Continuisme o ruptura. Sobre les eleccions del 21D

Lectura d’Embat, Organització Llibertària de Catalunya, de les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre.

1.- Malgrat les veus que intentaven donar per mort l’anomenat Procés Sobiranista, la seva força numèrica, el seu nivell acumulatiu i el seu pes en la societat, així com la seva capacitat de confrontació, no han deixat d’augmentar. La mobilització de les multituds sostinguda i en augment durant unes setmanes va aconseguir imposar la realització d’un referendum il·legal  l’1 d’Octubre (inèdit en les societats occidentals), una vaga general massiva el 3 d’Octubre i un assaig de control territorial amb la vaga dels talls de les rutes de transport del dia 8 de Novembre. No hi ha una altra societat europea que tingui en l’actualitat comitès de base i grups de ciutadans autoorganitzats a favor de la República i en contra del govern del seu Estat a tots els barris de les ciutats fins a l’últim racó de Catalunya. La pressió popular va imposar la proclamació unilateral de la República.

2.- Enfront d’això l’Estat va respondre amb l’aplicació de l’article 155: la repressió pura i simple, amb presos polítics i amb la convocatòria de les eleccions del 21D. L’Estat les entenia de forma plebiscitària i cridava a la mobilització dels seus partidaris alhora que intentava desorganitzar les forces independentistes mitjançant la repressió, la judicialització de la política, la intervenció de les institucions i missatges de desànim a través dels mitjans de comunicació. En definitiva, l’independentisme concorria a les eleccions en posicions defensives. Un altre handicap per l’independentisme, a priori, va ser la divisió visible entre els dos partits que lideraven el bloc sobiranista.

No obstant això, l’independentisme ha aconseguit sumar vots.

3.- Degut al caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions, l’unionisme a Catalunya s’ha unificat en la candidatura de Ciutadans (encara que amb certa resistència del PSC). L’unionisme tanca files en un “No a la independència” buscant referents d’unitat entre espanyols o basant-se en el identitarisme hispano. A destacar que el vot a Ciutadans també és un rebuig al Partit Popular i és percebut pels seus votants no com un vot ultradretà sinó com un vot a un partit liberal, centrista, modern, anti-casta… que se diferencia de les maneres de fer del PP. D’altra banda Ciutadans professava una postura dura contra l’independentisme i en ocasions superava al propi PP per la dreta. Això sense ignorar un possible vot útil a la llista que es presumia guanyadora. En tot cas, si l’Estat segueix aplicant la repressió sense mesura (com sembla que està disposat a fer-ne amb les noves imputacions) pot arribar a erosionar aquesta victòria.

Ciutadans basa la seva força electoral en una part de la societat catalana essencialment castellanoparlant, lligada als seus orígens familiars i culturals d’altres regions de l’estat espanyol i – la qual cosa és important recalcar – consumidora dels mitjans de comunicació espanyols que aquestes setmanes han bombardejat amb el partit taronja.

Aquest sector de la població té una problemàtica comuna a tots els cinturons metropolitans d’Europa, amenaçats pel populisme de dretes. Els barris més depauperats cauen en l’òrbita ideològica o sociocultural del sector més reaccionari de la nostra societat i no pas en la de la classe mitjana treballadora i professional (i molt menys en la de les esquerres revolucionàries). No és el mateix néixer i créixer en  famílies i barris que valoren la cultura, que s’interessen per l’associacionisme o la cultura popular, que tenen interès per la política, que és diversa lingüísticament, que néixer i créixer tant en aquelles famílies que només busquen sobreviure, com en aquelles que ja van passar per aquesta etapa i gaudeixen ara d’una posició assalariada amb un cert poder adquisitiu o que intenten pujar-se a l’ascensor social de la “emprenedoria”, tan característica del nostre temps, que beuen de la cultura de masses del capitalisme.

Cal entendre que aquesta part de la població té – en general – una idea no només de la qüestió nacional, si no també sobre les qüestions socials, sobre els drets civils, sobre el feminisme, etc. que la situen en les antípodes del moviment popular quan hauria de formar part la seva base social.

4.- Des de la posició del moviment popular de Catalunya, es veu molt necessari posar el focus del conflicte polític entre Catalunya i Espanya en les polítiques socials. Això no significa renunciar a la qüestió nacional, si no treballar en paral·lel. És vital una construcció simultània per resoldre els problemes materials des de la insubmissió a l’estat espanyol i des de la lògica republicana de buscar un país millor per a la seva gent. La militància revolucionària ha d’implicar-se en sindicats, en associacions veïnals, en col·lectius d’habitatge, revitalitzar les marees, etc. per estar en contacte amb la població més colpejada per la crisi. S’han de trobar unes demandes que xoquin amb el status quo des del social, potser començant per les mesures socials derogades pel TC o defensant-nos de l’atac contra l’escola pública catalana.

Creiem que l’independentisme ha d’abandonar el to victimista i deixar de crear-se una identitat sobre la base de la superioritat moral ja que són actituds que alienen a les classes menys afavorides. El catalanisme excloent deixa sectors amplis del poble fora del marc ideològic de l’independentisme, deixant un terreny abonat per l’unionisme.

En definitiva, ens cal enfortir i consolidar totes aquelles estructures incipients de Poble Fort i digne i preparar-les per ampliar la nostra base social dirigint-nos a les classes populars amb un missatge clar: la ruptura i la creació d’una nova societat és vital per tenir una vida millor.