Comunicat d’Embat sobre el coronavirus i l’estat d’alarma

UN VIRUS QUE ENTÉN DE FRONTERES, CLASSES, RAÇA I GÈNERE

El segle XXI ens ha portat una guerra en forma de pandemia. La gestió d’aquesta a l’Estat espanyol, i arreu del món capitalista, s’està tractant com una emergència econòmica. Una gestió tràgicament nefasta. El Govern espanyol insisteix en que “no és moment de fer política” mentre intenta fer missatges patriòtics, apel·lant a una disciplina social, però totes les víctimes, mortals o no, tenen unes causes polítiques molt clares:

1. La privatització sanitària dels últims 10 anys que, irònicament, també fou fruït d’una altra crisi (la del 2008, per si l’haviem oblidat) que ha deixat un panorama nefast en l’àmbit de la sanitat. Multitud de centres hospitalaris amb plantes tancades, menys personal i pitjors condicions laborals, entre d’altres. Deixa en evidència que el model privatitzador actual no és només un error i una estafa sinó que ens exposa i ens fa encara més vulnerables com a societat.
   
   I ara què? L’Estat desvia a malaltes a centres privats per manca de recursos als centre públics, en comptes de nacionalitzar-los, i les factures les pagarem després totes. Mentre aplaudeixen als professionals als que han estat condemnant amb les retallades des del 2008 tant l’Estat espanyol com la Generalitat
   
2. La política centralitzadora que, sota l’argument que “el virus no entén de fronteres”, es nega a delegar i intervenir confinant les zones més clarament afectades: Madrid i Catalunya. De nou, el fantasma del nacionalisme espanyol es planta al centre del debat, negant la capacitat d’actuació descentralitzada per tal de mantenir la unitat d’Espanya. Mostrant de nou, com el nacionalisme espanyol està per sobre de tot, vides incloses.
   
3. La inoperància del Govern de la Generalitat que segueix fent un paper autonomista. Victimitzant-se. En comptes de gestionar els recursos que encara té en matèria sanitària, educativa, de transports, etc. Telèfons d’atenció d’urgències que comuniquen durant hores i que en molts casos no donen resposta (en forma de visita mèdica, diagnòstic o tractament), d’ordres imprecises i, de vegades, contradictòries des del Departament d’Educació, treballadores dels transports públics exposades durant dies sense material ni mesures polítiques de protecció, com la limitació del nombre de passatgers o els canvis de torn.
   
   Cert és que l’estat d’alarma és un impediment. Però sempre hi ha alguna excusa. Aquesta gestió subalterna a l’Estat espanyol ha generat que no s’adoptin les mesures necessàries per contenir l’epidèmia i per evitar l’afectació socioeconòmica a la població. S’està mostrant de nou que no serveix de res generar una retòrica d’unilateralitat si aquesta no es fa efectiva i s’actua com un titella del Règim
   
4. El virus està fent palesa la lluita de classes: sanitat pública desbordada, serveis socials desatesos, treballadores precaritzades mantenint els serveis bàsics mentre els càrrecs directius es protegeixen a casa, ERTOs a càrrec de fons públics en empreses milionàries, manca de tests diagnòstics i medis d’autoprotecció per a les classes populars i repressió a les més precaritzades per romandre a casa, o abusos policials de totes les forces repressives, avalades per Govern de la Generalitat i per l’Estat espanyol. Mentrestant, mà laxa amb les fugides a segones residències, també amb empreses que no són de primera necessitat i obliguen a assistir a les treballadores posant-les en risc, classe alta i política amb mesures sanitàries privades a la seva disposició, ús (lloguer?) d’hotels com a hospitals,  i d’altres barrabassades.
   
   L’expropiació d’infraestructures és una necessitat evident i una responsabilitat de classe i humana.
   
5. El patriarcat i el racisme tan absolutament arrelat a la nostra societat. Quan les coses es posen difícils, totes a casa, i el que passa a casa ja t’ho gestionaràs. Tancades amb els agressors, o amb un munt de companys de pis compartint habitació per què no hi ha més recursos, o sortint amagada per què la policia no pugui comprovar que sóc migrada. No tothom viu el confinament com unes vacances per llegir i connectar-se a plataformes de cine.
   
6. El col·laboracionisme del govern PSOE/Podemos amb un model econòmic capitalista, salvatge i depredador. Com bé assenyalen multitud d’organitzacions socials i sindicals, la gestió d’aquesta pandèmia s’està basant en aguantar un sistema econòmic on les persones, de cap manera, són la prioritat. Totes les mesures que les institucions estan promovent, mentre la població clama solucions molt evidents, pretenen mantenir l’status quo. Mentre per la televisió es ven com un esforç col·lectiu que cal fer per “disciplina social”. Les treballadores que no formen part de sectors clau, obligades a anar a treballar sota criteri de l’amo, les que són indispensables, sense les mesures sanitàries,i moltes altres patint els EROs o ERTOs que el govern està facilitant, no només posant diners públics sinó permeten que aquestes deixen de pagar les cotitzacions de la seguretat social. Fent impossible d’afrontar el pagament de lloguers i subministraments. Com bé diu el moviment per l’habitatge: els acomiadaments d’avui són els desnonaments de demà.

XARXES DE SUPORT I PLA DE XOC

Davant d’aquesta clara politització, l’esquerra revolucionària i llibertària no ens podem fer enrere.

• Animem a la participació en les xarxes de suport mutu creades arreu del territori. Ara, més que mai, solidàries.
• Que el confinament no sigui excusa per permetre abusos, ni laborals, ni masclistes, ni racistes, ni immobiliaris. Denunciem-ho i actuem.
• Exigir l’establiment de mecanismes de protecció d’emergència front a la violència masclista per part de les institucions.
• Exigir l’establiment de mecanismes de protecció de tots els serveis socials per part de les institucions.
• Que la crisi la paguin els rics: que pari tota activitat econòmica que no sigui bàsica, que les empreses facilitin tots els mitjans per garantir el teletreball si fes falta, i que cap treballadora es quedi sense salari durant el confinament. En el cas de les grans empreses, aquests salaris no poden sortir de fons públics. I si les grans fortunes i empreses són gravades amb més impostos?
• Reclamar una moratòria de tots els pagaments de lloguers, hipoteques i subministraments.I una renda bàsica d’inserció per a aquelles persones en situació de pobresa.
• Aquesta crisi ens demostra que la sanitat no pot quedar-se mai en mans privades. Re-nacionalització dels hospitals privats i concertats i residències de gent gran sense compensació amb diners públics.
• Que els CIE s’hagin tancat durant aquesta crisi, evidencia la seva farsa racista. Que no es tornin a obrir mai més.
• Atenció urgent a la situació de les preses, facilitar l’obertura dels centres penitenciaris i l’alliberament.
• Confinament de les zones metropolitanes que així ho necessitin com a mesura sanitària. Descentralització, per tant, de la gestió de les infraestructures.