Foto original de @gzcontrainfo
Embat, Organització Llibertària de Catalunya
Quan veiem les convocatòries al camp, no podem deixar de fixar-nos en les organitzacions convocants. A certs territoris de l’estat espanyol les mobilitzacions estan convocades per plataformes vinculades amb l’extrema dreta. A altres llocs estan convocades per organitzacions de pagesos de caire més patronal i a d’altres tenen un caire més popular i sindical. És evident que les correlacions són molt diferents a cada lloc, depenent de l’organització prèvia present al món rural.
Així que un dels nostres militants, Jose C., ha fet un mapeig que ens ajudarà a situar-nos en l’articulació d’aquest sector primari tan abandonat per les esquerres urbanites que ara es troba entre l’espasa i la paret. Com veurem, hi ha un considerable grapat d’organitzacions agràries que s’ha de considerar.
Per començar, al camp hi ha empresaris, autònoms i assalariades. Les associacions o sindicats agraris són les organitzacions que agrupen empresaris i autònoms, anomenades oficialment Organitzacions Professionals Agràries (OPA), Els assalariats són a les organitzacions sindicals per tothom conegudes: SAT (SOC), CCOO, UGT, CNT, CGT…
Context i història recent
Amb la Transició, el sindicat vertical, on estaven integrats tant empresaris com a treballadors, cau i sorgeixen tant els sindicats obrers històrics (UGT, CNT) com els de nova creació (CCOO, USOC, SOC, CSUT, SU…). Al camp, els empresaris verticalistes creen les seves organitzacions controlades per la UCD (CNJA i UFADE) i per l’Aliança Popular (CNAG), que posteriorment s’unificarien el 1989 creant ASAJA (Associació Agrària – Joves Agricultors) . Apart d’aquets sorgeixen els llavors anomenats «sindicats» democràtics.
D’aquests sindicats democràtics (o associacions agràries), algun ja operava a la clandestinitat des de 1973 com les Comissions Labregas de Galiza, però la resta es van constituint en anys posteriors; Unió de Pagesos el 1974; ENHE a Euskal Herria el 1976; Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià el 1977; UPA el 1982, etc.
Unió de Pagesos es considera continuadora de la Unió de Rabassaires de la Segona República. Cal afegir que la patronal agrària catalana «de tota la vida» era i és l’Institut Agrari Català de Sant Isidre fundat el 1851 i organització membre de la patronal Foment Nacional del Treball.
El 1977 es crea a nivell estatal la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders (COAG), agrupant la Unió de Pagesos i altres associacions provincials i/o autonòmiques. Al principi la COAG era una confederació d’organitzacions considerades progressistes i d’esquerres que actuaven independentment, mantenint la seva autonomia o sobirania territorial i algunes d’aquestes estaven adscrites a Via Campesina. Cayo Lara, d’IU, va ser un dels fundadors. La COAG era considerada “sindicat de classe” i mantenia relacions molt fluides amb PSOE i PCE, igual que les seves Unions amb els partits nacionalistes dels seus respectius territoris.
El 2008, la COAG fa un tomb centralista que algunes associacions no acceptarien per entendre que s’acabava amb la seva sobirania i l’abandonarien. Entre aquestes associacions que abandonaven la COAG hi havia la Unió de Pagesos, la Unió de Llauradors del País Valencià i la Unión de Campesinos de Castilla y León. Aquestes tres Unions donaran lloc a la creació de la Unió d’Unions d’Agricultors i Ramaders, adherint-se després altres unions com la d’Extremadura, Canàries, Madrid, Baix Guadalquivir, Astúries, Santander, Castella-La Manxa… A Catalunya, en sortir la UP de la COAG, entraria al seu lloc la JARC (Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya) que estava anteriorment adherida a ASAJA.
Al sector agrari, com al transport o l’hostaleria i restauració, s’entremesclen a les mateixes associacions petits empresaris i autònoms, fins al punt que a Catalunya davant la impotència per part dels sindicats «de classe» per negociar un conveni col·lectiu del camp, es va parlar amb la Unió de Pagesos i aquesta es va avenir a signar-ne un. Però la patronal el va impugnar, ja que la UP era un «sindicat d’autònoms» i no una organització empresarial, i l’operació va fer fallida.
Qui és qui?
Normalment UP ha sigut aliada de CCOO i UGT, però això també crea problemes interns per exemple per la collita de la fruita de Lleida. UP ha perdut molta influència a Lleida i entre ASAJA i JARC ja superen a UP.
Unió de Pagesos ja opera com a OPA (Organització Profesional Agrària) i per tant representa tant a autònoms com petits empresaris, i signa convenis col·lectius juntament amb ASAJA i Sant Isidre. I s’ha convertit alhora en empresa, en crear una empresa de serveis a la pagesia anomenada Agroxarxa, empresa amb la qual la Secció Sindical de la CGT ha mantingut diversos conflictes.
Menció a part, mereixeria la sempre enrarida relació entre autònoms i assalariats. Com hem vist anteriorment, a les associacions agràries es barregen empresaris i autònoms. Davant d’això, el 1982 la UGT decideix intentar organitzar els petits propietaris i autònoms del camp i crea la Unió de Petits Agricultors i Ramaders (UPA), que intentaria ser continuadora de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT) anterior a la guerra. A partir del 1987, arran del traspàs de les Cambres Agràries a les autonomies, la UPA passa a funcionar com a OPA «independent», per poder-se presentar a les eleccions a Cambres Agràries, però continua lligada a la UGT a a través de la seva estructura de treballadors autònoms de la qual també forma part la Unió de Professionals i Treballadors Autònoms (UPTA).
A Catalunya, l’organització majoritària seria la UP, encara que en alguns territoris hagi estat superada en representativitat per JARC i ASAJA. Els resultats a les eleccions de 2021 van ser, amb un cens de 20.609 i una participació del 35,58%, 4061 vots a la Unió de Pagesos; JARC, 2168; ASAJA, 821; i 190 la UPA.
Actualment els signants per la part empresarial del Conveni del Sector Agropecuari son la Unió de Pagesos de Catalunya, Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC) i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI)
Parlant d’associacions agràries, aquestes com la resta de la societat, des de la Transició, han anat abandonant postures d’esquerres i s’han centrat més en la prestació de serveis als seus afiliats, la professionalitat i formació i la competència empresarial. Així i tot, traient la poca representativitat de l’UPA-UGT, com més a la dreta o més caràcter empresarial tingui l’associació, menys representativitat li dona el món rural a Catalunya. La més representativa és la Unió de Pagesos amb el 56,09% dels vots (4.061), seguida per la JARC (COAG) amb el 29,94% (2.168), ASAJA l’11,34% (821) i UPA el 2,62% (190)
A la darrera dècada del segle passat i la primera d’aquest, té lloc l’eclosió del Moviment Antiglobalització i l’aparició de Via Campesina (1993), com a moviment internacional que promou una agricultura ecològica, sostenible i a favor de la producció local d’aliments, adherint-se a l’Estat Espanyol la COAG, Unió de Pagesos, Sindicat Labrego Galego, Sindicat d’Obrers del Camp (SOC) i Euskal Herriko Nekazarien Elkartea (EHNE), i a nivell internacional els més coneguts serien el Moviment de Treballadors Rurals Sense Terra (MST) de Brasil i la Confédération Paysanne de França, amb José Bové de Secretari General i les seves espectaculars accions antiglobalització i en defensa dels productes agrícoles francesos.
A Catalunya aquesta onada antiglobalització es veu reflectida amb les Marxes Europees contra l’Atur, les mobilitzacions contra la visita del Banc Mundial i la lluita contra els transgènics i per la sobirania alimentària. Així a Catalunya neix l’Assemblea Pagesa com a moviment sindical i social de base, assembleari i a través d’aquesta Som el que Sembrem. L’Assemblea Pagesa sorgeix en uns moments de molta agitació social que també coincideixen amb un procés a la Unió de Pagesos, que evoluciona d’un sindicalisme combatiu a un sindicalisme de gestió, representat per Joan Caball que succeeix l’activista Pep Riera com a Secretari General. Des de Som el que Sembrem, acompanyada per un centenar d’organitzacions, comença una lluita contra el cultiu de productes transgènics i per la sobirania alimentària, que amb més o menys activitat arriba als nostres dies.
L’Assemblea Pagesa és crítica davant de les mobilitzacions actuals, ja que considera que en aquestes es busca camuflar les desigualtats i asimetria entre la gran agroindústria i la pagesia transmetent idees ultraliberals i antiecologistes. Segons l’Assemblea Pagesa, l’endeutament de la pagesia ve de la competència mútua i el creixement constant bolcat a un mercat capitalista global fruit d’un model impulsat per la UE, els estats i les autonomies, i acceptat pels sindicats majoritaris.
En conclusió
El camp és un espai de disputa complex, igual que el món laboral en general. Les reivindicacions actuals no deixen de ser fruit de les penúries del moment, de l’ofensiva ultraliberal que ens envaeix i la impotència de l’esquerra per lluitar-hi. Les convocatòries no van a l’arrel del problema, sinó que busquen solucions senzilles i ràpides però amb data de caducitat molt propera. És com demanar un augment salarial del 2,5 davant un IPC que pujarà un 5%.
Però malgrat tots els seus defectes, com en moltes, si no la gran majoria, de les mobilitzacions laborals, l’esquerra ha de ser-hi present, recolzar-les i aportar solucions. Com deia Miquel Ramos a un article a publico.es, “la incompareixença de l’esquerra, que sovint inverteix més en anàlisi des del despatx que no pas en peus al carrer i al camp, és aprofitada sempre per la dreta. Sobretot, quan hi ha por i incertesa.” I “al final, una protesta legítima davant les mesures neoliberals que empobreixen cada cop més la classe treballadora acaba sent una oportunitat per als ultradretans, que esperen un pas en fals de l’esquerra, un relat ambigu o un allunyament de la causa per presentar-se amb fórmules màgiques. Aquestes, lluny de solucionar el problema, sempre ofereixen bàlsams enverinats ben embolicats en banderes.”
El camp i el sistema alimentari són claus a la societat. No podem donar l’esquena al problema. Les organitzacions llibertàries sempre han estat presents al camp donant alternatives. Ara més que mai cal la nostra presència.
