Enguany es compleix el 150 aniversari del primer gran assalt proletari al cel, la Comuna de París de 1871. Durant 72 dies, el proletariat de París va reorganitzar les relacions socials en termes de democràcia directa i en la direcció de la igualtat econòmica, l’ajuda mútua i la llibertat política.
La crisi capitalista estructural de 1866 havia exacerbat els antagonismes de classe i les rivalitats transnacionals. La guerra prussià-austríaca de 1866 va deixar oberta la qüestió de la no devolució dels territoris reclamats pel Segon Imperi francès. El 2 d’agost de 1870 es va declarar la guerra entre França i Prússia. Les tropes franceses van ser derrotades, el Segon Imperi Francès es va esfondrar i l’exèrcit prussià va arribar als afores de París. Llavors, la burgesia francesa va formar un govern d’unitat nacional sota la direcció d’Adolphe Thiers i va capitular davant els prussians el 26 de febrer 1871, lliurant territoris, fortificacions i dissolent l’exèrcit regular. La capitulació estipulava que en un termini de 8 dies havia de triar-se una Assemblea Nacional per a decidir sobre les qüestions de la guerra i la pau. Les condicions econòmiques de la capitulació van ser especialment insuportables per al poble francès.
Davant aquest punt aparentment sense sortida, el proletariat parisenc va assumir la tasca de convertir una guerra nacional en una guerra de classes, marxant decididament pel camí de la revolució social. El 18 de març de 1871, Thiers va enviar tropes als barris obrers de París per a arrabassar els canons del pujol de Montmartre, que pertanyien a la Guàrdia Nacional i que van ser fabricats amb els diners del poble durant el setge de la ciutat pels prussians. Aquest intent va fracassar, sobretot gràcies a l’acció de les dones de París. Les dones del Comitè de Seguretat del 18è districte, inclosa Louise Michel, convencen i organitzen la resposta dels guàrdies nacionals, fonamentalment d’origen obrer. La Guàrdia Nacional no va lliurar les armes. Llavors va esclatar una guerra entre la classe obrera i el govern burgès, que va traslladar temorosament les seves posicions a Versalles. El 26 de març es va crear la Comuna de París, un òrgan polític d’autogovern popular format per representants triats i revocables. L’endemà, els insurgents van assaltar l’Ajuntament de París i van hissar la bandera vermella de la comuna revolucionària. La primera gran revolució proletària era una realitat!
La Comuna de París estava formada principalment per obrers i sectors pobres de la població. La contribució dels nuclis polítics organitzats va ser important, ja que les seves accions anaven encaminades a reforçar el caràcter socialista de la revolució. Els i les membres blanquistes, proudhonianes, marxistes i anarquistes de la Primera Internacional van actuar en aquest sentit. Encara que va ser una empresa revolucionària de curta durada, la Comuna de París va aconseguir objectius molt importants, sense precedents per a la seva època, ruptures que més tard es convertirien en temes i objectius clau de posteriors revolucions socials. La Comuna de París va ser l’arquetip de l’estructura organitzativa política de la societat pre-revolucionària, actuant com a catalitzador en la formació i desenvolupament del corrent polític del comunisme llibertari.
La Comuna de París va suprimir l’exèrcit regular i el va substituir pel poble armat; va suprimir la policia i la va substituir per milícies populars revocables; va retirar els funcionaris administratius i els funcionaris judicials; i, va requisar les fàbriques tancades o abandonades pels capitalistes. Aquestes fàbriques van ser lliurades als treballadors i treballadores i es va procedir a unir les cooperatives obreres de producció industrial i artesanal.
A més: es van igualar tots els salaris, es va separar a l’Església de la vida política, es van socialitzar les hisendes eclesiàstiques, es va introduir l’ensenyament gratuït i la seva desvinculació de l’Església, es van triar a estrangers i estrangeres en els òrgans de la Comuna en nom de l’internacionalisme, es va prohibir el treball nocturn, es van abolir els lloguers, es va suprimir la venda de peons i les oficines d’ocupació que eren els mercats d’esclaus de l’època, va ajornar el pagament dels deutes. En paral·lel, es van formar clubs autònoms de dones.
Però l’equilibri de poder militar va ser especialment desigual. Uns 100.000 guàrdies nacionals i 20.000 milicians federals amb armes de baixa qualitat es van ser enfrontar a gairebé 130.000 soldats ben armats i assistits per unitats d’artilleria pesant. Tement el triomf de la revolució social, el govern burgès francès es va aliar amb Otto von Bismarck, canceller de Prússia, en una repressió coordinada de la Comuna de París. El 21 de maig, les tropes del govern de Versalles entraren a París. Durant 8 dies es produeixen cruents combats. El 28 de maig, a les 14.00 hores, va caure l’última reguarda al carrer Rambon de Belleville. Els i les comuneres van lluitar heroicament per a defensar la llibertat fins al final en tots els carrers i carrerons de París.
El relat de la derrota de la Comuna de París va ser especialment sagnant. Almenys unes 20.000 persones mortes i 45.000 detingudes. Almenys 3.000 mortes en centres de detenció, vaixells, presons i també a l’exili. L’1 de juliol, 3.859 van ser exiliades a Nova Caledònia. Els tribunals militars obligaren a 3.500 a no tornar mai a França.
Després de la derrota de la Comuna de París, Eugene Pottier va escriure la lletra de l’himne mundial de la classe obrera, “La Internacional”. El missatge central de la Comuna de París i de la Internacional és que el poder de la classe treballadora resideix en la solidaritat i l’internacionalisme. Només confiant en les nostres forces col·lectives i en l’ajuda mútua podrem alliberar-nos de les cadenes de l’explotació i l’opressió estatal i capitalista. La unitat nacional és una palanca de compromís de classe per a la classe obrera i una arma ideològica de la burgesia, per a persuadir a les capes socials subjugades que serveixin als seus interessos, ja sigui reduint el seu consentiment o portant-les als escorxadors de les guerres imperialistes. La Comuna de París va aixafar la unitat nacional en benefici de la unitat de classe i de l’internacionalisme. No hi ha un altre camí per a l’emancipació dels oprimits i explotats.
La burgesia no està disposada a abandonar sense reserves els privilegis materials assegurats pel seu poder econòmic i polític, les institucions, la ideologia, els mecanismes i la violència que la sostenen. Per això sempre està disposada a sufocar amb sang tot intent de canvi social radical, tot intent revolucionari que desafiï el seu poder i aspiri a enderrocar-lo. Les transformacions socials revolucionàries només es realitzen mitjançant la violència de classe dels oprimits i explotats. Estem obligats a recórrer aquest camí. La burgesia no ens deixa una altra opció.
Però, no lluitarem pels interessos dels capitalistes, no prendrem les armes i atacarem les classes populars d’altres països, perquè no hi ha res que ens en separi. Tenim interessos de classe i deures històrics comuns. Unim-nos, doncs, amb estretes relacions de solidaritat de classe i d’internacionalisme revolucionari, en la direcció de la revolució social mundial i del comunisme llibertari.
Les victòries del futur floriran a partir de les lluites del passat.
Honor per sempre a les persones que van donar la seva vida pel propòsit universal de la Revolució Social!
Visca la Comuna de París! Visca l’anarquia!
Oprimides i explotades de tot el món, organitzem-nos i unim-nos per a sacsejar-nos del jou estatal i capitalista!
☆ Alternativa Libertaria/ Federazione dei Comunisti Anarchici (AL/FdCA) – Itàlia
☆ Anarchist Communist Group (ACG) – Gran Bretanya
☆ Αναρχική Ομοσπονδία – Anarchist Federation – Grècia
☆ Aotearoa Workers Solidarity Movement (AWSM) – Aotearoa/Nova Zelanda
☆ Coordenação Anarquista Brasileira (CAB) – Brasil
☆ Devrimci Anarşist Faaliyet (DAF) – Turquia
☆ Die Plattform – Anarchakommunistische Organisation – Alemanya
☆ Embat – Organització Llibertària de Catalunya – Catalunya
☆ Federación Anarquista de Rosario (FAR) – Argentina
☆ Federación Anarquista de Santiago (FAS) – Xile
☆ Federación Anarquista Uruguaya (FAU) – Uruguai
☆ Libertäre Aktion – Suïssa
☆ Melbourne Anarchist Communist Group (MACG) – Austràlia
☆ Organización Anarquista de Córdoba (OAC) – Argentina
☆ Organización Anarquista de Tucumán (OAT) – Argentina
☆ Organisation Socialiste Libertaire (OSL) – Suïssa
☆ Union Communiste Libertaire (UCL) – França
☆ Zabalaza Anarchist Communist Front (ZACF) – Sud-àfrica
