Edurne Bagué
Militant d’Embat i antropòloga. Treballa en l’àmbit Aigua i democràcia. Accés i gestió de l’aigua.
En el moment actual, on el model de gestió de l’aigua, i dels recursos naturals fòssils i minerals de fàcil accés1, està qüestionat pel topall real existent en les possibilitats del planeta de continuar allargant aquesta manera de fer, i davant l’evidència que es tracta d’una gestió que fomenta i s’orienta a l’especulació econòmica, es planteja un repte difícil que implica la transformació social i econòmica. Documents i iniciatives com el manifest Darrera Crida2, alerten sobre la necessitat d’una transformació que vagi més enllà d’una revisió del model keynesià, en tant que la situació actual, no és només política i econòmica, sinó també ecològica. Per tant, és imprescindible comptar amb una transformació política, és a dir, de les formes de gestió de la vida social i les seves institucions que incorpori el vessant de relació amb l’entorn.
Com dèiem, és un moment de crisi institucional i de crisi de gestió del medi, en el qual és sabut que la pressió sobre l’entorn, en l’àmbit dels recursos, però no només, sinó també d’impacte general sobre els ecosistemes, ha arribat al seu límit. L’aigua a diferència dels recursos fòssils i minerals de l’escorça terrestre, és un recurs renovable, però l’ús i abús d’aquest recurs, i la velocitat en què es contamina, el converteixen en un recurs limitat. Gran part del problema actual d’escassetat és la suma de dues grans variables: contaminació i gestió. D’una banda, es contaminen volums incomptables d’aigua pura, en molts casos, extreta d’aqüífers profunds, per tant, fruit de l’acumulació durant milers d’anys. D’altra banda, la gestió, amb un creixement en demandes d’aigua sobre necessitats que no responen a les pròpies per dur a terme una vida digna, si no, a les necessitats de la productivitat. En aquest sentit, seguir augmentant la demanda, sense tenir en compte l’oferta natural del cicle hidrogràfic i sense fixar prioritats d’ús, ens porta a un desequilibri ecosistèmic que es solventa amb interconnexions cada vegada més llunyanes, que tenen també un impacte territorial aquí i allà, i que a més ens allunyen de la seva gestió, afavorint la concentració de poder i reduint la capacitat democràtica.
En els discursos oficials, la situació d’escassetat derivada, és emprada, no per qüestionar el funcionament del model, o anar a la cerca de l’origen de la situació, sinó, per refermar la idea de que per preservar-la hi ha que pagar-la i com a bé escàs, el seu preu es relaciona amb un alt valor, instal·lant l’aigua en ella mateixa, com un valor de canvi, una mercaderia, un subjecte capaç de generar plusvàlua.
Ara bé, el fet de que, com a bé, ha estat declarat Dret Humà, ens porta a haver de plantejar-nos algunes qüestions de tipus estructural, com les formes d’accés, de propietat – o tinença- i de gestió. És per això, que més enllà de propostes de municipalització, que es moguin en el marc de la dicotomia públic-privat3, cal també replantejar-se aquesta municipalització, i començar-la a tractar com la possibilitat d’inici de noves praxis, des de l’espai local i proper, a partir del qual començar a caminar en revertir aquesta situació en un marc més ampli.
En aquest sentit, començar per l’àmbit municipal, implica centrar el focus d’atenció en l’àmbit local, de relació directa amb les possibilitats del territori, amb un enteniment de que el medi ambient no és quelcom aliè a l’àmbit social, sinó part del mateix. Per tant, treballar des de l’escala local, ens permet partir de la realitat quotidiana i propera, tornant a col·locar la proximitat en una posició axiomàtica, i no perifèrica, dins l’organigrama polític-institucional, i d’acció social. D’aquesta manera, es presenta la municipalització4 de l’aigua, com un possible punt de partida per assolir, o com a mínim, encaminar, a través d’aquest procés, la recuperació de l’espai social i polític que pertoca a les persones en àmbits de gestió d’aspectes fonamentals de la vida quotidiana d’una forma comunitària i col·lectiva
Trets que hauria de contenir una proposta de model de gestió de l’aigua municipal
Dins el marc actual d’esdeveniments, la municipalització s’ha de plantejar, almenys, en tres eixos bàsics: replantejament dels usos en relació a l’ecosistema concret de cada localitat, gestió pública i directa des de la ciutadania i gestió transversal, buscant mecanismes per a augmentar els espais de presa de decisions. És per això, que una proposta en clau municipalista de la gestió de l’aigua, hauria d’incloure almenys dos tipus d’ingredients, per tal que realment pugui esdevenir part de la base d’un nou edifici. Aquests no són altres que la combinació correcta entre l’objectiu al qual es vol arribar i el context i situació de la qual es parteix. La línia entre ambdós és el que, en certa manera, pot contribuir, que el camí, tot i partir del possibilisme, aposti per la transformació, que és el marc en el qual ens movem, i per tant, d’aquesta manera es van traçant les passes a seguir en aquesta aposta. Dit d’una altra manera, marcar l’inici i el final del trajecte, tenir clar aquests dos punts, ens indica les parades i l’ordre de les mateixes: per on començar, sobre quins aspectes o quins protagonistes cal actuar per incloure, no només tots els implicats, sinó, també, recollint les diferents sensibilitats i interessos, i el que és més important, com s’ha d’actuar, mitjançant quines eines i vies.
Per treballar en clau de transformació estructural i integral de les ciutats, municipis i viles, la tasca s’hauria de fer a partir de la organització de grups transversals de discussió i treball, que parteixin del diagnòstic, per anar cap a la proposta, mitjançant accions i elaboració de projectes concrets. Les anàlisis dutes a terme fins el moment, han de servir com a eines per traçar un full de ruta a partir del bagatge acumulat, per pensar i crear altres opcions, però en un context com l’actual, el que és necessari és començar a caminar, deixant enrere el temps de les demandes i començar el de les propostes sorgides dels espais de treball propis (barris, col·lectius i diferents formats de persones organitzades).
Un altre aspecte, important a tenir en compte, és el de marcar-se, com a punt de partida, el repte de la superació dels espais de participació institucional, entesos com espais de deliberació. S’ha vist en múltiples ocasions, que com a tals, no tenen la funció de promoure la incidència, i, que, per tant, no són un mecanisme real per la decisió, sinó una eina de legitimació de propostes prèviament decidides sobre les quals en general no hi ha una identificació ni un interès reals. Acostumen a ser espais dirigits, sobre temàtiques supèrflues. De fet, generalment, es tracta d’espais induïts en les seves dinàmiques i temàtiques, és a dir, des de les pròpies administracions, en una relació jeràrquica, que ja ha decidit a priori sobre què i com es tractarà, sense incloure, en general, mecanismes a partir dels quals, la ciutadania pugui aportar elements per incidir millor o augmentar la qualitat, tant dels temes tractats com dels propis processos participatius. D’aquesta manera, a partir de l’acumulació d’experiències, es pot afirmar que, els espais de participació, s’han mostrat com vies mortes i profundament limitadores.
Trobem, doncs, que d’uns anys ençà, els anhels de democratització superen les eines actuals de participació, ja que la ciutadania comença a percebre’s com actor pel canvi , com subjectes polítics, en tant que persones afectades per les decisions preses. Aquest fet indica la necessitat de fer una passa més vers la construcció i l’exercici ple de la democràcia directa, amb tot el pes que aquesta idea concentra. És per això, que un procés de municipalització ha de contemplar la creació d’espais de decisió des dels quals incidir, proposant, resolent, dirigint, és a dir, exercint, de ple dret, la gestió de la vida política, de forma comunitària, transcendint cap el marc de la construcció, i fer-ho des de la gestió de l’aigua podria ser un punt estratègic.
Com dèiem, atès el context, una proposta de model de gestió municipal ha d’anar més enllà d’un decàleg de demandes, que posa el límit de l’exercici democràtic en la proposta de la figura del vigilant, emplaçant-la a uns mínims reparadors. És convenient que vagi més enllà i aposti per incloure elements en clau positiva, en clau de transformació i transgressió. És per això que en un context com el descrit, les propostes han de ser en clau de qüestionament del model actual aportant nous models d’organització de la gestió de l’aigua en l’àmbit municipal.
Aquestes propostes han de marcar-se dos objectius bàsics: la recuperació de la gestió pública i directa des de les institucions, i la creació de fórmules que serveixin per la creació d’espais de decisió, ampliant i obrint, un espai de gestió comunitària i directa. S’ha de tendir, de forma clara i contundent, vers un canvi estructural, que aposti per la democratització de la presa de decisions, convertint les persones en actors actius. Ara bé, és important no perdre de vista que els graus d’implicació entre la població són d’allò més variats i responen a la combinació de diferents components, com la història local de cada població pel que fa a la implicació en les decisions municipals, els nivells d’organització veïnal o el volum de població, entre d’altres, que es transformen en perfils molt concrets. Aquesta informació és molt rellevant, en tant que s’ha de tenir present quan es treballi en la cerca d’una forma de gestió amb visos comunitaris.
Dins de l’entramat de la gestió de l’aigua municipal, també hi entren les infraestructures com: els pous o punts d’extracció superficial, les plantes depuradores, les plantes potabilitzadores i la xarxa de distribució en alta i en baixa. És important que no quedi de banda ja que són d’una complexitat elevada i tenen diferents elements. En aquests àmbits és important trobar fórmules que tinguin en compte un bon maneig, qualitat en les condicions laborals de les persones que hi treballen, garanties d’una bona gestió i amb transparència dels costos derivats. Per això, és important tenir la informació necessària sobre l’origen del finançament, els actors que hi formen part, i sobre els quals s’ha d’intervenir. Fer balanç de la gestió feta, i estipular el com per tal de replantejar, de quina manera, tots aquests elements es poden organitzar creant un nou corpus de gestió. Per tant, la proposta de nou model, ha de pretendre materialitzar-se en un element de canvi.
Les primeres passes
Per poder elaborar una proposta de nou model de gestió municipal de l’aigua, cal conèixer els diferents elements que composen el mapa en el qual ens movem. Cadascun d’ells important i complementari. La seva conjunció ens permet transcendir i crear un camí vers la proposta en clau de transformació, en diàleg amb el moment polític actual, on la ciutadania, reclama el seu lloc com a promotora principal del canvi. Per tant, s’ha de tenir present buscar fórmules que s’articulin des d’una perspectiva emancipadora.
Aquestes tres potes són, el coneixement de la cartografia de l’estat de la qüestió, de la situació municipal concreta (finançarització, condicions del contracte, informacions sobre l’estat de la xarxa, etc). En segon lloc, el marc legislatiu i de competències a nivell normatiu i executiu. I finalment, l’elaboració d’un nou model. El primer aspecte ens situa en el punt de sortida, el tercer ens dóna l’objectiu a assolir, i el segon -el coneixement del marc legal- és el que ens permet traçar el camí entre ambdós, i és el que, de facto, ens marcarà les estratègies, les aliances i les passes a seguir i probablement ens obligarà a reflexionar o a qüestionar lleis, decrets i normatives, que obeeixen a interessos aliens (com augmentar la demanda sobre el recurs en clau d’explotació econòmica) o el límits dels marges de competències municipals en la matèria.
Conèixer bé el marc jurídic i regulador per tal de poder extreure la visió i quina relació amb l’aigua s’estableix (des d’on), ens permet d’una banda, detectar si ens hi reconeixem, si és el que volem. I per l’altra ens permet identificar i diagnosticar els punts sobre els quals començar a treballar i incidir, per caminar cap a un nou model.
Tenir present la situació actual en cada cas, com quan acaben els contractes de concessió, quines són les empreses i els termes dels contractes, si se li han fet auditories, si hi ha irregularitats, són informacions necessàries que serveixen, tant pel coneixement de com està estructurada actualment aquesta gestió, com pel treball a nivell de carrer, en campanyes de conscienciació, difusió de les possibles irregularitats i les seves repercussions en les vides de les persones (com la vulneració de drets fonamentals). Alhora és important fer una reflexió entorn com es vol gestionar i decidir sobre l’aigua per cobrir les necessitats vitals i assenyalar les prioritats per al seu ús, el paper de l’aigua en cada entorn és a dir l’aigua en l’ecosistema, etc…
Un nou model hauria de buscar fórmules de gestió directa a nivell institucional, però potenciant una organització interna basada en la gestió comunitària, a partir de grups compostos per veïns/nes, usuaris de diferents sectors: agrícoles, ramaders, industrials, turístics, i personal tècnic per fer una escala de prioritats. Per tant, hauria de mirar de potenciar una presa de decisions transversal, de baix cap a dalt, sempre en diàleg amb el funcionament de la infraestructura i els límits de l’entorn en el qual es troba, per tal de corregir la inèrcia de demandar aigua en resposta als interessos no prioritaris o que no respecten la realitat ecosistèmica.
Tot això ens porta a un escenari on seria interessant tenir dos braços simultanis, on gran part de la batalla es lliura en el camp jurídic i legal. És per això que és important combinar el vessant institucional amb una mobilització al carrer, sense confondre ciutadania amb institució, cadascú en el seu espai combinat, una aliança estratègica on cadascú compleix la seva funció per millorar la gestió.
Des de fora de les institucions, és important començar a treballar en la promoció de l’auto organització, replicant i inspirant-se en els espais i projectes de gestió comunitària, buscant la manera d’impulsar que algun dels espais actuals, que ja treballen en aquesta línia en altres camps, puguin servir, en un moment donat, com un nucli de projecte pilot, on persones enteses i familiaritzades en el tema treballin colze a colze amb el barri (o unitat territorial) i el teixit associatiu. Des d’aquests espais es planifiquen els casos concrets, es creen els grups que gestionarien l’aigua des de la base, i seguint els principis de la gestió comunitària, preparant, entre d’altres, el funcionament intern.
Les experiències en recuperació de la gestió de l’aigua són nombroses, i sota uns mateixos principis, hi ha un ampli ventall d’exemples i estratègies que ens informen dels espais concrets dels quals partien cadascuna d’elles i que poden servir com a fonts d’inspiració per trobar fórmules escaients en cada cas- Olesa de Montserrat, en una cooperativa d’usuaris, El Figaró, Arenys de Munt-, com el paper que ha de tenir l’administració pública en aquests processos. És per això, que tenir aquests coneixements és un aspecte fonamental, ja que és en aquests espais on el model ha d’agafar força per ser la matriu. A nivell d’administració pública, un punt clau, que hauria de complir, per afavorir el creixement i desenvolupament d’aquests tipus d’iniciatives, seria l’exercici d’aplanar el camí de les competències legals i administratives que facilitin la consolidació d’una gestió directa des de l’administració, però des dels principis de la gestió comunitària.
Per tancar, subratllar que part important d’un nou model de municipalització de l’aigua ha d’estar situat en un marc on les persones siguin les protagonistes pel canvi i per tant, amb capacitat de coneixement, anàlisi, organització i decisió. D’altra banda, és important començar a treballar amb un horitzó d’estructures de procés obert, que busquin mecanismes de millora de la democratització de l’accés i els mecanismes de presa de decisions, i, sobretot, que tots aquests aspectes estiguin estretament lligats al medi, ja que actualment, plantejar models d’ús dels recursos i la seva gestió, des d’un vessant més ecològic, no és una qüestió ideològica, sinó de supervivència.
Per últim, destacar que treballar a petita escala, a nivell municipal, permet materialitzar petites conquestes i per tant, començar a construir les bases vers un nou model més generalitzable. I és des d’aquí des d’on es pot començar a incidir en la gestió dels recursos i el medi del qual formem part, ja que dóna la possibilitat de construir una forma diferent de gestionar l’aigua, però també d’un altre model de municipalitat.
(*) Aquest és un article de primeres aproximacions que exposen una línia de treball oberta a partir de la qual s’aniran generant diferents escrits i materials.
Notes:
1.- Els recursos fòssils d’accés senzill que afavoreixen un cost d’extracció assequible s’estan esgotant, i el que quedaran seran els de difícil accés i pitjor qualitat. Aquest fet implicarà un encariment de tots els productes derivats i dificultarà l’accés a la majoria de la població a aquests tipus de recursos. En aquest sentit, aquesta situació marcarà un greuge entre la ciutadania entre qui podrà accedir i qui no podrà. D’altra banda, està l’impacte medi ambiental. L’accés a aquests recursos fòssils implicarà tècniques d’alt impacte ecològic, on el balanç final surt negatiu. Ens referim a tècniques com el conegut fracking, que comporten impactes a diferents nivells com els sismes a la zona on es duu a terme la prospecció, la contaminació extrema de milers d’hectòmetres cúbics d’aigua, que queden, en part, impregnades en el subsòl, contaminant també el subsòl i tot el que estigui en contacte amb ell. El perill del Fracking a Catalunya. Les concessions d’hidrocarburs al nostre país Llorenç Planagumà, CST. http://soliobrera.cnt.es/secciones/1238-fracking.html
2.- Darrera Crida: “(…)Per això, seran necessaris canvis radicals als nostres modes de vida, les nostres formes de producció, el disseny de les ciutats i l’organització territorial: i sobre tot als valors que guien tot l’anterior. Necessitem una societat que tingui com a objectiu recuperar l’equilibri amb la biosfera, i utilitzi la investigació, la tecnologia, la cultura, l’economia i la política per a avançar cap a aquest objectiu. Per això necessitarem tota la imaginació política, generositat moral i creativitat tècnica que aconseguim desplegar. (…) Dos obstacles titànics: la inèrcia del mode de vida capitalista i els interessos dels grups privilegiats. (…) La crisi de règim i la crisi econòmica només es podran superar si al mateix temps se supera la crisis ecològica. En aquest sentit, no basten polítiques que tornin a les receptes del capitalisme keynesià” https://ultimallamadamanifiesto.wordpress.com/el-manifiesto/el-manifest-catala
3.- La dicotomia públic-privat no és suficient per una anàlisi acurada per a la creació de propostes. És necessari anar-se’n a nivells de caire epistemològic per desgranar ambdós conceptes. Quan ens referim a públic, a què ens referim realment? I Quan parlem de privat? Ja que ni totes les formes d’organització de la gestió i l’administració pública són sinònims de ser fórmules de praxis més democràtica o amb espais amplis de preses de decisions, i viceversa, una gestió privada pot estar duta a terme per una cooperativa que funcioni segons els principis del cooperativisme. Llavors ens trobaríem davant una situació, on la gestió privada respondria a una praxis més transversal i democràtica, metre que la pública seria jeràrquica i alienada del conjunt de les persones.
4.- Quan s’agafa com unitat de gestió local el municipi, és des de dues vessants: d’una banda, com punt de partida d’un ens que existeix, i que en l’arquitectura d’administració territorial actual, és la que es relaciona amb la gestió més propera. D’altra banda, no és objectiu defensar els municipis en la seva estructura vigent, en tant que tenen uns mecanismes i una estructura agermanada amb les formes d’organització estatal. Com autora, busco la creació d’institucions pròpies, i en el camp del municipalisme, s’ha de fer molta feina, perquè la història particular de cadascun dóna informació dels nivells d’integració de les reformes liberals del s. XIX, així com de les praxis locals prèvies.
