La preparació de l’entrevista a l’Enric Marco Txema Bofill
Primer contacte
L’idea de l’entrevista em va venir al saber que en Cercas havia escrit un llibre sobre l’Enric Marco. Vaig ensumar i malpensar del Cercas, al ser un novel·lista que escriu pels poderosos, les elits. No en vaig equivocar. El llibre «El impostor» supera totes les previsions possibles. És una impostura hàbil, professional, del començament al final. És una vulgar i letal investigació policíaca.
Vaig demanar el telefon de l’Enric i em varen dir que la seva dona feia poc havia mort. I millor esperés. Per Sant Jordi la Lumi em va comprar el llibre «El impostor».
L’Enric Marco va estar d’acord en ser entrevistat. Per telefon em va dir que des de feia temps esperava que el telefonéssim del Catalunya. Em va recalcar que té moltes ganes d’explicar-se i d’aclarir un piló de coses i que farà falta més d’una entrevista. Fins i tot em va dir que havia pensat en fer-se ell una auto entrevista. La impressió que en vaig treure és bona., la d’un home amb una gran vitalitat i energia. No semblava que tingués 95 anys. L’Enric és una persona d’idees i recursos: Me va agradar la seva idea d’auto entrevistes. De fet ens ens hem trobat la fam i les ganes de menjar. Cercas és tòxic i un gran impostor. Cal denuncia’l.
Trobada a San Cugat.
En Pep Cara i jo varem anar a Sant Cugat a entrevistar l’Enric Marco. En Pep pel Pèsol negre i jo pel Catalunya. Ja ho havíem fet altres vegades. En Pep duia la càmera vídeo, jo la gravadora. Tenim dos enfocs diferents:
En Pep considera que l’important és la vida militant i anarquista de l’Enric Marco, les seves lluites des de que va anar de milicià voluntari fins a ser secretari general de la CNT de Catalunya i Espanya. Jo anava preparat per a centrar-ho contra la investigació policíaca del Cercas, les mentides del Cercas i les impostures del Cercas, d’ell i dels seus col·laboradors i padrins.
Amb en Pep és fàcil arribar a acords. Varem quedar de combinar les dues idees i deixar parlar l’Enric i seguiríem les propostes de l’Enric. Mètode no-directiu.
L’Enric ja estava al bar davant l’estació esperant-nos.
L’Enric va voler primer un canvi d’impressions amb nosaltres abans de començar les entrevistes. Varem estar parlant amb l’Enric cap a 4 hores. Varem quedar en fer-la pròximament. I seguir-nos veient-nos.
Ha perdut 15 quilos degut a la mort de la seva companya. 40 anys junts, acompanyant-se a tot arreu i ajudant-se mútuament. També 15 quilos menys per les mentides i enganys, menyspreu i insults de l’indigne i sinistre inquisidor Cercas, que cínicament va escriure: “El llibre el matarà”.
L’Enric té una salut de ferro. Als 95 anys i encara protesta , denuncia, i segueix en la lluita contra les injustícies que rep en carn pròpia. No es queda a casa seva com li recomanen amics i familiars. El que més li dol de les innombrables mentides del Cercas és que l’hagi tractat de policia, de burgés, i que l’hagi enganyat des del primer dia fins al final. «Em va entregar el llibre sols uns dies abans. El vaig desautoritzar completament. Em va respondre que era igual que no esperava la seva aprovació. I que si la tingués és que el llibre era dolent. Em va dir que si volia una biografia, que me l’escrivís jo. Que el seu llibre em rehabilitava. És un mentider, un impostor». Es rebel·la ara contra el seu inquisidor, en Cercas. Jo l’acompanyaré i espero molts altres companys l’acompanyem en aquesta lluita.
És un luxe haver conegut i parlar amb un milicià que va participar a la Revolució i a la guerra civil. Ja no en queden. Un luxe poder parlar i compartir amb un resistent que ha patit el franquisme i el nazisme. I que a la transició fou secretari general de la CNT. I que ha continuat al llarg de la vida amb els ideals llibertaris.
Ens acomiadem com si ens coneguéssim de fa temps.
– Cuida’t Enric -li diem- Ara és el que importa. No li donis voltes al llibre del Cercas. No t’hi capfiquis. Estigués tranquil. Ocupa’t de la teva salut. Nosaltres ens ocuparem d’ell. L’atacarem, el denunciarem i l’enfonsarem. En Cercas és un pobre tipus, un farsant, un miserable.
– Aneu en compte. Té bons padrins- ens aconsella com a vell expert en lluites
– També atacarem als padrins. És l’objectiu. Desemmascarar-lo i atacar als padrins. En Vargas Llosa i tota la poderosa màfia d’«El País». Una colla de carques amb discurs socialdemòcrata. Buscarem els altres padrins que té
-Avui dormiré bé. Gràcies pel caliu que m’heu donat.
En defensa de la mentida de l’Enric Marco
Sobre la mentida de l’Enric difereixo d’alguns companys amb qui he parlat. Tots estem d’acord que és una mentida amplificada i demonitzada pels poders mediàtics, per la dreta i pels centralistes. Anant a contracorrent, jo dic que és una mentida angelical, genial, artística i profundament cristiana. Cap possible comparació amb les mentides criminals dels poderosos i els seus escrivans. L’Enric ha estat fent teatre vivent, teatre de carrer d’alt risc (sobretot per ell), una performance genial, teatre invisible del bo i potent. S’hauria d’estudiar a Belles Arts. Un teatre molt eficaç que també va utilitzar per no fer el servei militar amb Franco, per sobreviure en el franquisme i en les presons nazis, per a alliberar immediatament els vaguistes empresonats en la lluita de les benzineres amb una telefonada al Governador, per a aconseguir les reivindicacions dels obrers en lluita anant a veure als patrons (petit grup). Teatre polític, estratègies de revolucionari camaleònic.
En el teatre que l’ha fet famós, utilitza una estratègia per explicar la veritat oculta: s’encarna amb un deportat, amb un pres de camp de concentració, per explicar el que han sofert, l’horror inimaginable de les víctimes dels nazis. És fa un d’ells. I va denunciar el que els veritables presos no tenien força ni ganes ni voluntat d’explicar. Ell ho va fer i va denunciar als nazis a les escoles, a les Institucions, al Parlament. Tot sol, sense ajudes. Va fer centenars de xerrades per collegis informant les veritats que els mitjans callen, sobre les víctimes del feixisme i nazisme. Mereix un monument i que li tornin la medalla de Sant Jordi. La mereix molt més que molts corruptes que l’han obtinguda.
Li deia a un amic cristià, que Jesús de Natzaret va mentir-nos, tan si era Déu com si era sols un home. Si era sols un home, va mentir al fer-se passar per Deu i per això el van crucificar. Si era Déu ens va enganyar a tots al dir-nos que va ser concebut per una verge, que va morir, quan Déu no pot morir, i si no ha mort, tampoc va poder ressuscitar. Jesús de Natzaret, com en Marco, són impostors angelicals. Jesús es va encarnar com home, sense ser-ho, (segons els que ho creuen) per fi de bé, per a explicar-nos la bona nova, per salvar-nos. Són mentides que no fan mal.
També puc argumentar amb un cas personal. Jo durant 30 anys no vaig ni dir als amics que havia estat torturat durant 5 dies. Si algú s’encarnés en un torturat (pels Mossos, per la Guàrdia civil, per polis de l’Audiència Nacional), jo i molts li ho agrairíem. I sobretot, si fes com en Marco: anés a totes les escoles de Catalunya i Espanya a denunciar la tortura i a explicar els casos existents. Un home així, només pot ser un home excepcional, un fora de serie. I li hauríem de donar la medalla de San Jordi, per treball pedagògic i pel treball artístic: la d’inventar-se una mentira per a denunciar les veritats, que s’oculten.
En canvi els dossiers policials són letals. Són una arme terrorista. I en Cercas ho ha utilitzat sense compassió contra un home bo, generós i altruista, contra un militant anarquista, contra un artista de la vida.
«El impostor» del Cercas, l’autoretrat del Cercas, són 426 pàgines d’odi i de porqueria immunda; literatura burocràtica de funcionari policial.
Jo acuso… a Javier Cercas: el gran impostor.
Comencen per una anècdota:
En la portada del llibre està la clau: JAVIER CERCAS. El impostor. El gran impostor és en Cercas. El disseny el deuria fer algun subversiu. La imatge mostra un tipus gris, potser turmentat, de l’edat d’en Cercas, que s’amaga, i un nom amb majúscules, JAVIER CERCAS, el impostor. L’home de l’edat d’en Cercas, es tapa la cara, observa d’amagat entre els dits. Es tracta evidentment d’un veritable lapsus freudià, d’ordre psicoanalític.
La falsa novel·la “El impostor” és una impostura.
És un engany de l’inici al final. Un gran engany sobre la vida del Marco, una manipulació de la Història, i un frau als lectors. «El impostor» del Cercas és vomitiu i tòxic. Prosa de mercenari.
El llibre és un exemple de com el Sistema controla i destrueix els dissidents. És un exemple d’un escriptor al servei dels que manen. És la novel·la d’un gran impostor. No la recomano, a no se que es vulgui investigar com ens influeixen, com ens controlen, com es reescriu i es manipula la Historia. Revisionisme ben pagat i publicitat.
¿Com pot ser que per denunciar un suposat impostor, ha de construir una gran impostura amb aroma verinós de claveguera moral?
«L’impostor» és un dossier policíac i psiquiàtric.
El impostor no és una biografia de l’Enric Marco, ni autobiografia del Cercas. Tampoc és una novel·la real, no fictícia, com l’anomena en Cercas, una impostura més del Cercas. «El impostor» és el resultat d’una investigació policíaca i també psiquiàtrica, completament inventada utilitzant dates biogràfiques de l’Enric Marco des del naixement. És un dossier inquisitorial, que el Cercas ha novel·lat, passat en net, com diu ell. Una investigació destructiva, terrorista, sinistre, com són les de la policia i psiquiatres al servei de la policia.
Hi ha dos personatges falsos, trets de la realitat.
En Cercas, l’investigador de “la veritat” de l’Enric Marco. Un personatge totalment fals i repugnant. S’erigeix en investigador de la veritat i jutge a la vegada. Es designa com l’immaculat portaveu de la veritat, posant-se una màscara immunda a la seva mesquinesa. Pronostica que “el llibre matarà a l’Enric Marco”. Tota la farsa es basa en uns psiquiatres imaginaris, que no nombra, que han diagnosticat a l’Enric de “Narcís de manual”. Uns psiquiatres de la CSID o de de qualsevol altre institució policial, que diagnostiquen a distància i elaboren qüestionaris per a classificar dissidents.
La realitat és diferent: En Cercas en el personatge de la novel·la fa d’inquisidor, de Torquemada i botxí. I de comissari polític al des-valoritzar tot el que representa en Marco, que nombra el monstre de la mentira. Aprofita per desprestigiar als anarquistes, al moviment llibertari, per reescriure la història i arrasar amb la memòria històrica. En Cercas fa creure que representa la veritat històrica i la veritat de l’Enric Marco, la dels guanyadors, la dels assassins, que segueixen en impunitat.
L’Enric Marco, segons el pseudo investigador Cercas, o segons els investigadors policials que l’han assessorat, és el fals heroi, un mentider compulsiu de tota la vida. Ressalten que l’Enric Marco va néixer en un manicomi, d’una mare boixa, i l’equip d’investigadors i psiquiatres conclouen que és «un narcís de manual», i el classifiquen com una persona amb un gran ego. Interpreten, en Cercas i Cia, que es va fabricar una altre vida per escapar al seu ofici de mecànic, i a una vida, trista, avorrida, monòtona, com diu en cercas són les vides dels treballadors. No falta ser psicoanalista per dir que és una projecció de la vida avorrida, monòtona, trista i d’oficinista i poc creativa del Cercas. Tot el dia escrivint per les elits.
Conclouen tots aquests falsos i anònims investigadors que l’Enric Marco és el monstre de la mentira, un narcís de manual que evita mirar-se per no morir. En Cercas li vol fer de mirall per a liquida’l. En Cercas insulta a l’Enric marco de ser un ser repugnant, desagradable, i un plegat d improperis que ni vull enumerar. Un dossier letal amb ple de mentides barrejades amb algunes veritats, destinat a capgirar la vida d’un gran home.
En el relat fictici el sinistre Cercas interroga com Torquemada i la víctima acaba confessant. Per a completar el quadre, el miserable Cercas diu que ha gaudit molt escrivint aquest llibre.
L’Enric Marco real té poc a veure amb el del llibre. En realitat és un milicià sobrevivent de la Revolució, un militar destacat en la guerra civil en defensa de la República, un resistent i opositor al franquisme, un molt bon líder sindical en la transició, un capdavanter de la memòria històrica de les víctimes del franquisme i nazisme.
Per tot això és objecte d’una investigació especial, que l’ha d’anular. I resisteix i denuncia com ho ha fet sempre. Un gran i admirable ancià. Una vida exemplar, s’estigui o no d’acord amb les seves posicions polítiques.
L’autor, un fals novel·lista
La impostura del Cercas és fer-se passar per novel·lista amb l’objectiu perniciós d’acarnissar-se amb un ancià indefens. I lucrar-se en la feina bruta.
Javier Cercas és un escrivà hàbil i prostituït. És un funcionari lleial i dòcil amb els Poders instituïts. El va descobrir en Vargas Llosa, el pontífex màxim del neoliberalisme ultra, un reaccionari amb màscara de socialdemòcrata. En Cercas és el seu deixeble de províncies. També és un neolliberal amb pell de esquerrenós, antifranquista i fins i tot ateu (wikipedia) Es veuen sovint i es comuniquen. En Cercas va firmar-li un comunicat contra el català i d’altres.
En Cercas és un covard. S’atreveix amb els febles, però no amb els poderosos. Destrossa amb mentides a l’Enric Marco sense compassió. És un cínic, ja que li va dir que sols el volia rehabilitar, escriure la veritat.
El que no se va atrevir a fer el milicià del Collell, afusellar en Sánchez Maza, l’ideòleg falangista, és el que ha fet el mercenari Cercas amb l’anarquista sobrevivent de la Revolució, l’Enric Marco. El neofalangista Cercas ha disparat contra un antic milicià de veritat sense compassió i per la paga.
En Cercas és un pervers. El va enganyar des del començament, el va utilitzar i al final no li deixa ni expressar-se i el desacredita i l’insulta en els mitjans de comunicació, on campa com a casa seva.
En Cercas és un vulgar vampir de geriàtric, xuclant la sang a un venerable ancià, a un milicià i militar de la República, un dels pocs que queda viu, a un lluitador i resistent antifranquista, al ex secretari de la CNT, i un lluitador i quixot contra els poders i poderosos.
Javier Cercas és un difusor del pensament dominant i de les mentides criminals de l’Imperi. És un escrivà molt ben pagat, en proporció directe als serveis prestats. Un gosset falder dels que manen, i del Vargas Llosa en particular. Cal recordar-ho.
L’inquisidor Cercas sols agafa allò que pot sembla dolent del Marco, o lo bo que pot capgirar en dolent. Ho capgira tot, amplifica alguna contradicció i intenta que confessi. Se la passa arrencant informacions als amics i familiars i al propi Marco. Projecta, interpreta, suposa i menteix sols en un sentit: la vida de Marco és una gran mentida. La vida exemplar de lluitador, resistent, formador, bon company, no li interessa ni al Cercas escrivent, ni al Cercas de la novel·la.
La realitat del Cercas és que fa o és comissari polític. Exerceix de sicari i franctirador d’un vellet. I un sinistre escrivent d’una investigació policíaca al servei dels poders.
Series capaç, Cercas, de posar-te la lupa d’augment a sobre teu? Per què has de vampiritzar un indefens? T’agradaria que et llencessin a sobre els dòbermans que tu has llençat?
Qui ha fet l’encàrrec?
Segurament en Vargas Llosa. Potser sols com intermediari. En un dels seus sopars li diu: “Marco es un personaje tuyo. Tienes que escribir sobre él”.
Conèixer qui ha fet l’encàrrec és important per analitzar correctament la novel·la, que no és novel·la, la falsa biografia del Marco, o l’autobiografia fictícia del Cercas investigant la veritat i fent de psiquiatre,psicoanalista i historiador.
Quines finalitats?
La investigació final feta per l’equip del Cercas, és esbiaixada i te una finalitat criminal.
Desprestigiar i controlar completament, sense pietat a l’Enric Marco. Anular-lo, matar-lo. Com és fa? Amb un dossier com el que ha fet en Cercas, amb un control absolut de la persona. Cercas ha seguit el manual de les policies polítiques actuals. Els que controlen a les persones, a polítics i a dissidents, són els que tenen el poder. Els que controlen el passat , controlen el present. Per això promocionen en Cercas. Aquesta és la finalitat manifesta i primera i necessària. Del dossier policíac ja en parlarem.
L’Enric Marco és un irreductible i no se’n penedeix del que ha fet i menys de totes les coses bones i de les lluites llibertàries. No es deixa controlar.
La finalitat oculta és desprestigia tot el que representa l’Enric Marco: el milicià que combat amb armes a favor de la Revolució, el militar que defensa la República, els ideals anarquistes, la memòria històrica de les víctimes del franquisme, l’anarcosindicalisme.
Una altre finalitat, diguem secundària, seria la de protegir i ocultar als veritables impostors, als que diuen mentides criminals i delictives, que és el pa de cada dia.
En Cercas fa creure que totes les coses bones que ha fet en Marco, i tots els seus ideals, eren una estratègia de mentida per a alimentar un monstre, una persona fictícia que s’ha inventat
Aquestes estratègies professionals i perverses per enfonsar a l’Enric Marco no se les ha inventades l’obscur, mediocre i pseudo novel·lista, que és en Cercas. Algú l’ha ajudat….
Resumint: l’impostor Cercas es carrega a les víctimes del franquisme i a la reduïda i inexistent memòria històrica de les víctimes, a la CNT i al moviment llibertari, i al Marco, com hipèrbole de la impostura.
La Mercè Mas
L’home de la Mercè Mas és en Cercas. Una bona noticia del llibre és que sembla que ella el vol deixar. La Mercè era de la nostre colla de la Bisbal, una flor especial de la bohèmia i la contracultura, i també militant de la CNT a la Bisbal d’Empordà al començament de la transició. Li agradava molt el teatre. La Mercè el va enviar al psicoanalista.
Crec que amb aquest llibre “El impostor”, la impostura del Cercas haurà augmentat i el seus traumes i perversitats hauran empitjorat. Ara la Mercè l’haurà d’enviar al psiquiatre.
L’altre bona cosa són els dos anàlisis de la Mercè sobre el cas Marco. Son molt breus i de sentit comú, anàlisis que desmunten la falsa novel·la del seu home. Són aquests:
– ¿I a qui ha fet mal en Marco amb això (la mentira d’encarnar-se en víctima nazi)?
-El que no entenc és que s’acarnissessin amb ell com es van acarnissar, quan hi han tan pocavergonyes que han provocat morts, que han robat i han fet tota classe de porqueries i no és que ningú es fiqui amb ells: és que tot el mon els hi llepa el cul.
La Mercè conviu amb un dels més grans llepaculs i impostors. No es per alegrar-nos. El fals Cercas li dedica una novel·la falsa, tòxica i criminal, com si fos una novel·la original i d’avantguarda, un llibre decent, una novel·la que rehabilita al linxat i estigmatitzat Marco. Tot el revés.
El Cercas no hauria d’haver involucrat a la Mercè en aquest llibre vomitiu ni tampoc el seu fill Raül. No veig la gràcia a dedicar un llibre tòxic a les persones que estima més. No està bé del cap. No hauria d’haver utilitzat al seu fill Raül de càmera per a gravar les entrevistes per a liquidar un ancià. Unes gravacions que devien analitzar especialistes en el control de persones…
Uns suggeriments pel cas psiquiàtric «Cercas»,
Remeis gratis, naturals, sense professionals pel mig:
El primer. Deixar de ser un llepaculs, un quintacolumnista, un traïdor, un espia, un infiltrat, és a dir, un impostor. Això seria un gran pas cap a la decència i l’autenticitat.
El segon. Que el Cercas s’atrevís a fer un llibre contra els grans i reals impostors, els que han mentit criminalment, com Aznar, Rato, Rajoy, Vargas Llosa i la majoria de politics amb poder i periodistes al seu servei. El pobre Cercas hauria de renunciar a ser traduït, adulat com a bon escriptor pels 4 llepaculs de El País, a ser difós globalment. I cobraria mil vegades menys. El cantó positiu és que deixaria de ser una vulgar puta i deixaria de gaudir maltractant un honorable i respectable ancià. En Marco ha sigut coherent al llarg de la vida. Un exemple pel Cercas.
Tercer. Tenir el valor de retirar “El impostor” de totes les llibreries. Algunes ja ho han fet quan s’han assabentat que és un llibre tòxic, una porqueria, escòria i una falsa novel·la.
Txema Bofill, txemabo@gmail.com
Quan vaig escriure aquestes ratlles sols havia llegit la meitat del llibre i vist per Internet algunes entrevistes per la Sexta i altres televisions del Cerc as insultant l’Enric Marco. La resta del llibre confirma aquestes petites notes. I puc dir que em quedo molt curt. Continuarem
http://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill
S’agraeix la difusió i comentaris. L’Enric Marco s’ho mereix.
