Pensant la revolució avui.

Del Grup de Reflexió per a l’Autonomia.

Construir un nou món – Acabar amb l’ordre establert

Perquè parlar de revolució avui (1)

Avui l’ordre esta­blert es troba en qüesti­o­na­ment. Cada cop més per­so­nes ens ado­nem de les misèries a què ens con­du­eix, de com ens separa dels nos­tres iguals, de com ens enca­dena a for­mes de vida per­ni­ci­o­ses i ens impe­deix rea­lit­zar-nos ple­na­ment. Per fer front a aquesta situ­ació estan sor­gint arreu ini­ci­a­ti­ves per inten­tar modi­fi­car el sis­tema actual i per fre­nar els seus efec­tes per­ver­sos. La majo­ria d’elles pre­te­nen can­viar d’alguna manera o altra la lega­li­tat vigent, trac­tant d’intro­duir regu­la­ci­ons per millo­rar les dinàmiques impe­rants i tor­nar al fun­ci­o­na­ment del sis­tema abans de la crisi o bé acon­se­guir més redis­tri­bució de la riquesa i més par­ti­ci­pació ciu­ta­dana, però man­te­nint intacta l’essència oligàrquica de les estruc­tu­res actu­als.

Tot i això, com podem cons­ta­tar històrica­ment (2), els intents de refor­mar l’actual marc esta­blert no han acon­se­guit pro­duir un canvi subs­tan­cial del sis­tema, no han pogut aca­bar amb l’opressió i la domi­nació, que són una part intrínseca i fona­men­tal del mateix. Les dinàmiques del sis­tema vigent són antagòniques a les dinàmiques huma­nes vir­tu­o­ses que voldríem que fos­sin cons­ti­tu­ti­ves d’una nova forma d’orga­nit­zació social: la igual­tat, la lli­ber­tat, el res­pecte, la coo­pe­ració, l’amor, etc. i per tant es fa difícil pen­sar que es pugui pro­duir un canvi qua­li­ta­tiu en la vida i la soci­e­tat només intro­duint lleu­ge­res modi­fi­ca­ci­ons al sis­tema.

A banda, és fona­men­tal tenir en compte que allò que cal can­viar no són només unes cer­tes for­mes polítiques o econòmiques, sinó tot allò que aques­tes por­ten implícit i que es tra­du­eix en una deter­mi­nada forma de rela­ci­o­nar-nos, edu­car-nos, curar-nos, etc. És a dir, és neces­sari can­viar també la forma de viure i d’enten­dre la vida. Per això pen­sem que és impres­cin­di­ble recu­pe­rar la volun­tat i la tasca revo­lu­cionària: cons­truir nous valors i for­mes d’orga­nit­zar-nos, tot aca­bant amb els valors hegemònics i les ins­ti­tu­ci­ons actu­als.

Què entenem per revolució?

Per començar, és impor­tant acla­rir què ente­nem quan par­lem de revo­lució, terme sovint confós amb el de revolta, per evi­tar malen­te­sos i dis­po­sar d’un llen­guatge com­par­tit:

Revo­lució: una trans­for­mació pro­funda i gene­ra­lit­zada de la forma de vida, un canvi qua­li­ta­tiu, subs­tan­tiu i de gran abast en les estruc­tu­res i valors que defi­nei­xen una soci­e­tat.

Revolta: un alçament, més o menys espon­tani, con­tra l’auto­ri­tat esta­blerta, un moment d’agi­tació i ava­lot per inten­tar des­fer-se de l’opressió impe­rant (3).

De quina revolució estem parlant?

Quan par­lem de rea­lit­zar una revo­lució, estem pen­sant en rea­lit­zar un canvi pro­fund de les estruc­tu­res i valors de domi­nació actu­als, subs­ti­tuint-les pro­gres­si­va­ment per unes estruc­tu­res i valors basats en una veri­ta­ble democràcia en tots els àmbits, en l’auto­no­mia indi­vi­dual i col·lec­tiva, on els indi­vi­dus i les comu­ni­tats tin­guin la pos­si­bi­li­tat de deter­mi­nar-se direc­ta­ment a si matei­xos. Es tracta d’impul­sar una revo­lució contrària a qual­se­vol forma de domi­nació, ja siguin estruc­tu­res polítiques oligàrqui­ques, l’opressió dels éssers humans per altres éssers humans, la desi­gual­tat econòmica, l’explo­tació de la natura, etc. No pen­sem en fer una revo­lució només per aca­bar amb l’ordre esta­blert avui, sinó també en una revo­lució que generi estruc­tu­res, pro­ces­sos i rela­ci­ons que mini­mit­zin al màxim la domi­nació. En les següents sec­ci­ons es comen­ten diver­ses refle­xi­ons sobre aquesta revo­lució i com pen­sar-la i rea­lit­zar-la avui.

Reflexions generals per una revolució

Aprendre de la història, sentir-se part d’ella

L’anhel de la revo­lució, de canvi fona­men­tal de l’ordre esta­blert, de llui­tar per la igual­tat i con­tra la domi­nació és una cons­tant que tro­bem al llarg de la història. Can­viar les nos­tres for­mes de vida, d’una forma no mar­gi­nal sinó que pugui esde­ve­nir hegemònica, implica pro­ces­sos de mag­ni­tud i durada històrica d’una gran difi­cul­tat. Per això, per poder fer la revo­lució avui, pen­sem que és impres­cin­di­ble conèixer, inter­pre­tar i inten­tar apren­dre dels intents pas­sats, del lle­gat dels nos­tres avant­pas­sats i de les seves llui­tes, con­ti­nu­ant amb aquesta tasca històrica. Per apren­dre real­ment de la història caldrà també enten­dre’ns part d’ella, pen­sant i adap­tant les for­mes de fer als nous con­tex­tos i situ­a­ci­ons.

Les males herbes s’han d’arrencar d’arrel

El poble, amb pedres, armes o única­ment amb els seus cos­sos, s’ha mobi­lit­zat històrica­ment con­tra l’Estat i les altres ins­ti­tu­ci­ons de domi­nació tot denun­ci­ant alguna o diver­ses de les seves nefas­tes con­seqüències. Aques­tes acci­ons d’impug­nació més o menys explícita de l’ordre esta­blert són legítimes i donen força col·lec­tiva en rea­lit­zar-les, alhora que ens situen ober­ta­ment enfron­tats a les estruc­tu­res i valors vigents. Tot i això, aques­tes acci­ons estan nor­mal­ment cen­tra­des en ata­car els símpto­mes i no per­me­ten una veri­ta­ble superació dels pro­ble­mes (4); en la majo­ria de casos el sis­tema en té prou per atu­rar les mobi­lit­za­ci­ons popu­lars amb un canvi de màscara, solu­ci­o­nant (molts cops només apa­rent­ment) el símptoma que pro­voca el des­con­ten­ta­ment, fent un ren­tat de cara però sense tocar l’essència del seu fun­ci­o­na­ment i man­te­nint un règim de domi­nació que esdevé així més supor­ta­ble.

En altres oca­si­ons s’ha inten­tat por­tar a terme un canvi pro­fund de l’ordre esta­blert des d’una mino­ria de la població, pre­nent el poder de l’Estat i ges­ti­o­nant-lo “pels interes­sos del pro­le­ta­riat”. Així, mol­tes revo­lu­ci­ons històriques han estat impul­sa­des, cata­lit­za­des i, a vega­des, fins i tot, rea­lit­za­des, per una mino­ria d’indi­vi­dus revo­lu­ci­o­na­ris, una avant­guarda (en com­pa­ració al con­junt de la soci­e­tat) que sovint aca­bava ges­ti­o­nant el poder a favor de si mateixa, repro­duint de nou un règim basat en la domi­nació.

En els dos casos expo­sats, ens tro­bem amb un pro­blema que impos­si­bi­lita un canvi com el pro­po­sat: la manca de desen­vo­lu­pa­ment del fac­tor cons­ci­ent en les per­so­nes. Per poder esta­blir una soci­e­tat autònoma es reque­rei­xen per­so­nes mínima­ment autònomes i per tant hem de cons­truir l’auto­no­mia tant a nivell dels indi­vi­dus com de les ins­ti­tu­ci­ons, hem d’arren­car les males her­bes d’arrel, extra­ient-les també del nos­tre inte­rior, for­jat en el procés de soci­a­lit­zació d’una soci­e­tat malalta. Així, si bé mol­tes vega­des s’ha asso­ciat la revo­lució amb períodes breus de temps, pen­sem que per tal que una veri­ta­ble revo­lució sigui pos­si­ble ens cal almenys el temps i l’esforç sufi­ci­ents per con­so­li­dar una ferma consciència revo­lu­cionària.

Assajant noves formes de viure, construint una nova societat

Un dels intents històrics que tro­bem més encer­tats de cons­truir una soci­e­tat basada en l’auto­no­mia és la revo­lució espa­nyola de 1936. Pen­sem que d’aquesta experiència podem extreure’n diver­sos apre­nen­tat­ges de cara a l’actu­ació revo­lu­cionària en els nos­tres dies. Un dels més des­ta­ca­bles és la cons­trucció d’una soci­e­tat paral·lela, en forma de coo­pe­ra­ti­ves, cul­tura asso­ci­a­tiva, salut i edu­cació auto­ges­tionària, etc. com a forma d’assa­jar noves mane­res de fun­ci­o­nar amb uns valors cohe­rents amb la soci­e­tat que anhe­lem.

Al mateix temps, aquesta cons­trucció ens per­met fer-nos més forts i gene­rar auto­no­mia front al sis­tema impe­rant, aju­dant-nos a solu­ci­o­nar aquí i ara diver­ses pro­blemàtiques vitals que afron­tem. Aquest procés cons­truc­tiu ens per­met mos­trar a la soci­e­tat que allò que es pro­posa és fac­ti­ble, este­nent un nou ima­gi­nari, nous valors, rela­ci­ons i ins­ti­tu­ci­ons fins a cons­truir una nova forma d’orga­nit­zació social que pugui esde­ve­nir hegemònica i per tant pugui subs­ti­tuir l’actual; com ja deia Isaac Puente: “Sólo se des­truye aque­llo que se con­si­gue subs­ti­tuir con ven­taja”(5).

Aquesta cons­trucció paral·lela no només ha de cen­trar-se en l’eco­no­mia, en l’orga­nit­zació de la pro­ducció i el con­sum, sinó, i amb la mateixa importància, en la cul­tura, els mit­jans de comu­ni­cació, l’edu­cació, la política, etc. Cal que cons­truïm noves for­mes de fun­ci­o­nar, noves ins­ti­tu­ci­ons en tots els àmbits que puguin ser camí, visió i embrió de la nova soci­e­tat.

Poder i institucions polítiques

Un altre fac­tor que podem apren­dre de la revo­lució espa­nyola, és la neces­si­tat d’una con­cepció clara sobre el poder i les ins­ti­tu­ci­ons polítiques. El movi­ment popu­lar orga­nit­zat que va fre­nar el cop fei­xista i va fer la revo­lució al 1936 va estar pre­pa­rant-se amb èxit durant dècades per ges­ti­o­nar pràcti­ca­ment tots els sec­tors de la vida social (des de l’abas­ti­ment d’ali­ments fins a la defensa). Sense menys­te­nir la impres­si­o­nant tasca d’auto­gestió en diver­sos àmbits que van desen­vo­lu­par els com­panys d’aquell temps, no podem obviar que no van tenir com a movi­ment prou clare­dat ni tàcti­ques entorn a la gestió de l’àmbit polític com per anar desen­vo­lu­pant una forma d’orga­nit­zació política paral·lela que no deixés espai pel paper de l’Estat (6).

Ente­nem el poder polític com la capa­ci­tat d’orga­nit­zar allò col·lec­tiu. Aquest poder sem­pre exis­tirà, en major o menor mesura, i el que hem de fer és tro­bar les for­mes per tal que aquest no esti­gui con­cen­trat, ni es pugui con­cen­trar, gene­rar les ins­ti­tu­ci­ons que ens per­me­tin que es repar­teixi de la forma més igua­litària pos­si­ble. No negar el poder polític, ni entrar a ges­ti­o­nar-lo de forma con­cen­trada, sinó ges­ti­o­nar-lo de forma horit­zon­tal ja que negar-lo sig­ni­fica dei­xar-lo en mans dels que volen ges­ti­o­nar-lo de forma heterònoma. És fona­men­tal doncs que evi­tem els “buits de poder”, l’auto­no­mia s’ha de desen­vo­lu­par en tots els àmbits per poder esten­dre’s.

“La revolució serà global o no serà”

El parell Estat-Capi­tal és un sis­tema alta­ment expan­siu i agres­siu. Així doncs, és d’espe­rar que quan en un ter­ri­tori les espur­nes de la lli­ber­tat i l’auto­no­mia es comen­cin a expan­dir, altres ter­ri­to­ris orga­nit­zats amb les velles for­mes heterònomes, ata­quin el ter­ri­tori revo­lu­ci­o­nari, per tal de man­te­nir l’ordre mun­dial i re-esta­blir un règim de domi­nació. Per això és impor­tant esten­dre les idees i pràcti­ques revo­lu­cionàries per a que arri­bin a tots els racons del món i fer xarxa entre totes les per­so­nes, movi­ments i pro­jec­tes que estan llui­tant arreu con­tra l’ordre de domi­nació vigent.

No esperar la revolució, crear-la

Hem d’esforçar-nos per a crear les con­di­ci­ons propícies per a la revo­lució, no espe­rar-la sinó voler-la, per a con­ver­tir-la en una pos­si­bi­li­tat real. Així, “la revo­lució és ja una pos­si­bi­li­tat real quan és pen­sada des de si mateixa, com a pro­jecte trans­for­ma­dor i rup­tu­rista de la rea­li­tat imme­di­ata, per ade­quar els mit­jans pre­ci­sos dis­po­ni­bles en el pre­sent per a la seva rea­lit­zació amb èxit. La revo­lució ja és una pos­si­bi­li­tat des del moment en què l’acció està enca­mi­nada a la seva con­se­cució”(7). Efec­ti­va­ment, el pen­sa­ment i el sen­ti­ment són pas­sos pre­vis a l’acció, si no pen­sem i sen­tim la revo­lució no serem capaços de rea­lit­zar-la mai. No per casu­a­li­tat “por­tem un món nou als nos­tres cors i aquest món està crei­xent en aquest moment”. Hem de pen­sar, sen­tir i crear la rea­li­tat que volem, tro­bar les for­mes con­cre­tes de pas­sar de la idea, de l’anhel a la rea­li­tat.

Elements per una revolució al segle XXI

L’avui

Per pen­sar i fer la revo­lució és ine­vi­ta­ble ana­lit­zar la situ­ació en què ens tro­bem en cada moment. Actu­al­ment ens tro­bem en un món hiperin­dus­tri­a­lit­zat, depre­da­dor de recur­sos, regit per una sal­vatge eco­no­mia de mer­cat i grans Estats, ins­ti­tu­ci­ons que es dis­fres­sen de garants de la segu­re­tat i la lli­ber­tat, però que en rea­li­tat no són més que màsca­res per man­te­nir uns règims de domi­nació i d’explo­tació. En aquests ter­ri­to­ris sobre­vi­uen indi­vi­dus indi­vi­du­a­lit­zats i indi­vi­du­a­lis­tes, ali­e­nats i còmpli­ces del sis­tema, que en la seva majo­ria no és qüesti­o­nen l’ordre esta­blert sinó que opten per una apa­tia i un vic­ti­misme con­for­mista.

Avui el món està en crisi. A occi­dent es des­plo­men els valors d’una civi­lit­zació: l’orga­nit­zació poli­ti­co­e­conòmica comença a fer fallida, l’abundància de recur­sos mate­ri­als i la ficció del crèdit han tocat sos­tre, l’exèrcit de reserva no para de créixer i s’entre­veu la veri­ta­ble natu­ra­lesa del tre­ball assa­la­riat com a forma d’escla­vi­tud, falsa lli­ber­tat en un món de cade­nes. El fet que el sis­tema cada cop pugui satis­fer menys les pròpies expec­ta­ti­ves i pro­me­ses, li fa per­dre cre­di­bi­li­tat i força.

Així, se’ns obre una fines­tra d’opor­tu­ni­tat, un moment en què es fan molt evi­dents les con­tra­dic­ci­ons del propi sis­tema i la inca­pa­ci­tat de l’Estat i el mer­cat per cobrir les neces­si­tats huma­nes més bàsiques. Aquesta fines­tra s’obre després de dècades de desen­vo­lu­pa­ment de l’Estat de benes­tar a occi­dent, d’omplir les pan­xes tot bui­dant l’espe­rit, d’ani­qui­lar les comu­ni­tats i els seus llaços d’ajuda mútua dei­xant només indi­vi­dus aïllats i inso­ci­a­bles (8). Davant d’aquest pano­rama ens pre­gun­tem: qui pot fer la revo­lució avui?

El subjecte revolucionari

El sub­jecte revo­lu­ci­o­nari és el grup social que rea­litza o pot por­tar a terme la revo­lució. Durant la moder­ni­tat la con­cepció més àmpli­a­ment accep­tada era que el pro­le­ta­riat, la classe tre­ba­lla­dora, era el màxim expo­nent del sub­jecte revo­lu­ci­o­nari; actu­al­ment, amb el crei­xe­ment dels tre­balls en el sec­tor ter­ci­ari a Europa, l’exter­na­lit­zació de les acti­vi­tats indus­tri­als a països amb menys con­trols labo­rals i medi­am­bi­en­tals, i l’exclusió de cada cop més capes de la població del tre­ball assa­la­riat, la consciència de classe pro­letària es troba sota mínims i ni tant sols es pot par­lar pròpia­ment del pro­le­ta­riat com a tal.

Les con­di­ci­ons objec­ti­ves – la situ­ació econòmica, social, etc. en un moment i lloc deter­mi­nats – són impor­tants per tal que els opri­mits puguem esde­ve­nir sub­jecte revo­lu­ci­o­nari, però aques­tes con­di­ci­ons per si soles no són ni molt menys sufi­ci­ents. Les penúries no són el motor de la revo­lució, tot i que sí que poden ser part del mate­rial que n’atiï la com­bustió. El prin­ci­pal motor de la revo­lució és la volun­tat de cons­truir un món més lliure, una soci­e­tat més humana i natu­ral, i aquesta volun­tat creix a l’inte­rior de les per­so­nes més enllà de la gana o els dèficits mate­ri­als que patei­xin. La major victòria del sis­tema esta­blert es dona­ria si aquest acon­seguís ani­qui­lar del tot els anhels i l’espe­rit de lli­ber­tat que rau en l’essència humana, fent que els opri­mits esti­min les seves cade­nes i no vegin els bar­rots de les gàbies que els immo­bi­lit­zen. Per evi­tar arri­bar a aquest punt, és fona­men­tal auto-cons­truir-nos com a indi­vi­dus revo­lu­ci­o­na­ris, cul­ti­var les capa­ci­tats i avi­var la pròpia volun­tat revo­lu­cionària així com des­per­tar aque­lla que jeu ador­mida ben al fons d’alguns dels nos­tres iguals; és impres­cin­di­ble que tin­guem una acti­tud de millora de les nos­tres habi­li­tats i qua­li­tats per fer-nos i ser, cada cop més, sub­jec­tes aptes per a la revo­lució.

Així, és pro­ba­ble que els can­vis revo­lu­ci­o­na­ris siguin esti­mu­lats i cata­lit­zats per unes poques per­so­nes amb visió estratègica i consciència pro­funda; allò que no és fac­ti­ble ni desit­ja­ble és que aques­tes tin­guin una acti­tud de domi­nació vers el poble, ans al con­trari, és impres­cin­di­ble que fomen­tin l’alli­be­ra­ment i la presa de cons­ci­en­cia del major nom­bre de per­so­nes pos­si­ble per tal que aques­tes puguin donar el millor de si i es pro­du­eixi real­ment un canvi subs­tan­cial des de la base.

Pen­sem que la con­ju­gació de la potència de les idees revo­lu­cionàries i la gra­ve­tat de la situ­ació actual ens donen una pos­si­bi­li­tat de fer amb èxit la revo­lució. De totes mane­res, aquesta no pot reei­xir si no ens auto-cons­truïm com a sub­jec­tes revo­lu­ci­o­na­ris, si no som prou per­so­nes donant el màxim per la revo­lució, dedi­cant el màxim del nos­tre temps, esforços, recur­sos i cre­a­ti­vi­tat a la tasca revo­lu­cionària.

En aquest sen­tit, és neces­sari desen­vo­lu­par bones acti­tuds con­vi­ven­ci­als, res­tau­rar el bon tracte amb els altres i poten­ciar l’empa­tia i la com­prensió entre iguals. Les bones acti­tuds també inclo­uen la sin­ce­ri­tat, l’autocrítica i la crítica cons­truc­tiva, des del res­pecte i l’amor però sense caure en un “bon­rot­llisme” anestèsic que no ens per­met avançar. Així mateix, és fona­men­tal que no només llui­tem per cons­truir noves estruc­tu­res a nivell exte­rior sinó també que a nivell indi­vi­dual i inte­rior repen­sem qui­nes dinàmiques nega­ti­ves estem repro­duint: enfron­ta­ments per­so­nals, acti­tuds intran­si­gents, falta de com­promís i humi­li­tat, vic­ti­misme, etc. són pro­ble­mes que minen el nos­tre poten­cial i cal que cadascú sigui cons­ci­ent dels pro­pis i ens com­pro­me­tem a can­viar-los i aju­dar-nos mútua­ment, a can­viar-los per tal de poder tenir una acti­tud més cons­truc­tiva, oberta i honesta, una acti­tud veri­ta­ble­ment revo­lu­cionària (9).

Cap a una revolució integral

Si bé en alguns moments s’ha tin­gut en compte la neces­si­tat d’un canvi per­so­nal i alhora d’estruc­tu­res, nor­mal­ment s’ha fet molt més èmfasi en un dels dos. Cre­iem que és neces­sari una superació del fals dilema entre canvi social o canvi per­so­nal, ja que tots dos can­vis, l’exte­rior i l’inte­rior van donats de la mà i han d’avançar en paral·lel. No podem pre­ten­dre fer cap modi­fi­cació subs­tan­cial de l’ordre esta­blert si no ens auto-cons­truïm al mateix temps com a sub­jec­tes amb habi­li­tats, volun­tat i riquesa inte­rior.

La bui­desa inte­rior és un pro­blema espe­ci­al­ment greu avui, s’ha per­dut qual­se­vol noció ètica, i sense un tre­ball en aquest sen­tit no serà pos­si­ble una revo­lució ni una soci­e­tat basada en l’auto­no­mia, per això, per actu­a­lit­zar el con­cepte de revo­lució avui, neces­si­tem donar-li la importància que té. En resum, pot­ser en altres èpoques tenia sen­tit donar més pes a un dels can­vis, però avui cal afe­gir una millora per­so­nal a la revo­lució social i la revo­lució política, allò que podem ano­me­nar com una revo­lució inte­gral (10).

A més, cal con­si­de­rar que el canvi sistèmic ha d’abas­tar tots els nivells de l’existència per­so­nal i col·lec­tiva i apli­car-se a totes les dimen­si­ons de la vida, modi­fi­cant-les subs­tan­ci­al­ment en un sen­tit eman­ci­pa­dor.

Grandesa de mires

Les nos­tres metes no poden estar guia­des sim­ple­ment per allò que cre­iem més rea­lit­za­ble; dotar-nos de metes com la revo­lució, que poden sem­blar irre­a­lit­za­bles, ens pro­por­ci­ona l’ori­en­tació que han de seguir els nos­tres actes si volem fer d’aquest món un lloc habi­ta­ble. Hem de ser cons­ci­ents que fer la revo­lució de la qual estem par­lant, cons­truir aquesta nova huma­ni­tat con­tra la barbàrie impe­rant amb els mit­jans i inèrcia de l’sta­tus quo actual és alta­ment difícil, però és al mateix temps un repte ine­lu­di­ble –estem en una cruïlla històrica com a huma­ni­tat, de con­seqüències impre­vi­si­bles– i vàlid per si mateix, inde­pen­dent­ment del resul­tat que asso­lim. Ens hem d’omplir de res­pon­sa­bi­li­tat històrica i gran­desa de mires, anar a per totes i no posar-nos nosal­tres matei­xos més límits dels que ja tenim.

Estratègia (11)

Ente­nem l’estratègia com la con­cepció gene­ral i el pla d’acció con­cret per asso­lir uns objec­tius des d’un punt de par­tida. En aquest cas, l’estratègia a desen­vo­lu­par és la de fer una revo­lució democràtica inte­gral al segle xxi; una estratègia basada en la rea­li­tat actual i els apre­nen­tat­ges del pas­sat. Segui­da­ment n’esbos­sem algu­nes humils pro­pos­tes:

• Cons­truir un movi­ment revo­lu­ci­o­nari: per asso­lir un repte de la mag­ni­tud que plan­te­gem cal rea­lit­zar un tre­ball comú entre pro­jec­tes, llui­tes, mobi­lit­za­ci­ons… amb essència revo­lu­cionària que ens ser­veixi per avançar junts amb una estratègia que esti­gui a l’alçada dels temps que cor­ren i unes tàcti­ques ade­qua­des al moment històric i als apre­nen­tat­ges adqui­rits. És impres­cin­di­ble que ens coor­di­nem i unim for­ces per cons­truir una alter­na­tiva inte­gral, real i con­tun­dent arreu, per tal de no que­dar mar­gi­na­lit­zats i ser sim­ple­ment una anècdota amb poten­cial trans­for­ma­dor irri­sori dins el sis­tema. Hem de pen­sar en com crear i coor­di­nar un movi­ment revo­lu­ci­o­nari aglu­ti­na­dor, no per diluir la hete­ro­geneïtat, sinó per gene­rar siner­gies. Per fer-ho, cre­iem que és impor­tant rea­lit­zar un procés de debat obert, no dogmàtic i sense ban­de­res on poder par­lar de les idees i tro­bar unes bases comu­nes sobre les quals cons­truir aquest movi­ment (12).
• Tran­sició revo­lu­cionària: com s’ha esbos­sat ante­ri­or­ment, per poder cons­truir l’embrió de la nova soci­e­tat i ser una massa crítica amb consciència revo­lu­cionària neces­si­tem rea­lit­zar un procés de tran­sició en què anem prac­ti­cant i con­so­li­dant les noves ins­ti­tu­ci­ons i valors que volem que pre­do­mi­nin. És neces­sari que aquest procés es porti a terme amb consciència i dins una estratègia revo­lu­cionària per tal que les mesu­res tran­si­ci­o­nals tin­guin sen­tit i no puguin ser dis­tor­si­o­na­des.
• Ins­ti­tu­ci­ons paral·leles: com també hem comen­tat, és fona­men­tal cons­truir ins­ti­tu­ci­ons que ens per­me­tin anar-nos fent forts, depen­dre menys del sis­tema, assa­jar la nova soci­e­tat, trans­for­mar les nos­tres for­mes de fer, ser i rela­ci­o­nar-nos, etc. Aquesta pra­xis també ens farà més hàbils per resis­tir i per posar en tensió el sis­tema esta­blert, alhora que ens per­metrà anar-nos pre­pa­rant per poder ender­ro­car-lo.
• Coherència entre mit­jans i fins: Un dels postu­lats claus del procés revo­lu­ci­o­nari pel qual apos­tem és que cal que els mit­jans per rea­lit­zar aquesta trans­for­mació esti­guin en con­cor­dança amb els fins que anhe­lem. Així, per exem­ple, si la nos­tra volun­tat és esta­blir una soci­e­tat igua­litària -gover­nada per assem­blees-, no farem ser­vir mit­jans oligàrquics per asso­lir-la -pren­dre el poder de l’Estat-. Si la nos­tra volun­tat és gene­rar consciència des de la base, no ens con­ver­ti­rem en una avant­guarda impo­si­tiva que ostenta una visió científica del canvi social que cal apli­car. Es tracta, així doncs, d’impug­nar les estruc­tu­res del sis­tema de domi­nació esta­blert (diners ofi­ci­als, empre­ses capi­ta­lis­tes, admi­nis­tració esta­tal, etc.) i uti­lit­zar-les només en la mesura que sigui neces­sari per tal de subs­ti­tuir-les per noves estruc­tu­res autònomes, comu­nitàries i ecològiques (13).
• Auto-cons­trucció de sub­jec­tes revo­lu­ci­o­na­ris: neces­si­tem tenir la for­ta­lesa, volun­tat, acti­tud i apti­tuds per rea­lit­zar la revo­lució. Hem de tro­bar mane­res de tre­ba­llar aquests aspec­tes explícita­ment per tal de poder afron­tar tot el que cal per asso­lir allò que anhe­lem.
• Inte­gra­li­tat i radi­ca­li­tat: els pro­ble­mes que tenim avui són glo­bals, cal abor­dar les pro­blemàtiques des d’una pers­pec­tiva holística i anant a l’arrel i no només als símpto­mes.
• Arre­la­ment i ter­ri­tori: en con­cor­dança amb la forma d’orga­nit­zació per la qual apos­tem, l’estratègia ha de basar-se en l’arre­la­ment al ter­ri­tori; les ins­ti­tu­ci­ons que gene­rem han de ser locals i vin­cu­la­des a ter­ri­to­ris con­crets, deci­dint tot el que es pugui a escala local (prin­cipi de sub­si­da­ri­e­tat) i con­fe­de­rant-nos per a allò que sigui neces­sari abor­dar en un àmbit de major abast. Aquest arre­la­ment implica tre­ball del dia a dia amb els nos­tres veïns i veïnes, cons­truint amb una posició ferma però amb les rea­li­tats hete­rogènies de cada ter­ri­tori.
• Sobre la violència: en el con­text actual, tenint en compte el gran desen­vo­lu­pa­ment en el camp del con­trol i la repressió que pos­se­ei­xen els qui osten­ten el poder, és fa difícil pen­sar que sigui estratègic un enca­ra­ment directe amb aquests.
  Altra­ment, la violència física, la repressió, la impo­sició, etc. són les seves armes, són part del seu món. Nosal­tres tenim un altre para­digma i per tant hem de bus­car mini­mit­zar la violència i, ètica­ment, maxi­mit­zar el res­pecte cap a tota vida humana, usant la violència física només quan aquesta ser­veixi a la con­se­cució d’aquest fi, quan sigui l’única via que ens quedi per reduir la violència sistèmica. En aquest sen­tit, ens sen­tim afins a un prin­cipi bàsic de l’estratègia que ens recor­dava Sun Tzu “la millor bata­lla és la que es gua­nya sense lliu­rar-se”.
  No obs­tant, no podem obviar que les elits, al voler man­te­nir i per­pe­tuar el sis­tema esta­blert, ata­ca­ran i per­fec­ci­o­na­ran les for­mes de repressió cap a qui el posi en qüesti­o­na­ment. És més, és molt pro­ba­ble que a mesura que siguem més en aquesta tasca revo­lu­cionària, la violència sigui més con­tun­dent. Per tant, veiem neces­sari pen­sar i assa­jar for­mes per defen­sar tot allò que estem cons­truint i tro­bar les millors mane­res de con­fron­tar l’apa­rell repres­sor de l’Estat, tot ade­quant-nos als con­tex­tos que anem vivint, però sense fer de la violència el cen­tre de la tasca revo­lu­cionària.

Algunes tàctiques

D’acord amb aques­tes línies gene­rals de l’estratègia pro­po­sem un esbós d’algu­nes tàcti­ques que podem por­tar a terme als nos­tres ter­ri­to­ris des d’ara mateix. Pen­sem que sem­pre que puguem hem de plan­te­jar tàcti­ques que depen­guin al màxim de la nos­tra acció, ja que aques­tes seran les més rea­lit­za­bles, cen­trar-nos en què farem nosal­tres i no en què dema­na­rem o quins drets hem de recla­mar. Per fer-ho breu expli­quem només algu­nes tàcti­ques sobre les que pen­sem que cal­dria donar més impuls en l’estadi actual (14):

• Espais d’auto­a­pre­nen­tatge: grups d’estudi, debats públics,… models d’auto­gestió de la for­mació on totes tin­guem la mateixa opor­tu­ni­tat d’apor­tar i ens per­me­tin for­mar-nos en diver­sos camps, així com refle­xi­o­nar col·lec­ti­va­ment.
• Assem­blees popu­lars: pen­sem que la forma democràtica de ges­ti­o­nar la política en una soci­e­tat auto­ges­ti­o­nada és en base a l’assem­blea popu­lar, és a dir, l’assem­blea de tots els veïns i veïnes d’un ter­ri­tori. Per avançar en el desen­vo­lu­pa­ment d’aquesta i anar prac­ti­cant orga­nit­zació assem­bleària efec­tiva pro­po­sem crear grups que tre­ba­llin per pre­pa­rar una assem­blea que vul­gui esde­ve­nir popu­lar. Els pri­mers pas­sos podrien ser ima­gi­nar i tro­bar espais on reu­nir-se, estu­diar i prac­ti­car mètodes de dina­mit­zació que es puguin repro­duir a petita i a gran escala i dotar-la de recur­sos mate­ri­als comuns i de legi­ti­mi­tat, per anar ator­gant-li poder, per tal que pugui arri­bar a ser una assem­blea popu­lar real i no només una tro­bada de veïnes i acti­vis­tes com­pro­me­sos. Alhora caldrà dotar-se d’espais més infor­mals de deli­be­ració, tro­bada, conei­xe­ment, debat, etc. entorn aquesta assem­blea.
• Col·lec­ti­vit­za­ci­ons: acon­se­guir la pro­pi­e­tat d’habi­tat­ges, locals i infra­es­truc­tu­res i ges­ti­o­nar-la col·lec­ti­va­ment, però expli­ci­tant la volun­tat de cedir-la a l’assem­blea popu­lar del ter­ri­tori on es tro­bin quan aquesta fun­ci­oni com a tal.
• Coo­pe­ra­ti­ves popu­lars: empre­ses coo­pe­ra­ti­ves del poble i per al poble, és a dir, un nou tipus d’empre­ses la pro­pi­e­tat i el con­trol de les quals està en mans de la ciu­ta­da­nia. L’objec­tiu és que l’assem­blea popu­lar deci­deixi les línies gene­rals de fun­ci­o­na­ment. Men­tre no exis­teixi assem­blea popu­lar com a tal, la coo­pe­ra­tiva es ges­ti­ona col·lec­ti­va­ment, però apor­tant recur­sos a la cons­trucció d’una nova eco­no­mia i d’un nou movi­ment (15).
• Insub­missió i deso­bediència: la lega­li­tat inten­tarà blin­dar-se per tal que no puguem avançar en el nos­tre procés revo­lu­ci­o­nari; no només amb les tra­ves que ja com­porta , sinó amb noves regu­la­ci­ons que s’ani­ran inven­tant a tal efecte. Per això una tàctica fona­men­tal és la deso­bediència i la insub­missió (ocu­pació, expro­pi­ació, deso­bediència civil o fis­cal, etc.). A tal efecte és con­ve­ni­ent tenir el màxim de suport pos­si­ble i legi­ti­mi­tat reco­ne­guda; pen­sem que cal vin­cu­lar aques­tes acci­ons il·legals explícita­ment amb la cons­trucció d’una alter­na­tiva, vin­cu­lant la cons­trucció i la resistència. Això ens per­met al mateix temps mos­trar l’opo­sició i con­fron­tació entre l’Estat i les per­so­nes, la natu­ra­lesa opres­siva del sis­tema i anar expli­ci­tant un Nosal­tres.
• Suport mutu i for­mes de vida comu­nitària: un dels pilars del sis­tema actual és l’interès indi­vi­dual. Per com­ba­tre’l, una tàctica fona­men­tal és apren­dre a viure en comú prac­ti­cant el suport mutu, tant a poble com a ciu­tat. Com­par­tir els recur­sos, les cures i els diners. Crear i ges­ti­o­nar espais on puguem viure, soci­a­lit­zar-nos i desen­vo­lu­par els valors que pro­pug­nem, on poder cons­truir-nos com a per­so­nes jun­ta­ment amb els nos­tres sem­blants.

Aques­tes són només algu­nes idees. Mol­tes d’aques­tes pràcti­ques ja s’estan començant a tirar enda­vant tot i que de manera inci­pi­ent. Ens cal arti­cu­lar totes aques­tes eines en una mateixa cons­trucció per tal que el seu efecte sigui sufi­ci­ent­ment trans­for­ma­dor. Per fer-ho pen­sem que fa falta apro­fun­dir en el debat sobre com fer la revo­lució avui, dedi­car esforços i tro­ba­des a abor­dar pre­gun­tes clau: quin anàlisi fem de la situ­ació actual? Com ens pre­pa­rem com a sub­jecte revo­lu­ci­o­nari? Quina estratègia emprem per la tasca que ens pro­po­sem? De qui­nes tàcti­ques ens dotem? Quan i com les imple­men­tem? Com les nos­tres pràcti­ques poden emmar­car-se o trans­for­mar-se dins aquesta estratègia? De qui­nes noves pràcti­ques ens dotem? Com arti­cu­lem un movi­ment revo­lu­ci­o­nari?

1. Aquest és un text en procés, un con­junt de refle­xi­ons fruit de con­ver­ses, lec­tu­res, debats, … és una invi­tació a pen­sar i a deba­tre, tot apor­tant ele­ments que tro­bem relle­vants, sobre una qüestió can­dent: com fer la revo­lució avui? Com superar la misèria i la barbàrie actu­als? Espe­rem que ser­veixi per con­tri­buir a anar-hi pen­sant col·lec­ti­va­ment, i per fer un pas més per cons­truir un movi­ment revo­lu­ci­o­nari. ↑
2. Veure el text del segon bloc del cicle de debats Reforma o Revolució: “Reformisme: Refundació o superació?”. ↑
3. Així, és d’espe­rar que en la revo­lució es donin moments de revolta, punts àlgids on s’expressi el des­con­ten­ta­ment gene­ra­lit­zat per la situ­ació que es pateix, però una revolta en si mateixa no serà mai una revo­lució, sinó només una petita part d’aquesta. Revol­tar-se, expres­sar el males­tar en deter­mi­nats moments, pot ser posi­tiu, però si volem fer una trans­for­mació subs­tan­tiva i dura­dora en l’ordre esta­blert no n’hi ha prou amb enca­rar-se a l’opressió, cal actuar estratègica­ment i cons­truc­ti­va­ment per aca­bar amb ella d’arrel. ↑
4. Cre­iem que el fet que mol­tes acci­ons esti­guin cen­tra­des només en ata­car les con­seqüències està lli­gat amb l’absència d’un pro­jecte revo­lu­ci­o­nari. Per aca­bar amb la domi­nació hem d’orga­nit­zar una alter­na­tiva que abordi els pro­ble­mes des de les seves cau­ses. Pen­sem que allò que és utòpic és inten­tar superar els pro­ble­mes anant només a les con­seqüències i no abor­dant-los anant a l’arrel. ↑
5. Puente, I. “El comu­nismo liber­ta­rio y otras pro­cla­mas insur­re­ci­o­na­les y natu­ris­tas”, 1933 ↑
6. Així, tot i la seva capa­ci­tat de con­tro­lar mili­tar­ment la ciu­tat i ges­ti­o­nar pràcti­ca­ment la tota­li­tat de l’eco­no­mia, no tenien una estruc­tura política que pogués ges­ti­o­nar allò comú i des­ti­tuir el govern de la Gene­ra­li­tat. Pen­sem que aquesta manca de clare­dat, va pro­vo­car una sèrie de con­tra­dic­ci­ons com entrar a col·labo­rar amb el govern de la República i final­ment aban­do­nar la revo­lució (com van denun­ciar “Los ami­gos de Dur­ruti”). ↑
7. Extracte de l’arti­cle “Sobre la tarea revo­lu­ci­o­na­ria” del blog: http://emboscado.blog.com↑
8. És para­digmàtic com han can­viat les rela­ci­ons a l’espai públic i entre iguals els últims 50 anys, abans la gent es par­lava i s’aju­dava, ara tro­bem mira­des bui­des a l’horitzó o caps aco­tats i cares llar­gues. Si tenim pro­ble­mes tru­quem a la poli­cia, si neces­si­tem ser ate­sos anem als ser­veis soci­als. Un arti­cle que exposa el nivell de decadència con­vi­ven­cial al qual hem arri­bat el podeu tro­bar aquí: http://es.scribd.com/doc/203098624/Infierno-convivencial-Felix-Rodrigo-Mora↑
9. Per cons­truir el sub­jecte revo­lu­ci­o­nari és fona­men­tal recu­pe­rar el tant obli­dat con­cepte de vir­tut, en aquest sen­tit podem dir que hem de rea­lit­zar una “Revo­lució Vir­tu­osa” tal i com es sug­ge­reix en el següent arti­cle: http://blai-dalmau.blogspot.com.es/2013/06/proces-constituent-o-revolucio-integral.html↑
10. Quan par­lem de revo­lució inte­gral ens refe­rim a aquesta trans­for­mació d’estruc­tu­res en unes de basa­des amb l’auto­no­mia com en la necessària trans­for­mació també psíquica i espi­ri­tual dels sub­jec­tes. Així, la revo­lució inte­rior, per­so­nal, ha d’avançar en paral·lel i al mateix ritme que la revo­lució exte­rior, social. La suma d’una i l’altra donen una revo­lució inte­gral. ↑
11. Mol­tes refle­xi­ons estratègiques aquí expo­sa­des beuen del pro­jecte de la democràcia inlu­siva. Per apro­fun­dir-hi reco­ma­nem l’arti­cle: Foto­pu­los, T. “Estratègies de transició i el projecte de la Democràcia Inclusiva”. ↑
12. En aquesta línia cele­brem les ini­ci­a­ti­ves del procés embat i de la crida integrarevolucio. Ani­mem a tenir una acti­tud oberta i no dogmàtica, evi­tant posi­ci­ons de trin­xera per poder fer un debat pro­fund i fructífer i acor­dar unes bases comu­nes, no un con­sens de mínims de tots els movi­ments soci­als, sinó una visió comuna i unes línies estratègiques dels movi­ments revo­lu­ci­o­na­ris. Per fer-ho ens hem de cen­trar en allò fona­men­tal, dei­xar els enfron­ta­ments per­so­nals o les dis­cu­si­ons poc relle­vants. Això només pot asso­lir-se amb una aposta clara de totes les per­so­nes per aca­bar amb aques­tes acti­tuds, demos­trant una altura de mires sufi­ci­ent que posi l’interés gene­ral i el bé comú per davant. ↑
13. Vegeu el següent arti­cle: http://blai-dalmau.blogspot.com.es/2013/06/proces-constituent-o-revolucio-integral.html↑
14. Altres tàcti­ques que no deta­llem per no allar­gar-nos més, però que podem comen­tar al debat poden ser: mutu­a­lisme auto­ges­ti­o­nari, muni­ci­pa­lisme, sabo­tat­ges, lluita als llocs de tre­ball, etc. ↑
15. Per refle­xi­o­nar més sobre aquesta pro­posta podeu lle­gir l’arti­cle: “Empreses demòtiques, en camí cap a una nova economia democràtica”. ↑

__________________________________
Font: http://www.grupreflexioautonomia.org/ca/pensant-la-revolucio-avui