Catalunya i Estat espanyol

•  Economia

El Govern de Sánchez treu pit sovint pels bons resultats macroeconòmics. A nivell macro a l’Estat espanyol li va millor que a la majoria dels estats europeus, molt més colpejats per les conseqüències de la Guerra d’Ucraïna i la carrera geopolítica entre Estats Units i la Xina. Però a nivell general, el que està passant és un empobriment a gran escala i amb molta rapidesa. Cada cop costa més arribar a final  de mes i cada cop costa més pagar un lloc per viure-hi. El que està passant és que l’Estat està produint massivament deute i la despesa pública és molt important seguint els estímuls de la pandèmia, de la postpandèmia i de la crisi de recursos produïda per la guerra abans esmentada. Per tant, hi ha un malestar que té causes econòmiques. Vegem la més important.

L’especulació immobiliària avança imparable, com si es tractés d’extreure el màxim de lucre al més ràpid possible, com si fos un pou de petroli que una vegada esgotat no caldrà fer comptes amb els impactes deixats, perquè serà suficient traslladar-se a un altre lloc i els problemes resultants de l’extracció es quedaran per a la comunitat local. Els intents tímids de regulació dels preus per part de l’administració pública manquen de qualsevol mesura de coerció permetent que siguin del tot ignorades pels propietaris. A més, els preus abusius, la subedificació de l’habitatge a Barcelona a la lògica del turisme i a continuar construint pisos mentre altres punts queden buits, no és un ritme sostenible a llarg termini. Per tant, cal considerar seriosament que en els pròxims anys tornarà a explotar una crisi immobiliària de grans dimensions.

La consolidació d’empreses i grups de desocupació d’habitatges han de considerar-se no com una qüestió marginal, sinó com la lenta i progressiva legitimació que  permet el desenvolupament d’un aparell gairebé paramilitar, una milícia feixista al servei de bancs, fons voltors i famílies de les burgesies i aristocràcies de l’Estat espanyol.

La qüestió latifundista al país s’ha traslladat del camp a la ciutat, però no ha perdut el seu caràcter de guerra social en què la propietat val més que l’ésser humà. Els influencers que donen consells de com invertir en pisos són la melodia surrealista d’un context en què en comptes de les oportunitats, el que abunda és la cada vegada més gran dificultat de poder tenir una vida digna.

• Política institucional

El Govern de Pedro Sánchez està consolidat, tret de la seva insuficiència de suports polítics. Darrerament, tota la política es fa perquè no guanyi la ultradreta, i així cada elecció és una crida a aturar el feixisme. Amb aquest xantatge, després els socialistes fan polítiques neoliberals i autoritàries (vers les migrants, per exemple) que provoquen molta decepció entre les persones d’esquerres. Amb un Partit Popular feble i dividit, la ultradreta s’ha convertit en l’oposició. Té gairebé controlats tots els estaments de l’estat: judicials, mediàtics, policials, empresarials i polítics. I aquesta ultradreta política es divideix entre un sector del PP escorat a la dreta extrema (com Díaz Ayuso o Moreno Bonilla), un VOX que ha perdut empenta i el nou partit de l’Alvise Pérez, que porta el programa de Milei i atreu una part del jovent.

El resultat és que SUMAR no s’atreveix a collar el president Sánchez per por de trencar el Govern i anar a noves eleccions, que podrien donar-li a una coalició PP-VOX. SUMAR segueix transigint amb totes les decisions contra el poble que fa el PSOE. D’aquesta manera el missatge i el prestigi que pugui tenir l’esquerra s’esvaeix i les enquestes indiquen la previsible davallada d’aquesta força. Com hem dit, mancats d’una esquerra obrerista, l’esquerra progressista ja no connecta amb la gent més que com a possibilitat que no guanyi la ultradreta i sempre actua com si no estigués al Govern.

A Catalunya, la ruptura de l’independentisme ha posat el Govern de la Generalitat en mans del PSC. A més, a Barcelona també s’ha viscut una situació similar. La crisi de l’independentisme ha provocat l’aparició d’una nova força de la ultradreta com Aliança Catalana. Potser per a alguna gent ha estat una sorpresa, però aquestes opinions contra la immigració, amb discursos d’ordre i seguretat i defensant la propietat privada de les okupacions ja estaven ben presents entre les files de Convergència i Unió i els seus partits successors. Ara estem davant d’una onada global de discursos d’odi a través de les xarxes i també ha arrelat a Catalunya una opció política autoritària com ha succeït a molts altres territoris. Per acabar-ho d’adobar, les opcions més a l’esquerra (Comuns i Esquerra Independentista) estan també en crisi. L’EI ha patit una escissió (l’MS) i els Comuns estan bastant desacreditats a causa dels seus pactes amb els socialistes. Si més no, a Catalunya l’esquerra real, la del carrer, comença a estar fora de les institucions però encara no està articulada de cap manera.

A més a més, el govern PSOE a Barcelona ciutat amb la seva alineació amb la Generalitat ha decidit tornar a la mà dura amb els moviments socials intentant demostrar davant la burgesia la seva aposta contundent per defensar els seus interessos. Així hem estat  testimonis de l’enduriment de les accions policials en un pla sinistre anomenat «Endreça Barcelona». Això augura l’arribada d’un temps d’enfrontaments amb els cossos policials disposats a utilitzar estratègies (drons, identificacions massives amb patrons racials o de classe, encapsulaments…) que ens obligarà a utilitzar altres formes de lluita i resistència diferents a les emprades fins ara.

• Moviments socials i sindicals

Únicament treu el cap el moviment de l’habitatge, el de Palestina, l’ecosocial i alguna vegada el sindical . Hi ha molta supeditació a l’espectacle de les xarxes socials, esperant likes en comptes d’incidir de debò.

El desenvolupament del moviment per l’habitatge en els últims anys està directament relacionat amb aquesta problemàtica social cada vegada més insostenible i, al mateix temps, amb el protagonisme assumit pels espais reproductius de la vida, gràcies a l’atenció posada per part del moviment feminista. No és casualitat que sigui freqüent veure una forta presència de dones, no només en les mobilitzacions, assumint molts rols i amb forta intervenció i lideratge de la lluita.

Si  bé d’un costat el MxH pot comptar cada vegada amb més capacitat d’organització i lluita, així com  amb capacitat estratègica, encara queden importants reptes per superar.

Enguany ha estat evident que cap reforma o acció institucional podrà tenir futur si queda aïllada d’una profunda mobilització popular que posi entre l’espasa i la paret tant a l’Estat com a les immobiliàries i propietaris. La negociació, la pressió institucional i les propostes de lleis han de presentar-se amb milers de persones al carrer i organitzades en els seus blocs i barris.

Un moviment de masses només podrà constituir-se veritablement amb força i participació àmplia quan se superi la cultura de l’ assamblearisme, profundament arrelada en la majoria d’espais, grups, organitzacions i moviments de Catalunya. Cal desmuntar la perspectiva de la lluita pel poder polític que vol fer el salt improbable del localisme a l’única  preocupació per instàncies de direcció política, per no esmentar una certa obsessió pels lideratges en l’absència d’una base que actuï com a subjecte.

El sectarisme i l’avantguardisme també han emergit amb una certa insistència en l’últim període, sota la màscara de noves propostes que prometen ara sí portar-nos a la revolució però que han dedicat bona part dels seus temps i energies a lluitar  d’altres realitats del moviment, amb completa falta d’escrúpols jugant només  sota pròpies regles modificables segons la pròpia conveniència.

La baixada de to a què s’ha obligat amb  aquestes pràctiques no pot suposar un descans, ja que a penes esperen l’oportunitat per a tornar a manifestar-se. No hi ha democràcia ni socialisme sense ètica, i és important recordar que el sectarisme i l’avantguardisme no són propietat d’una o altra organització, sinó que poden afectar qualsevol grup, sense distinció ideològica. Per això és fonamental treballar l’ètica i l’estil militant.

En aquest ambient hem de destacar les victòries parcials que s’estan obtenint en empreses o sectors on la gent s’organitza i proposa lluites reals per a objectius tangibles. Tant la CGT com la CNT donen proves d’això. A més a més, aquests dos sindicats estan creixent en afiliació i militància, consolidant-se com a organitzacions de masses a tenir en compte  en un futur. Tot amb tot, això dependrà molt de la seva capacitat per teixir aliances, compartir eines i caminar juntes, amb una visió estratègica allunyada de sectarismes.

Internacional

Des de mitjans de la dècada passada l’anomenada “alt-right” va aconseguir donar-li la volta a la batalla cultural i ideològica pel ciberespai. En aquesta conquesta va ser central el control de les xarxes socials per part d’una nova elit de Silicon Valley de caire neo-reaccionari. Personatges com en Zuckemberg, l’Elon Musk, Peter Thiel, entre d’altres, es van consolidar com els referents principals d’un lloc que abans era la “pàtria” de llibertàries o de liberals ben pensants. En aquella internet dels anys 90 i 2000 hi havia molt d’espai per a les idees de les esquerres. Això es va acabar en aquesta època d’entre 2015 i 2020.

Situacions com el Black Lives Matter, l’ascens de Donald Trump al poder el 2016, la pandèmia o la Guerra d’Ucraïna han convertit internet en una interminable cadena de difusió de fake news i teories de la conspiració que han fet canviar els valors occidentals d’arrel. Ara per ara, pràcticament tots els països europeus comptem amb una ultradreta parlamentària relativament forta, i en alguns estats són primera o segona força. Resulta especialment preocupant l’arrelament d’aquestes idees entre els homes CIS i també entre les noves generacions.

Els punts clau de l’ofensiva neo-reaccionària són concrets: remarcar els aspectes més ridículs del comportament de les persones d’idees liberals o d’esquerres. Això s’ha anomenat “wokisme” i és l’enemic fàcil a odiar per la dreta i la gent de tendència conservadora. Que defensin drets (de dones, de persones racialitzades, de persones LGTBI+, de les refugiades, de pobles indígenes, etc.) és totalment secundari, el que importa és assenyalar-les com a “cancel culture” i contràries als “valors occidentals”. I això ho fan per tal de generar conflicte intern i dividir la societat. La creació d’enemics o elements a odiar  ha donat molta visibilitat a l’extrema dreta i s’ha projectat gràcies a les xarxes socials, així com gràcies a la col·laboració dels mitjans de comunicació més mainstream que compren el seu discurs per pur sensacionalisme. També s’hauria de fer notar la presència de capitalistes reaccionaris als consells d’administració o a la mateixa direcció dels mitjans de comunicació de masses.

Aquesta creixent divisió de la societat també té una correlació directa amb la situació econòmica. La presència de governs progressistes a molts països no ha evitat l’augment exponencial de la desigualtat arreu del món. Com que no trenquen amb el neoliberalisme, la retòrica progressista o d’esquerres xoca amb la realitat cada cop més complicada que viuen les de baix. El ressentiment cap al poder i la decepció cap a les esquerres estan a l’ordre del dia, deixant la porta oberta a solucions considerades “antisistema” de caire feixista i reaccionari. El perill és evident, com hem vist a les eleccions italianes, franceses, alemanyes o nordamericanes.

Si Occident sencer està caient en un clavegueram de difícil sortida, la resta del món es troba en un altre punt completament diferent. Cada dia som testimonis de notícies que parlen d’un apropament de més països cap al bloc dels BRICS+. A finals d’octubre es va celebrar la seva cimera internacional a Kazan (Rússia), que acabà amb la incorporació de nous estats al bloc (com ara Indonèsia), així com nous tractats de caire econòmic i polític. Qualsevol ullada a aquest bloc, veurà un dinamisme econòmic carregat d’optimisme que difícilment encaixa amb els seus sistemes polítics, sovint autoritaris amb llibertats civils retallades.

Ara bé, per més que el centre econòmic o geopolític del planeta s’està desplaçant cap a l’Àsia, també es troba dintre del mateix paradigma turbocapitalista del nostre temps. L’arribada del consumisme massiu a noves poblacions incidirà molt negativament en el futur del planeta, que camina directe a l’abisme del canvi climàtic i la manca crònica de recursos vitals per a la humanitat.

Al mateix temps, Occident està pendent de les guerres d’Ucraïna, Palestina o el Líban, que ha comportat el desprestigi final de tots els suposats valors democràtics que defensava. La intolerable defensa de l’Estat d’Israel contribueix a alienar els estats emergents, a la qual cosa també contribueixen les sancions econòmiques contra estats que no compleixen amb els desitjos occidentals. I no estem parlant d’estats que patrocinin el terrorisme, sinó d’estats que comercien amb la Xina o Rússia i que no volen deixar de fer-ho. La injustícia estructural d’aquestes sancions i la doble vara de mesurar amb altres estats que se salten les convencions internacionals (com Israel) fa que ara mateix el consens global de la postguerra mundial hagi conclòs i que estiguem  al mig d’una carrera entre els blocs per buscar aliats nous.

Així i tot, s’ha de tenir en compte que l’ofensiva genocida israeliana contra Gaza ha estat a punt de provocar una guerra regional, tal com va passar a començaments d’octubre de 2024. Israel ha entrat en una deriva de realitzar atacs militars contra tot l’anomenat “Eix de la Resistència” (milícies d’ Hezbol·là al Líban, milícies xiïtes de l’Iraq, Síria, Iran i el Iemen) la resposta del qual podria escalar el conflicte considerablement, atesa l’aliança d’aquest Eix amb Rússia i les ganes que té Putin de fer pagar a Occident la guerra d’Ucraïna.

La situació va capgirar completament el desembre amb l’ensorrament del règim autoritari d’Al Assad, que controlava bona part de Síria. En molt poques setmanes l’estat àrab sirià es va enfonsar demostrant tenir peus de fang. Ara el nou règim està conformat per “rebels” de caire gihadista i s’han posat clarament al servei d’Occident. Així i tot, el país està dividit entre diverses faccions, entre les quals destaca la de AANES o Rojava.

Aquest realineament global agafa Occident en les pitjors condicions possibles. En primer lloc, pel darrer any dels Estats Units. Les eleccions presidencials han deixat virtualment el país en “pilot automàtic” fins a aquest gener. Les polítiques nord-americanes funcionen per la burocràcia i la tasca dels secretariats federals i no pas pel Govern. Això impedeix fer polítiques decisives per part de la Casa Blanca, que estava més preocupada per les eleccions del novembre. Per la seva part, la Unió Europea cada dia està molt més desacreditada com a institució poc democràtica i excessivament vertical. Els pactes per dalt entre els europarlamentaris populars, socialdemòcrates i liberals fa virtualment impossible tenir una política econòmica que no passi pel neoliberalisme més descarnat i una política exterior independent dels interessos dels  Estats Units.

Tots aquests factors, i d’altres, han provocat la victòria aclaparadora de Donald Trump a les eleccions del novembre als Estats Units. Amb una campanya grollera i una guerra mediàtica i cibernètica mai vista abans per difondre propaganda pura barrejada amb fake news els Republicans van aconseguir arrassar a les urnes. Ara, amb Trump al poder, Estats Units vol demostrar fortalesa i des de bon començament tot són amenaces i mesures de força: deportar immigrants il·legals, derogar mesures que afavoreixen les minories, pujar els aranzels als estats competidors o no cooperatius amb els seus interessos, incorporar Groenlàndia, el Canal de Panamà  o Canadà… Tot això ha fet entrar en xoc a la classe política occidental, que mira d’adaptar-se a la nova conjuntura. Europa encara no sap com entomar-se les declaracions de Trump i no saben si són cartes per a negociar o va totalment en sèrio.

I és que contextos com el d’Alemanya, amb un govern socialdemòcrata totalment sotmès a les polítiques de l’OTAN, fins al punt de conèixer el responsable del sabotatge al gasoducte North Stream i no efectuar-ne cap queixa, deixen molt malparada l’anterior política institucional hegemònica. Era important aquest gasoducte, pel fet de  ser una línia directa amb el gas rus. Ara el gas s’ha d’importar directament dels Estats Units i arriba en vaixell, i es paga molt més car. Això repercuteix en la potent indústria alemanya, que ara mateix està en una seriosa crisi. No només això, sinó que les polítiques occidentals agressives contra la Xina, estan perjudicant també els fabricants d’automòbils alemanys  davant d’un control cada cop més intens de les matèries primeres xineses que són essencials per fabricar cotxes. La victòria de Trump va provocar l’avançament de les eleccions a Alemanya, a celebrar-se al febrer. De seguida el partit d’ultradreta AfD es va disparar a les enquestes i tecnologarques com l’Elon Musk l’han donat suport. No sabem si guanyarà, el que sí sabem és que la socialdemocràcia perdrà el govern degut al gran descrèdit en què ha caigut.

Així arribem a l’apartat de les dissidències i els moviments socials. Parlant d’Europa, aquest panorama guanya pes l’antifeixisme primari. El “No Passaran”. Les mobilitzacions contra els feixistes i la ultradreta han guanyat molta força a la Gran Bretanya, França i Alemanya. En aquest sentit, el moviment antiracista va incorporant molta gent procedent de les comunitats no blanques, sovint marginalitzades i criminalitzades. Després dels disturbis de l’odi de la  Gran Bretanya, hem pogut observar la potencialitat de la col·laboració entre comunitats. El laborisme ho ha apaivagat tot, parlant d’extremistes d’ambdós bàndols, com si fos una baralla entre tribus urbanes. Com es veu, laboristes i socialdemòcrates sempre juguen el paper de partit d’ordre i la dreta és cada dia més incendiària. Aquest rol d’ordre també contribueix al descrèdit de la democràcia liberal entre les classes populars, tinguin la ideologia que tinguin. El problema és que sense un poder popular revolucionari visible qui capitalitzi el malestar pugui ser l’extrema dreta o les màfies basades en comunitats nacionals migrades.

Un altre moviment a l’alça a Europa és l’ecologista. Les mobilitzacions, també a França i a Alemanya, són molt massives. El canvi climàtic està afectant a tothom i hi ha una part de la població molt conscienciada amb aquest tema. Mentre una part del moviment es compromet amb l’activisme de carrer, de bloqueig i de comunitat intencional, hi ha un relat que va guanyant força davant l’evidència del desastre climàtic que ja tenim a sobre: de sequeres i temperatures rècord durant els mesos de juny, juliol i agost, d’incendis i d’inundacions al setembre.

A la resta del món, s’hi albira un progressiu realineament dels pobles oprimits en lluita amb les tesis del confederalisme democràtic. En els darrers anys hi ha hagut apropaments a aquestes teories de les rebels del Balutxistan, Myanmar, Papua o del poble Amazic. Per contra, quan es parla de socialisme o de marxisme sempre és per aplicar polítiques socialdemòcrates i socioliberals (però amb la falç i el martell), com ara acaba de tenir lloc a Sri Lanka.

Reptes i oportunitats

Des del camp popular i les organitzacions polítiques es poden recollir diverses lliçons, segons el que ha tingut lloc darrerament al món.

• A Europa la burgesia mai deixarà governar de bon grat una opció autènticament d’esquerres. Imbuïda de la deriva autoritària i en l’acumulació permanent, abans faran pactes amb l’extrema dreta que permetre una tornada enrere en el model neoliberal. Un exemple d’això, l’hem vist a França, on la victòria del Nouveau Front Populaire ha estat pontejada per Macron.
• Els pobles en moviment són capaços de fer canvis de paradigma. Això ho hem experimentat aquest estiu. Enmig del pogrom racista de la Gran Bretanya, empaitat per tota l’extrema dreta occidental i atiat pel mateix Elon Musk, la mobilització de la gent va estar primordial per aturar el desastre. El problema, precisament, va ser tenir un govern laborista que va aturar tota protesta social equiparant les  racistes amb la resistència.
• A tot Occident existeix un fort cansament vers la gran acumulació capitalista (o robatori) dels fons voltor. Si fa una dècada es van apropiar dels actius immobiliaris invendibles, provocant l’actual pujada del lloguer, avui dia s’estan apropiant amb importants trossos de les grans empreses europees. Ja tenen un poder de decisió que pot fer caure governs. Evidentment, aquesta situació és molt fàcil d’utilitzar per mobilitzar la gent.
• Fruit de l’anterior punt, la gent també està farta dels macroesdeveniments (JJOO, Copa Amèrica, etc.) que són disruptius de la vida quotidiana de la societat, i que són joguines en mans dels rics.
• La fragilitat dels sistemes democràtics es fa evident arreu: governs que s’aguanten per fils, teixits de pactes i aliances complexes. Com un castell de cartes, només cal que falli una peça perquè tot s’ensorri. Les tensions internes entre els socis de govern són esquerdes que poden créixer fins a enderrocar tot l’edifici. I és aquí on el poder del carrer pot esdevenir decisiu.
• L’àuge de la extrema dreta i dels governs autoritaris a l’Occident haurien d’encendre una resistència antifeixista que seria molt positiu que es retroalimentès de la resistència al capitalisme extractiu del rendisme o dels macroesdeveniments. En aquest mateix sentit, no seria descartable que les mesures polítiques dels nous governs de dreta facin tant de mal que provoquin una nova onada d’indignació.