obvi que l’Europa exportadora tornarà a ser colpejada per la senzilla raó que no podrà exportar tant. A Espanya en haver viscut un any electoral se’ns ha bombardejat amb la idea que l’economia va millor. Això ha millorat la confiança en l’economia i animat una mica més el consum. A més és cert que la crisi del 2008 ha tocat fons, però això ha ocorregut a costa de produir 2 milions d’emigrants cap a l’estranger, de gastar-se el fons de les pensions de jubilació fins a nivells alarmants i d’empobrir el país a tots els nivells. I malgrat la lliçó de la crisi, el model productiu espanyol segueix inalterat (orientat cap a l’economia de serveis i el turisme) i les desigualtats entre rics i pobres segueixen engrandint-se.
El moviment llibertari i l’esquerra europea han de liderar una ofensiva social reactivant la lluita de classes tot el possible. És necessari recuperar els sindicats com a eines en aquest procés, ja que la classe obrera té a les seves mans la capacitat de paralitzar un país sencer. És necessari construir mitjans de comunicació massius que no estiguin al servei dels interessos dels nostres enemics, i tenir accés als que hi ha. És necessari tenir uns moviments socials units i amb un projecte conjunt que conforme un moviment popular amb la seva pròpia agenda independent dels partits polítics. I totes les lluites han d’estar connectades en tot el possible retroalimentant-se unes amb les altres. L’oportunitat de l’anarquisme passa per generar experiències de poder popular i de dinamitzar la comunitat perquè s’emancipi dels estats capitalistes. L’anarquisme no es pot quedar en petites experiències d’autogestió o en la contracultura, ha de ser una eina per transformar tota la societat.
