@BlackSpartak. Agost 2014.
Des de la llunyania i l’aparent tranquil·litat europea contemplo amb cert espant i fascinació l’escenari regional anomenat Orient Mitjà o Pròxim Orient (per a Europa). En aquests moments s’estan desenvolupant conflictes armats a Síria, Iraq, Líban, Palestina, Iemen i Líbia. Però si mirem una mica més lluny també podrem escoltar ressons dels conflictes de Somàlia, Sudan del Sud, Mali, Nigèria, República Centreafricana, Afganistan, Pakistan i el recent xoc entre Armènia i Azerbaidjan.
2014 està sent un any especialment turbulent, i la situació francament amenaça de convertir-se en una gran catàstrofe mundial si no s’atura el caos imperant. En les meves visites cibernètiques segueixo diversos conflictes amb força detall de forma diària. Amb aquest article pretenc analitzar què està passant en aquests territoris i per què. Em centraré en els conflictes que he dit al principi deixant els conflictes del Iemen i Líbia per a una altra ocasió. Intentaré dibuixar un escenari comprensible perquè qui llegeixi aquest article tingui una mica més de llum sobre aquests conflictes tan complexos.
Totes aquestes guerres que ens apareixen descontextualitzades i fins i tot irracionals en realitat reflecteixen un delicat conflicte d’interessos entre les grans potències mundials i també entre les potències que es disputen la regió. La guerra és la política amb altres mitjans. No descobreixo res dient que es tracta de la regió més estratègica del planeta, pel fet que en aquesta zona es troben les reserves de petroli més importants. Del seu control depèn en una bona part el destí dels Estats Units, la Xina o Rússia com superpotències globals. I per a això utilitzen els seus aliats locals com Turquia, Aràbia Saudita, Iran o Israel. Que aquests països siguin de vegades utilitzats pels grans blocs no vol dir que no tinguin una agenda pròpia que de vegades s’escapa del control dels seus protectors.
I és que a la regió es produeix, com dic, una llarga lluita de poder entre molts actors. Es tracta d’una aposta a llarg termini en què cadascú intentarà aconseguir l’hegemonia. Es barregen factors econòmics i polítics amb la complexa composició ètnica, lingüística i religiosa de la zona. Afortunadament els pobles també han de ser tinguts en compte, ja que en ocasions són capaços d’aixecar organitzacions de masses capaces de desafiar estats, com és el cas del Hamàs palestí, el Hezbol·là libanès o el PKK kurd.
Analitzant globalment els conflictes ens ve la temptació de creure que algú ha decidit acabar amb tot d’una vegada i deslligar totes les tensions i frustracions que s’han anat acumulant durant dècades. En un moment com l’actual, en què Hamàs va llançar uns míssils contra la central nuclear israeliana de Dimona, a 36 quilòmetres al sud de Beerxeba al desert del Nègueb, i declara que ho va fer expressament, indica que la guerra va de debò – buscant la destrucció total de l’enemic. Ho indica també veure les execucions de masses que està duent a terme l’Estat Islàmic a l’Iraq i a Síria cada vegada que conquisten un territori. Són punts de no retorn. No esperen sobreviure a la guerra i ho demostren així. La desesperació es barreja amb la crueltat i es porta al camp de batalla. I ningú dóna la vida d’aquesta manera per interessos aliens.
Context global.
Com he dit, tenim en potència una guerra d’interessos entre els Estats Units i Rússia pel control de la regió. En realitat Rússia no està fent gran esforç per prevaler. Però els errors polítics dels Estats Units han anat posant en safata una sèrie de situacions que l’han beneficiat. Ara per ara Rússia és la principal valedora del president Bashar al-Assad, que governa a Síria. L’única base militar a l’exterior que té Rússia ha servit perquè el govern d’al-Assad no hagi estat escombrat per la revolució de colors que va viure el país el 2011 i la guerra consegüent.
De la mateixa manera, amb els anys, l’Iran s’ha anat apropant als interessos de Rússia. Amb l’anterior president Ahmadinejad, Iran va esdevenir una potència regional a tenir en compte. Però la seva política agressiva amenaçava amb arrossegar el país a la guerra amb els Estats Units, cosa que certs sectors no volien de cap manera. Les formes menys agressives i més conciliadores del president Rouhani, han fet que en part s’aixequin les sancions econòmiques que llastaven el país per part d’Occident. Però això no ha acostat políticament l’Iran a Europa i els Estats Units. Iran sap perfectament qui són els seus aliats estratègics: Rússia i la Xina. De manera que intenta entrar al bloc euro-asiàtic que conformen aquests dos grans països.
Precisament l’entrada de la Xina a escena en el joc no ha estat innòcua. Ha tingut l’efecte de fer canviar les lleialtats. Des de fa uns anys la Xina s’ha convertit en el principal importador de petroli de l’Aràbia Saudita. I no és casual que també des de fa aproximadament el mateix temps la política del regne dels Al Saüd hagi estat més “independent” dels Estats Units. En aquests últims anys els àrabs han fet diversos exabruptes contra els governs europeus i americans, que els han arribat a ficar en alguna crisi diplomàtica. No és casual que en els mitjans de comunicació occidentals apareguin cada vegada amb més freqüència notícies i informacions sobre l’Aràbia Saudita, cosa que pràcticament mai passava en els anys 80 i 90 La desafecció cada vegada és més gran.
La política energètica d’Obama, en intentar explotar el combustible fòssil nord-americà mitjançant el fracking, ha fet als Estats Units més autònoms respecte al cru saudita. I per l’altre banda la creixent voracitat del colós xinès ha fet que les seves importacions creixin i creixin cada any. Tot això es tradueix en un procés de canvi. Aràbia, probablement no acabarà aliada a la Xina. Té de moment altres preocupacions. Com la d’estendre la Jihad, de la qual és principal finançadora.
I Aràbia té un seriós conflicte d’interessos amb l’Iran. L’onada de guerres actuals té molt a veure amb la guerra política entre aquestes dues potències regionals. No volen enfrontar-se directament i es van enfrontant a tercers països, de la mateixa manera que l’URSS i els Estats Units van dur a terme la Guerra Freda. Aràbia utilitza la Jihad, i l’Iran les milícies xiïtes, com ara Hezbol·là o ara els milicians xiïtes de l’Iraq. Tots dos tenen els seus aliats en el terreny i els seus detractors. D’aquest enfrontament dur a terme una política independent es torna bastant complicat. En estes hi ha els kurds, amb el seu projecte nacional i social, o els autèntics revolucionaris en altres països, que no passen pel seu millor moment.
Israel juga un paper diferent. Es tracta d’un guardià de la regió. Aliat occidental, també té els seus moments d’actuació autònoma sense retre comptes a ningú i de vegades fins i tot contrariant els interessos nord-americans. L’aliança estratègica entre Israel i la monarquia saudita va mantenir la regió pacificada fins fa poc. Tots dos han estat els bastions del capitalisme en el territori que va ser amenaçat en els anys 60 pel socialisme àrab i panarabista de Nasser i altres, per Muammar El Khaddafi, o pels comunistes. Després vam veure que el socialisme àrab no era tan socialista i que el moviment comunista es va enfonsar.
Síria.
Comencem amb aquest país, ja que és el que porta en guerra més temps. El seu conflicte va començar el 2011 quan va esclatar la Primavera Àrab. La Primavera Àrab havia enderrocat els governs d’Egipte i Tunísia, i ara s’estenia a Síria i Iemen. Amenaçaven amb enderrocar també a aquests règims autoritaris (que no obstant això celebren eleccions però autoritaris ho són) i com aquests governs van aconseguir resistir dos conflictes, van acabar en guerra.
Estats Units tenia Síria en el seu punt de mira des de 2001. Síria sempre era un dels tres “estats terroristes” dels quals parlava George Bush, juntament amb l’Iran i Corea del Nord. Per tant estava cantat que hi hauria alguna operació contra aquest país. De tal forma quan va esclatar la primavera àrab a algú se li va acudir que també es podria aprofitar per organitzar una “revolució de colors“, és a dir, provocar un canvi de règim mitjançant les protestes controlades i impulsades per una oposició favorable als interessos occidentals.
Les revolucions de colors van funcionar per canviar els governs a Ucraïna i en una sèrie de països de l’Àsia Central. Ara es repetiria l’operació amb Síria i Líbia, dos països enemics d’Occident. Es va saber més tard el paper central que van tenir els Germans Musulmans a les primaveres àrabs. Aquest partit de tendència islamista moderada i democràtica va ser utilitzat com a arma per canviar els règims de l’Orient Mitjà i posar-los al servei d’Occident. Estava finançat per Qatar, país del golf Pèrsic d’immensa fortuna. Qatar en aquest cas també va voler enderrocar el règim sirià perquè volien controlar els seus gasoductes i oleoductes.
El cas és que les protestes van derivar en una guerra oberta. Hi havia agitadors professionals tant afins a la Germandat Musulmana (controlats per Qatar i Turquia), com a integrants dels serveis secrets occidentals. Però les protestes també van desembocar en un procés revolucionari. Molts barris i pobles van ser controlats per comitès populars que van començar a controlar el seu territori.
Però la presa de territoris també va produir la gradual entrada de combatents mercenaris i aventurers per Jordània i Turquia, que al principi van estar a càrrec de Qatar i de Turquia, però també de França i Gran Bretanya. En aquesta primera etapa Israel i Aràbia Saudita romanien com a espectadors, col·laborant però sense tenir un paper primordial. El suborn de certs generals i oficials de l’exèrcit sirià va provocar defeccions nombroses de soldats sunnites, que ara es posaven al servei de la revolució. Aviat es va crear l’Exèrcit Lliure de Síria i més tard un govern provisional a l’estranger.
Però el govern sirià va aconseguir resistir. Es va tancar a les ciutats i va abandonar el camp que va ser pres per les milícies [veure anàlisi de la Revista Amor y Rabia. pdf]. Síria va començar a rebre suport militar de Rússia. I així van sobreviure a l’any 2012, amb grans revessos però aguantant. Els partidaris del govern generalment es concentraven a les regions poblades per les minories cristiana, drusa i xiïta. Els seus detractors predominaven entre la majoria sunnita.
L’any següent la guerra va passar a majors. Les ofensives estaven millor realitzades, amb millor material bèl·lic i amb un major nombre de tropes implicades. L’exèrcit sirià s’havia refet, i l’Exèrcit Lliure era cada vegada més gran. En aquest moment anaven entrant al país poc a poc jihadistes que anaven contractant els governs d’Aràbia, Qatar i Turquia. Buscaven tenir un exèrcit milicià capaç de derrotar el govern sirià. Ja no bastaven mercenaris. Ja no s’allistaven nous voluntaris locals en els números necessaris, de manera que calia portar-los de fora. Els primers “voluntaris” van ser els 1500 condemnats a mort a l’Aràbia Saudita. Més tard van enviar a tots els islamistes radicals de la península aràbiga que van poder reclutar. I quan el flux de persones s’aturava, s’afegien nous països. Islamistes de Líbia, de Tunísia, d’Egipte, de Jordània … fins i tot palestins.
D’aquesta manera es va anar ofegant la revolució política al país. Els revolucionaris anaven sent apartats de tots els fronts. Els substituïa una horda de fanàtics disposats a tot. També poc a poc van començar les execucions dels líders militars laics, els que no es plegaven a les ordres dels islamistes. El control va passar a mans de la Jihad. I la Jihad va començar a l’estiu de 2013 un atac sistemàtic contra el territori kurd. D’aquesta manera va entrar en el joc el PYD (partit germà del PKK del Kurdistan turc) i les seves milícies YPG i YPJ (una milícia de dones kurdes).
Els kurds fins ara havien intentat mantenir-se al marge del conflicte. Van formar milícies d’autodefensa per controlar el seu territori, i es van dedicar a portar a 
terme un procés de transformació social i cultural. Quant van dominar el seu territori van posar al capdavant una nova administració kurda en marxa. I quan la Jihad els va atacar, es van defensar. Les milícies van anar creixent i guanyant experiència. Comptaven amb bastants milicians foguejats a Turquia que havien lluitat amb el PKK. Van aconseguir derrotar tots els atacs que els van fer, i van començar a conquerir tots els territoris de majoria kurda que van poder, que en diuen Rojava. Quan els van tenir, van establir tres cantons que romanen com illots independents. Al Kurdistan sirià funciona una mena d’administració democràtica i revolucionària basada en el confederalisme democràtic de Abdulla Ocallan, el líder del PKK empresonat a Turquia. Són el territori més lliure de Síria ara mateix, i és cèlebre per les seves nombroses milicianes que combaten braç a braç amb els homes, cosa que contrasta amb el masclisme imperant a la regió. De fet són l’única força d’esquerres que controla un territori (considerar Al-Assad d’esquerres, per molt que es digui antiimperialista i sigui recolzat pels comunistes sirians, és una exageració). La revolució kurda segueix el seu curs avui dia, i fins i tot comença ja a estendre per l’Iraq.
Però l’any 2013 també va veure l’entrada en el conflicte sirià de Hezbol·là. Aquest partit-milícia va decidir donar suport al govern sirià militarment. Van enviar diversos milers de milicians, i aviat van marcar la diferència. Pel que sembla les tropes de Hezbol·là tenen una preparació militar molt competent, i van ser utilitzades de tropa de xoc en diversos combats importants. Els sirians governamentals van recuperar amplis territoris durant aquest any.
Com la línia que prenia la guerra a Síria sembla que no li agradava als Estats Units, el setembre de l’any passat van ordir un muntatge basat en una explosió amb armes químiques. Els russos van ser capaços de desactivar tot el muntatge i oferir una sortida diplomàtica que va salvar la cara fins i tot als americans, que havien fet el ridícul. Síria es va salvar de la intervenció internacional.
Des de finals de l’any passat al camp islamista, anava destacant una formació anomenada Estat Islàmic de l’Iraq i de Síria (EIIS o EIIL, per Llevant, en referència al Llevant àrab (Líban, Síria, Iraq, Jordània). També se la coneix per les sigles en anglès, ISIS; o en àrab, daaesh. Quan l’any passat es van produir 8 fuites enormes de presos a l’Iraq, Pakistan, Líbia, Tunísia … Eren fuites molt sospitoses, ja que es van produir en la mateixa temporada. Era obvi que algú havia orquestrat tot això. Se li donava la culpa Al-Qaida, però estava l’operació orquestrada per l’Aràbia Saudita. Alguns acusen Bandar Bin Sultan, un dels homes més poderosos d’Aràbia i cap dels serveis d’intel·ligència saudites de ser el cap d’Al-Qaida. El cas és que Bin Sultan estava a càrrec de la guerra bruta a Síria.
D’altra banda el cop d’estat a Egipte del general Al Sisi, va donar el cop de gràcia als Germans Musulmans. Això va produir una crisi política a Qatar. La via de l’islamisme democràtic va quedar tancada definitivament. Qatar es va anar apartant discretament de la guerra a Síria.
Al començament d’aquest any esclatava una guerra a la rereguarda del bàndol rebel. No s’entenia aquest moviment egoista i suïcida, atès que podia provocar la victòria del bàndol governamental. Però hem vist en el transcurs dels mesos que s’ha consolidat en un ampli territori un exèrcit seriós, l’EIIS. Fins ara el bàndol rebel era una coalició inestable de fins a 800 grups de milícies diferents.
L’EIIS a Síria està conformat per una plèiade de combatents estrangers de tot el món. Hi ha txetxens i daguestanesos. Hi ha pakistanesos, tayics, xinesos musulmans, uzbeks, indonesis, malais. Hi ha molts integrants dels països del golf Pèrsic, de Líbia, de Tunísia, d’Egipte, del Marroc. Però també hi ha europeus i nord-americans. Serveixi d’exemple que fa uns dies van detenir dues noies de Melilla per intentar unir-se a la Jihad. Es diu que combaten a Síria i l’Iraq fins a 10.000 ciutadans europeus. De fet preocupa l’actual onada de manifestacions a favor de l’Estat Islàmic en llocs com Amsterdam, Manchester o Berlín. Els musulmans d’Europa s’estan inclinant per la Jihad, cosa que portarà seriosos problemes en el futur. Sobretot preocupa el retorn de tot aquest contingent. Com aquest rocambolesc cas, en què un grup de 6000 jihadistes tunisians va ser expulsat de Turquia i va acabar a Itàlia. I tot això fa uns dies només.
Però la Jihad és el gran monstre que ha provocat la situació siriana. És l’exèrcit concebut estratègicament pels EUA i l’Aràbia Saudita per enfrontar eventualment amb l’Iran, en cas que guanyessin les guerres de Síria i l’Iraq. Però en els últims temps sembla haver pres un camí autònom, sense fer gaire cas de les condemnes internacionals, provocant un distanciament de l’Aràbia Saudita, i els bombardejos actuals dels avions dels EUA. Curiosament els jihadistes no fan res contra Israel, ara que està atacant Gaza. Tots els seus esforços se centren a consolidar l’Estat Islàmic a Síria i l’Iraq. Aquesta situació dóna lloc a no poques teories de la conspiració.
Qui més pateix la guerra és, lògicament, el poble sirià. Avui ja es calcula en unes 170.000 persones mortes i hi ha més de 7 milions de persones desplaçades pel conflicte, una bona part repartida pels països de la zona. Per exemple el Líban té un problema seriós respecte a la quantitat de refugiats, ja que aquests representen ara gairebé una quarta part de la població del país. Els camps de refugiats a l’estranger van ser llocs de reclutament de milicians rebels. Era lògic que existís un odi contra al-Assad, especialment entre la població sunnita. Però amb el temps aquest flux s’ha anat acabant també.
El conflicte ha superat les fronteres de l’estat sirià. S’ha estès a l’Iraq i el Líban, i ha fet que Jordània i Turquia es vagin replantejant el seu suport total als rebels. De fet s’ha produït un retraïment d’aquests dos estats. No obstant això fins fa molt poques setmanes Turquia seguia permetent el pas de jihadistes pel seu territori. Alguns ben armats. I fins i tot creuaven la frontera autèntics combois amb diversos tancs que passaven des de Turquia a Síria. Sembla que Turquia ja es vol treure de sobre tots els jihadistes i els envia a Síria. A la primavera va participar directament en l’operació d’invasió de Latakia a la costa siriana. Els rebels van creuar uns quilòmetres de Turquia per sorprendre els soldats sirians a la seva rereguarda. Aquesta operació no va arribar a bon port, i els sirians van reconquerir el territori perdut, infringint fortes pèrdues als rebels, la qual cosa també ha contribuït que els turcs es vagin retirant discretament de l’escenari. Cal dir-ho, es va tractar de tota una invasió des de territori turc contra Síria. Si això ho hagués fet Síria, la comunitat internacional ja l’hauria envaït. També Israel ha arribat en ocasions a bombardejar territori sirià per protegir els rebels. Però els sirians prou tenen amb guanyar la guerra en què estan ficats com per atacar Israel.
En aquests moments els principals actors són tres. El govern d’al-Assad amb el seu exèrcit, les seves milícies voluntàries i el seu gran aliat, Hezbol·là; l’Estat Islàmic que està guanyant la batalla a tots els grups rebels i que en uns mesos serà segurament l’única força que s’enfronti amb el govern; i els kurds, que controlen el nord del país, i que s’enfronten tant als jihadistes com al govern.
No seria descartable un pacte entre el govern sirià i els kurds a mitjà termini. Però hauria d’intervenir l’Iran en el procés, i és bastant anti-kurda. De tota manera si la guerra dura anys potser els kurds puguin assentar-se definitivament. Una altra de les claus està en quina força real té l’Estat Islàmic i si serà capaç de mantenir l’impuls que té ara. S’ha guanyat tants enemics que en cert moment no donarà l’abast. Finalment dir que el govern sirià continua augmentant les seves conquestes, i està duent a terme la presa de territoris cada vegada més complicats. Continua guanyant la guerra. Però molt lentament. La seva força aèria està produint autèntics estralls entre els islamistes. Finalment Hezbol·là s’ha mostrat com l’exèrcit més potent de la regió.
Iraq
El segon conflicte a analitzar és el de l’Iraq. No parlaré del 2003 més que per indicar que l’enderrocament de Saddam Hussein va obrir poc menys que les portes del caos de bat a bat. La llarga guerra de resistència àrab contra els ocupants nord-americans va anar creant l’embrió d’una milícia vinculada a Al-Qaida, que ha anat prenent forma més concreta últimament. Tanta és la frustració de la població sunnita que no dubten a unir-se a les milícies jihadistes. Han anat milers de milicians a l’Iraq. I ara és l’Iraq el propi camp de batalla.
Evidentment la responsabilitat no només és d’Al-Qaida. L’Estat Islàmic no hauria de tenir partidaris en una societat lliure. Iraq no ho era. Governaven des de la invasió nord-americana els líders de la majoria xiïta, que repartien les seves lleialtats entre els EUA i l’Iran, segons bufés el vent. La corrupció és endèmica, i els assassinats freqüents. Iraq era ja un dels països més violents del món, i això que no hi havia una guerra formal. Però des de mitjans de l’any passat la violència va créixer més del que és habitual. Diverses tribus àrabs es van aliar amb l’Estat Islàmic de l’Iraq i de Síria. Alguns van tornar de Síria per establir les bases de la nova milícia.
Al juny d’aquest any van llançar l’ofensiva. Tant si és una operació preparada des d’Aràbia Saudita per enderrocar el govern d’Al-Maliki (pro-iranià) com si es tracta d’una revolta islamista de la població sunnita, el cas és que es va produir poc després de celebrar-se les eleccions iraquianes. El moment va ser ben escollit, ja que després de les eleccions el poder va quedar en l’aire per impugnacions i el desgovern. Això va ser el que segurament va animar a diversos líders més d’altres tribus àrabs per aliar-se definitivament amb Al-Qaida.
L’ofensiva va ser imparable. Van prendre ràpidament la zona de l’Eufrates, i després es van llançar sobre Mossul. En aquesta ciutat, la segona més gran de l’Iraq, l’exèrcit es va desintegrar. En un parell de dies els jihadistes van prendre la ciutat, el que va commocionar el món. I ràpidament es van llançar sobre altres ciutats, com Tikrit o Samara, amenaçant de caure sobre Bagdad. El pànic es va apoderar de tots. L’exèrcit s’havia enfonsat. Es va saber que alguns oficials sunnites s’havien unit als islamistes.
Aviat es va formar una milícia progovernamental organitzada pels xiïtes. Iran va enviar una delegació militar, que ha començat a dirigir l’esforç de guerra de l’Iraq. I li va tornar els avions que “guardaven” des que el 1991 Saddam Hussein enviés tota la seva força aèria a l’Iran per salvar-la de la destrucció durant la Guerra del Golf. Rússia va enviar diversos avions més, en el que va ser un suport clar al bàndol governamental. I és que el govern d’Al-Maliki molt probablement busqui als russos com aliats en el futur. Síria també va bombardejar diverses posicions islamistes a l’Iraq. En aquests temps les fronteres tenen menys importància que mai.
Un altre factor, del qual no he parlat són els kurds. El Kurdistan iraquià viu des de 2003 en una situació d’independència de facto. Governen sobre un territori que tracten com a propi i que fins i tot han començat a exportar el seu petroli. Els ha costat molt esforç, però finalment han aconseguit que Turquia accepti convertir-se en la seva sortida natural cap als mercats internacionals. I és que al Kurdistan iraquià, Bashur, en kurd, governa un partit que és pro-turc i que representa interessos dels Estats Units i d’Israel a la zona. El principal partit de l’oposició kurda, per la seva banda, representa els interessos de l’Iran. I entre tots dos han governat el Kurdistan sense deixar dir la seva a cap força revolucionària de l’estil del PKK, que ha hagut de conformar-se fins ara amb romandre acantonada a les muntanyes del Qandil, una zona fronterera entre l’Iraq, Turquia i Iran on hi ha les bases del PKK.
D’aquesta forma quant va esclatar la revolta sunnita/jihadista (es pot dir que és les dues coses alhora) el Kurdistan va enviar a les seves forces militars, els Peixmergues, a prendre tot el territori que reclamava històricament el Kurdistan a l’Iraq i que encara romania en mans del govern central. Així van prendre l’estratègica ciutat de Kirkuk, amb els seus pous de petroli i els seus oleoductes. La regió del Kurdistan controlada pels kurds va créixer de cop un 40%.
Si el Kurdistan ha estat semi-independent fins ara, ha estat perquè mai han volgut proclamar la independència de forma unilateral. Els governs kurds han estat curosos de no enemistar-se amb els seus aliats turcs, nord-americans o israelians. Però ara es donava un escenari nou. Ja no hi havia moltes excuses. La Jihad havia esclatat i l’Iraq es sumia en la guerra civil. La població kurda va celebrar aquesta situació entenent que era el moment que havien esperat tota la vida. Però el president kurd Barzani, es va negar a declarar la independència, erosionant la seva imatge de moment.
Els últims esdeveniments a l’Iraq indiquen que d’una banda s’està formant un gran exèrcit iraquià basat en les tropes xiïtes, en les altres minories i en algunes tribus i poblacions sunnites que no desitgen la Jihad. Es van reclutar no menys de 60.000 voluntaris al juny i probablement una xifra similar al juliol. Els iranians van enviar alguns agents a ajudar a organitzar i comandar aquest exèrcit i Hezbol·là va aparèixer novament per enquadrar militarment a la milícia. Hezbol·là és vista amb molt de respecte i admiració pels xiïtes donat el seu paper important a Síria. Des de Síria també va arribar la milícia formada per voluntaris xiïtes iraquians que havien estat combatent en territori sirià. Són forces altament motivades i entrenades.
Però l’enorme avanç de l’Estat Islàmic és difícil de revertir a curt termini, ja que compten amb el suport tàcit o decidit de la població sunnita que el veu una forma d’oposar-se al govern de Bagdad.
A les últimes setmanes s’ha desencadenat una ofensiva islamista contra el territori kurd i turcman. Això ha provocat l’entrada a la guerra definitivament del Kurdistan, que fins ara intentava romandre al marge. Es tracta d’un fet clau per al desenvolupament de la guerra. Però ha passat el que ningú esperava. La desgana amb què havia actuat la milícia peixmerga kurda fins ara, va provocar una derrota espectacular a la població kurda de Sinjar. Les imatges de 50.000 kurds de religió iazidi (zoroàstrica) vagant per unes muntanyes sense aigua ni menjar han donat la volta al món. Han mort milers de persones d’inanició. I els islamistes han assassinat almenys a 3000 persones.
Els islamistes es van trobar amb una victòria fàcil, i van avançar tot el que van poder. Van arribar a la frontera amb Síria i amenaçaven amb entrar a Rojava, el Kurdistan sirià. Llavors va arribar la reacció. Les forces revolucionàries del PYD, i les seves milícies YPG i YPJ van entrar a l’Iraq. El contraatac va destrossar als jihadistes, i pràcticament han recuperat Sinjar. YPG ha salvat diverses desenes de milers de iazidis, i ha enviat a uns 20.000 a Rojava mentre resolen la situació.
Un altre moviment inesperat va ser el del PKK. Les seves milícies HDP (d’homes) i YJA-Star (milícia de dones) han sortit per fi de les muntanyes de Qandil i han arribat tant a la zona de Sinjar com a Mexmur, una altra regió kurda atacada pels islamistes. En els seus esforços combaten braç a braç al costat dels peixmergues. Molts d’ells ara s’estan unint a aquestes tropes revolucionàries, atès que el seu govern no dóna la talla davant aquesta delicada situació. A més els revolucionaris han creat una milícia autònoma formada per centenars de voluntaris de Sinjar. Fins i tot el partit germà del PKK i del PYD, però per al Kurdistan iraquià, acaba de proclamar la creació de la seva milícia. Veurem en el futur canvis dràstics al Kurdistan.
Els peixmerga van començar a atacar la zona de Mossul, prenent nous pobles habitats per kurds i turcmans. Però els cristians de la regió es queixen de l’autoritarisme de l’ocupació kurda i alhora reclamen la independència o l’autonomia. Encara que veient el que fan els islamistes, gairebé millor estar amb els kurds. És una situació complicada, ja que els islamistes encara poden donar una sorpresa, com ho mostra que recentment van prendre la presa més important de l’Iraq, que és la font d’aigua més gran del país.
Tot aquest caos al nord de l’Iraq ha provocat dues reaccions. D’una banda per fi els americans han “fet alguna cosa” per l’Iraq. Comencen els bombardejos sobre les posicions dels islamistes. Imagino que per poc temps. Estats Units actua sota comanda expressa de Barzani, president del Kurdistan que veu ara el seu prestigi per terra i sent la necessitat de “fer alguna cosa”. D’altra banda Turquia i l’Iran han atacat els kurds revolucionaris a les muntanyes. No ha estat casual. Si a aquests països ja els costa tolerar un Kurdistan sota control de la nova burgesia kurda, imaginem el que han de pensar si a sobre els kurds fan la revolució, perquè ara és probable que els territoris alliberats per les tropes revolucionàries triïn les seves administracions a la forma en que ho ha fet el Kurdistan sirià.
El que més em crida l’atenció és el comportament de l’Estat Islàmic. Estan duent a terme atrocitats contra totes les minories. Execucions massives, decapitacions, fuetades al carrer … fins i tot venen a persones com esclaves, dones i nenes després d’assassinar als seus homes. Han instituït càstigs medievals que xoquen amb el que entenem per guerra moderna. Però el terror és molt poderós i fa que si les tropes enemigues no estan totalment segures de la victòria, el més probable és que surtin corrent. I així ha passat en nombrosos pobles, que han caigut sense un tret.
Però alhora, aquest comportament pot produir un efecte bumerang, ja que els odis que estan generant no faran que els seus enemics sentin molta pietat a l’hora de liquidar-los. En aquests moments combaten a Síria contra els rebels, els kurds i el govern sirià. A l’Iraq combaten contra el govern, els xiïtes, Iran, Hezbol·là, i els kurds. Sona que s’han fet massa enemics massa aviat. Tots busquen ara una aliança de tots contra els islamistes i aquesta s’està començant a produir. Fins i tot entra en escena Estats Units, que ja veurem què fa. El més probable és que rebutgi implicar-se en una guerra de resultat tan incert com aquesta.
Un altre efecte secundari que ha provocat la situació a l’Iraq és que Jordània hagi retirat el seu suport formal als rebels sirians, que veuen com el front sud es va enfonsant a poc a poc davant les tropes sirianes. En una ciutat jordana han tingut lloc manifestacions a favor de l’Estat Islàmic, de manera que el país està en alerta i s’allunya dels conflictes internacionals.
Líban.
Si semblava petit el caos sirià i iraquià, ara s’afegeix una situació de conflicte bèl·lic al Líban. Aquest país duu anys sense un govern estable. De fet la inestabilitat porta des de 2006 quan Israel es va enfrontar amb Hezbol·là i aquesta va aguantar molt bé el tipus. A partir de llavors la milícia xiïta, es va convertir en la principal força armada del Líban, per sobre del propi exèrcit nacional.
La guerra de Síria va provocar que des de l’any passat Hezbol·là estigui enviant milers de milicians a combatre. Ara fins i tot els està enviant a l’Iraq, a combatre contra l’Estat Islàmic i dirigir els esforços del nou exèrcit iraquià. Per tant aquesta milícia era summament odiada pels islamistes sunnites de totes les tendències. Des de fa un any, creixen els atacs terroristes contra els seus partidaris i representants. Especialment al nord del país, que és un territori poblat per musulmans sunnites.
Però la guerra siriana ha esquitxat definitivament al Líban. A les muntanyes del Qalamoun, que dibuixen la frontera entre Síria i el Líban es refugiava un contingent d’uns 4.000 (altres fonts diuen 10.000) milicians. S’adscrivien sobretot al Front al-Nusra, que és una altra branca d’Al-Qaida a Síria. Ara al-Nusra ha proclamat un altre califat islàmic a Síria, a veure si aconsegueixen consolidar una mica de territori com ha fet el seu rival iraquià.
Mapa. El municipi de Arsal està a dalt a la
dreta, en verd clar.
El cas és que l’exèrcit sirià va començar aquest mes unes operacions destinades a netejar les muntanyes, ja que la presència d’aquesta milícia feia perillar l’estabilitat a la zona. L’exèrcit sirià era recolzat per Hezbol·là que podia actuar a banda i banda de la frontera. Però la situació va donar un gir nou, quan els islamistes (aproximadament la meitat de la milícia) van creuar la frontera i van prendre un municipi sencer, que es diu Arsal. Es tracta d’un dels municipis més extensos del Líban i està poblat per sunnites. També té un nombre gran de refugiats sirians de religió sunnita. En resum, aquesta presa va provocar que s’unissin als jihadistes entre 1000 i 1500 voluntaris locals.
L’exèrcit libanès va prendre cartes en l’assumpte enviant el gruix de les tropes. Hezbol·là es va retirar discretament de l’escenari, per no donar peu a que es parli d’una guerra entre xiïtes i sunnites. L’exèrcit libanès està compost predominantment per sunnites, comandat per cristians i drusos. Després d’una setmana d’ocupació l’exèrcit libanès finalment va entrar en Arsal. Però ara hi ha milers de milicians islamistes armats a les muntanyes del Líban. Veurem si no esclata a més Trípoli, la capital sunnita al Líban. De moment sembla que el brot està controlat. Els islamistes són relativament pocs i ara estan atacats per tot arreu. La seva operació ha acabat en derrota.
França i Aràbia Saudita es van oferir a enviar ajuda militar i econòmica al Líban. Se succeeixen les declaracions de suport al govern de l’Iraq (les accions de suport són molt més escasses). Però a Síria ningú li dóna suport. És probable que si Ahmadinejad seguís al poder estaria implicant-se en aquests conflictes de manera més clara i decidida. Però Iran, encara que de forma bastant discreta, sí que està donant suport als seus aliats. Aquesta situació al Líban ha col·locat a l’exèrcit del país directament com a aliat de Hezbol·là i l’exèrcit sirià.
Palestina
I arribem finalment al conflicte de Gaza. Aquest és el que ha seguit majoritàriament la població occidental, així que no m’estendré tant. Es tracta d’un llarguíssim conflicte que esclata de tant en tant. En aquest cas la milícia Hamàs ha exercit el paper principal.
Antiga aliada dels Germans Musulmans, Hamàs va tenir un moment d’enfrontament amb el govern sirià. Va arribar a enviar voluntaris a Síria. Però el canvi en el govern Egipci la va aïllar políticament. En enfrontar-se a Síria havien perdut el suport de l’Iran. Però durant un temps havien rebut ajuda de l’Egipte governat pels Germans Musulmans, des del govern de Mursi. Quan aquest govern va ser enderrocat pels militars, Hamàs va perdre tots els seus valedors. De manera que no va tenir més remei que tornar a la cleda i demanar ajuda a l’Iran. Amb això havia de retirar la seva gent de Síria.
Israel per la seva banda no va voler implicar-se en excés en els conflictes de la zona. Dóna suport a algunes faccions dels rebels sirians, però no va a donar suport en cap cas res semblant com l’Estat Islàmic. Dóna suport als kurds de l’Iraq, de la facció de Barzani. De fet el primer enviament de petroli kurd va anar a parar a Israel.
L’extrema dreta israeliana exigia des de feia temps una guerra contra els palestins. El seu objectiu no és altre que exterminar, o fer que es vagin per la seva pròpia voluntat de Palestina. De manera que fan insofribles les seves vides. Però això no desanima als palestins, que radicalitzen cada vegada més. De manera que Fatah va ser substituïda per Hamàs. I ara hi ha un braç d’Al-Qaida que comença a prendre forma també a Gaza.
El govern israelià de Netanyahu va decidir provocar la guerra. Per a això va utilitzar un causus belli bastant sospitós, com va ser el segrest i assassinat de tres adolescents israelians. Després es va demostrar que no va ser Hamàs qui els havia segrestat. Però era igual, es tractava d’una excusa per desencadenar la guerra.
Començaren els bombardejos, que van durar setmanes. I com Hamàs s’havia estat preparant per a aquest moment tenien míssils. Molts míssils. Hamàs va llançar els míssils sobre Israel, amb molt mala punteria, però indicant que estava disposada a arribar fins al final. I en aquestes setmanes no se’ls han acabat els míssils. Es llancen des de qualsevol lloc, túnels, cases, patis, etc., i els han anat introduint a través d’una àmplia xarxa de túnels que van des d’Egipte a Gaza. La victòria moral és evident quan a Israel no li queda més remei que entrar a la franja de Gaza. Els palestins estaven esperant aquest partit amb moltes ganes. 150 soldats israelians han caigut fins al moment.
Aquest número de baixes, i el fet que a Hamàs sembla no importar-li que l’enemic hagi provocat gairebé 2000 palestins morts (400 nenes i nens entre ells) i segueixen amb la seva guerra particular llançant míssils sobre territori israelià. Com més dura el conflicte pitjor imatge dóna Israel. Menys aliats li queden. Més creix la dissidència interna contra el sionisme. Més probabilitats hi ha que aquesta dissidència creixi també en l’exèrcit. Els grups revolucionaris tant a Israel com a Palestina són desgraciadament una ínfima minoria.
De manera que igualment que el 2006 amb Hezbol·là, el guanyador moral d’aquesta guerra és Hamàs. Una Hamàs novament bolcada cap a l’Iran.
Escenaris.
Com veiem hi ha una clara aliança encapçalada per l’Iran, que inclou el govern sirià, el govern iraquià, l’exèrcit iraquià, i a la milícia Hezbol·là. Ara potser comenci a acostar-se també Hamàs. Però també Iran representa la “pàtria” dels xiïtes del món, com els que poblen Bahrain, Qatar o Iemen. La guerra del Iemen també té els seus combatents xiïtes, el seu Al-Qaida i els seus independentistes. És un altre punt del caos en què està sumida la regió.
Contra aquest bloc de poder que amenaça amb controlar Orient Pròxim, s’alcen els interessos de l’Aràbia Saudita. Tenen una sèrie d’aliats com Israel, Kuwait o els Emirats Àrabs. Però sobretot la veritable força de xoc és l’Estat Islàmic, que han estat finançant durant anys. Ara és l’únic exèrcit que pot posar en perill l’hegemonia de l’Iran a la regió.
Per si aquest equilibri fos poc, ara Egipte també mira a Rússia com a aliat estratègic. Rússia s’oposava a la guerra de Líbia, però aquesta es va dur a terme malgrat les seves protestes. I Líbia va acabar sent un altre país en descomposició, en un caos total. Els militars d’Egipte eren conscients que el país s’estava islamitzant ràpidament, i van decidir deposar per la força el govern de Mursi. Però com un cop d’estat no és molt popular avui en dia, van ser condemnats per occident, que semblava a gust amb els Germans Musulmans governant els països musulmans. De manera que l’únic país que va recolzar la nova dictadora va ser Rússia, pensant que el que calia era mà dura. I mà dura va ser el que ha portat a terme el dictador Al Sisi. Ha destruït les bases dels islamistes de la península del Sinaí. I continua el seu lent enquadrament al costat de Rússia, i eventualment de l’Iran.
Si existeix aquest caos al Pròxim Orient és precisament perquè Estats Units està en plena decadència. Si hagués demostrat la fortalesa d’antany cap conflicte s’hagués enquistat de la manera en què ho han fet tots. Israel no és capaç d’aconseguir victòries militars contundents. Aràbia Saudita juga de vegades contra els interessos dels Estats Units. Qatar ha anat per lliure totalment. Turquia juga a acostar-se a Rússia en algunes ocasions, mentre està a l’OTAN. Però en la majoria dels casos és un ferm aliat d’Aràbia Saudita i d’Israel i bé que ho demostra.
Els temps caòtics en què vivim han ressuscitat el moviment d’alliberament kurd. És el problema més gran de Turquia i això no ha fet més que començar. L’única solució és la concessió de l’autonomia i la desmilitarització de la zona, cosa que no crec que Erdogan vagi a acceptar per ara. Però els kurds van guanyant poder poc a poc i les victòries a Síria i l’Iraq van en aquest sentit. En algun moment hauran de seure turcs i kurds a parlar sobre el futur del territori.
I l’Estat Islàmic? Em temo que s’ha fet massa enemics en molt poc temps. Ara tots ells conjuren i s’alien per acabar amb ell. És qüestió de temps que caigui. Llevat que sigui fermament recolzat per l’Aràbia Saudita o algun dels seus aliats.
Respecte a la Revolució, de moment només té lloc en una part del Kurdistan. Veurem el que passi en els pròxims mesos a l’Iraq, ja que la situació té possibilitats de esclatar-li a la cara als kurds neoliberals per la seva falta de suport a les minories. Per descomptat un Kurdistan socialista o confederalista democràtic ho canviarà tot a la regió i els kurds seran considerats com una autèntica avantguarda revolucionària internacional. ¿Acabarà amb això l’auge dels moviments islamistes? La caiguda del comunisme va donar peu a l’aparició dels moviments islamistes, que podrien ser col·locats en l’extrema dreta en el social. Així que si hi hagués una clara victòria d’una revolució, per poc que duri, podria marcar l’inici d’altres moviments revolucionaris en la regió que imitessin el model kurd.
Publicat originalment en castellà al portal alasbarricadas.org: http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/32199
