Davant els atacs terroristes succeïts a la nit d’ahir a París

A Embat volem manifestar que:

– Declarem el nostre rebuig frontal davant dels atemptats i la nostra solidaritat amb les víctimes, els seus familiars i els seus cercles pròxims.

– Exigim als governs de França i Espanya que deixin de desestabilitzar governs laics a l’Orient Mitjà, de donar suport polític a Turquia i les monarquies del Golf i de finançar i armar Al-Qaida i altres bandes salafistes a Síria i l’Iraq.

– Recordem a l’opinió pública catalana que els terroristes de l’DAESH (Estat Islàmic), d’Al-Qaida i altres bandes similars atempten diàriament al món islàmic matant desenes de musulmans. El problema no són els musulmans: és el salafisme, que és un fanatisme religiós.

El primer que hem de recordar és que l’origen d’aquest islamisme gihadista està en la Guerra Freda. Va ser la política exterior del bloc atlantista la que va promoure l’ascens d’un islamisme polític com a forma d’enderrocar els diferents règims àrabs que en aquells moments o bé eren estats «No Alineats» o bé eren afins a la Unió Soviètica. En els anys 70 i 80 del segle XX se’ls va donar carta blanca als països del Golf Pèrsic perquè difonguessin les seves idees teocràtiques en tot l’àmbit musulmà. Tot era poc per derrotar l’enemic d’Occident.

Des de llavors les idees salafistes o takfiristas (sectors fonamentalistes de l’islam) s’han estès per tot el món, instigades pels petrodòlars de l’Aràbia Saudita, Qatar o els Emirats Àrabs Units, i ajudades indirectament per la política exterior dels Estats Units i de la Unió Europea (i concretament França) que preferien mantenir aliats fidels encara que estiguessin difonent versions de l’Islam que promovien la “guerra santa”.

A Europa a causa de la immigració de diverses dècades ha una població musulmana molt important. No obstant això, mai ha tingut moltes opcions d’integrar-se efectivament en les nostres societats. O bé ha estat apartada i reclosa en barris-gueto com a França o bé viu en els barris més humils com passa a Catalunya. No se’ls ha tractat com a persones treballadores sinó com estrangeres que sempre ho seran a casa nostra. Aquesta sensació de desarrelament genera precisament una resposta de tornar a les arrels, a identificar-se amb les seves tradicions. La frustració davant el rebuig se suma a la creixent presència de l’islamisme fonamentalista que ha estat difós activament per qui hem nomenat abans que porten dècades finançant les mesquites de missatge fonamentalista.

Les desastroses intervencions de l’OTAN a l’Afganistan, l’Iraq, Líbia i posteriorment les guerres instigades pels diferents interessos geopolítics entre els quals hi ha els de Estats Units i Europa (guerres de Síria, l’Iraq, el Iemen, Mali), sumades a la crisi econòmica que viu Occident han empitjorat la situació. La immigració ha estat condemnada per les dretes conservadores europees mentre creix el racisme entre la població, cosa que provoca una situació propícia per al creixement de l’extrema dreta.

Aquesta situació ha estat mal interpretada per l’esquerra europea que denuncia la islamofòbia, però que fins ara no ha condemnat les causes originals. Diverses insurreccions populars laiques (la Primavera àrab, la revolta de les cabílies algerianes, la declaració d’independència dels Tuareg de Mali) que han tingut lloc en el món islàmic en els últims anys han derivat en revoltes obertament islamistes. D’aquesta manera es produeix una «contrarevolució preventiva» que avorta un possible procés revolucionari. Darrere d’això estan d’una banda els cada vegada més poderosos partits islamistes (que no creuen en la separació entre la religió i l’estat) i la totalment perduda esquerra àrab, centrada exclusivament en les zones industrials, les universitats, en sectors dels exèrcits nacionals i els cercles intel·lectuals de classe mitjana i alta, mentre ha deixat a la deriva el món rural i els barris més humils de les ciutats, avui vivers de l’islamisme polític.

La pregunta definitiva és, Europa vol realment acabar amb els atemptats? O, se’ns vol ficar en una altra guerra? Si vol acabar amb el terrorisme ha de posar les bases per una pau duradera en els territoris que estan avui en guerra. Però a més a més, és necessari finalitzar d’una vegada amb els vincles econòmics i polítics amb els països que han donat suport al gihadisme, com és el cas de diversos països del Golf Pèrsic i Turquia. Recordem, per exemple, que l’estat espanyol està construint l’AVE a la Meca, o que d’aquí a poc tindrà lloc un Mundial de futbol a Qatar. I recordem també que el context que hi ha a l’Orient Mitjà és el d’una guerra entre dues potències regionals com són l’Iran i l’Aràbia Saudita que es lliura físicament a Síria, l’Iraq i el Iemen alhora.

Des de l’esquerra, si volem acabar amb la islamofòbia i aturar la auge de l’extremisme hem de denunciar tot això. A més promoure una integració real de la immigració i de les persones refugiades en la nostra societat que les allunyi de qualsevol radicalisme religiós, denunciat sense por aquells centres de culte on es difonguin aquest tipus d’idees. No ens agrada el fonamentalisme cristià, i no tenim per què acceptar el fonamentalisme musulmà. No volem la imposició de la religió sota la idea de la llibertat d’expressió.

A més l’esquerra ha d’aportar el seu granet de sorra per donar suport a les grans transformacions que estan tenint lloc a l’Orient Mitjà. La causa kurda és estratègica en aquest sentit, perquè suposa una alternativa laica i d’esquerres al camí sense sortida en què s’ha ficat el món islàmic. Però a més hi ha un altre tipus de grans moviments en marxa com el Balutxistan, el poble amazic i tuareg, Somalilàndia i altres territoris que lluiten per tenir societats democràtiques, lliures i laiques però que sempre han estat ignorats per l’esquerra europea.

Per finalitzar no ens podem oblidar de l’últim factor que aviva els conflictes religiosos: Israel. Aquest país ha causat nombroses massacres contra el poble palestí i és el símbol per excel·lència de la injustícia i també de la indignitat. El sionisme es també una altra forma de supremacisme religiós.

Tant el gihadisme com el sionisme, com el fonamentalisme cristià i el feixisme pretenen la guerra per la supremacia total de les seves idees i cultes. No caiguem en el seu joc pervers.

Contra tots els fonamentalismes religiosos i l’odi extremista, la fraternitat dels pobles lliures.

Embat