Ningú pensaria que uns humils agricultors d’arròs guanyarien una guerra contra l’imperi. Si bé la victòria és digna de ser celebrada, els crims contra la humanitat comesos pels «yankees» són imperdonables. Però aquesta vegada no vinc a parlar-vos de la sang vessada, sinó un altre cop sobre estratègia, concepte clau i bàsic per a aconseguir els objectius que ens proposem.
Si heu jugat a qualsevol joc d’estratègia, us hauria de sonar el concepte d’iniciativa. Portar la iniciativa en el pla estratègic implica que un o més actors són els que marquen el ritme del joc de la resta de forces. En el pla polític el concepte és similar. Quan un o diversos actors polítics són capaços d’influir en l’agenda i opinions públiques, desplaçar el centre dels debats cap als seus propis discursos, i fer que l’oposició es mogui en el teu terreny, direm que els primers porten la iniciativa.
El contrari a la iniciativa és la inèrcia, que descriu a aquells actors que es mouen pels ritmes marcats en lloc de portar-ne uns de propis. En altres paraules, aquests romanen latents fins que reben un estímul que els porta a mobilitzar-se. Gran part de l’activisme en el pla estratègic són moviments per inèrcia, ja que es deixen emportar per la conjuntura: si prolifera el turisme depredador a l’estiu, es fan campanyes contra el turisme; si VOX convoca un acte en tal barri es convoca una contramani allí o allà; si ha fet un mes calorós, fer una campanya contra el canvi climàtic… No obstant això, la inèrcia significa l’existència d’una oposició i és important tenir-ho en compte, ja que té el potencial d’articular-se més enllà del mer activisme. Una tercera possibilitat que es planteja és la passivitat. La passivitat es descriuria aquí com l’absència de reacció i deixa via lliure a qualsevol canvi que se li presenti.
Tornant amb els exemples concrets, l’actual esquerra i l’antifeixisme és un actor totalment reactiu, mentre que després de l’1-O la ultradreta està guanyant la iniciativa en el pla polític i mediàtic. Si bé és sabut que Espanya té un Estat profund franquista, el fet que els temes de debat en l’opinió pública girin entorn de VOX així com la seva cobertura mediàtica, fa que estiguin en una posició d’avantatge. Mentrestant, l’esquerra es troba a rebuf dels temes de debat i actes marcats per VOX (legalització de les armes, carpes de campanya, violència de gènere, LGTBi…), amb el contra i l’anti per davant i corrent on munten els actes.
No obstant això, la relació canvia en parlar del moviment feminista, que ha sabut posar el seu discurs i reivindicacions en l’agenda pública fent que la dreta s’escandalitzi i comenci a fer «mansplaining» parlant de feminisme liberal, perquè en temes de gènere s’han vist superats de moment i necessiten una resposta. En aquest cas, podem dir que el moviment feminista ha portat la iniciativa en obligar-los a tenir-ho en compte. En el seu moment, Podemos també va tenir la iniciativa en l’àmbit mediàtic en portar la centralitat del debat i l’opinió públiques cap a l’esquerra, però la va acabar perdent ja que va ser pràcticament una closca buida, és a dir, no existia un suport als carrers que sostingués els seus discursos.
D’on ve la iniciativa i l’estratègia? Aquests conceptes cobren sentit quan hi ha un projecte polític i un programa darrere que marca una sèrie d’objectius a aconseguir. Recordem que l’estratègia és la planificació d’una sèrie de tàctiques per a aconseguir aquests objectius, i per a portar la iniciativa és necessària una bona anàlisi i pla estratègic. Aquest projecte polític encara per construir ha de servir per a afilar les puntes de llança dels moviments socials, perquè passin de ser reactius a tenir capacitat per a portar la iniciativa. En altres paraules, guanyarem una posició més avantatjosa quan portem la iniciativa en tots els àmbits socials i polítics, i ells reaccionin a cada moviment que fem passant a una posició defensiva.
Article del company Lusbert, militant d’Embat, publicat originàriament en castellà al web Regeneración
