He promès donar una resposta a l’altura de les circumstàncies i espero donar la talla en aquest aspecte. Aquest article és una resposta a les crítiques a l’anarquisme social del company La Col·lectivitat en aquest article i en aquest altre, i aprofito per deixar clar que aquest article no representa a l’anarquisme social en general, sinó la meva concepció del mateix recolzat en altres lectures. Trobo un cert paral·lelisme en aquest debat amb el que es va donar fa un segle aproximadament, quan sobre la taula es plantejava la inserció de l’anarquisme en el sindicalisme. Sobre aquest tema, Malatesta ja en els anys ’20 del segle XX ja defensava la idea que els i les anarquistes a tot moment no hauríem de separar-nos del poble, i encara que tals moviments no siguin expressament antiautoritaris, el nostre paper hauria de ser el d’intentar que ho siguin demostrant-ho mitjançant l’exemple, o almenys fer que les lluites siguin el més antiautoritàries possibles. D’aquesta premissa parteix l’anarquisme social.
Orígens i definició
L’anarquisme social es va desenvolupar a Amèrica Llatina per part de la FAU (Federació Anarquista d’Uruguai), la FARJ (Federació Anarquista Rio de Janeiro), la FEL-Xile, entre d’altres, fa uns anys i és de recent importació a l’Estat espanyol. Entre alguns autors influents podem destacar a Murray Bookchin, Felipe Correa, Frank Mintz i Wayne Price, tenint influències també de personatges històrics com Nestor Makhno, Rudolf Rocker, Malatesta, entre d’altres. L’anarquisme social es podria definir com un corrent que pretén ser una via política que incideixi en la realitat social, material i política a través dels moviments populars, i a partir d’allí, crear noves estructures socials que es traduirien en l’articulació del poder popular i l’accentuació de la lluita de classes portada per la classe treballadora mateixa sense necessitat de partits. L’anarquisme social aspira a ser un actor polític que no solament ofereix respostes davant els problemes immediats, sinó també construeix projectes de futur, sent una força política revolucionària sobre la qual es duu a terme la lluita de classes encaminada a la revolució social i la construcció d’una societat llibertària. Per això, es fonamenta sobre els pilars de l’organització dels i les anarquistes a dos nivells: social (front de masses i inserció social) i polític-ideològic (articulació d’organitzacions específiques anarquistes i creació de programes polítics). Per descomptat, des de l’anarquisme social defensem la necessitat de participar en les lluites socials que es donen en l’immediat, sigui en assemblees de barri, en assemblees d’aturats, a la feina mitjançant l’anarcosindicalisme, en el moviment estudiantil, en la defensa dels serveis públics, etc… però amb això no pretenem imposar un mètode, sinó aportar les eines que permetin mantenir les lluites actives, estructures horitzontals, acumular experiències en el curs de les lluites, connectar amb altres sectors en lluita, mantenir la seva autonomia, així com radicalitzar els conflictes i definir projectes de futur. En definitiva, construir comunitat a partir de les lluites presents, sabent que si no som capaces d’arrencar victòries en el present, menys podrem aconseguir objectius futurs.
Com he assenyalat abans, a l’Estat espanyol és un corrent bastant recent, per tant és fals dir que és el corrent majoritari. El que sí és majoritari, és l’anarcosindicalisme representat a la CNT i la CGT, inclòs certs aires de romanticisme per la revolució del ’36. Així i tot, amb el poc temps d’implantació de l’anarquisme social aquí, podem veure reflectides les seves característiques des d’una part del moviment estudiantil. Tal és el cas del ELS (Estudiants Llibertaris de Sevilla), el CEL (Col·lectiu Estudiantil Llibertari) amb presència a la Corunya, Compostela, Vigo i Orense, FES (Front Estudiantil i Social) a Saragossa, per esmentar les més destacades, que van començar fa pocs anys a caminar i segueixen l’estratègia de la inserció social. Ara mateix, a l’estiu es van reunir en un congrés a Madrid i van fundar la FEL a nivell estatal. Tampoc ens oblidem del Procés Embat, un procés per aixecar una organització anarco-comunista a nivell de Catalunya com a actor polític anarquista de cara a la construcció del poder popular.
Social o antisocial. Normal o anormal
Respecte a les crítiques a l’anarquisme “antisocial” des de l’anarquisme social, sobra dir que des de l’anarquisme social defensem la llibertat individual, però no una llibertat individual com a excusa per refusar la responsabilitat col·lectiva i l’assumpció de compromisos, una espècie d’egocentrisme que serveix solament com a autocomplaença, sinó una llibertat individual aconseguida a través de la llibertat social. Això es pot resumir en un paràgraf de Piotr Arshinov que diu així: “La teoria anarquista de la llibertat personal, lluny d’estar encara suficientment esclarida, deixa un camp enorme als malentesos. Evidentment els homes [i dones] d’acció, que posseeixen una voluntat ferma i un instint revolucionari fortament desenvolupat, veuran en la idea anarquista de la llibertat personal abans de res la idea de respecte cap a la personalitat aliena, la idea de la lluita infatigable per la llibertat anarquista de les masses. Però els [i les] que no coneixen la passió de la revolució i els [i les] que pensen en primer lloc en les manifestacions del seu propi ‘jo’ comprenen aquesta idea a la seva manera. Cada vegada que es discuteix el problema de l’organització pràctica, de responsabilitat, dins de la mateixa organització s’escuden en la teoria anarquista de la llibertat personal i fundant-se en ella, tracten de sostreure’s tota responsabilitat. Cadascú es retira en el seu oasi i practica el seu propi anarquisme. Les idees i els actes dels [i les] anarquistes són polvoritzats així en àtoms mínims.” Aquesta crítica està contextualitzada en les experiències del moviment makhnovista, clarament marcat per l’organització en la disciplina voluntària, la unitat teòrica i d’acció.
Certament haig d’admetre que el “social” està sent tan utilitzat com a “democràcia”, en el qual diferents corrents polítics han utilitzat aquests termes per al seu favor i camuflar populismes sota el paraigua de el “social”. No obstant això, que sigui utilitzat per a aquestes finalitats no vol dir que per això els donem via lliure. Que acceptem anarquisme com a caos, desordre i aldarull perquè així ho descriu la RAE i la majoria de la gent ho veu així? Deixarem que segueixin creient que l’anarquisme és caos i destrucció? El “social” d’aquest corrent de l’anarquisme ve per la necessitat d’articular, de forma col·lectiva, un moviment anarquista organitzat com a actor polític i referent en la lluita de classes i contra totes les opressions, diferenciant-se de les tendències individualistes que apunten a l’alliberament personal en comptes de l’alliberament social, en l’estil de vida i no en una via política, en les alternatives de fugida (desentendre’s dels problemes actuals i anar-se’n a la muntanya) en comptes de les alternatives de confrontació (fer front al sistema dominant i aspirar a enderrocar-lo construint el socialisme llibertari). Recuperar el significat del “social” com a sinònim de comunitat, llaços de solidaritat i cooperació entre les persones no és per res un impossible.
El “social” aquí no significa tenir una visió idealitzada de la societat, sinó defensar l’acció col·lectiva i l’autoorganització del poble treballador. Òbviament, pretendre abastar tota la societat és, ara com ara, idealista, la qual cosa, sí som conscients de la inèrcia de la majoria de la gent cap a les postures revolucionàries i antiautoritàries i que a la majoria no li interessa la política. Així que en el que s’enfoca l’anarquisme social és en els moviments socials/populars i conflictes immediats que sorgeixen en el dia a dia, en altres paraules, l’anarquisme social pretén ser una eina útil per portar endavant les lluites presents donant unes respostes davant els problemes immediats. Ja de pas, fins i tot se’ns ha arribat a acusar d’idealitzar a la classe treballadora, però quan es parteix d’anàlisis errònies s’arriba a conclusions errònies, tal és el cas de partir de la confusió entre consciència de classe i condició de classe. La condició de classe són les condicions materials objectives d’un individu o grup social, però no expressament va lligada a la consciència de classe. La consciència de classe és tenir coneixement de la situació material i la realitat que l’envolta, i saber que aquesta realitat pot ser transformada. La consciència de classe s’adquireix d’una manera o una altra, no es neix amb ella, no obstant això, les condicions de classe, vénen en moltes ocasions, donades. Les condicions de classe no determinen la consciència de classe, encara que puguin exercir certa influència. Per tant, no creiem que per ser classe treballadora s’és sant o santa. El mateix que un obrer pot ser liberal i de dretes, una dona pot reproduir actituds masclistes o una persona no blanca pot reproduir actituds supremacistes blanques. I no, no pretenem posar a les persones pertanyents a col·lectius socialment oprimits com a víctimes i sants de devoció amb una moral i ètica molt conreades, sinó com a persones que per les seves condicions materials es troben desfavorits en una estructura social autoritària, racista, heteropatriarcal i classista.
Referent als interessos de classe, caldria diferenciar entre interessos personals i interessos comuns. Totes tenim els nostres propis interessos personals independentment de la classe social a la qual pertanyem, no obstant això, podem compartir interessos comuns amb la resta de persones. En particular, els interessos de classe no són inherents a cada classe, encara que, igual que la consciència de classes, les circumstàncies materials influeixin en major o menor mesura. A la mateixa classe obrera, poden haver-hi interessos diferents, com per exemple, guanyar més diners, aixecar el país, gaudir de més drets o aspirar a realitzar una revolució. En cap moment creiem que per ser classe treballadora ja aspirin a realitzar la revolució, perquè si fos veritat això, ja estaríem vivint en el socialisme llibertari. La clau aquí és que a través de les lluites, aconseguim estendre els interessos a realitzar una revolució social expropiant i autogestionant els mitjans de producció, en detriment dels interessos inculcats pel sistema capitalista.
Però ni la consciència de classes ni les idees anarquistes ni el feminisme ni l’antiracisme cauen del cel, s’adquireixen per influència externa i no per revelació divina. Preguntem-nos com hem arribat a ser el que som i trobarem les respostes. És per això que hem de saber comunicar el nostre missatge demostrant que aquest món ple d’injustícies, explotació i autoritarismes pot canviar-se radicalment. Per tant, si l’anarquisme s’aparta de la societat, i més concretament de les lluites socials i de classes, l’únic lloc que li quedaria seria l’oblit i l’ostracisme, o la més absoluta marginalitat. Una altra cosa a tenir en compte és que fins i tot sent anarquista, no s’és màgicament feminista, antiracista o anti-homòfob, el que vol dir que no en fem prou només amb la consciència de classes, sinó també deconstruir-nos. Així que pregunto, on veus la idealització?
Hem estat en el passat el que ara, una vegada polititzats i polititzades, anomenem “gent normal”. És idealista pensar que per ser anarquista s’és millor que els i les altres, i per això, els i les anarquistes estiguin deslligats de les circumstàncies materials. Res més lluny de la realitat, les circumstàncies materials ens afecten com a qualsevol altre mortal. De la mateixa manera, des d’aprop, ningú és normal, encara que socialment aquesta normalitat sigui el que tu has descrit: autoritarismes, sexisme, racisme, insolidaritat, i fins i tot el propi individualisme. Rebutjo aquests valors com a part de la normalitat, no la normalitat en si perquè i si la normalitat era tot el contrari, que les idees esteses siguin el feminisme, l’antiracisme, etc? Clar, perquè això fos així, hauríem de construir-lo, no només destruir els valors ja existents. “Només es destrueix el que es substitueix”, això és, estendre els valors de la solidaritat, el suport mutu, la cooperació, etc, per substituir els vicis d’aquesta societat. Treure a relluir clixés estètics com que l’anarquista és aquella persona que només trenca coses, viu del pillatge i l’okupació, no es relaciona amb la gent considerada normal, no treballa ni estudia ni es preocupa dels problemes socials, etc; no és sinó buscar la marginalitat en el desesperat intent de creure’s especials seguint el “no m’agrada, doncs agafo i me’n vaig” en comptes del “no m’agrada i aspiro a canviar-lo i que la gent en les meves mateixes condicions materials tracti de comprendre-ho”. Cal destruir aquests clixés i no tant rebutjar una normalitat per refugiar-nos en estètiques destructives de rebel·lia adolescent. Cal fer de l’anarquisme una ideologia política i pràctica com a eina per a l’emancipació social i no un joc d’egos.
Estratègia i acumulació de forces
L’anarquisme en gran part emmalalteix d’estratègia política, és per això que des de l’anarquisme social es pretén pal·liar aquest problema. La falta d’una estratègia política clara ens porta a actuar com una força marginal, en moltes ocasions, fins i tot sense arribar a ser una força. En moltes ocasions es repeteix l’esquema del “tot o res”, sense haver abans analitzat rigorosament l’entorn que ens envolta. El resultat és que al final acabem en res. Res més idealista pensar que podem prendre-ho tot d’un dia per l’altre o en un període de temps relativament curt, d’un cop de ploma i per l’acció d’unes poques persones que, declarant-se completament lliures, van il·luminant el camí mitjançant la destrucció de l’espectacle capitalista, i que per això es van unint còmplices. No obstant això, la realitat material no és tan simple i tots els esdeveniments socials són processos en els quals entren en joc multitud de factors, tals com: antecedents (evolució històrica), causes del conflicte, teixit social i actors polítics. Entendre aquests processos socials ens porta a jugar el nostre paper en l’escenari polític i social si realment volem aspirar a la revolució social i no quedar-nos com a força marginal.
El company La Col·lectivitat ha exposat en un comentari un exemple sobre estratègia amb els escacs. Bé, però en els escacs no es tracta només de fer-li escac al rei per després donar el mat, sinó que implica saber desplegar correctament les peces, trobar flancs febles o crear situacions per desestabilitzar les defenses enemigues, i alhora, no descurar les defenses de casa; fins a poder donar-li mat. No obstant això, una partida d’escacs pot ser guanyada fins i tot abans de donar el mat: qui hagi aconseguit una millor posició respecte a l’enemic, tindrà pràcticament la partida a favor seu. En aquest cas, es podria dir que no sempre es guanya per l’escac i mat, sinó també per qui hagi obtingut una millor posició pel que fa a l’enemic. Però els escacs són insuficients per explicar aquest tema perquè es parteix des de la igualtat de forces, mentre que en la vida real, juguem en desavantatge. Per això preferiria prendre l’exemple en un joc de taula d’estratègia militar anomenat Risk. En aquest tauler, cada força política quedaria representada en una facció militar, amb el seu territori i els seus efectius, en els quals es disputen el control de tots els territoris, la major part d’aquests o neutralitzar a les altres faccions. Si partim d’un desavantatge, tractar de combatre a un enemic superior seria un suïcidi, o en el millor dels casos, un enorme desgast de forces. Això ens porta a adoptar una altra estratègia. Haurem de jugar a les aliances: amb qui seria més favorable aliar-nos, és a dir, quina facció o força política és més afí i concorda més amb els nostres interessos immediats. Tindrem a veure qui són els enemics potencials (que serien una amenaça futura), qui els reals o immediats. Conèixer com funciona, quins són els seus moviments i quins aliats tenen els enemics. Quins territoris ens serien favorables, on aconseguir provisions o prendre posicions estratègiques… En definitiva, guanyar forces per tenir majors possibilitats per enderrocar a l’enemic o enemics. Aquí és d’on parteix l’estratègia d’acumulació de forces.
Analitzant la realitat material, ens trobem en un escenari en el qual actuen múltiples forces dins de la mateixa societat. Bolcant l’exemple del Risk a la vida real, podem observar que les forces polítiques dominants busquen la seva perpetuació a través de la persuasió i la repressió física, fins i tot dins de les forces polítiques dominants hi ha disputes entre, per exemple, una burgesia més progressista i liberal i una altra més conservadora i autoritària. Mentre, en les forces d’oposició estan, des de les que busquen una conciliació de classe, fins a les que volen imposar una dictadura feixista o “del proletariat”. En aquest terreny, l’anarquisme busca tant la destrucció del sistema capitalista com de l’Estat per construir una nova societat basada en la llibertat i la cooperació. Si volem que les nostres aspiracions es materialitzin, hem de construir-les en l’aquí i ara, impulsant els conflictes ja existents i aportant alternatives polítiques reals.
No obstant, aquí existeix una bifurcació en les estratègies a seguir. Mentre que la proposta insurreccional és mitjançant el combat directe amb el sistema dominant contra tota autoritat i conquistar la llibertat per la destrucció d’aquest sistema mitjançant la revolta armada; la proposta de l’anarquisme social és la de l’acumulació de forces i la inserció social. Però per què l’estratègia d’acumulació de forces? Perquè per derrotar a un enemic superior militarment que exerceix el poder a través d’una estructura material, és inútil tractar de colpejar-lo directament sense tenir una base social que articuli les lluites. En aquest sentit, tractem de crear aquesta força necessària a través de les lluites que es donen actualment, aportant les eines adequades per a la construcció del poder popular, que seria la força per crear estructures horitzontals i autogestionades que desafiïn al poder burgès. Però a diferència del marxisme, entenem poder popular com a capacitació material del poble, el qual, a través de l’autoorganització construeixi un poble fort que no necessiti partits ni quadres centralitzats que el guiïn. Una estratègia d’acumulació de forces es basa en la constant anàlisi de la conjuntura i saber com incidir en la realitat material i impulsar qualsevol lluita que neixi en el si de la classe treballadora, de manera que sigui a través de l’acció directa i l’organització, el mitjà per aconseguir victòries en l’immediat. I la inserció social és la part de l’estratègia d’acumulació de forces per la qual inserim els mètodes anarquistes en les lluites socials, buscant punts comuns i intentant que s’estengui l’autoorganització. Cada victòria podria ser insignificant, però ajuda a aixecar la moral, ofereix experiències i facilita els mitjans perquè la gent que no estigui involucrada en l’acció política, pugui participar.
Els números i l’orientació política
La nostra posició no és la de fer proselitisme i actuar com a avantguarda ni actuar aïllats de la realitat material preocupant-nos només del nostre propi alliberament, fer una mena de política assistencialista o caritativa des d’una posició de superioritat moral, sinó impulsar les lluites des d’a baix “fomentant tota mena d’organitzacions populars…” (Malatesta). La inserció social parteix d’aquest punt, d’analitzar la conjuntura tenint en compte factors com el panorama laboral i sindical, el grau de presència de moviments socials i les forces polítiques existents, i actuar en el si de la classe treballadora en conjunt amb aquelles persones que vegin la via de la lluita com a opció de canvi, oferint eines tant per a l’organització popular com per aconseguir victòries a través d’això, alhora que veiem imprescindible l’organització dels i les pròpies anarquistes i la definició de programes polítics anarquistes. No creiem per això que la classe obrera sigui per se revolucionària, però és l’única classe social potencialment revolucionària —“potencialment” en sentit aristotèlic, és a dir, allò que té possibilitat de materialitzar-se, que roman latent—, ja que el treball és l’única font de valor i és la classe treballadora la que realment engega el sistema productiu i la que seria capaç de gestionar la producció i reorganitzar-la. No obstant això, que sigui potencialment revolucionària no implica que inevitablement es faci real. Aquesta potencialitat podria romandre eternament allí, tret que siguem capaces d’impulsar i estendre les lluites. A més, la lluita de classes no seria completa si en ella no s’inclou el feminisme, l’antiracisme, l’antiautoritarisme i l’internacionalisme basat en el reconeixement de la diversitat cultural dels pobles, ja que totes les opressions estan relacionades unes amb les altres.
Si aspirem a la revolució social, hem de saber que la revolució no és precisament un esclat violent sorgit del no-res, sinó que és el resultat d’un procés d’acumulació de forces a favor de les classes explotades. Una revolució mai es va fer perquè al primer boig se li va ocórrer que el sistema estava malament i va començar a atacar-lo, mai es va fer des de grups clandestins que practicaven el terrorisme i les guerrilles urbanes. Totes les revolucions es van fer, no perquè eren guiades per un grup reduït d’il·luminats i il·luminades, sinó, bàsicament, perquè les classes populars en massa es van organitzar, van crear noves estructures materials i es van llançar contra el sistema. Una altra cosa seria el rumb que acabin prenent i que acabin absorbint el descontentament popular recuperant-lo per als seus interessos de classe, realment oposats als de les classes populars. Estudiant la història podem veure, des de les insurreccions camperoles a l’Edat Mitjana, la Revolució francesa (encara que fos burgesa ja que van cooptar les lluites populars, realment va ser el poble qui va tenir un important paper), la Revolució Russa (no va ser Lenin, sinó gran part del proletariat que es va organitzar en soviets abans de l’ascens de Lenin per dirigir la revolució), la Revolució Makhnovista, la Revolució social del ’36, la Comuna de Shinmin… i la llista seria llarga fins a arribar a la Revolució de Rojava o la insurrecció zapatista. El comú denominador de tots aquests esdeveniments revolucionaris sempre ha estat i és la base social, la comunitat, l’organització popular i la presència d’un o diversos actors polítics revolucionaris.
Les lluites immediates, malgrat les seves marcades limitacions en ser aquestes en la seva majoria articulades des d’estructures volàtils, reivindicacions a curt plaç i únicament defensives en comptes de postures per avançar; sí que a través d’elles es gesten els gèrmens que podrien portar a una escalada del conflicte i articular una força revolucionària: la construcció de comunitat. La unió i la trobada entre diferents comunitats en lluita formarien el teixit social i a partir d’allí, es creen els moviments socials. Tals moviments socials no neixen de la consciència de classes, sinó de la posada en comú dels problemes quotidians i la cerca d’una solució a ells mitjançant la lluita social. Però davant l’absència d’actors polítics revolucionaris, seran propensos a caure en el reformisme i a ser extensions de partits per captar vots. És per això que hem de tenir en compte aquest factor si volem que no acabin recuperats i desmobilitzats, hauríem de veure en els moviments socials una oportunitat per a la trobada entre anarquistes amb altres persones i col·lectius en lluita per donar la possibilitat de passar de la mera defensa del que tenim, a posar sobre la taula problemes comuns, anàlisis, possibles solucions, etc, i perseguir objectius més ambiciosos a mitjà termini, tals com el control obrer o l’autogestió de les empreses privades, la gestió popular de la Sanitat, l’Educació, etc, barris autogestionats…
Se’ns critica pejorativament que sumar és dolent, que el preocupar-nos per la quantitat és absurd, quan en veritat, el nombre sí que compta. Ho podem trobar al món animal, en aquelles espècies gregàries, que són descrites per Kropotkin com les que tenen més èxit en la supervivència i les que poden defensar-se millor de depredadors més forts. En la lluita social succeeix el mateix: des del simple acte de parar un desnonament o parar un desallotjament d’una okupa; fins a fer retrocedir a la policia en una manifestació, fer fora als feixistes dels nostres espais, portar una vaga amb èxit, impedir que la policia i els feixistes entrin al barri, etc… Fins i tot per superar la repressió és necessari tenir una àmplia xarxa antirrepresiva i de suport als i les preses polítiques, que provindria des de les comunitats creades a través de la lluita social, del teixit i les bases socials creats. Encara que clar, evidentment, això té les seves limitacions i si ens obsessionem per sumar ens podria portar a perdre els nostres objectius a llarg termini. Per aquesta raó, és necessària una orientació política. L’orientació política no és res més que aportar dins de les lluites socials no solament les eines per mantenir l’autonomia i la creació d’estructures horitzontals, sinó també per donar la possibilitat d’un salt qualitatiu, de donar-li continuïtat a les lluites i radicalitzar els moviments. En aquest sentit, les lluites presents ens ajudarien a definir programes polítics concordes al context en el qual es donen els conflictes. Aquests programes serien fulls de ruta no solament per mantenir les lluites constants, sinó perquè avancin qualitativament.
La pràctica de l’anarquisme social
“Sota cap pretext no hem de separar-nos del poble, doncs no importa com d’endarrerides o limitades puguin ser les persones, són elles i no l’ideòleg, els qui són la força motor indispensable de tota revolució social” Amélée Dunois en una intervenció del Congrés Anarquista d’Amsterdam el 1907.
Recordem que l’anarquisme social aspira a ser un actor polític revolucionari, què és això? Ser actor polític és ser una força política referent per a les lluites socials i orientar-les cap a una via revolucionària, de transformació radical del sistema. A diferència de l’avantguarda leninista construïda per un partit central i quadres militants satèl·lits, una força política anarquista seria aquella força emanada des de la pròpia organització popular i de classe amb els seus múltiples col·lectius i associacions segons el seu àmbit de lluita: sindicats de tots els sectors productius, premsa, assemblees de barri, ateneus populars, centres socials okupats o no, organitzacions mediambientals, juvenils… i organitzacions polítiques, les quals serien les que mitjançant l’anàlisi de conjuntura, defineixin programes generals i fulls de ruta per coordinar les diferents organitzacions d’àmbit més específic. Aquests constituirien una xarxa federativa o confederal des d’on s’articularia el poder popular. Aquest model es va donar a l’Estat espanyol del primer terç del segle XX i és el que va permetre realitzar la revolució social quan es va produir el cop d’estat feixista, i també comparteix certa similitud amb el confederalisme democràtic.
Podria teoritzar fins a l’infinit la inserció social, així que exposaré dos exemples pràctics que conec que van resultar bastant reeixits:
—El primer reconeixement és per a la Federació Anarquista de Gran Canària (FAGC) per la seva labor en la lluita per un habitatge digne. Han dut a terme amb èxit el seu programa de reallotjament de famílies desnonades, així com parar desnonaments, i han permès la creació d’una comunitat de veïns i veïnes coneguda com la Comunitat Esperança. Però lluny de buscar protagonisme, han recalcat que és la gent la que, organitzada i a través de l’acció directa, poden aconseguir victòries. Un altre aspecte important és que han trencat els falsos estereotips de la anarquista que tot ho critica i es desentén de les lluites socials, de la anarquista que solament busca el caos i la destrucció.
—Un altre merescut reconeixement seria per la FEL-Xile, que malgrat la deriva electoralista que té, han aconseguit ser una força anarquista estudiantil destacada dins el moviment estudiantil xilè. Van començar a caminar fa més de deu anys i ara tenen una forta presencia a les principals universitats xilenes, constituint-se alhora com un dels referents en la lluita estudiantil. D’igual manera, també podria esmentar a les organitzacions estudiantils de l’Estat espanyol de les que he parlat al principi.
No acabaria sense mostrar casos de com mitjançant la construcció de comunitat i l’augment quantitatiu, s’han permès victòries en les lluites, també té el seu reflex en la praxi, tant històricament com en els conflictes recents:
—L’exemple més visible és la defensa de Can Vies. De com el barri de Sants va poder parar l’enderrocament i aconseguir que els deixessin en pau no es deu únicament a la violència desfermada, sinó als seus 17 anys de presència i activitats per al barri. Cal sumar-li a això que Sants ha tingut des de fa molt més temps un teixit social majoritàriament obrer.
—Les protestes pel parc Gezi a Turquia fa uns anys són un altre exemple que la suma de forces unida a la solidaritat i l’organització popular, van aconseguir defensar-lo reeixidament. El mateix reflex el tindríem a Gamonal.
—El conegut barri anarquista d’Atenes Echarxia no seria tal de no ser per la presència d’un teixit social construït molts anys enrere. No totes les que viuen en aquest barri són anarquistes, sinó gent qualsevol que veu en l’autogestió i la cooperació social una solució real i efectiva.
—Les comunitats zapatistes i el moviment d’alliberament kurd del Kurdistan turc i sirià també són exemples vius que van tenir i tenen com a base la construcció de comunitat entorn d’una identitat col·lectiva cultural.
Si els números no compten, no es va deure el triomf de Gamonal a la solidaritat que es va desplegar a gairebé tot l’Estat espanyol? Com es podria haver parat l’enderrocament de Can Vies de no ser per les milers i milers de persones que van bloquejar els carrers durant el dia i es van enfrontar amb els mossos a la nit? Si el teixit social i la comunitat no són importants, com haurien aconseguit els i les zapatistes aconseguir un territori autònom i l’autogovern? Com al barri d’Echarxia podria estar net de policies, tenir parcs autogestionats, nombroses cooperatives i fins i tot un centre de salut format per personal sanitari voluntari? És més, sense comunitat ni teixit social, no existiria a Xile un moviment estudiantil tan estès ni sobreviurien les comunitats mapuche. Sense comunitat ni teixit social, la revolució social de Rojava no hagués estat possible, ni existiria el moviment d’alliberament kurd! De fet, sense aquests factors, no hagués existit el moviment obrer ni arribaríem a conèixer si més no l’anarquisme.
Des de l’anarquisme social, pretenem trencar amb la marginalitat en què es troba l’anarquisme i tornar a ser una força política en la lluita de classes com ho va ser antany en les revolucions socials de la història. Per això, creiem necessària la reconstrucció del teixit social perdut als barris i les comunitats en lluita, potenciar el sindicalisme de classe en els conflictes laborals així com el moviment estudiantil de base, etc, per estendre els valors de la solidaritat de classe, el suport mutu i la cooperació, i sobre aquestes bases, articular un moviment que no solament respongui a les necessitats immediates, sinó que tingui capacitat per aspirar a objectius més ambiciosos. Encara aquí a l’Estat espanyol la presència no és molt gran però demostra ser esperançador malgrat els pocs exemples que hi ha. Portem des de la “Transició” molts anys sense aixecar el cap i reproduint discursos caducs, ja és hora que tornem a ser moviment social i força política.
Lusbert (Exautor de Secció Llibertària. Anarquista social, de la branca comunista llibertària i amb certes simpaties amb l’antidesarrollisme i el veganisme. Anticonspiranoic i materialista. Deconstruint els meus privilegis d’home i l’eurocentrisme).
Article original en castellà: http://www.regeneracionlibertaria.org/las-razones-del-anarquismo-social
Traducció al català per l’Assemblea Llibertaria de la Garrotxa
