El 1r de Maig de 1886 va començar als Estats Units una vaga d’àmplies dimensions que reclamava la reducció de la jornada laboral a 8 hores. El lema era “8 hores de treball, 8 hores de descans, 8 hores d’oci”, tan reivindicat des de mitjan segle i amb el qual el moviment obrer lluitava per arrabassar-li al capital part del seu poder i temps per a la vida, la cultura i el gaudi.
Aquesta vaga va ser preparada amb antelació. El moviment obrer nord-americà, la va decidir el 1884. I per a dur-la a terme, es van realitzar centenars d’assemblees i mítings, es van recol·lectar fons, en temps on l’organització sindical era il·legal i estava prohibida. Circulaven manifestos i periòdics encoratjant als treballadors a sumar-se a l’acció.
Però la lluita per les 8 hores de treball no era concebuda com una mera reforma. Estava impregnada d’un tros del demà, era una lluita que obria camí a una altra, a una lluita definitiva per una societat d’igualtat plena, sense cap classe d’opressió. Tampoc s’entenia que aquesta lluita havia de travessar els recintes parlamentaris, els jutjats, sinó que era una lluita d’acció directa i amb fort protagonisme popular; la classe treballadora desconfiava i descreia d’aquestes institucions tramposes que per a ells només proveïen fam i repressió.
El 1r de Maig de 1886 la vaga es va demostrar massiva, amb mobilitzacions per tot el territori i l’epicentre de la mateixa en la populosa ciutat industrial de Chicago. Allí es va fer sentir fortament la repressió policial i la resistència obrera també; va haver-hi importants enfrontaments amb morts i ferits, un d’ells enfront de la planta industrial McCormick, en la qual hi havia un número important d’esquirols.
Davant la feroç repressió es convoca el 4 de maig a una manifestació en la plaça Haymarket. Tot estava tranquil fins que la policia va decidir atacar sense motiu als últims manifestants que començaven a anar-se al final de la mobilització. Precisament en aquell moment va explotar una bomba, ferint i matant a diversos policies. La resposta va ser brutal, van disparar sobre la multitud i van massacrar a molts manifestants i iniciant una campanya de persecucions, empresonaments i tortures, recaient tot el pes de la justícia burgesa sobre vuit militants de primera línia i dirigents sindicals anarquistes.
La causa judicial va ser un muntatge classista -igual que anys més tard se n’armarà un altre per a Sacco i Vanzetti, altres dos coneguts militants anarquistes-: testimonis i proves falses, per a fer caure tot l’odi de la classe burgesa sobre la militància obrera. El propi fiscal Julius Grinnel ho va dir en aquests termes: “La llei està en judici. L’anarquia està en judici. Aquests homes han estat seleccionats perquè van ser líders. No van ser més culpables que els milers dels seus adeptes. Senyors del jurat: declareu-los culpables i salvareu les nostres institucions, la nostra societat!”
L’any següent, el novembre de 1887, recau sobre aquests vuit militants anarquistes el pes de la llei burgesa, amb penes de diversos anys de presó, per a alguns, i condemnes a morir en la forca, per a uns altres. Davant el cadafal, August Fischer va declarar: “Si jo haig de ser penjat per professar les idees anarquistes, pel meu amor a la llibertat, a la igualtat i a la fraternitat, llavors no tinc res a objectar. Si la mort és la pena correlativa a la nostra ardent passió per la llibertat de l’espècie humana, llavors jo els dic molt alt: disposeu de la meva vida”.
A partir de 1890 es commemora el 1r de Maig com a Dia Internacional dels Treballadors i Treballadores, com a dia de vaga general contra el capital, en memòria dels Màrtirs de Chicago i per les 8 hores. Reivindicació que la classe obrera va conquistant en diferents països a la calor de vagues i lluites tenaces, com a Nova Zelanda i l’Uruguai abans de 1915 o amb la Vaga de la Canadenca a Barcelona en 1919.
El seu significat avui
Les 8 hores han estat conquistades com a un dret en molts països, però encara en uns altres no, i l’1 de Maig ha estat reconegut com a data internacional. No obstant això, avui, milions de persones oprimides al llarg del món treballen jornades llargues i extenuants en condicions deplorables, sent freqüents els accidents en tallers i fàbriques que culminen en veritables tragèdies. El gran capital transnacional ha deslocalitzat la producció per tot el planeta pauperitzant les condicions de vida i de treball de poblacions senceres i amenaçant fins i tot l’existència del nostre planeta.
Per tant, les 8 hores continuen sent una lluita vigent, i per sobre totes les coses, està vigent més que mai la societat que van somiar i per la qual van lluitar els Màrtirs de Chicago i generacions de militants i treballadors i treballadores. Portaven en els seus cors anhels de justícia i redempció social per a tota la humanitat, sabent que l’enfrontament contra el capital i l’Estat eren decisius, tal com ho són avui; i que d’un costat estan els opressors i les seves institucions i de l’altre, les classes oprimides que sagnen en les màquines; famèliques, desocupades; a les quals el sistema capitalista menysprea, però seran les i els constructors d’un món nou.
Igual que els i les qui van participar de la gesta de Chicago, les i els de baix avui sabem que no hi ha justícia possible en aquest sistema, que aquest ordenament social no pot brindar res de bo per als qui vivim del nostre treball i intentem subsistir dia a dia. El capitalisme només porta desgràcies, fam, misèria i violència. És el que ha fet el sistema durant segles, però en aquests últims trenta anys s’ha tecnificat amb una bestialitat terrible. Guerres per a controlar els béns naturals, generació de caos en diversos països i convertir-los en “estats fallits”, destrucció de tot el seu aparell productiu, desplaçament massiu de poblacions que passen a viure en campaments de refugiats, o els converteix en desesperats migrants a la recerca de treball i benestar, i una llarga llista de calamitats que genera la voracitat capitalista en el seu desplegament imperialista.
Som les classes populars, de llarg a llarg del món, les qui sofrim aquestes conseqüències del desplegament del sistema capitalista i la seva necessitat d’explotar els recursos naturals i el treball humà, les que hem de mantenir enlaire les banderes de lluita dels Màrtirs de Chicago i els seus somnis de justícia i llibertat.
Les tasques de l’Anarquisme Organitzat
L’Anarquisme, ideologia professada pels Màrtirs de Chicago, no ha mort ni ha desaparegut com s’ha sostingut des de diverses tendències ideològico-polítiques. Al contrari, l’Anarquisme té avui dret a demostrar que la seva proposta és vàlida per a la humanitat, que el seu projecte social té validesa per al present i no és una “relíquia del passat”. La proposta anarquista que posa l’objectiu en construir una societat on el poder polític i la propietat estiguin socialitzades i la llibertat col·lectiva sigui un component essencial d’aquest ordenament social, té avui plena vigència.
Aquesta proposta no pot concretar-se d’un dia per a l’altre, ha de ser una construcció social pacient, tenaç, decidida, avançant en la lluita i l’organització del poble. Hem d’avançar en aquesta perspectiva dia rere dia. Això és possible a partir d’una correcta inserció social en el si del poble, entre les classes populars.
És d’especial interès per a l’Anarquisme Organitzat tenir incidència plena en aquests sectors, i particularment entre les i els treballadors, potenciant i desenvolupant l’organització sindical i les lluites per millors condicions laborals i salarials. Vincular aquestes lluites i sindicats a altres organitzacions de les classes oprimides i anar teixint una estratègia tendent a la concreció d’un Front de Classes Oprimides, avançant en la concreció de majors espais d’autogestió i protagonisme de les i els de baix. A això li diem construcció de Poder Popular.
Per als pobles, tots els drets i beneficis adquirits han estat guanyats amb lluita. Les classes dominants no fan concessions ni regalen res perquè sí; només la lluita combativa i solidària del conjunt d’organitzacions populars és garantia de conquestes i avanços per a les i els oprimits. En aquesta lluita des de l’Anarquisme Organitzat tenim un lloc amb la nostra estratègia i plantejaments concrets, amb la nostra metodologia que posa l’accent a construir un poble fort i no un partit fort, com totes les tendències avantguardistes.
Els anhels de justícia i llibertat dels Màrtirs de Chicago recorreran els carrers novament aquest Primer de Maig al costat dels pobles del món en la seva lluita pels seus mateixos objectius i per tenir un futur. Els seus somnis viuen en la lluita del poble de llarg i ample del món per pa, treball i dignitat, però també per una societat d’igualtat plena.
VISQUIN ELS MÀRTIRS DE CHICAGO!!
VISCA EL 1r DE MAIG!!
A ENFORTIR L’ANARQUISME ORGANITZAT!!
PEL SOCIALISME I LA LLIBERTAT!!
AMUNT ELS I LES QUE LLUITEN!!
