Articles pel debat

Per a una teoria de l’estratègia

La nostra estratègia permanent passa per la construcció de poder popular a partir de la creació (o regeneració) d’organitzacions populars classistes i autònomes, que avancin pas a pas en el seu protagonisme com a poble organitzat. Però, solament amb una declaració d’intencions no n’hi hauria prou per a complir amb la tasca de participar i disputar l’hegemonia d’aquest poder popular. No es tracta simplement de propagar els principis sinó incidir i garantir el funcionament d’aquestes organitzacions. Com més llibertàries i socialistes siguin internament, aquestes organitzacions i moviments, el nostre projecte tindrà més oportunitats. És a dir, tenir un federalisme funcional com a manera de gestió política; apuntar a l’autogestió com a mode de producció socioeconòmica; tenir un comportament solidari amb les altres organitzacions i moviments de classe; comptar amb democràcia interna i alt grau de participació popular, i donar la batalla en la forma més avançada per a cada etapa de la lluita popular. D’aquesta manera construirem l’hegemonia anarquista a dins dels moviments populars en construcció i/o avanç.

Poder, domini i classes socials

Les relacions de poder permeen totes les relacions socials. Aquestes embolcallen els agents socials en les més diverses disputes i en les temptatives d’influenciar situacions. A les societats dividides en classes socials hi ha una relació de poder específica que es pot manifestar en les diferents esferes socials (econòmica, política i ideològica): el domini i la dominació.

La dominació té lloc quan una classe, un grup o un individu, executa el projecte d’ una altra persona, grup o classe contra els seus propis interessos, perjudicant-se i reforçant els privilegis del dominador.

Les classes socials marquen la història de la humanitat des de l’aparició de les grans civilitzacions fins avui en dia; tenen un paper destacat i específic en el capitalisme. Les relacions entre les classes socials són relacions de domini.

L’anarquisme, com a corrent socialista, lluita per la fi de la dominació i, conseqüentment, per la fi de les classes socials, tenint com a objectiu construir un sistema igualitari (socialista) i lliure (llibertari).

Per assolir aquest objectiu, cal que les anarquistes en general, i les nostres organitzacions polítiques en particular, construeixin una estratègia i un programa que orienti el camí general d’ aquesta transformació.

El següent quadre sistematitza el que entenem per estratègia i programa d’una organització política:

Elements estratègic-programàtics

A continuació, discutim i conceptualitzem l’ estratègia i el programa de manera general, seguint amb els altres elements presents en el quadre.

Estratègia i programa

L’estratègia envolta una lectura de la realitat, els objectius que es volen assolir i un camí per a això. No és res més que la ciència del conflicte, en última instància, l’estudi de la guerra (a tots els nivells, formes i intensitats), incloent-hi la guerra social o lluita de classes.

La idea d’estratègia sorgeix de la relació conflictiva entre classes, grups o persones i del fet que les disputes polítiques embolcallen interessos antagònics.

Necessitem dibuixar una línia que unifiqui la nostra actuació de manera que sigui federalista, mai més fragmentada. De manera que puguem efectuar una actuació compacta i cohesionada internament, una pràctica política que acumuli per a l’ organització i això significa simplement, una línia que construeixi o reconstrueixi les organitzacions socials necessàries que seran la base del poder popular. A aquesta línia unificadora la donem el nom i la càrrega conceptual de programa.

El programa formalitza una estratègia determinada i, per tant, orienta les accions per a un període i un lloc determinats. Per a la construcció d’un programa, hem de fer servir l’avaluació i la planificació estratègica, que ha de presentar tant les reflexions estratègiques com les nocions sobre on ens trobem, a on volem arribar en un determinat moment i com recorrerem aquest camí.

Un programa concreta la línia que apliquem a un període. Es pot prendre per a períodes de temps més curts o més llargs. Conté una sèrie de punts, fites i objectius a ser aplicats a cortíssim termini o a curt termini (entre congressos, per exemple) i reflecteix l’objectiu central de l’estratègia (general o de temps restricte). Presenta les eines adequades per a l’acció popular, de base i combativa, per a un treball d’ unificació de les lluites, d’actuació a partir dels nostres fronts i la generació d’una identitat en la qual diversos subjectes socials es vegin i actuïn a partir d’una noció de classe oprimida.

Hi ha, amb això, una línia política general que guia les nostres iniciatives en un temps concret. Tanmateix, pot succeïr que els objectius estratègics d’un període no tinguin total correspondència amb la nostra capacitat militant (tant d’infra com de personal per treballar a tots els nivells necessaris) ni amb la nostra força d’intervenció social. Tot i així, hem de transformar en pràctica política concreta allò a què apuntem com a objectius generals per a aquesta etapa. El programa serà l’instrument que guiarà els actes concrets que farem per a realitzar la nostra hipòtesi d’estratègia. Per això també podem parlar d’agenda, que seran les diferents operacions que hauran d’estar en marxa per fer-la néixer i que enfronta condicions de vida dures, fragmentació, desesperació causada per la misèria, pèrdua de la idea de futur col·lectiu, teixit social fragmentat i avenç ideològic tant de la vella dreta (oligarquies,  fisiològics, capital financer i/o nacional) com de la nova dreta (fraccions de la classe dirigent conformant una nova elit política-administrativa a partir dels governs d'”esquerra oficial”).

Evidentment, l’objectiu finalista i l’estratègia general de l’organització poden aparèixer en el programa. En aquest cas, es tracta d’un “programa màxim”, amb poca varició Tanmateix, és important que el programa contingui elements més restringits, de curt i mitjà termini.

Anàlisi d’estructura / estructural

És l’avaluació dels elements que permeten comprendre el sistema i l’estructura en els quals estem inserits, tenint en compte nocions de llarga durada. Aquest tipus d’anàlisi es fonamenta en la història i busca presentar els principals trets estructurals (que no varien gaire amb la conjuntura) del sistema capitalista, de l’Estat, de la cultura hegemònica vigent (sempre amb aquesta noció de llarg termini).

L’anàlisi del capitalisme de Marx a El Capital, per exemple, és estructural, així com la teoria anarquista de l’Estat (independent del partit que és al govern). L’estructura és més profunda i té elements de més permanència que la conjuntura; a una anàlisi d’aquest tipus, abordem el sistema de dominació i la seva estructura de classes, independentment de si l’empresa X o Y té un major poder econòmic o de si el partit A o B està en el poder executiu o legislatiu.

Anàlisi de conjuntura / conjuntural

És l’avaluació dels elements que permeten comprendre el moment en què es troba el sistema i l’estructura de la societat, és a dir, quina és la caracterització del període en què es troba una societat i els seus trets més importants. Aquest tipus d’anàlisi és per tant més immediat que l’anàlisi estructural i té en compte els canvis en les polítiques econòmiques, els partits polítics en el poder, els blocs econòmics capitalistes, els escenaris internacionals i nacionals, guerres, conflictes, grans esdeveniments, moviments populars, la cultura en un sentit més immediat, etc.

Com a anarquistes, creiem que encara amb limitacions estructurals/conjunturals, l’acció humana té possibilitats per modificar/transformar la societat. Per això, hem de tenir en compte a aquestes anàlisis les accions humanes que han contribuït a les conformacions socials en qüestió. Com que no estem completament condicionats per l’estructura/conjuntura, hem de pensar com ens posicionem i com actuem en relació a elles.

La conjuntura és el moment viscut, però cal fer un tall de la realitat per poder intervenir-hi. Són, almenys, tres talls simultanis. Un d’ells, és un tall temporal, és a dir, el període al qual ens referim.

Podem dir que el període de temps que estipulem és el següent (cortíssim termini = 2 anys; curt termini = 4 anys; mitjà termini = 8 anys; i llarg termini = 12 anys o més), o el que estem analitzant la conjuntura del mes, del bimestre, del trimestre i així successivament. També podem afirmar que analitzem la planificació d’algun altre agent (exemple: pot ser un altre partit polític o una institució de l’enemic), i allà s’utilitza el tall de temps que aquest altre agent va considerar. Un altre tall de temps necessari és la dimensió geogràfica, és a dir, sobre quin territori basem l’anàlisi. Podem analitzar tant la conjuntura d’una regió metropolitana (ex.: la Restinga, al Brasil) com podem intentar analitzar Rio Grande do Sul (també al Brasil) o fins a aventurar-nos a una anàlisi global de la realitat de la Guerra contra l’Iraq. Simplement no es pot fer política fora del temps i de l’espai, i per tant, aquestes dues retallades són fonamentals.

Objectiu finalista

És inflexible i estableix la societat que es vol per al futur. En el cas de la CAB, conforme als nostres principis, els objectius finalistes són la revolució social i el socialisme llibertari. En el cas d’un programa anarquista, considerem que cal delinear els trets generals d’aquest sistema, és a dir, el que proposem per a l’autogestió i el federalisme en les tres esferes. L’objectiu finalista es consolida amb la conquesta de la societat per mitjà de les forces del poble amb la victòria del poder popular, a través d’un procés revolucionari de llarg termini. Aquesta victòria significa que el poder polític s’organitzarà de forma federalista i revolucionària, i l’autogestió socioeconòmica serà present a tota l’escala del territori alliberat.

És important saber que els objectius finalistes no s’han de confondre amb l’estratègia general. La definició dels objectius que volem assolir està definida per la posició ideològica que assumim, per tant, canviar els objectius generals implica un canvi ideològic, però no necessàriament ocorriria la mateixa cosa amb l’estratègia ja que revisar l’estratègia, no implica canviar els principis. El socialisme llibertari seria un objectiu, la construcció de poder popular tal vegada estigui més en el camp de l’estratègia.

Són aquests objectius els que condicionaran l’establiment de les nostres estratègies i tàctiques, ja que són els objectius, els que condicionen les estratègies i aquestes condicionen les tàctiques; és això el que l’anarquisme ha anomenat la coherència entre mitjans i finalitats. Aquest objectiu finalista és establert a partir de la utopia.

La utopia és un element inflexible i permanent; es tracta d’ un lloc a ser construït, la inspiració que, aplicada en termes concrets, traça l’objectiu finalista. El lloc a ser construït és la societat socialista i llibertària, on la forma d’organització social per viure en col·lectivitat no passarà per mètodes de la injustícia, sistemes de privilegi ni de reconstitució d’un Estat. Pot ser que mai la hàgim d’assolir, però aquest lloc és el que direcciona els objectius i temps estratègics de l’organització.

Estratègia general / permanent

És inflexible i es caracteritza com la planificació general que coordina els objectius finalistes (on volem arribar) i els mitjans emprats, de manera que aquests objectius siguin promoguts en relació amb les altres forces en disputa, partint del moment en què es troba (caracteritzat per l’anàlisi estructural i el conjuntural). En el cas de la CAB, apuntem com a estratègia general: “L’estratègia general de l’anarquisme que defensem es basa en els moviments populars, en la seva organització, acumulació de força i en l’aplicació de formes de lluita avançada per tal d’arribar a la revolució i el socialisme llibertari; procés que es dóna conjuntament amb l’organització específica anarquista que, funcionant com a ferment/motor, actua conjuntament amb els moviments populars i proporciona les condicions de transformació. Aquests dos nivells (els moviments populars i l’organització anarquista) poden també ser complementats per un tercer: la tendència, que suma un sector afí dels moviments populars. Aquesta estratègia, per tant, té per objectiu crear i participar en els moviments populars defensant determinades concepcions metodològiques i programàtiques en el seu si, de manera que puguin apuntar cap a un objectiu de tipus finalista, que es consolida en la construcció d’ una nova societat.

Aquesta estratègia implica el procés revolucionari de llarg termini, amb el protagonisme de les classes oprimides i amb un alt nivell de confrontació (en tots els nivells, militar, polític, social, econòmic, jurídic i principalment, ideològic). A un programa anarquista, cal que es discuteixi amb més detall per a caracteritzar les línies generals de l’estratègia. En general, en un programa, és rellevant que s’apunti un temps més o menys esperat per a aquesta gran etapa, és a dir, per a la consolidació d’aquests objectius.

Podem dir més coses: L’ estratègia correspon a una teoria dels aspectes més generals i de canvi lent de sistema, i una política de ruptura dirigida cap a les seves estructures fonamentals de dominació. En aquesta categoria es defineix una caracterització del sistema de dominació, el capitalisme i les estructures de poder dominant, el nucli dur instituït per la formació socio-històrica… En aquest àmbit tenim definida una estratègia de poder popular revolucionari. Postulem com els seus elements constitutius: el protagonisme de les organitzacions populars, una nova articulació politicosocial, la ruptura revolucionària com a insurrecció popular. El conjunt dels elements sistemàticament i coherentment reunits apunten cap a objectius de tipus finalista: una revolució de caràcter socialista i llibertària que comprèn un front de classes oprimides com a subjecte de transformació. Per aquí camina el programa finalista, que guarda un conjunt de mesures i proposicions que representen el sentit de tal reestructuració social.

La nostra estratègia permanent passa per la construcció de poder popular a partir de la creació (o regeneració) d’organitzacions populars classistes i autònomes, que avancin pas a pas en el seu protagonisme com a poble organitzat. Però, només amb una declaració d’intencions no n’hi hauria prou per complir amb la tasca de participar i disputar l’hegemonia d’aquest poder popular. No es tracta solament de propagar els principis sinó incidir i garantir el funcionament d’aquestes organitzacions. Com més llibertàries i socialistes siguin internament aquestes organitzacions i moviments, el nostre projecte tindrà més oportunitats. És a dir, tenir un federalisme funcional com a forma de gestió política; apuntar a l’autogestió com a mode de producció socioeconòmica; tenir un comportament solidari amb les altres organitzacions i moviments de classe; comptar amb democràcia interna i alt grau de participació popular, i donar la baralla en la forma més avançada per a cada etapa de la lluita popular. D’aquesta manera construirem l’hegemonia anarquista en el si dels moviments populars en construcció i/o avanç.

Estratègia de temps restringit

És inflexible dins del termini estipulat i constitueix l’estratègia per a un temps determinat menor que el temps de l’estratègia general; no és l’estratègia general ja que el seu temps és més restringit i no és la tàctica perquè posseeix trets més duradors i menys flexibles i no només operacionals. Així mateix, ocupa una etapa determinada, menor que l’etapa de l’estratègia general i més gran que l’etapa d’un conjunt restringit de tàctiques.

Es vincula als canvis amb major velocitat i que no poden ser reduïts al camp de la tàctica, corresponen a una anàlisi d’una formació social concreta en la seva actual etapa de desenvolupament, per considerar particularment les seves condicions i possibilitats. Es tracta de trobar respostes lògiques a una afirmació anterior que deia: “L’estratègia és una de sola, la que canvia en el temps de reflux és la tàctica”. No canvia només la tàctica, sinó també determinats aspectes, o zones, de l’estratègia. L’ estratègia s’entén en constant articulació i interacció amb la tàctica.

Per aquesta categoria prenem definicions sobre el caràcter de l’etapa (o fase), on reunim elements descriptius i analítics que “tallen” períodes històrics i ens brinden models operatius del sistema en la seva dinàmica històrica. El programa mínim, en particular, es lliga als problemes que s’enfronten amb el model dominant i l’acumulació de forces antagonistes per construir una alternativa llibertària.

Pot ser que a causa del programa mínim tinguem una zona de consens amb els sectors classistes del camp de l’esquerra, cosa que en si no representa cap problema. El que no pot faltar com a elements de distinció i de definició són les línies generals que han de marcar el nostre perfil en la pràctica política i en les tasques corresponents dins de plans i terminis que demarquem en l’etapa que corre. En el marc ampli d’un programa mínim que agrupa les pautes de lluita contra el model, la nostra estratègia parteix d’on som i com ho estem fent, per a tenir prioritats i plans de creixement, formar aliances i crear forces socials més decisives.

Es tracta d’una cosa que fa part de l’estratègia general, però limitat a determinat camp. La seva possibilitat de canvi és més gran que el de l’estratègia general i menor que el de la tàctica. Seran línies generals en determinat camp d’actuació que alimentaran el programa de treball per a un determinat període. Per exemple, tenim una estratègia general per arribar al socialisme llibertari i una estratègia de sentit restringit dins del camp de la salut, que dialoga amb l’estratègia general. A l’actuació dins la lluita del camp de la salut utilitzarem diverses tàctiques.

Sent aquesta la nostra estratègia permanent, fem talls de temps, això és, talls amb un termini estipulat. Per al cortíssim termini (amb un temps exacte = 2 anys), i per al curt termini (= 4 anys), temps en què portarem a terme la nostra estratègia. Al període més curt i visible de temps (o sigui, on i quan podem efectuar la nostra planificació), definirem objectius centrals, determinants de les variacions i canvis al llarg d’aquest termini de temps i apropiats per garantir l’autonomia decisòria per mitjà del model federalista. A aquesta forma més curta de l’estratègia li donem un nom que reflecteixi el concepte d’estratègia de temps restringit (aplicada en aquests temps)

Tàctica

És flexible i està dotada d’autonomia, constitueix una acció o un conjunt d’accions de caràcter momentani que té com a objectiu promoure l’estratègia restringida, així com l’estratègia general. Són força pràctiques i concretes doncs “dialoguen” amb el dia a dia de l’organització i la seva pràctica política.

Està constituïda pel pla d’acció a ser realitzades com a fites de l’organització per al curt termini. En aquest sentit, opera en el present històric, des dels problemes i conflictes específics concrets. És on s’aposta per solucions organitzatives i de la tàctica general, és a dir, els acords, els conceptes, els criteris de treballs i els objectius que seran transversals a tota la militància, com un sol compromís polític durant l’acció. La seva execució i els seus bons o mals resultats depenen, per tant, d’una visió global i/o solidària dels companys/es, a més del seu propi lloc d’inserció o tasca específica. Aquesta és la naturalesa d’una organització política. Si no és capaç de concentrar la força en línies transversals es debilita el seu acord associatiu i s’acaba definint amb accions sense sentit.

Per recórrer l’estratègia fins a arribar a l’objectiu finalista hem de tenir objectius intermedis de curt, mitjà i llarg termini, ja que fan part del camí que estem construint. L’organització de la militància social en tendències, per exemple, és una cosa tàctica que pot estar o no dins d’una mateixa estratègia, però un cop adoptada pot perdurar al llarg dels anys, encara que sigui una tàctica. Aquestes accions lligades a aquests objectius, anomenada tàctica, han d’estar en sintonia amb els objectius generals, per tant amb l’estratègia general. Han de ser executades basant-se en els principis, però amb la sensibilitat suficient per percebre la seva major maleabilitat en el sentit del canvi de les diverses tàctiques al llarg de la construcció estratègica que ha de dialogar amb la conjuntura en què està inserida.

Fins i mitjans

Les tàctiques han d’estar subordinades a l’estratègia de temps restringit, que al seu torn ha d’estar subordinada a l’estratègia general, que ha d’estar subordinada als objectius finalistes.

No significa que “els fins el que justifiquin els mitjans”, sinó que els fins han de determinar els mitjans (estratègies, tàctiques, etc.)

Aquesta és una coherència a la qual no podem renunciar. El que fem avui contribueix a on arribarem demà.