Declaració anarquista internacional en el 52è aniversari dels disturbis de Stonewall
El 28 de juny del 1969, la policia va arribar al bar “Stonewall Inn” de Nova York. Aquest bar és reconegut per les comunitats gais, lesbianes, bisexuals i trans per donar la benvinguda fins i tot als més marginats. La policia, com de costum, va arruïnar la festa. No obstant això, la resposta no es va fer esperar: milers de persones -gais, travestis, drags i trans- es van encarar amb la policia tota la nit. Durant aquell mateix dia i les cinc nits següents, tota la comunitat es va enfrontar a la injustícia i la crueltat policial.
Les marxes de l’orgull, com existeixen actualment en moltes ciutats de tot el món cada juny, commemoren els disturbis de “Stonewall” i serveixen per defensar els drets de totes les persones que no encaixen en les estretes normatives heterosexuals que els reaccionaris voldrien imposar com a quelcom universal.
Lamentablement, també commemorem aquest any el cinquè aniversari de l’atac d’Orlando, un crim homofòbic massiu, transfòbic i racista que ens deixà amb 49 persones assassinades i 59 ferides als Estats Units. La lluita està lluny d’acabar, perquè la violència contra les persones queer augmenta en molts països. Lluitar contra la queerfòbia és lluitar contra la violència massiva. És una necessitat!
L’homofòbia és un trampolí pel feixisme
En el millor dels casos, els governants només pretenen prevenir tal violència, quan no l’exerceixen. A països com Rússia i Hongria, entre d’altres, reforcen activament la repressió legal sobre les persones queer. A Turquia, el feixista d’Erdogan ha prohibit totes les accions del moviment LGBTI+. Un petit pícnic va acabar sent durament colpejat per la policia. A altres països, els activistes d’extrema dreta i els “hooligans” fan el treball brut per ells. A França, per exemple, uns 80 feixistes van atacar la marxa de Dyke a Lyon, que s’havien reunit a l’abril per l’orgull lèsbic i el dret a accedir a la tecnologia de reproducció assistida. Al mateix temps, a Brasil, Bolsonaro i els i les seves seguidores han estat agredint verbalment les dissidències sexuals i de gènere, encaminant els atacs des de la gent comú i els grups d’odi cap aquesta població. Brasil, el país que assassina més persones trans diàriament al món, té un president que obertament abraça i incentiva la violència homofòbica i transfòbica. Aquest mes de juny, una dona trans de quaranta anys va ser incinerada a la part baixa de la ciutat de Recife, Pernabuco. Un crim menyspreable que veiem cada dia. Aquests atacs són uns dels molts actes característics de la ideologia homofòbica (o més ben dit, homo-odiant i trans-odiant, perquè no es tracta de cap por), un trampolí pel nacionalisme i el feixisme.
Les dissidències empobrides s’enfronten a pitjors condicions
Tot i que l’homofòbia, la transfòbia i els actes d’odi afecten a tota la comunitat LGBTI+, hem d’assenyalar que són les dissidents dels sectors més empobrits qui estan en pitjors condicions. En aquest sentit, assenyalem que la discriminació i, consegüentment, l’exclusió, encara generen moltes dificultats avui dia per l’accés a la salut i l’educació.
A més a més, la brutalitat de la violència masclista té un efecte considerable en el nombre de transfeminicidis i la violència focalitzada a les persones queer. Analitzant detingudament les estadístiques, a Amèrica Llatina, la majoria de les víctimes d’atacs d’odi pertanyen a les classes més empobrides, les que estan més exposades a la prostitució, a l’abús de drogues, persecució policial, treball informal, etcètera. Veiem també com el racisme juga un rol important. Les dissidències sexuals i de gènere que pertanyen a comunitats negres o indígenes són subjecte d’una major opressió diària. Ells i elles són amb freqüència obligades a amagar-se i viure una doble clandestinitat en les societats on viuen.
Lluitar contra la queerfòbia és part de la lluita anarquista
Defensem el dret de les persones queer tant de viure on vulguin, com de transitar per on vulguin i el seu dret a l’existència. No obstant, com a coordinació internacional, també afirmem que combatre eficaçment la queerfòbia no es tracta només de majestuosos discursos progressistes. És una lluita diària i llarga per la igualtat de drets i contra tots els actes, comentaris i comportament homofòbics i transfòbics, contra l’opressió sistèmica manifestada al sistema de salut i educació, i més àmpliament contra totes les opressions, amb la finalitat de desenvolupar una vertadera solidaritat contra els opressors.
Signants
☆ Alternativa Libertaria/ Federazione dei Comunisti Anarchici (AL/FdCA) – Itàlia
☆ Αναρχική Ομοσπονδία – Anarchist Federation – Grècia
☆ Aotearoa Workers Solidarity Movement (AWSM) – Aotearoa / Nova Zelanda
☆ Coordenação Anarquista Brasileira (CAB) – Brasil
☆ Devrimci Anarşist Federasyon – Turquia
☆ Die Plattform – Anarchakommunistische Organisation – Alemanya
☆ Embat – Organització Llibertària de Catalunya – Catalunya
☆ Federación Anarquista de Rosario (FAR) – Argentina
☆ Federación Anarquista Uruguaya (FAU) – Uruguai
☆ Grupo Libertario Vía Libre – Colòmbia
☆ Libertäre Aktion – Suïssa
☆ Melbourne Anarchist Communist Group (MACG) – Austràlia
☆ Organisation Socialiste Libertaire – Suïssa
☆ Organización Anarquista de Córdoba (OAC) – Argentina
☆ Organización Anarquista de Tucumán (OAT) – Argentina
☆ Roja y Negra – Organización Política Anarquista – Argentina
☆ Tekoşina Anarşist – Rojava
☆ Union Communiste Libertaire – França & Bèlgica
☆ Zabalaza Anarchist Communist Front (ZACF) – Sud-Àfrica
