Avui 22 de març, és el Dia Mundial de l’Aigua, per resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides, i així se celebra des de 1993. L’aigua, un dret bàsic de les persones i de la societat, avui mercantilitzat quan és un bé públic indispensable. Des d’Embat, reproduïm aquí un article de la nostra companya Edurne Bagué, publicat originalment en castellà a eldiario.es el passat dia 11 de març, en el qual ens parla del gran impuls que està prenent la remunicipalització del servei i la transformació social que això porta implícit, per anar avançant des del públic al comú. Les imatges són de la manifestació de diumenge passat dia 19 de març a Terrassa.
La remunicipalització de l’aigua i la transformació social.
Edurne Bagué Antropòloga en aigua, societat i cultura. Col·laboradora del Observatori DESC.
Remunicipalització, aquesta paraula que sona tant últimament i que molts s’entesten a encotillar-la en una dimensió tècnica que els permet argüir que els processos que es donen no sempre són una remunicipalització, perquè o bé, no sempre es recupera la gestió, o bé, es refereixen a una titularitat que mai va deixar de ser pública.
No obstant això, remunicipalitzar, sobretot en matèria d’aigua urbana, és un concepte que remet a una idea de model de gestió d’uns béns bàsics que han de deixar d’estar en esferes de mercat per recuperar el seu vincle amb la vida, amb les persones. En paraules de Harvey es tracta d’establir una relació social col·lectiva i no mercantilitzada amb determinat bé comú. Per tant, no només es tracta de recuperar una gestió pública a l’ús. Es tracta d’obrir espais a les institucions com una via cap a una societat més democràtica.
I això es detecta des de les primeres experiències que van tenir lloc a principis de la dècada dels 2000 a Amèrica Llatina (Bolívia, Argentina, Uruguai o el Brasil). El cas més paradigmàtic aquell llavors va ser el de Bolívia amb la Guerra de l’Aigua, una resposta popular davant d’unes polítiques econòmiques que es basaven -i es basen- en el neoextractivisme i les relacions colonials. En els diferents casos sorgits, l’escenari va servir per promoure canvis en el model de gestió que al seu torn estaven vinculats amb l’afany de canviar aspectes de la societat.
Ja en el seu origen apareixen elements com la importància d’una gestió localitzada, amb un interès en la sostenibilitat ecològica a partir de la noció d’aigua com a bé comú i una gestió pública plena que permeti la inclusió de formes de gestió més col·lectives. Aquests elements s’han anat introduint en diferents llocs, també a ciutats europees com París, Nàpols, Berlín o més recentment Montpeller.
La remunicipalització a Catalunya
A Catalunya el gran impuls de la remunicipalització ve de la mà de la crisi desencadenada a finals del 2008 que tres anys més tard va donar peu a l’15M. Sense aquesta successió de fets, no es podrien explicar l’auge del municipalisme, ni l’entrada de noves formacions polítiques en els governs municipals, ni la proliferació de grups, com la Taula de l’aigua, que creuen que cal treballar per millorar la societat i les condicions de vida de les persones i per als que, l’aigua, com a bé comú, és una porta d’entrada per a la recuperació del control sobre aquells béns que són bàsics per al desenvolupament de la vida.
Aquest context també va contribuir al desencís institucional, obrint una crisi de representativitat i un afany de no voler tornar a perdre el control sobre aquells aspectes fonamentals. Aquell sentir s’ha traduït en l’anhel per recuperar: recuperar formes passades de presa de decisions, que no sempre s’han viscut, però que es perceben com a vàlides i necessàries per reprendre el camí cap a una democràcia que sigui de veritat. En aquest recuperar el control, prenen força les idees principals de la remunicipalització com el control social ciutadà amb la presa de decisions, eines com les auditories ciutadanes o la transparència, en un espai proper i concret: el municipi.
A priori, l’escala municipal permet trencar amb la distància i l’aïllament que caracteritza les institucions. Per la seva proximitat amb les problemàtiques i situacions del dia a dia, permet un treball estret i humà, a partir del qual produir en clau de territori entès com a espai de vida. Per això la remunicipalització de l’aigua connecta amb les ganes de recuperar autonomia municipal.
No obstant això, la remunicipalització és un espai sobretot de barreres, tant externes com internes. Tot el potencial i aspiracions de transformació social que permet aquest espai que s’obre, conviu amb una tensió entre objectius i possibilitats. Les barreres externes són les pròpies d’una estructura institucional marcadament jerarquitzada que en els últims dos-cents anys ha buscat soscavar l’autonomia municipal. Aquest procés continua viu i en els anys recents s’han sumat un altre tipus de mesures que limiten encara més les empobrides competències municipals, com la coneguda Llei Montoro -LRSAL- amb la qual a més es busca reconvertir la vida política i social a una espècie de reducte economicista. O la situació de les poblacions que pertanyen a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), que través de l’article 14 de la Llei de l’AMB de 2010, van perdre les seves competències en matèria d’aigua. Aquestes limitacions són part dels objectius concrets a assolir.
Però hi ha també les barreres internes. Aquestes són les difícils de detectar, de manejar i les que poden suposar el canvi real. Ens referim a la tensió entre l’anhel de transformació social i la impossibilitat de transcendir l’univers possibilista. No es tracta tant de moure estratègicament, sinó del decalatge existent entre el discurs i l’assumpció real de les aspiracions. La tensió entre el descrèdit i la desconfiança cap a unes institucions que sembla que no compleixen amb la seva funció social, i alhora, l’assumpció de les estructures tal com estan, en un sentit ontològic i de risc. Com una contradicció que genera incomoditat i que es resol per la via dels camins del possible, per por al desconegut i al qüestionament més profund en la proposta.
Terrassa, la porta d’entrada
Aquest compendi de contradiccions, que es donen en l’espai de la remunicipalització, on tot és possible, és observable en la idiosincràsia actual de la ciutat de Terrassa. En aquesta ciutat vallesana el passat 9 desembre 2016 va finalitzar una concessió de l’any 1941. Concessió mitjançant la qual es retornava l’empresa Mina Pública de Terrassa S.A. -abans anomenada Societat General Mina de Terrassa- als seus antics propietaris, la família Galí. Aquesta companyia d’aigües sempre s’ha fet càrrec del subministrament de l’aigua de la ciutat. Es va crear el 1842 arran de l’auge industrial i és la societat mercantil més antiga de l’Estat. Aquest fet és un indicatiu que a Terrassa, a través de la remunicipalització d’aquest servei, el que es produeix és un canvi social i històric de gran calat.
Però aquesta gesta està sent possible per la correlació d’actors que s’ha donat en els anys recents. La crisi va posar el seu granet de sorra, generant una situació de pauperització de la vida dels egarencs. En aquest context es va crear la Taula de l’aigua, que des del 2014, ha fet treball de formiga colze a colze amb les entitats de la ciutat i que en el marc de les eleccions municipals del maig del 2015, va promoure el Pacte Social per l’aigua. Tec, CUP i ERC-MES el van signar i van entrar a formar part del ple amb la recuperació del servei com a punt del programa. Aquesta alineació de factors va trobar un altre: un contracte que era antic i estava arribant a la seva fi. La tensió final ha afavorit el posicionament públic de l’alcalde de la ciutat, Jordi Ballart.
Sent la quarta ciutat de Catalunya en població, pot ser la primera ciutat de l’Estat Espanyol en la qual s’incorporin elements nous en el model de gestió. La remunicipalització a Terrassa permetrà reconfigurar la gestió del servei des del cicle urbà de l’aigua que inclou el proveïment, però també el sanejament, el manteniment dels rius i vessaments o el drenatge per alimentar els nivells freàtics. Amb aquesta remunicipalització, s’obre la possibilitat d’incorporar la participació de la ciutadania en la presa de decisions mitjançant la constitució d’un espai permanent per a l’avenç en el coneixement i la creació de propostes, que poden ser elaborades de manera conjunta entre ciutadania, administració, tècnics i centres d’investigació. Un espai inspirat en l’Observatori de l’Eaux de Paris que pot fer que Terrassa marqui un abans i un després en la naturalesa i la comprensió de l’estructura de l’administració pública, tant en les seves formes de treball, com en la seva relació amb el territori.
Així doncs, la suma de la dimensió poblacional, la seva àrea d’influència geogràfica (confinant amb l’àrea metropolitana de Barcelona), la possibilitat de generar noves estructures per a la gestió, unit a la dimensió simbòlica, social i històrica de canvi, fan que Terrassa s’hagi convertit en l’avantsala del que pugui esdevenir a la zona que envolta la capital catalana.
Per tot això, la Taula de l’aigua i Aigua és Vida, juntament amb organitzacions polítiques, sindicals i associatives de l’àmbit català, criden a una mobilització el dia 19M a Terrassa sota els lemes «Gestió Pública i democràtica de l’aigua» i «es escriu aigua, es llegeix democràcia », en un acte de demanda col·lectiva de més democràcia.
A les portes d’un gran repte
El 19 de març, no només es relaciona amb la situació local de Terrassa, sinó amb l’anhel de recuperar el govern sobre la gestió, per part dels municipis, per tal d’introduir elements de democratització que incloguin a la ciutadania en els espais de presa de decisions.
El rerefons d’aquesta mobilització és una mostra pública del desig i la possibilitat de canvis sobre les institucions, sobre la comprensió sobre el públic i el comú, sobre el paper de les persones en els espais institucionals, o sobre qui ha d’estar en ells. Un intent d’apropiació de l’espai local a través de la gestió del servei d’aigua de les ciutats.
En definitiva, la remunicipalització ens parla del repte que tenim al davant com a societat per donar profunditat als canvis necessaris per transitar cap a altres models institucionals, altres formes de vida que busquin un acostament als ideals d’equitat i justícia social.
http://www.eldiario.es/contrapoder/…agua-transformacion-social….html
