Embat, Organització Llibertària de Catalunya, 11 de Setembre de 2021
Ja han passat quatre anys des de 2017 i el clima polític actual és completament diferent. El Govern de la Generalitat es fonamenta en un pacte amb l’Estat per garantir la governabilitat a Espanya i a Catalunya a canvi d’una taula de diàleg que mai s’ha concretat.
La real-politik d’ERC i JxC, o millor dit, la manca de compromís amb el resultat de l’1-O contrasta amb les aspiracions populars, que recorden que hi ha un 52% de votants catalans que han recolzat els partits independentistes a les darreres eleccions. És a dir, que hi ha justificació per aixecar la suspensió de la proclamació d’independència del dia 27 d’octubre, però que no es porta a terme degut al pacte entre ERC i el PSOE de Pedro Sánchez.
Entenem que el que hi ha al darrera d’aquestes dilacions, no és una altra cosa que la por. Els quadres dirigents de l’independentisme tenen por a la repressió estatal, que ja hem vist que es manifesta de múltiples formes (judicials, policials, institucionals o, si calgués, militars). Entenent perfectament que l’Estat no permetrà una separació per les bones i que qualsevol intentona ens la farà pagar ben cara. Per això volen “ampliar la base” de l’independentisme, intentant arrossegar als Comuns. Però a l’inrevés, hem vist com els Comuns/Podemos o el PSC aposten per un pacte d’unitat nacional espanyola totalment impermeable als cants de sirena dels republicans catalans.
D’altra banda, l’autodeterminació i la sobirania s’estan portant a un terreny estrictament formal i institucional des del punt de vista polític. Quatre anys després les aspiracions populars de sobirània (alimentària, energètica, política…) i de decidir-ho tot han quedat arraconades pels jocs malabars de la política institucional. Una política institucional (l’exercida per la Generalitat i el Parlament) que no marca diferències substancials amb les de l’Estat o la UE quant a la potenciació dels serveis públics, la millora de les condicions de vida de les persones, l’ampliació dels drets socials i laborals, etc.
Nosaltres, des de la perspectiva llibertària que ens mou, entenem que l’única manera que hi ha d’ampliar la base és a travès del conflicte. Veure un estat espanyol corrupte, autoritari i essencialment injust el 2017 va fer que moltíssimes persones d’esquerres donessin suport a l’autodeterminació catalana. La via del conflicte implica avançar. I tot s’ha d’organitzar per preparar-se per aquest conflicte. En canvi, veiem que el Govern de la Generalitat no ha fet cap passa en aquesta direcció. Al contrari, es presenta com acusació particular contra milers d’independentistes als diversos procesos penals. No ens equivoquem, són aquestes dilacions les que han congelat el procés.
Tot això passa amb un feixisme a l’ofensiva, a qui ja no li fa vergonya mostrar-se tal com és. Aquesta situació té una part positiva: les cartes estan sobre la taula. A més les diferents actuacions en clau d’ultradreta de l’últim any han aixecat la indignació de part de la població, que també s’ha polaritzat. No és suficient, al feixisme no se’l derrota a les urnes si no al carrer. El que és més important, és descobrir el poder amagat de feixistes concrets a institucions de l’estat com la judicatura, les forces policials o l’Exèrcit, poder que és emparat pels alts càrrecs del PSOE. En el fons, aquesta situació posa de manifest la construcció de la Espanya del règim del 78 sota les directrius del franquisme.
Dit això, ens trobem en l’inici del curs polític 2021-2022. La crisi de la COVID-19 ha precaritzat encara més les condicions laborals de la població i l’encariment del subministrament de la llum o la manca de certs recursos i subministres albiren una tardor de crisi social. El Govern central prepara mesures de caire austericida i la Generalitat no té intencions de contradir aquesta línia. I tot el moviment d’habitatge, i la població vulnerable, tem el tsunami de desnonaments endarrerits per la pandèmia previst per aquesta època. És a dir, que mentre la qüestió nacional roman congelada, la qüestió social torna a un auge molt important.
Malgrat les qüestions polítiques o econòmiques, ja tenim a sobre la crisi climàtica. Aquest mateix estiu hem estat testimonis del desastre planetari que l’acció humana està provocant degut a l’estil de vida consumista i depredador de recursos. El planeta ens recorda que ja no tenim tota la vida per fer canvis estructurals i per derrotar el capitalisme. Els canvis han de ser immediats perque si no les destrosses seran permanents.
Per últim, recordar aquell 11 de setembre de fa 20 anys, amb l’atac a les Torres Bessones. La guerra que va provocar, i l’ocupació d’Afganistan. Ara hem vist sortir les tropes de l’OTAN esperitades deixant aquelles terres en les mateixes mans de fa dues dècades. Estem vivint un canvi de paradigma a nivell geopolític.
Les organitzacions socials estan preparades per la lluita. La crisi és un combustible, que genera malestar i por. Necessitem un catalitzador per una tardor calenta. Ens cal una reestructuració i rearticulació dels procesos populars per superar el bloqueig a la ruptura de partits i institucions.
Per part nostra, aquí estem, disposades a la lluita.
