El 2020 s’inicia amb algunes modificacions a Llatinoamèrica, però sobretot amb la continuïtat de la immensa mobilització del poble xilè, aquesta revolta popular que porta ja bastant més de 100 dies, ha modificat la situació social i política d’aquest país, però també de la regió. Obre un nou escenari i s’inscriu, com dèiem en anteriors anàlisis, en l’onada de mobilitzacions que venen desplegant els pobles llatinoamericans (Haití, l’Equador i en altres països amb menor intensitat). Són temps de pobles al carrer, són temps de lluita.
Al mateix temps, comença en el món una crisi econòmica que s’aprofundeix amb el coronavirus i el seu impacte als mercats internacionals. La qüestió del petroli i els seus efectes en les economies perifèriques de Llatinoamèrica també poden impactar en el cost de la vida i la legitimitat de la tecnocràcia ultraliberal que segueix com a part d’aquesta nova fase al continent.
També, la pandèmia del coronavirus porta una sèrie de canvis en aquesta etapa, que dificulten estimar la profunditat de la seva implantació en aquesta fase prematura. No obstant això, el seu impacte ens obliga a parlar d’una situació nova, una etapa global que està canviant amb una política de control de grans poblacions i augment de mesures repressives, on es fan evidents, a més, els estralls ocasionats per més de tres dècades de neoliberalisme amb el desmantellament de la salut pública i de la seguretat social.
Dividirem aquesta anàlisi de conjuntura en dues seccions: una primera que tracta la mobilització a Xile i els canvis polítics i socials al continent i una segona amb una anàlisi primària sobre la nova conjuntura deslligada a partir de l’expansió de la Covid-19.
XILE: LA REVOLTA POPULAR QUE OBRE UNA NOVA ETAPA
«(…) una Assemblea Constituent és el mitjà utilitzat per les classes privilegiades, quan una dictadura no és possible, ja sigui per a prevenir una revolució, o, quan una revolució ja ha esclatat, per a detenir el seu progrés amb l'excusa de legalitzar-la, i retirar molts dels possibles assoliments que el poble hagi obtingut durant el període insurreccional” (E. Malatesta, 1930).El poble xilè porta sis mesos de revolta social al carrer. De punta a punta del país s’han desenvolupat protestes des del 18 d’octubre, dia en què Santiago va col·lapsar. La gota que va fer vessar el got va ser l’augment de preu del bitllet de metro, i va ser el moviment estudiantil qui va encendre la metxa de la rebel·lia. Els molinets eren saltats per milers de joves davant les cares d’impotència dels carabiners. Ràpidament, la protesta estudiantil va guanyar simpaties importants en el si del poble, a tal punt que altres sectors es van anar sumant a aquesta, i des de les estacions de metro la protesta va saltar als carrers.
La repressió de l’Estat no es va fer esperar: decret d’Estat de Setge per a Santiago i la regió metropolitana. Però la rebel·lia es va estendre ràpidament i en els dies següents: tot el país estava alçat i s’ampliaria l’Estat de Setge i toc de queda a tota la geografia xilena.
Milions de persones als carrers al llarg d’aquests sis mesos -com es va evidenciar el passat 8 de març a Santiago-, i també milers de barricades, assemblees territorials, els moviments socials sortint al carrer, sindicats en peu de lluita -especialment la Unió Portuària- i un ampli desenvolupament d’activitats i mesures de lluita quotidianes. Entre elles, l’ocupació de Plaza Italia, convertida ara en Plaza Dignidad.
El poble xilè va dir prou a trenta anys de neoliberalisme, herència de la dictadura. Es trencava així la por i la gent sortia al carrer de forma massiva per TOT, ja no només per un reclam sectorial, tal com vam veure, amb importants lluites estudiantils, feministes, ecològiques, etc., en anys anteriors.
Així, aquesta crisi de l’experiment neoliberal xilè pot caracteritzar-se com la resposta dels sectors populars a una radicalització dels nivells de precarització de la vida o una crisi de reproducció de la vida exercida des dels sectors dominants i que des de fa dècades té conseqüències concretes en els nostres cossos i territoris. Els alts nivells d’endeutament, la pèrdua de drets socials, la sobreexplotació, la flexibilització laboral, la nul·la seguretat social, la despulla de l’aigua i la terra, l’ascens dels feminicidis, no van fer més que fer explotar aquesta olla de pressió de dècades d’abusos i injustícies. La resposta de la classe dominant no es va fer esperar, tant en el pla repressiu com en el polític institucional. Immediatament iniciada la revolta, l’Estat va aprofundir el seu caràcter autoritari disfressat de democràcia. Ja són conegudes les aberrants xifres que ha deixat el terrorisme d’Estat a la regió: en dades de l’Institut Nacional de Drets Humans, al febrer 2020 hi ha haver 3.765 persones ferides, 10.365 persones detingudes, prop de 2.500 presoners i presoneres polítiques, 411 persones amb lesió ocular, 34 persones amb esclat ocular o pèrdua de la visió, 1.541 vulneracions als drets humans denunciades, 192 de les quals corresponen a violència político-sexual i una quarantena de persones mortes. Complementant tot això mencionat anteriorment, en aquest parell de setmanes transcorregudes de març, ja hi ha tres persones assassinades per agents de l’Estat, els qui també continuen mutilant, torturant i empresonant.
El govern i els partits de dreta van buscar una sortida que no només permetés salvar el model neoliberal, sinó el propi sistema capitalista a Xile i van idear una sortida via reforma constitucional. La burgesia xilena es disposava a «sacrificar» part de la Constitució de 1990, herència de la dictadura pinochetista. Però només estan disposades a maquillar aquesta Constitució en una Assemblea Constituent. Lamentablement, aquesta proposta llançada per i des de dalt va ser recollida per diverses organitzacions d’esquerra, que van començar a jugar en el terreny que el sistema volia i necessitava.
Així, la signatura de l’acord «per la pau i la nova constitució» del dia 15 de novembre, marca una posició unitària dels partits de l’ordre (conservadors, liberals i progressistes, des de la UDI fins al Front Ampli) a favor de l’Estat de Dret, la institucionalitat heretada de la Dictadura i l’advertiment d’una possible sortida dels militars al carrer, però aquesta vegada, amb impunitat garantida, enfront de la massivitat de la protesta i la intensificació de l’acció directa en el marc d’un anomenat de vaga general a principis de març.
El fet que fins avui les mobilitzacions continuïn malgrat els oportunistes de sempre, els qui s’han assegut una vegada més en la taula de la burgesia a pactar sobre les nostres vides, marca un element important d’aquesta revolta i lliura orientacions a tenir en compte pel que ve els propers mesos. Malgrat els intents per part del bloc dominant per disminuir la conflictivitat social i les crides de gran part de l’esquerra a canalitzar el descontentament en el procés constituent iniciat des de dalt, la profunditat de la crisi social expressada en alts graus de precarització de la població i el descontentament social com a resposta a això, difícilment serà controlada o disminuïda per algun paquet legislatiu o la injecció de recursos en alguna àrea prioritària (salut, educació, previsió). Al nostre entendre, un dels grans temes que sustenten la mobilització i la simpatia cap a aquesta, és la inexistència de drets socials, sumat al saqueig de l’aigua i la destrucció dels ecosistemes.
Són temps de creativitat i audàcia, el conflicte continuarà obert i segurament s’aprofundiran les accions que reuneixin, que aglutinin posicions i que apuntin a crear pobles forts; els carrers continuaran plens de gent, gran part dels oprimits i les oprimides ja han après que la mobilització i l’organització són claus en la recuperació de la vida, és temps de generar alternatives organitzatives que apuntin a enfortir el protagonisme popular, l’organització i l’acció directa i no, per contra, dreceres constitucionals que oxigenaran la dominació a la regió xilena.
Ja sabem que el que al principi partia pel que sembla de manera espontània, on cap organització podia autodesignar-se com a portaveu del moviment, s’ha anat transformant en un període fèrtil per a la politització de territoris, per la irrupció de noves organitzacions i variades expressions de lluita per als diversos problemes de la vida social (especial atenció mereix el sorgiment d’assemblees territorials arreu), on, a més, s’ha anat legitimant l’autodefensa, l’acció directa i la mobilització com a eina de lluita.
Per tot això diem que només veiem el «procés constituent» com un procés restitutori, el qual ve solament a donar una sortida institucional al conflicte, que, per cert, operarà en funció dels interessos de la classe dominant. Aquest procés ve a reconstituir el poder de l’Estat i les seves institucions posades en total descrèdit després de l’esclat de la revolta, per tant, aquest procés és més una necessitat de la burgesia que dels oprimits i les oprimides.
Consegüentment, apostar per aquest procés constitucional a inicis d’aquesta revolta social no és més que lliurar la destinació d’aquest moviment als qui ens oprimeixen. Una nova constitució no canviarà les relacions de poder a la regió xilena, tampoc és garantia de drets socials i d’una vida digna.
La pregunta que ens fem és: enfortim un procés institucional per dalt o posem totes les nostres forces en la construcció de poder popular des de baix? Lògicament, optem pel segon, sempre. La disputa no està en el terreny de les institucions sinó en el que el poble sigui capaç de desenvolupar per a enderrocar el sistema capitalista i anar construint una nova societat.
L’etapa està oberta i les revoltes i mobilitzacions populars que han sacsejat bona part d’Amèrica Llatina (a més de Xile, també a l’Equador, Haití i Colòmbia) continuaran segurament en breu.
L’única cosa que no té futur és continuar apostant, com fa part de l’esquerra, al joc dins del sistema. Allí només es reivindica la democràcia burgesa i al capitalisme i es voten lleis repressives, tal com va succeir a Xile, on bona part d’aquesta esquerra pretén transformar alguna cosa amb aquestes eines que només serveixen per a perpetuar un ordre de privilegis.
L’única sortida és enfortir al poble i les seves organitzacions, obrir llits a les lluites populars i construir un Front de Classes Oprimides que reuneixi aquestes expressions i es postuli per la ruptura d’aquest sistema injust.
DAVANT LA PANDÈMIA CAPITALISTA, SOLIDARITAT ENTRE ELS POBLES
Vivim un moment que sembla constituir una frontissa històrica, el SARS-CoV-2, que commociona al món sencer, tancant davanteres, colpejant fortament l’economia global i causant la mort de milers de persones. Ens sembla important, des de l’Anarquisme Organitzat, anar elaborant -encara que sigui preliminarment- algunes anàlisis i línies d’acció sobre els efectes que està tenint i pot tenir aquesta crisi en el camp social-polític.
L’aparició i propagació del virus posa al descobert, una vegada més, el rotund fracàs del sistema capitalista, mostrant les seves facetes més cruels, inhumanes i perilloses per a les classes oprimides. En primer lloc, posa de relleu que els avanços tecnològics en l’àmbit de la salut no han pogut prevenir ni contrarestar aquest fenomen, quedant palès que els bilionaris recursos socials que administren les empreses farmacèutiques i de salut no estan centrats a millorar la qualitat de vida dels i les habitants i prevenir malalties, sinó a maximitzar els seus guanys, aquí no hi ha més que sentit comú capitalista, però que té els seus efectes en la crisi de salut que s’està vivint al món sencer.
Aquesta pandèmia no és un càstig diví o una «prova a la humanitat», és una expressió de la crisi civilitzatòria-ecològica que assota al nostre planeta. El manteniment dels guanys capitalistes genera que ecosistemes sencers siguin arrasats, l’optimització genera que s’eliminin els genomes «no productius», i la mercantilització de cossos i territoris fa que la possibilitat que un virus mortal elimini a un percentatge de la població mundial sigui un risc que s’assumeix darrere del manteniment de l’economia mundial.
Estem en un punt de fallida, en què la humanitat ha de triar entre la continuïtat del sistema de dominació capitalista o la vida.
D’altra banda, no és menor la dada que el coronavirus té efectes devastadors sobre la població més colpejada dels últims anys: la que supera els 60 anys. Això tant en termes de salut, a partir de la falta de vacunes, l’increment en els medicaments, l’abandó d’una part important de tractaments, així com també en el sistema provisional, on ha estat el sector històricament més castigat, tenint com a referència immediata l’antipopular reforma de la jubilació de Macri de 2017, i la seva modificació durant l’actual Govern, per al cas argentí, la seva completa privatització a Xile seguint el model nord-americà, les retallades al Sistema Únic de Salut (SUS) al Brasil, etc. El camp popular hauria, en aquest sentit, buscar que es jutgin com a criminals algunes de les reformes més recents, així ressona l’eliminació del Ministeri de Salut per l’anterior govern argentí com un crim contra la salut pública, que va tenir com a conseqüència immediata el rebrot de xarampió, una malaltia que havia estat extingida a Llatinoamèrica. A les clares, la població adulta major és la població “sobrant” d’un sistema social que ja fa temps que està col·lapsat. Amb tot això aquí exposat, queda en clar que la vida i la salut són un negoci, més que un dret.
A la regió llatinoamericana, la classe treballadora més precaritzada i empobrida serà, sense cap dubte, la víctima principal de la situació generada per la pandèmia. Així seran colpejades persones que no compten amb clavegueram i aigua potable, veient-se impossibilitades d’atendre moltes de les mesures higièniques necessàries, les famílies amuntegades en habitacions i inquilins que no poden atendre l’aïllament preventiu, les desenes de milers de persones en situació de carrer no compten amb una llar on resguardar-se, les i els treballadors independents que guanyen el seu manteniment diari no poden atendre les crides al confinament o la població privada de llibertat que sofreix l’amuntegament, el tracte cruel i la desprotecció planificada.
D’acord amb aquesta idea, la història ens ha mostrat que en més d’una oportunitat, les malalties i el control sobre els nostres cossos han estat utilitzades pels diferents Estats com a arma en funció dels seus interessos imperialistes. A més dels coneguts experiments del nazisme, a Amèrica Llatina vam tenir casos emblemàtics com la inoculació de sífilis en la població guatemalenca per part de l’Exèrcit estatunidenc. Aquest tipus d’aberracions només són possibles dins d’un ordre social capitalista, un fet que ens fa dubtar sobre l’origen particular d’aquest virus, en el si d’una de les potències imperialistes que ve disputant l’ordre mundial. Diverses teories que han circulat apunten en aquest sentit i despullen la crueltat del sistema i les seves polítiques imperials.
La resposta des de dalt. Estats d’Excepció
Junt a la crisi sanitària que avui vivim, cal posar en rellevància els mecanismes que han utilitzat els diferents Estats per contenir la pandèmia. Per a l’Anarquisme Organitzat aquest és un element clau en les projeccions polítiques que puguem assumir a mitjà i llarg termini. El pànic, la por i el desconcert han enfortit el discurs totalitari de la crisi sanitària. En aquest sentit, les mesures més restrictives i repressives es posicionen a nivell d’Estat com les més efectives per a contenir un virus que s’escampa en milers de persones cada dia, desenvolupant un discurs bèl·lic, patriota i que desconeix les classes socials.
Així mateix, països amb la capacitat de centralitzar l’economia i restringir severament les llibertats de la seva població, tal com el cas de la Xina, reforcen el seu model de gestió estatista del capital, davant un neoliberalisme que fa aigua a Europa, els Estats Units i Amèrica Llatina, on la impossibilitat de paralitzar l’economia fa innòcua qualsevol mesura de contenció al virus. En conseqüència, assistim a una disputa dins de la classe dominant, on el model de gestió neoliberal i centralista es baten en un duel a mort per a decidir qui liderarà una nova fase en la història del sistema capitalista.
Les classes oprimides han d’estar alerta, l’Estat d’Excepció Permanent es reforça i indistintament els Estats del món treuen al carrer els militars, atorgant-los poder de gestió, planificació i acció en aquesta crisi. Un clar exemple d’això és l’actual toc de queda instaurat a la regió xilena, que va des de les 22 fins a les 05 hores, amb l’única funció de controlar els carrers, reprimir i tornar a tenir presència en poblacions i avingudes on, des de la revolta social del 18 d’octubre, no tenien major capacitat operativa. Al dia d’avui ja van més de 300 detinguts i detingudes pel toc de queda, les quals sens dubte no són del barri alt sinó dels barris populars. Una cosa similar ocorre a l’Argentina on les persones detingudes superen els 3200 i també en altres països com el Perú i Paraguai. Els militars als carrers no aporten res al control del virus, és només la garantia de contenció a una classe oprimida cansada del govern i la seva política genocida.
Conseqüències socials i més repressió
L’impacte social i econòmic de la ràpida propagació del coronavirus està quedant en evidència. D’una banda, sabem que el fre de l’economia mundial el pagarem els i les de baix. Ja als països on el virus està més escampat s’han produït acomiadaments i reducció de salaris, sense parlar dels efectes arrassadors que està tenint en els sectors desocupats i precaritzats. A l’Uruguai, els primers dies, de més de 21 mil enviaments a l’assegurança d’atur, més de 3500 eren acomiadaments, és a dir un 15%. Al moment d’escriure, els enviaments a l’assegurança d’atur es comptabilitzen en més de 60 mil. A l’Argentina, a la fragilitat producte del deute públic, i la intenció del govern de pagar-la a costa del poble, se li sumarà el mal que genera aquesta pandèmia, que expressa la feblesa d’un ordre econòmic que té a gairebé el 50% de la població en la pobresa, i una taxa altíssima de treballadors i treballadores precaritzades, als qui l’aïllament està afectant d’en gran manera en veure’s restringides les seves fonts de supervivència. De la mateixa forma, el sector privat evidencia el saldo d’acomiadaments que la crisi deixarà per a salvar els guanys patronals, com queda evident en l’intent d’acomiadament de 1500 treballadors i treballadores de la multinacional Techint a l’Argentina.
Mentre es propaga el virus, la classe dominant s’atén en clíniques privades amb la millor tecnologia disponible a un altíssim preu i, d’altra banda, la nostra classe ha de tractar-se en hospitals mancats d’inputs mèdics, personal i recursos. Mentre la nostra classe aborda amb por el sistema de transport ple de gom a gom de gent, la classe dominant passarà la seva quarantena a les seves cases d’estiueig a les platges més exclusives. Mentre la incertesa econòmica ronda les llars de la nostra classe, la burgesia acapara aliments i productes d’higiene. Fins i tot a Xile, comunitats senceres no disposen d’aigua per a la higiene, com a Petorca, mentre que en aquests mateixos territoris, latifundistes i trasnacionals acumulen aigua per als seus projectes extractivistes en la producció i comercialització de palta. Cal destacar, en el cas de Xile, que els exàmens de Covid-19 són pagaments que costen 30 dòlars aproximadament, sent l’únic país de Llatinoamèrica que cobra l’examen, al qual, és clar, només accedeixen els sectors rics.
D’altra banda, la restricció de drets polítics i mecanismes de control social més agressius avancen, guanyant consens social com a única manera de garantir el fre de la pandèmia. Tot això dins del marc d’una suposada democràcia, que fàcilment es modula cap a estats d’excepció, imitant les tècniques de control de la tan qüestionada dictadura del PC Xinès.
Vegem el cas argentí a tall d’exemple: amb el decret de quarantena i aïllament social obligatori que Alberto Fernández va sancionar el 19 de març, es cristal·litza el caràcter repressiu de l’estratègia de contenció de la pandèmia. Es va anunciar la sortida als carrers de totes les forces repressives, inclòs l’exèrcit. Configurant un virtual–ara com ara, ja que pot ser establert promptament- Estat de setge, deixant a la població a la mercè de la violència diària que exerceix l’aparell repressiu amb l’excusa de frenar l’avanç del virus. Sabem que aquests dispositius de control social s’ompliran de recursos i experiència, i que caldrà veure si són deshabilitats una vegada acabada la pandèmia. Estimem que excepte es posin en marxa altres formes solidàries i des de baix per a contenir la propagació del virus, el control i la repressió serviran com a mecanisme per a “contenir” també el possible descontent que generin els efectes d’aquesta crisi i que persistiran una vegada acabada. Mentrestant, el desplegament de les forces repressives per tot el territori està deixant indefens al gruix de les organitzacions dels sectors populars.
En els fets, ja va haver-hi un avançament amb la repressió deslligada per Rodríguez Larreta contra les i els manters, que va esdevenir en la mort de la venedora ambulant Beatriz Mechato, i la posterior detenció de Juan Grabois i 12 militants més de la CTEP. En aquest sentit, Alberto Fernández va decidir expressar la decisió de la quarantena general amb una conferència pública junt no sols a Rodríguez Larreta, sinó també al Governador Morals, responsable de l’empresonament de Milagros Sala. Un acte carregat de simbolisme que busca mostrar la unitat de la classe política a l’hora de defensar i reafirmar l’autoritat estatal en aquestes circumstàncies, deixant de costat qualsevol diferència que hi hagi en matèria de drets humans o polítics. No és tampoc casual l’arenga feixistoide de Berni a la Policia Bonaerense, sense res a envejar-li a la qüestionada gestió de la repressora Bullrich.
A l’Argentina, ja en aquests primers dies de quarantena se sumen milers de detencions per circular, la qual cosa demostra la disposició dels governs provincials i nacional per a omplir les comissaries i presons que ja funcionen amb grans nivells d’amuntegament corrent alts riscos de contagi, com va ser visibilitzat pels motins que van protagonitzar els interns de la presó de Bower a Còrdova. S’aprofundeix, llavors, l’atac als DDHH dels quals es vana en la seva retòrica el kirchnerisme. Sobre això hem de recalcar que la Gendarmeria que patrulla els carrers és la mateixa que recentment va assassinar a Maldonado, que la Prefectura que realitza els controls és la mateixa que va afusellar per l’esquena a Rafael Nahuel, i que les policies provincials són les responsables de milers de casos de gallet fàcil de punta a punta del país.
Les treballadores en primera línia.
Ja estiguin treballant o a casa seva, les dones estan en primera línia en la lluita contra la pandèmia, però també són les primeres víctimes de la crisi sanitària actual. La crisi destaca el rol essencial de certs sectors d’activitats (salut, educació, preescolar, ocupacions de la cura, agro-alimentari i distribució, neteja, treball social, transports i entregues, etc.). No obstant això, són dones, la majoria de les vegades mal pagades i precaritzades, les qui principalment treballen en la major part d’aquests sectors.
Amb aquesta crisi la població descobreix de nou les professions útils socialment, de les que no es pot prescindir i que responen a les necessitats essencials de tots i totes. En tots aquests sectors, les treballadores s’enfronten a una doble pena. No sols han de continuar treballant amb el risc de contaminar-se i de contaminar la seva família per falta de protecció adequada i de consignes d’higiene clares. També, tenen problemes amb la gestió de la cura dels seus propis fills i filles en raó dels horaris atípics i fins i tot més quan estan en situació de família monoparental.
El desigual repartiment de les tasques no es resoldrà pel fet del confinament. Recordem que les dones garanteixen la majoria de les tasques domèstiques i de la cura dels nens i les nenes, també quan estan en parella. En el cas en què els pares estan en teletreball, s’imagina fàcilment com poden repartir-se les tasques en les parelles en les quals ja són ateses per les dones la resta del temps! Són les mares les que acompanyen als seus fills i filles i fan el seguiment dels deures i s’afegeix a això el tractament de les tasques domèstiques que no deixen molt temps al teletreball.
El confinament generalitzat representa un risc suplementari per les dones que viuen violències en el si de la parella. Les associacions especialitzades que acompanyen a les dones víctimes de violències donen la veu d’alarma des de l’anunci del confinament. L’absència de moment de descans que representaven els períodes d’horaris de treball a l’exterior de les víctimes i/o dels agressors, la vida comuna de manera contínua, van matemàticament augmentar el nombre d’actes de violència (que siguin psicològiques, físiques o sexuals). En un context d’aïllament total, en el qual la paraula clau és no sortir (i sobretot sense els seus nens i nenes), sense possibilitats d’amagar-se per trucar a les associacions, a línies directes…, la vigilància i la intervenció dels i les veïnes són crucials. Més que mai, l’expulsió del cònjuge violent ha de ser la regla per a protegir les dones però també els seus fills i filles, perquè avui, per exemple a França, són testimonis, però també co-víctimes de la violència masclista. Si el confinament és necessari per frenar la propagació de l’epidèmia, no es pot fer sense mesures específiques per a les dones víctimes de violències patriarcals. Pertot arreu, siguem vigilants i solidaritzem-nos perquè aquest període de confinament no sigui insuportable per a les dones.
Podem dir-ho des d’ara: de cap manera les treballadores pagaran aquesta crisi. Ni per un retorn massiu de les dones a casa, ni per l’afebliment del codi del treball. Les nostres lluites col·lectives han d’estar a l’alçada de les circumstàncies actuals!
El Brasil: crisi política a punt d’esclatar enmig de la pandèmia
Al Brasil el govern de Bolsonaro segueix amb les seves prèdiques ultraliberals, burgeses, irracionals i anticientífiques enmig de la pandèmia del coronavirus. Bolsonaro, cada vegada més aïllat, s’oposa a la quarantena social i enfronta resistències dins de la seva base de suport. Quan va començar la crisi del coronavirus, el govern va coquetejar amb intents colpistes, mobilitzant les seves bases reaccionàries i militars en defensa de les seves polítiques ultraliberals i autoritàries contra el corrupte congrés brasiler. També, va esmentar l’Estat de Setge per a agitar les seves bases militars enmig de la pandèmia i rebre suport polític. Segueix amb aquest model de fer política que usa la mobilització de la seva base social d’extrema-dreta per a aconseguir els seus objectius reaccionaris i que, enmig de la pandèmia, reprodueix teories irracionals i conspiradores, com que el virus és simplement una histèria dels mitjans.
L’economia brasilera, ja abans de la pandèmia, es trobava en un baix creixement i l’augment del cost de vida. La total incapacitat del neoliberalisme brasiler per a mitigar els efectes de la crisi, desenvolupen millors condicions perquè el poble s’oposi al projecte neoliberal de Paulo Guedes i Bolsonaro a mig termini, perquè el discurs oficial del govern i el suport dels mitjans, prometien que, amb les retallades i saqueig de drets dels i les de baix, l’economia brasilera creixeria substancialment. Tanmateix, amb el desgast de la solució neoliberal, el govern de Bolsonaro va ser incapaç de proposar solucions fora de la seva cartilla econòmica, i continua secundant que les i els treballadors paguin per la pandèmia. De fet, encara pitjor: Bolsonaro i els seus seguidors més fanàtics, juntament amb sectors de la burgesia, van començar una campanya contra l’aïllament social, amb un discurs demagògic de defensa de les ocupacions i de l’economia. Encara que no desenvolupen cap alternativa econòmica per als i les de baix i els sectors precaritzats, l’executiu segueix amb la tensió de contrariar les resolucions mèdiques i proposen la fi de la quarantena.
La campanya “El Brasil no pot parar” va ser impulsada per la família Bolsonaro i l’extrema-dreta per la difusió massiva de “fakenews” en el programari de comunicació i segueix la lògica que els i les de baix paguin amb la seva vida, amb fam o amb els seus sous la crisi. En els mitjans, la idea d’”impeachment” comença a mostrar-se als diaris, i la classe dominant i la burgesia pensen silenciosament opcions per a actualitzar el marc de sistema de dominació, òbviament, amb pèrdua per a la classe treballadora. Així, es destaca la crisi del pacte federatiu i la disputa entre sectors de la dreta, amb polítics dels estats brasilers fent una defensa de l’aïllament en oposició a la posició del Bolsonaro amb objectius electorals.
En el camp de l’oposició de la classe treballadora, la vaga petroliera i les manifestacions de les dones el vuit de març van començar les lluites de 2020, però la situació de coronavirus ha cancel·lat les protestes per la memòria i justícia en el cas de Marielle Franco i pel pressupost per a l’educació, que podrien enfortir una ona de protestes socials contra l’ajust neoliberal i les seves retallades brutals. Així mateix, segueixen, gairebé tots els dies, les cacerolades contra el govern i la insatisfacció dels i les de baix ha produït una victòria amb l’augment del suport econòmic per a sectors desocupats. També, han augmentat les pressions populars en defensa del Sistema Únic de Salut, precaritzat encara més per Bolsonaro i que ara ha de rebre pressupostos per l’emergència de salut.
La intensa precarització de l’ocupació, amb els de baix treballant sense drets laborals és una catàstrofe on la pandèmia porta l’amenaça de la fam per a els/as de baix. Les dones són les més afectades per la desocupació, representant més de la meitat de la desocupació. I en les faveles/viles i ocupacions els riscos per a la salut dels treballadors/as són majors però creixen accions de suport mutu i solidaritat entre els/as de baix, com a alternativa popular per a un govern anti-poble. També comencen accions directes populars amb saquejos en mercats i el govern Bolsonaro enfronta la seva destinació final amb l’avanç de la crisi i de la pandèmia.
Europa: centre actual de la pandèmia
Veiem com a Europa, on també han estat atacats els sistemes de salut amb mesures neoliberals i on no s’han pres les precaucions necessàries prèviament a l’arribada del Covid-19, la pandèmia causa estralls. Més de 10 mil persones mortes a Itàlia i més de 5700 a Espanya, amb xifres que augmenten. S’han aplicat sistemes de control de poblacions a gran escala: 15 milions de persones confinades en el nord d’Itàlia, França també i amb una circulació molt restringida, parlen a les clares que els Estats aprofiten la situació per a posar en pràctica mecanismes de maneig de poblacions en situacions de crisis, militaritzant la vida social, repressió i altres mesures que ens recorden èpoques passades, però amb un perfeccionament dels mecanismes.
Mentrestant, es desenvolupa sense problemes a Europa el major moviment de tropes en una maniobra i entrenament militar a les fronteres amb Rússia, on participen 20 mil soldats nord-americans i 10 mil dels restants països de l’OTAN. Allí sembla no haver-hi risc de contagi. És el disseny d’un món híper controlat en extrem i militaritzat amb la finalitat de contenir les protestes i revoltes socials perquè el capital faci la seva festa. L’expansió d’aquesta pandèmia els serveix d’excusa per a provar els seus “mecanismes”.
Per a completar aquesta caracterització, a nivell cultural també es manifesten efectes, amb el reforç de l’individualisme, el perill de l’ “altre” i la cultura del “salvi qui pugui”, sumat que es busca fer de cada “ciutadà” un potencial vigilant. En aquest marc no sorprèn la tendència de la població que està en capacitat econòmica a l’apilament d’aliments i queviures.
En definitiva, el virus està evidenciant la lluita de classes: sanitat pública desbordada, serveis socials desatesos, treballadores precaritzades mantenint els serveis bàsics mentre els càrrecs directius es protegeixen a casa, expedients de regulació temporal d’ocupació a càrrec de fons públics en empreses milionàries, manca de proves diagnòstiques i mitjans d’autoprotecció per a les classes populars i repressió a les més precaritzades per a romandre a casa, o abusos policials de totes les forces repressives, avalades pel Govern de la Generalitat en el cas de Catalunya i per l’Estat espanyol en general. Mentrestant, mà laxa amb les fugides a segones residències, també amb empreses que no són de primera necessitat i obliguen a assistir a les treballadores i els treballadors posant-les en risc, classe alta i política amb mesures sanitàries privades a la seva disposició, ús d’hotels com a hospitals, entre altres mesures que ens porten a afirmar que l’expropiació d’infraestructures és una necessitat evident i una responsabilitat de classe i humana.
Estat d’emergències a l’Orient Mitjà
L'”Estat d’emergència” és el primer mètode utilitzat pels estats de l’Orient Mitjà, que s’ha convertit en escenari obert de guerra durant molts anys. Les polítiques, que es configuren d’acord amb les necessitats dels estats i els capitalistes en lloc de les necessitats de la gent, continuen en el procés de la Covid-19.
No són importants pels estats les morts enmig de l’epidèmia. Prendre mesures per al futur respecte a la població acomiadada resulta una pèrdua de temps i diners pels estats. El principal problema dels estats i les empreses d’avui és quins seran els efectes econòmics de l’epidèmia i com evitar una rebel·lió social. Les precaucions i mesures preses són enterament en funció d’això últim: prohibicions de viatge, prohibició de tota mena d’activitats, prohibicions d’organització, tocs de queda, reguardes.
És obvi que amb mesures autoritàries i militaristes, els primers sectors als quals es dirigeixin els mecanismes de control seran aquells exclosos o que aniran sent exclosos, com a immigrants, dones, aturats, persones sense llar.
Les persones que viuen en diferents geografies a l’Orient Mitjà donen testimoniatge d’un procés en el qual els estats van militaritzant-se i tornant-se més autoritaris.
Els sistemes de salut després de més de 30 anys de neoliberalisme
La salut pública ha estat objectiu de reiterats atacs i reformes neoliberals, retallant els seus recursos i desmantellant-la. Prenguem per exemple Xile, laboratori del neoliberalisme. Allí la salut pública és desmantellada des de la dictadura de Pinochet i aprofundida la seva mercantilització durant el pacte transicional. El traspàs dels consultoris a les municipalitats, la concessió dels hospitals, el traspàs (saqueig) de recursos cap a clíniques privades, les retallades pressupostàries, l’eliminació de la salut comunitària, el trencament del vincle entre els barris i els seus centres de salut, han generat la crisi actual de la salut, on sabem que no existeixen ni les condicions ni els mitjans per a fer front a aquesta crisi. Encara sense arribar al pitjor escenari, escassegen els inputs mèdics i de seguretat, com també personal, no hi ha una àmplia cobertura de llits ni respiradors, per tant, les classes oprimides seran fortament colpejades per la pandèmia al no poder pagar el tractament i cures adequades davant el virus.
En bona part d’Europa, la privatització sanitària dels últims 10 anys, que, irònicament, també va ser fruit d’una altra crisi (la del 2008, per si ho havíem oblidat) que ha deixat un panorama nefast en l’àmbit de la sanitat. Multitud de centres hospitalaris amb plantes tancades, menys personal i pitjors condicions laborals, entre altres, deixa en evidència que el model privatitzador actual no és només un error i una estafa, sinó que ens exposa i ens fa encara més vulnerables com a societat.
I ara què?, l’Estat desvia a persones malaltes a centres privats per manca de recursos en els centres públics i les factures les pagarem després totes i tots. Mentrestant, aplaudeixen als i les professionals, als qui han estat condemnant amb les retallades des del 2008 tant l’Estat espanyol com la Generalitat de Catalunya, i en altres països del continent i el món.
Tot això no és casual, per cert, sinó que és part de la planificació de la classe dominant, on la mercantilització dels drets socials ens ha arrabassat fins i tot l’atenció clínica davant una malaltia, és més, el saber si s’està contagiat depèn la capacitat monetària de cada persona. Aquesta necro-política d’assassinat massiu contra els sectors empobrits és la veritable cara del sistema de dominació.
Els efectes d’un sistema ecocida i genocida
El capitalisme és un sistema de dominació que menysprea la vida humana. Ho estem vivint en aquests dies però així ha estat al llarg de la història: les guerres, els genocidis, les polítiques repressives, la fam, són algunes d’aquestes bestials polítiques que el sistema duu a terme amb els seus personers i institucions encarregades del “treball brut”.
A això hem de sumar-li la política de saqueig de recursos i devastació del planeta. La política imperial que s’ha vingut desenvolupant des de la conquesta d’Amèrica per part d’Europa i després, quan aquest mateix continent va arrasar Àfrica i Àsia, principalment, acaparant les riqueses per al desenvolupament del capitalisme monopolitzador i dels seus Estats garants.
Avui estem en una etapa cada vegada més concentradora del capital i tecnificada en el que refereix al saqueig. Avui, 2153 mil-milionaris posseeixen més riquesa que 4600 milions d’éssers humans, és a dir, el 60% de la humanitat. Són constants les migracions cap a Europa de milions de persones que sofreixen les més atroces vexacions en el camí a la costa, per a després sofrir altres en l’encreuament del Mediterrani, si aconsegueixen creuar-lo. O vivint en veritables camps de concentració -que és en el que han convertit als camps de persones refugiades- a Turquia, mentre aquest Estat dictatorial utilitza a les i els migrants com a arma de pressió a Europa perquè aquesta li financi amb desenes de milers de milions d’euros. Així, d’aquesta manera, la Turquia d’Erdogan té fons frescos per combatre al poble kurd, fer que la seva població visqui sota Estat de Setge constant i envair Síria i ara Líbia.
Amb guerres, amb invasions o simplement amb inversions, el capital multinacional està devastant el planeta. No es respecten els ecosistemes tal qual existeixen, ni les reserves d’aigua o de boscos. Només cal assenyalar el panorama a l’Amazones, durant la “temporada d’incendis” desenvolupada per la burgesia rural brasilera amb total suport de Bolsonaro i en altres països de la regió. El capitalisme no sols mata gent, mata la naturalesa, i lògicament amb això dificulta més la vida humana. El capitalisme només sap sembrar terror i mort. És contrari a la vida.
Esbossant l’etapa que s’obre a escala planetària
En anteriors materials hem analitzat un canvi en l’etapa, sobretot arran de les importants mobilitzacions que es van desenvolupar a Amèrica Llatina i altres parts del món, canvi que encara continua obert.
Ara, sense cap dubte, la pandèmia de la covid-19 permet al sistema capitalista una important reestructura per a tecnificar encara més el seu domini, saqueig i control sobre pobles sencers. Els controls de poblacions que es venen duent a terme, impedint els moviments i controlant els desplaçaments de la gent, la militarització de països sencers, l’Estat policial que es desenvolupa en general, les tecnologies aplicades en matèria de seguretat ara desplegades amb l’argument de “controlar la pandèmia”, la proliferació de discursos racistes i veure a l’ “altre” ja no sols com un “enemic” sinó com un “vector de contagi”, el tancament massiu de fronteres, el tancament de mercats i la consolidació per la via dels fets de grans blocs o zones econòmiques, al mateix temps que els Estats reclamen una nova sobirania que estaven disposats a lliurar fins fa poc als organismes transnacionals o multilaterals, els canvis en les formes de treball implantant-se el tele-treball o treball a domicili a gran escala, la pèrdua de drets socials i l’empobriment major encara de grans capes de la població mundial, la possibilitat pels capitalistes i els seus organismes com l’FMI i uns altres d’aplicar les seves propostes de reformes per a continuar saquejant els drets dels i les de baix, són només alguns dels eixos que semblen perfilar-se en el disseny de l’etapa que ve. Una societat híper-vigilada per a ser saquejada.
Aquesta pandèmia els ve com a anell al dit a les classes dominants de cada país i del món per a prendre les mesures que estimen necessàries per a contenir les protestes socials en curs en diversos punts del planeta. Amb el pretext de la pandèmia treuen a l’Exèrcit i totes les forces policials al carrer a reprimir al poble, quan en realitat el que es necessita són mesures de salut pública i recursos posats en això, no en la repressió.
Però s’obre una etapa també on és molt probable que les lluites populars cobrin noves empentes: no es detindran les mobilitzacions a Xile, França, Colòmbia o en diferents parts de l’orbe. Els pobles són als carrers, la pandèmia tindrà el seu pic màxim i després s’anirà retornant gradualment a una certa “normalitat”, que no serà idèntica a la situació anterior, però on la gent anirà retornant al treball, s’aniran reprenent les activitats normals i els pobles guanyaran els carrers i camps novament.
La Resistència…
Ja es van donant expressions de resistència. A Europa s’han manifestat cacerolades en el marc de la quarantena, i vagues en sectors on s’imposa la continuïtat del treball a costa de la salut dels treballadors i les treballadores, incloent fàbriques importants i amb sindicats poderosos. A l’Argentina ja s’han expressat els qui treballen al sector mercantil, reclamant el tancament dels shoppings, així com en altres àmbits laborals es discuteixen mesures de protecció de la salut. A l’Uruguai, el sindicat de la construcció va aconseguir un acord de llicència especial, que en un primer moment el Ministeri d’Economia havia fet fracassar. De la mateixa manera, el govern uruguaià sosté un augment de tarifes i de l’IVA a partir de l’1 d’abril i les mesures per a aquells sectors que no compten amb seguretat social són nul·les al moment. Es fan cacerolades i s’han desenvolupat infinitat d’olles populars en els barris i a partir també de sindicats.
Creiem que per al que ve és important tenir en compte algunes línies d’acció, com la lluita contra els acomiadaments, suspensions i reduccions de salaris, reclam de subsidis econòmics per a sectors precaritzats i desocupats així com la garantia d’accés a aliments i elements de primera necessitat, defensa del sistema de salut pública exigint major pressupost per al sector així com també millores en les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores, garantir que el sistema de salut privada es posi al servei de les necessitats populars, sense lucre, i apel·lar a la solidaritat entre els i les de baix per a contenir la propagació del virus evitant l’avanç del control social. El mateix pot dir-se de la seguretat social, que sigui un servei públic i no estigui en mans de privats com les AFP a Xile o AFAP a l’Uruguai, fins i tot han d’augmentar-se les aportacions patronals perquè siguin els amos del capital els que paguin el cost d’aquesta crisi.
La pandèmia i els seus efectes no sorgeixen de la naturalesa sinó d’un determinat sistema que fa possible aquestes crisis a costa de la salut i el benestar de la majoria de la població mundial, urgeix resistir aquesta situació des d’una perspectiva revolucionària, articulant les lluites de l’avui amb la societat que somiem.
És clar, en aquesta situació d’extrema gravetat, que els pobles continuen lluitant en la mesura de les seves possibilitats: cacerolades, olles populars, formes de solidaritat des d’abaix que s’han desenvolupat, tot això influeix en les millors tradicions de lluita i organització dels i les de baix. Tenim la convicció que la solidaritat i el suport mutu són les nostres millors armes com a classe, i organitzades territorialment, permeten construir el futur. S’organitzen brigades sanitàries arreu, on es fan càrrec del proveïment de persones adultes majors i persones amb diversitat funcional; és important generar i donar suport a aquestes xarxes de suport -igual que les olles populars-, el mateix altres esforços que permetin als i les de baix enfrontar aquesta crisi de la millor manera, incloent les xarxes de suport a les dones i a les nenes i els nens que sofreixen violència patriarcal, problema que està en creixement davant el tancament.
Així, també creixen les protestes per la vida, petites comunitats rurals i del litoral xilè tallen el camí amb barricades per a evitar que la classe alta arribi a les seves cases d’estiueig. Les treballadores i els treballadors, per part seva, paralitzen la seva producció realitzant manifestacions que exigeixen el tancament de locals i la suspensió d’activitats laborals tant a Europa com a Amèrica Llatina. Tota aquesta voluntat ha de transformar-se en una VAGA GENERAL PER LA VIDA, la qual sigui efectiva i sense contemplacions.
Aquesta pandèmia i els seus efectes obren una possibilitat important als pobles: d’una banda, ens permet una crítica implacable al model neoliberal i les seves mesures aplicades des dels anys setanta, plantejar amb més fermesa la defensa de la salut pública i la seguretat social i tots els drets i serveis socials, reforçant les lluites en la seva defensa i contra la seva privatització o precarització, el mateix que referent al treball i les condicions de vida. Permet, al seu torn, una crítica feroç al sistema capitalista: crítica a la propietat privada, crítica a l’Estat, les polítiques de seguretat, l’afany de lucre, etc.
I per sobretot, ens permet plantejar o almenys esbossar, les noves relacions socials que volem, la nova vida. En forma parcial o global, permet que anem reafirmant cada vegada més el nostre projecte de societat socialista i llibertària.
Per a limitar el mal social
La pandèmia haurà estat el detonant del crac i de la crisi financera prevista des de fa molt temps per tots els economistes seriosos. Després de la crisi de 2008, els Estats havien pres enormes sumes dels fons públics per salvar els operadors i els bancs privats. Una vegada més l’economia-casino farà fallida, i serà en proporcions sens dubte pitjors que en 2008.
Amb el seu festeig d’acomiadaments i de subocupació, aquesta crisi colpejarà, en primer lloc, a les classes populars que faran front a un increment de la desocupació, dels temps parcials, dels treballs precaris, amb una reducció de l’ingrés.
Per tal de restringir els danys, es necessita, d’una banda, enfortir la protecció social, per a esmorteir el xoc i, d’altra banda, fer pagar al capital. Això suposa:
- la revocació de la reforma de l’assegurança d’atur i no sols la seva suspensió
- la revocació de la destrucció de les pensions, i no sols la seva suspensió
- la prolongació dels terminis per a avortar, d’un període igual al període del confinament, per a descongestionar els hospitals i anticipar les conseqüències previsibles del confinament
- la gratuïtat dels transports per a reduir les aglomeracions i els vectors del contagi – la prohibició dels acomiadaments durant el període del confinament, en manteniment del salari dels contractistes particulars, dels treballadors interins, en contracte temporal i dels assalariats encoberts (contractista independent uberitzats, en particular)
- la requisa de les habitacions buides, dels lloguers Airbnb i semblants, de les habitacions d’hotel, per protegir en condicions de confinament sanitari dignes les famílies sense sostre, els i les migrants que sobreviuen en campaments salvatges o tancats en centres de detenció, persones sense papers que a vegades són apilades en cases o okupa insalubres
- per als ingressos baixos, una moratòria sobre els lloguers i les factures d’energia, d’aigua, de telèfon i de la Internet, la prohibició dels desallotjaments. I una renda bàsica d’inserció per a aquelles persones en situació de pobresa
També es fa imperiós desenvolupar el control social de tota la xarxa de salut, amb plena dotació i finançament de les institucions de cura, garanties i protecció de drets als i les treballadores de la salut, comerç, indústria sanitària, logística i transport, serveis públics i població pagesa. És imprescindible fomentar una cultura de vida i solidaritat, d’auto- protecció i cura col·lectiva que ens permeti superar l’actual sensació de pànic i de “salvi’s qui pugui”, és la clau per a avançar en la superació de l’actual conjuntura.
Per a detenir l’epidèmia també es necessiten mesures urgents, tal vegada molt més puntuals que les assenyalades, que incloguin:
- Mesures- barrera que no siguin mesures “de classe”, contràriament al que passa avui. El confinament no pot dependre de la jerarquia social. Per tant, han de tancar-se totes les empreses i serveis no essencials, amb el manteniment integral de l’ingrés per als treballadors i les treballadores en atur tècnic, inclosos aquelles amb un estatut precari (empleats temporals, sub contractats, autònoms, etc.). Que la crisi la paguin els rics! que pari tota activitat econòmica que no sigui bàsica, que les empreses facilitin tots els mitjans per a garantir el teletreball si fes falta, i que cap treballador ni treballadora es quedi sense salari durant el confinament. En el cas de les grans empreses, aquests salaris no poden sortir de fons públics. I si les grans fortunes i empreses són gravades amb més impostos?
- S’ha de seguir el treball només en els sectors vitals: l’atenció mèdica, proveïment i la informació de la població. Pensem especialment en el sistema de salut, el sector agroalimentari, els transports, en la distribució alimentària i sanitària, els mitjans audiovisuals i a Internet per a difondre les consignes. Els treballadors i les treballadores d’aquests sectors estan en primera línia: salvar la població recau sobre les seves espatlles. Cal recolzar el seu treball començant per garantir la cura dels seus fills i filles, amb mesures de prevenció i de protecció.
- Al mateix temps, tant per raons d’eficàcia com per a impedir els indecents “corona guanys” dels beneficiaris de la crisi, cal requisar les empreses privades d’aquests sectors i integrar-les al servei públic, posant el seu funcionament sota el control de la classe treballadora que és la millor capacitada per a reorganitzar les cadenes de producció i així protegir-se del virus.
- Més enllà, és el conjunt de la producció i dels serveis allò que cal reorganitzar amb urgència. La indústria i els serveis han d’estar completament avesats cap a la producció de material sanitari i de protecció i la garantia dels mitjans de manteniment per a tots i totes. Si l’Estat i els patrons no el volen, llavors els toca a la classe treballadora imposar-lo.
- Aquesta crisi ens demostra que la sanitat no pot quedar-se mai en mans privades. Control social dels hospitals privats i concertats i residències de gent gran sense compensació amb diners públics.
- Que els Centres d’Internament d’Emigrants que s’hagin tancat durant aquesta crisi a Europa, evidència la seva farsa racista, no es tornin a obrir mai més.
Els governs han estat presos per sorpresa per la situació. Podem imposar-los coses, però només si el moviment social i sindical s’arremanga i intenta enfrontar els problemes sense vacil·lació. És llavors crucial que tots els treballadors i les treballadores conscients i determinades s’apropiïn de l’eina sindical per a agrupar els seus col·legues sobre bases solidàries i combatives.
La societat ha de canviar en profunditat
Diem amb claredat: aquestes mesures d’urgència són fragmentàries. Responen a la necessitat de detenir l’epidèmia i de restringir els danys socials. Però no impediran la crisi econòmica que tindrà lloc, perquè aquesta és el resultat del capitalisme i de l’economia de mercat. El virus haurà estat només el detonant.
Enfront d’aquesta situació inèdita, el capitalisme va demostrar la seva fallida, però l’Estat buscarà mantenir per tots els mitjans el sistema econòmic actual, fins i tot prendre el control sobre el conjunt de les activitats econòmiques, fent de manera dirigista l’organització de la producció per requises o altres mecanismes.
Pels governs, serà l’única alternativa al caos al qual conduiria el “cadascú per la seva banda”. Per a nosaltres, anarquistes i comunistes llibertàries d’Amèrica i Europa, les mesures d’urgència que proposem com les responsabilitats que imposaran, prendran i exerciran avui mateix la classe treballadora dibuixen una tota una altra alternativa. Tenim un altre projecte a defensar: un projecte que es basa en l’ajuda mútua i la igualtat, amb una organització estricta i planificada de la producció i de la distribució dels béns essencials, però sota el control dels treballadors i les treballadores.
Pensem que ja és hora de repensar integralment el funcionament de la societat, de manera de satisfer les necessitats de tots i totes. Podem trobar formes i mecanismes de cura i protecció de la naturalesa per a garantir la vida. Podem acabar amb aquest sistema, posant tots els mitjans de producció i de distribució entre les mans de la classe treballadora, substituint l’economia de mercat per una economia socialitzada i autogestionada, i a l’Estat per un sistema federalista autogestionari.
És imperiós avançar enmig d’aquesta crisi en aquest camí, teixint llaços solidaris des d’abaix, enfortint les organitzacions populars i construint en els fets un veritable Front de Classes Oprimides que pugui ser l’articulador de les lluites de l’avui i les del demà darrere d’una societat socialista, llibertària, federalista i amb democràcia directa.
QUE LA CRISI ENS TROBI TRENCANT LES NOSTRES CADENES!
AVUI MÉS QUE MAI, SOLIDARITAT ENTRE LA CLASSE TREBALLADORA I ELS POBLES DE TOT EL MÓN!
PEL SOCIALISME I LA LLIBERTAT!
AMUNT ELS I LES QUE LLUITEN!
Coordenação Anarquista Brasileira (CAB)
Federación Anarquista Uruguaya (FAU)
Federación Anarquista Rosario – FAR (Argentina)
Organización Anarquista de Córdoba – OAC (Argentina)
Federación Anarquista Santiago – FAS (Xile)
Grupo Libertario Vía Libre (Colombia)
Union Communiste Libertaire (França)
Embat – Organització Llibertària (Catalunya)
Alternativa Libertaria / Federazione dei Comunisti Anarchici – AL/fdca (Itàlia)
Devrimci Anarşist Faaliyet – DAF (Turquia)
Organization Socialiste Libertaire – OSL (Suïssa)
