Un article d’Edurne Bagué, militant d’Embat, antropòloga, doctoranda CIESAS, especialitat aigua, societat i cultura, membre de la Taula de l’Aigua de Terrassa, i d’Aigua és Vida.
Municipalització de l’aigua: una porta cap a la millora del futur.
Aquests mesos, la ciutat de Terrassa viu una conjuntura important entorn de l’aigua en un moment on aquest tema té gran transcendència política i social, ja que a finals de l’any en curs acaba el contracte de concessió que l’ajuntament d’aquesta ciutat té amb la companyia Mina Pública d’Aigües de Terrassa S.A., per això en un dia com avui, dia internacional de l’aigua, val la pena aturar-se i dedicar unes línies al tema de la municipalització i la gestió del servei d’aigua a les ciutats, per tal d’entendre la importància que comporta la participació de la ciutadania en un punt d’inflexió com l’actual, en el qual hi ha la possibilitat, de recuperar la gestió 100% pública d’aquest element vital per la vida, tant humana com dels ecosistemes, amb criteris de sostenibilitat ambiental i social.
Municipalitzar en temps globals
Si la literatura de les Ciències Socials de la dècada dels 2000 es centrava en els efectes de la globalització i el seu perill homogeneïtzador, entrats en la segona dècada del segle XXI, les anàlisis es centren en els efectes de la globalització i posen de relleu, que aquest fenomen ha estat un punt d’inflexió en termes d’estructura i els seus efectes en l’economia i les relacions socials, però aquests efectes comporten, almenys dues grans tendències: d’una banda, agafen formes locals o particulars en les diferents parts del món, i per l’altra, una tendència equidistant d’arrelament.
Diversos autors com Harvey, Sennet o Escobar, apunten que el model de la globalització, es caracteritza per promoure relacions on espai-temps trenquen les formes estipulades, donant lloc a la simultaneïtat d’escales -econòmiques, socials, polítiques i geogràfiques. Les noves tecnologies han afavorit les relacions simultànies en llocs situats a les antípodes els uns dels altres, on la linealitat del temps i l’espai es perden. Traduint en exemples quotidians, això seria, principalment una economia de mercat deslocalitzada, que opera en diferents escales, i l’augment de les operacions econòmiques transnacionals. Aquest model de virtualitat i excés de velocitat, com també apunta Díaz- Polanco, no permet la construcció de relacions profundes -entre les persones, però tampoc amb l’espai. Polanco parla de les identificacions, coincidint amb Harvey. Les identitats són fruit del temps. Per tant, el model global, és aquell que afavoreix i promou una economia basada en la deslocalització i la concentració dels capitals, i també dels espais de preses de decisions, cada vegada més allunyats i abstractes i on els objectius a assolir, també són abstractes i allunyats, deixant la ciutadania, les persones i les societats immerses en una espècie de societat poc material i veloç.
En el cas de l’aigua, aquest marc ha comportat situacions de monopoli, on grans empreses transnacionals, autèntics lobbys de poder, tenen el control de la gestió i l’accés, i en alguns casos, de la propietat d’aquest element, en diferents parts del món. No entrarem aquí a descriure la complexitat de l’entramat normatiu i de discurs que permet i afavoreix aquest fet, però sí en els efectes que produeix, i que ens encamina vers el tema que ens ocupa. Per tant, observem, que la resposta d’aquestes pressions de la globalització, ens porten al segon efecte que comentàvem: l’arrelament, la construcció del territori, la recuperació de la sobirania, entesa com el dret a decidir sobre el propi entorn en tant que afecta de forma directa les vides de les persones. Així doncs, ens trobem front la realitat de que com efecte de la tendència neoliberal, descrita per Harvey o Sennet, com desarreladora, que impedeix la materialitat o la construcció de comunitat, és a dir, l’establiment de vincles, sorgeix la cerca de la creació d’espais de solidaritat i construcció de relacions palpables, reals i materials, un interès en la construcció del bé comú, que es regeix pels principis de la cura, el respecte i el quefer col·lectiu, com l’única manera d’aconseguir entorns socials i ecològics que permetin vides de qualitat.
Sobre aquests efectes en la literatura i els imaginaris col·lectius tenim els referents molt coneguts de les lluites dels pobles indígenes en la defensa del territori, la construcció de territori i sobirania popular basada en els coneixements i formes d’organització social locals. D’aquestes lluites contra l’economia extractivista de l’aigua i els recursos fòssils com petroli o gas, sorgeix tot el referent que es coneix com la re-territorialitat o territorialitat. Ara bé, com dèiem, les formes de construcció de realitat agafen formes diverses, i directament vinculades a cada lloc. En el cas de Catalunya, i com resposta als efectes d’aquest context neoliberal, l’arrelament agafa forma de municipalització. En un context com el nostre, els municipis simbolitzen la part de l’entramat institucional més concreta i propera a la ciutadania, i per tant, aconseguir un municipi que es regeixi de principis d’equitat social, és el marc que garanteix, en primera instància, els drets i les condicions mínimes per dur a terme una vida on els drets socials i els drets humans siguin una realitat.
En aquest context hem d’entendre l’onada municipalitzadora en la qual estem immerses. En el cas de l’aigua, implica que les decisions, sobre els talls, sobre les prioritats, sobre com s’estipulen les despeses i el manteniment per l’exercici d’aquest dret fonamental passa per un control públic d’aquest fluid, ja que permetria la construcció d’un marc que fomenti la recuperació dels vincles locals amb l’aigua, amb la finalitat d’una gestió basada en la cura dels ecosistemes com garants de qualitat de vida per les generacions futures.
Els orígens del servei d’aigua urbana
El servei bàsic d’abastament municipal apareix a la segona meitat del segle XVIII a ciutats com Londres o Paris, i s’estén de forma generalitzada a principis del segle XIX, coincidint amb l’impuls tecnològic de la Revolució Industrial i la seva extrapolació del coneixement de l’enginyeria aplicat a la millora dels serveis urbans. També en aquella època sorgeixen conceptes tècnics entorn els recursos i l’aigua per al seus usos que comencen agafar nova volada transformant les formes de relació i concepció de l’aigua fins la data d’avui i que impliquen canvis estructurals en les formes de gestió.
En aquest context, la implementació apareix sobretot de la mà d’empreses privades familiars que s’encarreguen d’oferir aquest servei a les elits benestants dels entorns urbans. No és fins l’esclat de les epidèmies de còlera, que sorgeix el que es coneix com el moviment higienista que promou la necessitat de garantir l’accés a aigua de qualitat apte per al consum humà per evitar aquesta epidèmia i aconsegueixen que es contempli l’accés a l’aigua com un principi de dret social bàsic. Així, el moviment higienista genera un punt d’inflexió a partir del qual moltes ciutats decideixen municipalitzar el servei d’abastament bàsic.
La casuística catalana és molt variada, per això és important distingir entre gestió municipal en entorns urbans i rurals. I dins els entorns urbans també es troben gran varietat de situacions. En alguns municipis, la gestió, tot i l’impacte de l’higienisme, mai es va traduir en processos de municipalització, de la mateixa manera, a nivell d’Estat Espanyol, el període de la Dictadura Franquista també contribueix a dotar els processos viscuts amb diferències respecte els genèrics europeus, com ho és el fet que gran part dels contractes de renovació de les concessions es van produir en aquest període fent ús de les relacions de confiança entre les elits favorables al règim, amb concessions per períodes que van, en gran mesura, dels 50 fins els 90 anys, per tant, extremadament llargues, afavorint la creació de xarxes clientelars i la dificultat de mecanismes de transparència i accés a les dades.
Històricament, s’ha vist que el sector privat no vol assumir certes inversions ni certes parts del cicle que conforma el sistema d’abastament i distribució de l’aigua a les ciutats, com ho és el sanejament, perquè implica més inversió que rèdit econòmic. De la mateixa manera, també hi ha dades, a nivell històric, de que l’interès pel manteniment de la xarxa és quasi nul i deficient quan la gestió d’aquest servei ha estat en mans d’empreses privades, mostrant-nos dues coses importants: la primera, que no és quelcom nou la falta de responsabilitat de les empreses en donar un servei de qualitat, si no ans al contrari, sempre s’han regit per l’objectiu d’aconseguir el màxim benefici amb la inversió mínima. I en segon lloc, els registres històrics posen en evidència que la gestió concessionada d’aquest servei, mai ha estat més econòmica i eficient, si no que ha estat més costosa pels ciutadans i pels organismes públics. El sociòleg Esteban Castro, en un dels seus articles, destaca que hi ha una intencionalitat en reescriure el passat per tal de justificar la necessitat de les reformes estructurals i introduir una gestió neoliberal, o en les seves paraules, neo-privatista, dels serveis públics. Un discurs que no podem oblidar que sorgeix amb les propostes de l’Escola de Chicago impulsades per Reagan i Thatcher i que agafen volada a Europa amb la signatura del Consens de Washington i de l’Acord General de Comerç de Serveis (AGCS), després de la caiguda del mur de Berlin, a partir dels quals, els serveis que eren responsabilitat de l’Estat, passen a estar desvinculats del mateix i entren en el camp del mercat (sanitat, educació i serveis bàsics).
Garantir els drets, fer comunitat.
Segons els diccionaris, municipalitzar és l’acció d’assignar un servei públic al municipi, per tant, portar la gestió o propietat d’un servei a l’ens municipal. Però què implica aquesta acció? Quin tipus de gestió predomina actualment a Catalunya?
L’aigua a l’Estat Espanyol, com en molts d’altres, és propietat de l’Estat, des de les primeres constitucions redactades durant el segle XIX, i el que es licita són les concessions per la gestió dels diferents usos i àmbits, en alta, en baixa, usos agrícoles, etc. Això implica en última instància, quan hi ha deficiències en la gestió, en els usos, els controls de qualitat, i d’altres aspectes que puguin sorgir, que la responsabilitat recau sobre les institucions públiques. Dit d’una altra manera, quan les empreses concessionàries no compleixen amb els criteris d’una bona gestió, la responsabilitat recau sobre els ens públics, tot i que aquests en la majoria dels casos, quan concessionen els serveis a empreses privades, perden, de facto, qualsevol accés a les dades que li permeten l’exercici de l’autoritat, en una relació de desigualtat exacerbada.
Això ens porta a plantejar la gravetat que suposa no tenir accés a dades fonamentals, imprescindibles i que haurien de ser d’abast públic, entorn la gestió del servei com les inversions en el manteniment de la xarxa, en els preus del cost de portar l’aigua des de punt de captació per la seva posterior distribució, el procés de potabilització, l’energia del bombeig, que són la base per un ajust del preu, que hauria de ser pagat en concepte de taxes i no de tarifa.
Com dèiem, un efecte del marc de context global en termes d’aigua és la deslocalització, en l’àmbit municipal, tot i la varietat de noms existent, AGBAR és la que ostenta quasi la totalitat de les concessions per operar el servei d’abastament municipal, per tant, en termes reals, la gestió d’un element bàsic, està en mans de grans poders econòmics de concentració de capitals però de deslocalització dels beneficis i dels objectius, en una economia d’escala on s’acaben controlant tots els nivells d’accés a l’aigua, amb les afectacions socials i ecològiques associades a aquest model. Per això és important, una recuperació localitzada i pública, vinculada a les persones. No podem oblidar que actualment, a Catalunya, el 81% de la població està en municipis on la gestió de l’aigua està en mans de fórmula mixta o privada. Davant aquesta situació, és imprescindible que l’ens municipal tingui informació referent a l’estat del manteniment de la xarxa de distribució, accés als costos reals de portar l’aigua i la seva distribució, a partir dels quals es poden establir preus socialment justos, rigorosos amb el cost real i tenint present la ciutadania, en aquest sentit, la recuperació de la gestió pública és important perquè permet crear escenaris per garantir el compliment dels drets fonamentals.
Castro, exposa que, en el marc actual de gestió concessionada dins un espai més ampli, on l’aigua és l’element que mou un dels mercats més importants, l’objectiu de la gestió del servei d’aigua ha deixat de ser l’abastament i el bon servei, per passar a ser, la subsistència i els beneficis econòmics de les empreses encarregades de la seva gestió. Beneficis extrets de l’àmbit públic per la seva acumulació en mans dels privats, limitant, per no dir impossibilitant, una redistribució justa entre la ciutadania que podria afavorir les condicions d’accés.
Aquest fet ens porta a tenir present un altre element de vital importància que distingeix la gestió pública de la de la fórmula partenariat públic-privat (mixta), i és el tipus de relació que s’estableix que comporta l’existència o l’absència de drets de la ciutadania. En un model de gestió concessionada a una empresa en fórmula mixta o privada, la relació s’estableix en termes de servei-client, mentre que en un model de gestió pública, aquesta relació és en termes d’ens públic-ciutadania. Aquest element és de vital transcendència ja que en un model institució-ciutadania, hi ha (o hauria d’haver) vincles de reciprocitat entre ambdós grups, doncs en principi, l’ens públic, és el vessant polític de la gestió social, de la societat, i per tant, emana d’ella. En aquest sentit, la ciutadania, existeix com subjecte de dret i per tant, està legitimada per vetllar, reclamar, incidir o fins i tot participar en les preses de decisions entorn les formes de gestió. D’altra banda, en la situació actual, la relació és empresa-ens públic, en una relació comercial, on l’empresa privada és proveïdora d’un servei i la ciutadania només existeix en tant que client-consumidor. És des d’aquest model actual que s’estipulen els criteris propis de serveis no vitals, on si no es paga, es procedeix al tall de subministrament, vulnerant un dret fonamental com ho és de l’accés a l’aigua.
Un altre aspecte que es important, i que es relaciona amb la gestió pública, és la referent a la qualitat de l’aigua i principalment que, en tant que institució pública, en principi es regiria per criteris de servei públic i no empresarials. Ara bé, una gestió pública, pel fet de ser-ho no implica fórmules de transparència real vers la ciutadania que continua abocada a la dependència de la voluntat de l’ens d’informar.
El debat sobre la gestió de l’aigua, no és de dicotomies públic o privat, sinó que és més complex. També té un pes important la presència de la ciutadania en les preses de decisions, doncs, històricament s’ha vist -i hem pogut comprovar- que els ens públics, per si sols, no sempre tenen present les persones com els seus objectius principals i en canvi, trobem experiències aquí Catalunya que són privades, però més participatives com és el cas d’Olesa de Montserrat, que el servei d’aigua està concessionat a una cooperativa dels habitants del poble. Per això, el debat inclou l’element del control per part de la ciutadania. O dit d’altra manera, un nou model hauria de contemplar tres grans eixos: ecològic, públic i més democràtic i participatiu. Això ens porta a reflexionar sobre la necessitat de buscar i trobar fórmules que garanteixin que el ciutadà/ana és un actor, un agent actiu, un subjecte de ple dret i l’objectiu principal del servei. I no és feina fàcil, però és una feina necessària, tant per la situació actual, hereva d’aquesta falta de presència històrica en un aspecte tan important per les vides de les persones, com ho és l’aigua, com pels sistemes ecològics que proporcionen aquest element vital, per garantir les condicions que afavoreixin la seva resiliència, és a dir, que permetin la recuperació que permet la renovació dels recursos.
Els contractes de concessió acostumen a tenir clàusules desproporcionades de penalització davant la seva rescissió, no cal anar massa lluny per recordar un cas recent com el del projecte Castor a la costa sud de Tarragona. En el cas dels ajuntaments, els preus abusius de la penalització, fan quasi impossible que es pugui fer front, per això és important aprofitar quan els contractes acaben. L’objectiu és evitar endeutar l’ajuntament, en tant que no es rescindeix el contracte, si no que aquest acaba, i no hi ha ni penalització ni la obligació de convocar nou concurs per la concessió. Ara bé, les empreses concessionàries, busquen no perdre mai i empren fórmules per al xantatge als ens públics -que sobretot en àmbit municipal, moltes vegades veuen que el poder institucional, els recursos dels quals disposen, estan molt per sota d’aquestes grans empreses multinacionals, com AGBAR-, reclamant com va publicar Mina de Terrassa en el Diari de Terrassa, el passat 11 de març, 60 milions euros, com la quantitat que calculen, segons criteris d’estimació amb els quals fan valorar el Fons de Comerç de la Companyia Mina, és a dir, els beneficis no gaudits a futur, que l’empresa considera que deixarà de tenir.
Unes últimes paraules
Tot i els nombrosos avantatges de la gestió pública, no hem d’oblidar, que aquesta no és més democràtica per se, el que permet és crear i introduir mecanismes que es tradueixin en un model de gestió més democràtic, pel destacat unes línies amunt, en tant que la relació que s’estableix, des de la concepció pública és d’institució-ciutadania. Per tant municipalitzar és important perquè obre la porta a la democratització i per tant a pensar com es vol que sigui la gestió de l’aigua en l’àmbit municipal i quin paper vol o es creu que hauria de tenir la ciutadania.
A mode de conclusió, atesa la situació, el debat públic sobre la matèria és necessari i impostergable, en el qual s’ha de pensar, des de la ciutadania, quin model de gestió d’aigua es vol i com s’hi vol ser en tant que part implicada, per això en aquests anys on finalitzen contractes a diverses poblacions catalanes, cal formar-hi part i ser veu activa en els diferents processos oberts, ja que no es tracta només d’aigua, si no de (re) pensar en mans de qui han d’estar els aspectes dels quals en depèn el Dret Humà a la vida digna, i les pròpies vides en el quefer quotidià. Dit d’una altra manera, el debat sobre qui, com i segons quins criteris s’ha de gestionar l’aigua, vol dir, prendre part en decidir sobre com i qui gestiona la vida.
Edurne Bagué, Antropòloga, doctoranda CIESAS, especialitat agua, societat i cultura, membre de la Taula de l’Aigua, d’AeV i EMBAT.
Article escrit per a Malarrassa, periòdic independent i gratuït de Terrassa
