Abans i desprès de la celebració del Referèndum per l’Assemblea Constituent a Veneçuela, el país llatinoamericà ha estat ocupant portades de diaris i minuts de telenotícies a Catalunya i a tot l’estat espanyol. És difícil que quedi algú al nostre país que no rebi informació sobre Veneçuela. Amb l’aclaparadora maquinària de desinformació massiva, amb tots els grans mitjans de comunicació atacant el procés veneçolà, ens intenten presentar una Veneçuela dirigida per un govern tirànic que viu un caos, els habitants de la qual necessitarien de la intervenció urgent de les armes humanitàries de l’OTAN.
L’atac, aquí també per terra, mar i aire contra el procés veneçolà busca disciplinar una peça díscola del tauler llatinoamericà i mundial, i també disciplinar a tots els pobles que vulguin caminar per sí sols. Veneçuela s’ha convertit en una cobertura de l’atur, la corrupció, la precarització de les nostres vides i de la qüestió catalana. Cal afegir que en la teranyina de la criminalització del procés veneçolà han contribuït totes les forces polítiques, incloent-hi la mal anomenada “nova política”.
No és la defensa dels dèbils ni de les minories el que mou aquesta “solidaritat” amb la oposició, a qui no qüestiona la nostra amistat amb Turquia. Ni tampoc el més mínim respecte als drets democràtics, mentre el nostre rei visita els aliats saudites. Ni tant sols la defensa de la llibertat d’informació, mentre el nostre Estat és líder en clausura de mitjans de comunicació i de detencions per delictes d’opinió.
Des d’Embat no caurem en la equidistància. Els processos d’alliberament són complexos i sovint contradictoris, però la nostra posició està i ha d’estar amb el poble de Veneçuela, el poble de baix, negre, indi i mestís, pobre obrer i camperol, amb els nous sindicats, fronts i comunes, amb les dones i homes del poble que avui defensen tot això amb les armes. Armes, que recordem, l’oligarquia veneçolana, Estats Units i l’estat espanyol i la U.E. volen treure al carrer per retornar el país a aquells que consideren els seus legítims propietaris, no dubtant en omplir el Mar Carib de sang un altre cop. No recolzem “rebel·lions populars” sospitoses de ser còpies del Maidan ucraïnès o de la Primavera Àrab siriana.
Ara mateix estem vivint un canvi de cicle del progressisme, i aquest ha arribat al seu límit. Les dretes oligàrquiques se han pogut reorganitzar i han passat a l’ofensiva assolint moltes victòries. Amb tot, el seu objectiu principal és Veneçuela, perquè aquest va ser el govern que va obrir el camí dels altres. Els moviments populars han de revertir aquesta situació, no per tornar al progressisme, sinó per terminar la seva tasca històrica que no és una altra que la instauració de societats lliures i igualitàries.
Fem el possible per impedir-ho.
Prou intervencions imperialistes.
Embat, agost de 2017
