Quatre tasques per al 2025

QUATRE TASQUES EN LA LLUITA PER L’HABITATGE PER AL 2025

A tota la militància de la nostra Organització,
A totes les nostres col·laboradores i simpatitzants,
A totes les nostres aliades i companyes de lluita,

El passat 23 de novembre més de 170 mil persones vingudes de diferents parts de Catalunya van prendre els carrers de Barcelona sota la consigna determinada de S’HA ACABAT. No sols amb importants reivindicacions en el tema d’habitatge i lloguers, sinó també amb la claredat que si aquestes no s’atenen, serà el propi moviment popular el que les posarà en prática per la via dels fets. En aquest sentit, potser l’assoliment més important del 23N ha estat conquerir l’imaginari col·lectiu de les inquilines de tot el país amb la idea d’una vaga de lloguers.

Ens trobem en un moment important, en què els pròxims passos determinaran el futur de la lluita per l’habitatge. Mentre reflexionem i compartim les experiències que ens vam aportar el mes de novembre de cara a futures mobilitzacions i al Segon Congrés del Moviment per l’Habitatge de Catalunya (d’ara endavant, Segon Congrés), considerem important concretar algunes qüestions de la nostra Línia Estratègica en la lluita per un habitatge digne, publicada a l’abril de l’any passat.

La mobilització territorial àmplia, el desbordament als carrers i la difusió d’una perspectiva combativa cap a la vaga, marquen una important victòria tàctica del MxH. Ara bé, per a transformar aquesta victòria tàctica en una victòria estratègica, és a dir, consolidar l’acumulació de forces cap a la conquesta de marcs organitzatius i reivindicatius a mitjà i llarg termini, és imprescindible orientar la nostra acció cap a quatre tasques que ajudin al MxHa transformar-se realment en un moviment de masses, fort, combatiu i ben organitzat. Si bé és cert que l’èxit del 23N no ha estat improvisat, sinó fruit d’anys de construcció, hem de tenir present el fet que hem guanyat una batalla important, però encara toca guanyar una guerra molt llarga.

Considerem, doncs, les quatre tasques:

1) Desenvolupar millors criteris per al treball de base a nivell de masses
Una crítica i autocrítica freqüent en el MxH és que aquest estigui dirigit per una majoria catalana, blanca i amb estudis universitaris, enfront d’una base social molt més diversa i sovint més precària. Enfront d’això ve creixent el debat sobre la superació de la divisió existent entre la figura de qui milita i de qui solament busca solucionar el seu cas personal.

Creiem, però, que això és impossible, i que tot i que sorgeix d’un plantejament just, la solució que ofereix és molt ingènua i que solament podria tenir possibilitats d’èxit en un context de petits col·lectius i certament no per a un moviment de masses. I com el nostre objectiu és un moviment que organitzi a milions de persones, hem de buscar la manera més realista per enfocar el problema. Per aconseguir avançar en aquesta situació serà necessari:

• No amagar les diferències sota la por de trencar amb la igualtat. Al contrari, la igualtat comença quan acceptem les diferències i ens disposem a treballar amb elles, sincerament i èticament. Cal reconèixer que els moviments socials es componen per dos peus, sent un la militància i un altre la base social; una base que en el sindicalisme d’habitatge assumeix el caràcter de persona afiliada i afectada. Cal acceptar i reconèixer que bona part d’aquesta base no es transformarà en militant, i que no la hi pot obligar a això. Però al mateix temps cal fomentar que les persones que vulguin, puguin transformar-se en militants. Per això, abans de res cal acceptar els diferents nivells d’implicació i formalitzar-los dins d’una estructura clara, en què quedin clars els deures i drets de cadascun i definir les polítiques de transició entre l’un i l’altre. Ningú neix militant i és important estimular la formació i la presa de responsabilitats de manera progressiva i dins d’una dimensió col·lectiva que faciliti i motivi, trencant amb el predomini de les informalitats i la iniciativa individual. Això sí que seria realment democràtic.

• La prioritat no pot ser la formació de lideratges, sinó de comunitats. Crear comunitats participatives, autogestionades i actives; és el brou de cultiu perquè dels conflictes es formin militants sense alimentar als egos que perillosament poden elevar-se per sobre de la lluita col·lectiva. Amb comunitats ens referim a comitès de blocs o de barris, seccions sindicals, etc. a més de la confluència de tot això en un gran moviment, una gran comunitat. Un concepte que el MxH té l’oportunitat de continuar redefinint; abandonant determinismes excloents basats en bombolles identitàries i obrint-se a la creació de noves respostes i estructures socials i polítiques basades en l’afrontació conjunta de les diferents opressions que s’entrecreuen en la lluita. La militància que cal crear i formar no és la de líders i dirigents, sinó la de coordinadores i dinamitzadores, on el fonamental no és el carisma, sinó la comunitat i les ganes d’implicar-se de cada persona, fent que tota persona pugui participar sense dependre de característiques específiques i massa normatives al sistema que volem destruir.

• Generar els espais on poder establir una pràctica dialogada, horitzontal i constructiva entre els diferents sectors i realitats que es troben en la lluita del MxH. Donant suport a l’apoderament i el desenvolupament de la veu, la força i el “poder fer” d’aquells sectors més oprimits entre els qui formem part de la lluita per l’habitatge i altres lluites. Donant forma a un moviment que impliqui i arribi a totes. Construint-lo des d’una igualtat diversa i complexa, que tingui en compte i expliciti les seves interseccionalitats i actuï fermament en contra de les opressions i instrumentalitzacions que també es poden reproduir dins de la mateixa classe i el mateix moviment.

• Desenvolupar la responsabilitat col·lectiva i la perspectiva a llarg termini, és a dir, enfortir una cultura i un estil militant que li tingui afecte a la dedicació, la serietat i el compromís aplicats en el desenvolupament d’un treball regular i constant, així com la confiança en la delegació de tasques. Trencar del tot amb els vicis de l’activisme, les informalitats i l’individualisme.

2) Tenir un objectiu a llarg termini que es pugui actuar en l’ara: desitjar i actuar l’autogestió
Estem en un moment d’efervescència d’un MxH compost hegemònicament per l’esquerra més radical i anticapitalista, que les seves reivindicacions han anat guanyant ressò. La qüestió de l’habitatge no sols ha pres el debat públic, sinó que també està en el centre de la preocupació de la gran majoria de persones, estiguin mobilitzades o no. Però com més augmenti la pressió, no hem de subestimar la capacitat d’adaptació i absorció del Sistema de Dominació Capitalista, a més de la seva capacitat per a la repressió.

Per tant, cal començar a pensar en què farem després, quan la majoria de la gent quedi satisfeta amb alguna reforma, o cansada, o amb por. I això val sobretot per a nosaltres, la militància revolucionària que veu en els sindicats d’habitatge no un fi en si mateix, sinó un mitjà per a atacar el mateix capitalisme i construir una nova societat.

El nostre paper ha de ser el de dotar al moviment popular d’eines i objectius que puguin portar a una transformació social profunda, cosa que és bastant diferent a buscar imposar la ideologia i direcció d’un partit al conjunt del moviment.

Les revolucions i les grans transformacions socials només són possibles si hi ha un canvi en els desitjos, aspiracions i la consciència de les classes oprimides. És fonamental fer que no n’hi hagi prou amb pagar menys per un lloguer i tenir sous més alts per ampliar la seguretat, tranquil·litat i poder de consum. Si no treballem per la superació d’aquests desitjos, construint un desig per alguna cosa més gran, el sindicalisme d’habitatge estarà condemnat a repetir els passos que va seguir gran part del sindicalisme laboral.

Per això, com a organització anarquista i revolucionària, l’objectiu finalista de la qual és la realització del comunisme llibertari, defensem treballar la difusió de consignes del tipus LA CASA ÉS DE QUI L’HABITA, en complement a les altres consignes de les reivindicacions socials. Aquesta consigna busca concretar i sintetitzar el que ha de ser l’objectiu últim del MxH: la col·lectivització de l’habitatge, mitjançant l’expropiació i l’abolició de la propietat privada. En altres paraules, es tracta de buscar construir i difondre entre les classes oprimides, més enllà del desig per millores parcials immediates, el desig per l’autogestió de la vida en tots els seus nivells i de manera col·lectiva.

Per al sindicalisme d’habitatge, dotar-se d’un programa de poder popular que tingui com a fi l’autogestió de l’esfera reproductiva de la vida, vol dir ser capaç de, a través dels conflictes, transformar-se en agent creador, regulador i organitzador de la comunitat. Aquest és el salt programàtic que permetrà al MxH preparar-se per a les pròximes dècades, i fer que els sindicats d’habitatge a poc a poc comencin a experimentar, a practicar i a disputar el control directe sobre el territori: del pis al bloc, del bloc al carrer, del carrer al barri, del barri al municipi. Tractant de prendre i reorganitzar l’esfera reproductiva de la vida a partir d’una dimensió territorial concreta, on l’acumulació de la força social del MxH pugui escalar no sols en conflictivitat sinó en capacitat de gestió del territori, és a dir, de totes les necessitats reproductives de la vida: salut, seguretat, educació, manutenció, higiene, etc.

3) Superar el sectarisme i de l’avantguardisme
Mentre ens mobilitzem i ocupem els carrers, el nostre enemic ens observa. Des de l’alt dels seus palaus i en la tranquil·litat de les seves mansions, contínuament es prepara, posant els seus advocats a construir pertrets, parlant amb polítics i disposant la maquinària per a moure el seu petit exèrcit privat de matons, si fa falta. Però no sols fa això, l’enemic també espera que cometem errors, i que la divisió entre les nostres files pugui fer-nos més febles.
Les diferències polítiques existeixen i són importants, però centrar-se en elles abans que en la lluita comuna, fer una croada sobre qui té les millors idees, és del tot estèril:

El sectarisme és la intolerància a les posicions, opinions, ideologies o pràctiques diferents de les pròpies o del propi moviment, organització, grup, etc. Ve acompanyada de l’arrogància, vanitat i oportunisme, col·locats per sobre de la lluita per la transformació social. Així, una pràctica sectària pautarà la política per la diferència, afirmant-se per la negació i denúncia de l’altre, buscant el conflicte en comptes del consens col·lectiu i del debat fratern. (…) Les diferències polítiques, ideològiques i estratègiques de fet existeixen en l’esquerra, però cap moviment social o ideologia avançarà en solitari en el procés de transformació social. Forma part de la lluita saber construir aliances, composicions i articulacions (…). Una pràctica política ètica que respecti les diferències polítiques i busqui sempre l’enfortiment de la classe treballadora és el que diferencia una proposta alliberadora d’un procés autoritari; una meta democràtica d’un mètode impositiu.

No són només bells discursos que convenceran el poble de la seva força i capacitat de lluita. Serà la seva participació concreta i efectiva en l’organització dels treballs de base (…) en pràctiques col·lectives que generaran acumulació i poder popular. Tampoc és amb una bella retòrica que durem a terme les demandes populars, ans al contrari, és a través de la participació política directa, amb el poble organitzat deliberant sobre la seva quotidianitat; en l’exercici pràctic amb el suport d’una teoria bolcada en la realitat i nodrida per aquesta. Es tracta així de promoure un avanç amb el poble sense “idealitzacions” o “ideologitzacions”, o simplement limitar-se a llançar “programes màxims” de cara al no establiment d’un diàleg amb la quotidianitat de les persones. Però sí que traçar objectius, construir un programa mínim i plans d’acció proporcionals a les exigències de la realitat i de la pràctica.¹

Cal desconfiar i combatre totes les formes de sectarisme i avantguardisme, no importa la ideologia sota la qual es manifestin. Cal vigilar i evitar qualsevol ingenuïtat cap a qui dugui a terme aquestes pràctiques. Però tampoc cal atrinxerar-se i concentrar-se totalment en aquest conflicte, generant una oposició que només reforçarà les actituds sectàries i avantguardistes. Abans de res, aquestes actituds es combaten millor construint un moviment fort i ben organitzat que s’alliberi a si mateix d’aquestes dinàmiques. Promoure l’ètica i un estil militant coherent amb els nostres fins és el més important per a derrotar en majoria i a través de la lluita popular, marginalitzant al sectarisme i l’avantguardisme.

4) Construir el Front de Classes Oprimides

Ja hem esmentat anteriorment com la lluita per l’habitatge ha d’inscriure’s dins d’un paradigma més ampli, que definim com el Poder Popular. És a dir, la reunió de diferents sectors en lluita que puguin desenvolupar una capacitat d’actuació pròpia que solucioni els problemes, sigui capaç de construir infraestructures, tenir un control territorial, desplegar una gestió democràtica per la societat, etc. Però el camí cap al Poder Popular no és fàcil, i a vegades ens podem quedar atrapades amb objectius i consignes massa allunyades de la realitat. Per això, com a quarta i última tasca, ens cal construir una eina que permeti avançar cap a un poder popular concret i tangible, que reflecteixi en la realitat de la lluita de classes.

Al mateix temps que cal donar-ho tot, cal també anar amb compte. El MxH no és el nou subjecte revolucionari, i l’habitatge possiblement no és el conflicte decisiu que encendrà l’espurna de la revolució. És una lluita important, i on hi ha un conflicte vast, és veritat. Però aquest conflicte, com vam veure, només pot generar transformació social si la seva escalada no és només una carrera cap amunt, sinó que també aposta per la multiplicació, ampliació i reforç de la resta de conflictes i contradiccions de la nostra societat, els quals s’originen a partir del Sistema de Dominació.

Per això, mentre mantenim la comprensió que l’agent central de la lluita és la classe treballadora, és primordial expandir la dimensió del subjecte de la transformació social cap a altres formes de dominació i opressió. La dimensió del conflicte cap a les classes oprimides, sense centrar-se únicament en una definició econòmica com a classe treballadora o obrera, és encara més important si parlem del fet que la lluita per l’habitatge es dona en el terreny de l’esfera reproductiva. D’aquesta manera ampliem el conflicte entre inquilina (sigui de lloguer, ocupació o hipoteca) i propietari, per a atacar el Sistema de Dominació en els seus altres pilars: el racisme i la vil Llei d’Estrangeria i el patriarcat i la violència de gènere que travessen profundament la qüestió de l’habitatge; i també s’expandeix cap a altres sectors com la qüestió ecològica, en què l’actual model de ciutat és un nus central tal com la rural.

Així que per a començar, el Front de Classes Oprimides ha de materialitzar-se en aliances amb altres sectors, com ja està passant i es va veure reflectida el 23N amb la forta presència del sindicalisme laboral, el moviment antiracista, el moviment feminista i el moviment ecologista. Però també implica que el MxH busqui incorporar en la seva lluita específica elements d’aquests altres moviments. Com per exemple lluitar per facilitar i ampliar l’empadronament de persones migrants, poder disposar de blocs per a la recepció de persones sense papers o de víctimes de la violència de gènere que necessiten un altre habitatge, etc.

**

Continuem buscant les maneres de superar les dificultats amb les quals ens trobem en el desenvolupament de la nostra activitat en el MxH, però també en tots aquells moviments de classe que busquin transformar la societat des de les seves arrels.
Davant els diversos tipus i graus de pressió i opressió que viuen les diferents realitats socials que formen els nostres moviments;
Davant els processos d’alienació, desinformació i “incapacitació” perpetuats durant anys; Davant la desil·lusió i desconfiança cap als processos polítics i organitzatius;

Davant els intents d’assimilació i cooptació de les lluites per part del Sistema de Dominació Capitalista:

La nostra Organització ha de tenir una visió i una acció holístiques, dialogades i construïdes col·lectivament des d’una estratègia i una ètica que vinguin i s’aterrin en les realitats que ens conformen com a moviment. Establint-se com les bases que ens permetin construir, amb la paciència i el treball adequat, el camí que superi les dificultats que travessen cada realitat, al mateix temps que abracem les oportunitats que puguin sorgir i que siguem capaces de crear. Tot, per a construir un moviment establert en una comprensió de la participació militant que s’erigeix necessària per a superar l’actual estat de les coses i construir una realitat millor i una altra manera de viure.

El 8 i 9 de febrer marcaran un succés important per al MxH. Però el dia més important serà el 10, quan començarà tot: el treball per concretar les seves decisions i caminar no sols cap a una organització conjunta,sinóo que cap a la lluita conjunta i la victòria del poble.

EMBAT – Organització Llibertària de Catalunya
Gener 2025