Carta d’opinió de les companyes de la Federació Anarquista Uruguaia de març de 2018. Anàlisi de la situaciò a l’Uruguai i l’Amèrica Llatina. Conflictivitat laboral a Uruguai; conflicte de l’aigua extensible a tants i tants llocs, conflictivitat agrària i xantatge dels terratinents de proveïment d’aliments a zones urbanes, ascens de la violència patronal, i anàlisi de la situació llatinoamericana, incidint en la gravetat de la situació a Veneçuela i el Brasil.

CARTA OPINIÓ FAU

MARÇ

Conflicte ferroviari.

Ha finalitzat amb una contundent victòria el conflicte ferroviari pel reintegrament de 4 treballadors acomiadats del sector privat, treballadors de Servicios Logísticos Ferroviarios (SLF). Fa un any, la Unión Ferroviaria va organitzar a aquests treballadors que realitzen tasques en una empresa pública de dret privat, un paraestatal a la qual directori d’AFE ha anat transferint bona part de les seves activitats, amb l’objectiu final de desmantellar AFE com a empresa pública i realitzar l’operativa del ferrocarril per privats.

Prova d’això és l’acord “ROU- UPM” pel qual s’acorda entre altres coses, que l’Estat uruguaià posi en condicions les vies fèrries perquè UPM o un “operador ferroviari” que triï, les operi directament. És a dir, amb fons públics deixar tot aviat perquè l’utilitzi UPM. Una privatització llisa i plana, transferint recursos públics per a ús i gaudiment privat.

En aquest marc, tant SLF com AFE i també el Ministerio de Transportes y Obras Públicas (MTOP) van atacar a l’organització sindical i es va iniciar un dur conflicte d’un mes de durada, on van ser ocupats els Talleres de Peñarol i l’Estación Carnelli. Van intentar tot per desacreditar al sindicat: van dir que els acomiadats ho van ser per haver robat … però no hi havia proves i per tant, aquestes patronals es van veure acorralades i no els va quedar més remei que negociar i reconèixer la victòria obrera.

Aquesta lluita i triomf enforteix la Unión Ferroviaria i és una important experiència de solidaritat, on es demostra que si un sindicat juga fort en la defensa dels seus drets i organització té àmplies chances de guanyar. Va ser una victòria, però el directori d’AFE i de SLF continuen fustigant als treballadors i no reconeixent el signat al Ministerio de Trabajo. Per tant, aquesta lluita continua en el dia a dia dins dels tallers i diverses reparticions de les dues empreses.

Però aquest conflicte també és una important lliçó per enfrontar el desmantellament de les empreses públiques i de tot allò públic que està desenvolupant el govern. Aquesta política de privatització per parts, d’anar desmuntant allò públic per lliurar-lo al capital privat pot enfrontar-se i derrotar-se. Part substancial d’això va ser integrar al sindicat als treballadors privats en peu d’igualtat. Aquí hi ha un exemple clar de les potencialitats que existeixen per a la lluita.

Llei de Reg

Si de privatitzacions parlem, la Llei de Reg no només privatitza l’aigua per a ús agrícola-ramader, sinó que a més desconeix la victòria del moviment popular en el plebiscit en defensa de l’aigua de 2004. Aquesta victòria va ser consagrada com “Reforma Constitucional”. Comercialitzar per part de privats, aigua per a reg, és un primer pas per privatitzar totalment l’aigua. Aquesta és una de les mesures més atroços que es puguin prendre, ja que és netament neoliberal. La conseqüència extrema de la mateixa seria que el que no paga l’aigua a l’empresa, no beu i per tant mor de set. Recordem que aquestes mesures van portar a Cochabamba, Bolívia a la “guerra de l’aigua”. La principal multinacional adjudicatària de la privatització va ser l’empresa Bechtel, que va haver de retirar-se després de les massives protestes.

En aquest context, es va gestar a Uruguai la campanya en defensa de l’aigua. I ara tornen pel mateix… Cal enfrontar aquesta llei, votada sense debat públic i sense que circulés informació sobre la mateixa. Avui es tracta de donar tot el suport possible a aquesta campanya, ajuntar les signatures i mobilitzar per aquest tema que fa a l’ús i gestió dels recursos, on té posada la mira el capital.

La burgesia rural reclama …

Els “auto-convocats” van deixar anar una moguda dels sectors de l’agro per fora de les gremials històriques del sector (Asociación y Federación Rural). Primer es va parlar de “tallar el subministrament d’aliments a Montevideo i a l’Est”, però després van baixar els decibels i es va convocar a concentrar-se al costat de les rutes. Es va fer una demostració de força el 23 de gener a Durazno. Els discursos allà expressats van ser de tall antipopular i reaccionari. Per “salvar el camp” s’haurien de retallar les polítiques socials i rebaixar els salaris dels obrers rurals una de les “càrregues” que “pesen” sobre els terratinents.

Ràpidament van sumar els seus suports diversos sectors polític – partidistes, principalment els partits de dreta i UP. Un vast suport de l’espectre polític electoral als reclams dels sectors més reaccionaris del país no només marquen l’agenda política de cara a les eleccions de 2019, sinó que també col·loquen com a actor polític a l’empresariat rural i potencien la veu de les classes dominants del país.

Cada vegada que l’agro es mobilitza es produeix una gran confusió. Es va parlar de la crisi de la llet i l’arròs, com a exemple de la “crisi de l’agro”. En aquest discurs s’invisibilitzen les classes socials. Dins dels productors lleters hi ha productors familiars i altres de caràcter industrial. La majoria dels productors arrossers són latifundistes i manegen un capital important. El mateix pot dir-se d’altres sectors.

El tema és que el discurs i la iniciativa política la tenen els grans productors, terratinents, grup integrat entre d’altres, per les grans empreses multinacionals del repoblament i la soja. Per tant, els petits productors van a la saga, com “furgó de cua” del reclam dels veritables amos del capital rural (terres, maquinàries i inversions).

La renuncia de Tabaré Aguerre -productor arrocero- al Ministerio de Agricultura es una muestra de que los intereses de clase y las presiones de las gremiales empresariales juegan fuerte. No solo se trata de que critiquen al gobierno sino que están exigiendo que se tomen medidas anti- pueblo, que redistribuyan la riqueza hacia los ricos. Tant és que ho faci el FA en el govern o la dreta. Però això marca l’interès d’aquests sectors que la dreta més rància torni al govern -perquè representen, i així ho senten, els seus interessos polític-ideològics- i també assenyala la fi de la “aliança de classes” que li va permetre governar al FA en aquest període. S’arriba a aquesta finalitat una vegada que han baixat els preus de les matèries primeres en el mercat mundial (carn i soja, principalment) i per tant, baixen els guanys de la burgesia rural agro-exportadora. Es van embutxacar milions des de 2005 i volen més, volen mantenir els seus alts guanys apropiant-se dels magres ingressos populars i d’algunes tèbies polítiques socials que van col·locar pegats en aquells sectors més afectats per la situació econòmica-social estructural del país, aguditzada pel desmantellament industrial de els ’90 i la crisi del 2002.

Les gremials rurals es mantenen negociant amb el govern de moment, però és justament el sector dels “auto-convocats” que vol tornar a la mobilització. Com dèiem, aquest és un avanç de la dreta i cal frenar-lo. Només la mobilització popular podrà fer-ho. Si hi ha voluntat de diverses organitzacions sindicals per anar a Porto Alegre a donar suport a Lula (oblidant-se de la independència de classe), no serà possible confrontar aquí a Uruguai amb la dreta? És clar, per a alguns, aquesta confrontació està reservada a l’àmbit electoral cada cinc anys, però ha estat la dreta més rància la que ha pres la iniciativa i tenen clar els seus objectius.

Però la dreta no serà frenada amb missatges a les xarxes i vots a les urnes. Cal confrontar-la al carrer, amb el poble organitzat defensant els seus interessos i lluitant per obtenir més conquestes, col·locant el tema de la propietat en el centre del debat, perquè és la propietat el que dóna poder a aquests recalcitrants.

Per frenar aquest avanç de la dreta, hem de forjar la resistència i lluita des de baix.

No oblidar …

L’assassinat del company Marcelo Silvera, assassinat per un esquirol – pistoler de la patronal del transport. Una clara acció d’extrema dreta que pauta la disposició a tot dels sectors més reaccionaris de la societat. Sense cap dubte, un fet que no pot quedar en l’oblit, i cal estar atents …

De moment, les patronals del transport han donat un senyal col·locant a Juan Salgado al capdavant de la seva entitat patronal. La maçoneria i mà dreta del president Vázquez al capdavant d’un dels sectors econòmics que més incideix en l’economia. Busquen prebendes, beneficis, suports? A canvi de què?

Veneçuela i un altre intent d’invasió de l’Imperi. Brasil: milicos al carrer

La situació de desabastiment es fa cada vegada més complexa a Veneçuela. Els grans conglomerats de l’alimentació com a Polar, al costat de diverses entitats finançades per organismes col·laterals de la CIA (tal com està molt ben documentat en diversos estudis i articles) provoquen el desproveïment de productes bàsics amb l’objectiu de “desestabilitzar” la situació social i generar les condicions per a col·locar un govern afí als interessos dels EUA i la dreta feixista veneçolana.

Després de les últimes eleccions, la mateixa dreta nucleada a la MUD s’ha dividit i una part d’ella va acceptar el resultat electoral. La part més recalcitrant de la MUD manté el pla de desestabilització dissenyat per la CIA, molt similar a l’empleat per donar el cop d’Estat a Xile el 1973.

A les últimes setmanes, Rex Tillerson, l’ara ex Secretari del Departament d’Estat dels EUA i empresari petrolier lligat a Exxon, amic de Vladimir Putin, va estar de gira per diversos països de Sud-amèrica, entre ells, Argentina, Perú i Colòmbia, amb la finalitat d’ajustar el setge sobre Veneçuela. Va aconseguir el compromís dels governs d’aquests països, especialment el de Perú, per impedir la participació de Veneçuela en la VIII Cimera de les Amèriques el 13 i 14 d’abril. Perú (país amfitrió) no va convidar al govern de Veneçuela i això va generar tensions en tota la zona andina. Diversos països de l’àrea exigeixen que s’ajornin les eleccions a Veneçuela però cap d’ells es va mostrar tan actiu per rebutjar el cop d’Témer, per exemple. A aquest grup de països se suma ara Uruguai, fent els manats a l’imperi, col·locant totalment sota la seva ala. És la fi de la política “més independent” respecte als EUA que s’havia insinuat en el període anterior. Vázquez i Nin Novoa tenen línia directa amb Washington i amb Almagro.

D’altra banda, han estat denunciades maniobres i intents de desplegament de forces paramilitars en territori veneçolà. Sembla ser que el pla és envair Veneçuela amb les dramàtiques conseqüències socials que això tindria. EUA està tornant a tenir el control del seu “pati del darrere” i no tolera cap govern que no segueixi la seva partitura. Fins i tot el govern sandinista de Nicaragua ha suspès les exportacions a Veneçuela a causa de les pressions nord-americanes.

Tornem a veure després dels “cops [d’estat] tous” o “parlamentaris” de Paraguai i Brasil, un intent de major presència militar a la regió, i clara intencionalitat de mantenir controlades zones d’interès directe per als EUA, com Veneçuela, una de les majors reserves petrolieres del món. Sobretot, després del rotund fracàs de les aventures imperials a l’Orient Mitjà.

Són temps més complexos per als pobles del continent. L’imperi trepitja fort i ajusta els tientos, no vol perdre terreny i vol un domini efectiu i fort de les poblacions i territoris. Té els seus aliats i juguen fort també. Al Brasil, la intervenció federal a l’Estat de Rio de Janeiro és un laboratori del que vindrà per tot el país, amb una forta militarització de la vida social, on l’únic que es proposa oferir l’Estat als pobres és repressió. L’assassinat de Marielle Franco, regidor del PSOL i que investigava la intervenció federal a Rio, com així també, havia denunciat diverses vegades la repressió i accionar policial a les faveles, és una prova clara de l’estat de militarització que s’està imposant al Brasil per arrasar amb els drets dels de baix i imposar un model neoliberal pur i dur.

Són temps on avança tot el reaccionari. Però en aquests temps també avança la lluita popular i propostes d’una societat diferent com la que pregona l’ Anarquisme i es propaguen en la militància quotidiana. Els nostres companys de la Coordinació Anarquista Brasilera (CAB) vénen desenvolupant una important militància i per tant, l’Estat també ha posat en la mira a l’Anarquisme com un “factor preocupant” per als seus interessos i els del capital.

S’obre una altra etapa a Amèrica Llatina. A Uruguai, tot passa una mica més lent, però van arribant aquests vents. Són temps complexos. Temps en què cal enfrontar a la dreta al carrer, als centres de treball i estudi, al camp, en tots els llocs on es juga la construcció d’una societat diferent. Es va tensant la corda … Cal tensar l’organització popular a tots els nivells perquè estem en temps que exigeixen incrementar els nivells de lluita i organització.

PER LA CONSTRUCCIÓ D’UN POBLE FORT !!

AMUNT ELS QUE LLUITEN !!

EmbatInternacional
Carta d'opinió de les companyes de la Federació Anarquista Uruguaia de març de 2018. Anàlisi de la situaciò a l'Uruguai i l'Amèrica Llatina. Conflictivitat laboral a Uruguai; conflicte de l'aigua extensible a tants i tants llocs, conflictivitat agrària i xantatge dels terratinents de proveïment d'aliments a zones urbanes, ascens...