Possibles línies de treball de cara a l’escenari posterior al 27S.
L’èxit relatiu de les fórmules electorals sota la marca “En Comú” en les passades eleccions locals ha tingut repercussions en l’escenari obert de cara a les properes eleccions del 27 de setembre. D’una banda han intentat exportar la fórmula “Barcelona en Comú” a l’àmbit autonòmic. D’una altra, i com a oposició al primer, CDC (ara ja sense el llast d’Unió) torna a ressuscitar la “llista de país” en oposició al que ells han anomenat “Sí se puede”. En tots dos casos hi ha un intent d’aprofundir en la dissociació de les qüestions nacional i social que, malgrat excepcions, no ha trobat la resposta adequada per part dels moviments populars.
De “Catalunya sí que es pot”, els seus impulsors insisteixen en recalcar que és quelcom nou. Tot i així, les declaracions prèvies a la designació del presidenciable Lluís Rabell per la formació i l'(auto)exclusió de Procés Constituent, evidència que es tracta d’una coalició més de partits en la que les negociacions s’han centrat en el repartiment de cadires més que en la configuració del programa polític.
Les intencions que poden haver darrera de cadascuna de les formacions que es presentaran sota la fórmula “Catalunya sí que es pot” deixen veure que, més enllà de l’”assalt a les institucions”, hi ha uns interessos partidistes ben definits. Així, l’entorn d’Ada Colau, que es va presentar a Barcelona com a referent local hegemònic de l’anomenada “nova política” s’ha integrat a Podem de cara a les eleccions. Podem, per la seva banda, renuncia a presentar-se en solitari o amb la marca “Podemos”, tal i com l’equip de Pablo Iglesias desitjaria, perquè sap que al Principat no pot aspirar a obtenir en solitari els resultats d’altres territoris de l’Estat. Amb tot, l’objectiu final de Podem a Catalunya no és cap altre que tractar de capitalitzar un hipotètic èxit de la fórmula “Catalunya sí que es pot” en les properes eleccions generals.
Pel que fa a ICV-EUiA, la seva és una estratègia de superació d’un context que presagiava una fuita de vots cap a altres formacions (Podem, CUP…) que posava en perill la continuïtat de la formació. Després de la prova de foc de Barcelona en que les sigles de la coalició van quedar amagades per no enterbolir la imatge de “nova política” que es volia comunicar a la població, les negociacions entre Podem i ICV-EUiA garanteixen la visibilitat de la formació “ecosocialista” amb Joan Coscubiela com a portaveu al Parlament i els caps de llista a Girona i Lleida
En el terreny de la qüestió nacional, el pol “Catalunya sí que es pot” formaria el nucli principal del conjunt de forces que advoca per la realització d’un referèndum d’autodeterminació a la Catalunya autonòmica. Un referèndum “legal” que estaria supeditat al resultat de les eleccions generals de les que, tot sembla indicar, no cal esperar una correlació de forces que permeti la seva realització: atenent a les seves promeses, només Podemos, IU-ICV i les minories nacionalistes al Congreso n’estarien a favor. Lluny, per tant, del percentatge necessari per iniciar una reforma constitucional que permetés la realització del referèndum.
Sabent, com saben, que no és realitzable en un escenari a curt-mig termini, presenten el referèndum com a “basa electoral” per superar el conflicte polític a la Comunitat Autonòmica de Catalunya. Caldria saber, però, quin és el paper que jugarien els sectors independentistes i autodeterministes de les dues organitzacions però, pel que es dedueix dels acords, tot sembla indicar que la disciplina de partit prevaldrà en decidir sobre la qüestió.
Quelcom de semblant podem dir de la possibilitat que les eleccions dels 27S serveixin per obrir un escenari constituent. Malgrat els avisos d’alguns actors de la coalició segons els quals “Catalunya no espera”, no sembla que aquest escenari pugui encabir en el full de ruta de Pablo Iglesias. Podemos, com el PSOE en èpoques recents, necessita el graner de vots català en el seu assalt al poder. No sembla, per tant, que entri dins dels escenaris manegats per l’equip d’Iglesias la possibilitat de donar llibertat a Catalunya per decidir lliurement el seu futur.
Pel que fa a la llista “Junts pel sí”, el primer que s’ha de tenir en compte és que CDC sempre manega múltiples escenaris i sempre prepara la seva estratègia perquè sigui la força hegemònica i menys condicionada en els diferents contextos, inclòs el d’un possible reflux sobiranista. Tot i la incorporació d’independents, membres de l’ANC i de l’associació “Súmate”, allò important és que qui controlarà el grup parlamentari resultant serà CDC. ERC s’ha vist forçat a participar a la llista i jugarà un paper subordinat a CDC. Arran de la pressió dels mitjans de comunicació favorables a les tesis convergents, s’han vist abocats a participar-hi amb poques possibilitats de dirigir un procés que, fins no fa gaire, semblaven destinats a controlar.
En el pla de la qüestió social, es pot percebre cert gir a l’esquerra sens dubte propiciat per la irrupció de Podem i l’èxit relatiu de “Barcelona en Comú”. La incorporació de Raül Romeva i el protagonisme de membres de Súmate s’ha d’entendre en aquest sentit. Tot i així, simplifiquen, polaritzen i condicionen tot avanç social a la consecució d’un estat propi.
“Junts pel Sí” no té el monopoli de la simplificació i de la polarització. “Catalunya sí que es pot” vincula el procés i les mobilitzacions independentistes a Artur Mas i, amb l’argument de les retallades que ells van començar a aplicar quan tocaven poder, ataquen aquells sectors de l’esquerra que aposten per realitzar un procés constituent sense interferències ni ordres vingudes de Madrid. Podem i ICV-EUiA, com a formacions hereves del comunisme de post-guerra, no fan fàstics a anar amb els liberals i la dreta més rància si són els que encapçalen el front. ¿De quina altra manera es pot entendre sinó l’estratègia del PCE (i PSUC) durant la malanomenada Transició? ¿De quina altra manera es pot entendre sinó la calculada imatge de Podemos com a garants de la regeneració política” a l’Estat espanyol?
La qüestió principal que es dirimeix, a l’igual que a la resta del sud d’Europa, és la sobirania. L’exemple grec ens demostra que cap de les dues propostes principals plantejades (estat independent dins de l’UE i reforma constitucional a l’Estat espanyol) garantirà la plena sobirania. És a dir, en tots dos casos, el poder de decisió sobre els assumptes polítics, econòmics i socials residiren en institucions amb interessos contraris als del poble. Qüestió clau aquesta que hem de posar en evidència.
Des del Moviment Popular hem de saber orientar el debat cap a la construcció i conquesta de sobirania, entesa com a creació dels instruments que ens permetin exercir el dret de decisió sobre tots els assumptes que ens incumbeixen sense ingerències externes. A tall d’exemple, esmento algunes possibles línies de treball:
-
El Moviment Popular ha de promoure la visió del procés constituent entès com els processos, exercits des de baix, que vinculin l’alliberament nacional amb la necessitat d’alliberar-nos de la tirania econòmica i social exercida per les elits autòctones i externes.
-
Posant èmfasi en qüestions clau i estructurals com ara: una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN i de la UE.
-
Estenent el concepte de dret a decidir a altres qüestions socioeconòmiques que afecten al poble..
És a dir, hem de promoure aquelles iniciatives que afavoreixin l’apoderament de les classes populars i trenquin amb les estructures de l’estat capitalista.
Per aconseguir aquests propòsits, el Moviment Popular ha de treballar coordinadament des dels pobles i barris per la construcció d’un projecte per al conjunt de Catalunya. Una proposta de coordinació seria l’articulació d’una “Mesa Catalana del Moviment Popular” que, a més de marcar agenda pròpia, dissenyi un model de societat per Catalunya, social, polític i econòmic que sigui proposat en la conjuntura de l’autodeterminació, el dret a decidir i el procés constituent, defensant postures pròpies i autònomes.
No hem de deixar passar l’oportunitat de l’actual conjuntura sobiranista. Davant d’un possible escenari d’inestabilitat institucional i profunds debats socials sobre el model de país, una convergència d’aquest tipus facilitaria el treball per instal·lar conceptes i demandes més profundes que ens permetin avançar en l’apoderament de les classes populars.
Miguel Torrijos, militant d’Embat.
(@mic_torrijos)