La guerra no és contra el virus, és contra el capitalisme
La crisi provocada per la COVID-19 ha canviat i canviarà moltes coses que fins ara eren inmutables. Creiem que posa de manifest alguns aspectes que volem compartir:
En primer lloc, davant la tornada al treball de milions de persones que desenvolupen feines anomenades com a “no essencials”, volem expressar el nostre desacord. Milions de persones no poden triar si treballen o es queden a casa, arriscant-se a patir represàlies per fer-ho. Aquest sistema està fet a mida de les empreses i no de les persones. El gran capital dicta les ordres i normatives i els governs – també l’actual, tant d’esquerres – obeeixen. El capital s’aprofita de la necessitat de tenir una font d’ingressos i el Govern ho aprova. Mentrestant, la monarquia corrupta aplaudeix i ens insulta cada dia amb la seva mera existència. Tots aquests factors no afavoreixen en absolut la lluita contra el virus. Ans al contrari, els sectors que realment són essencials estan poc protegits, com els mateixos professionals denuncien.
Aquesta característica de la majoria dels governs occidentals, d’obediència als interessos del capital, es veu retroalimentada – en el cas de l’estat espanyol – per la beligerància de la oposició. El grau de crispació permanent, de boicot, i d’atac frontal al govern de Sánchez funciona perquè aquest no s’avingui a aprovar mesures que beneficiïn “massa” la classe treballadora. La dreta espanyola és un reflex dels valors imperants en la classe capitalista. Dit això, mirem amb preocupació les ànsies de Pedro Sánchez per teixir una gran aliança amb aquesta oposició, amb la patronal i els sindicats majoritaris que des de fonts governamentals anomenen com a nous “Pactes de la Moncloa”. Aquesta aliança de les elits es produirà sobre les esquenes de la classe treballadora, com els pactes de 1978 que van donar lloc al règim que hem patit fins ara. I a sobre, perquè sigui efectiu el pacte, volen aprofitar el gran shock que ens embarga.
La Unió Europea ha quedat retratada. Sabíem que era una eina clau del sistema capitalista. Ara queda clar que, a més, és una eina que no funciona ni per les qüestions més bàsiques. A més, dubtem que a partir d’ara torni a funcionar un dels factors més atractius que tenia la UE, com la lliure circulació de persones. L’acord de l’Eurogrup per injectar mig bilió d’euros als Estats i l’empreses europees significa que els poders econòmics i polítics prenen les regnes de la “recuperació” post-coronavirus, mantenint i reforçant les polítiques neoliberals basades en la dominació de classe, el productivisme i el consum. Com van fer després de la crisi-estafa de la dècada anterior.
A tot això podem afegir la por general a les conseqüències econòmiques de l’aturada de la producció. És lògica la incertesa vers el futur. És tasca de l’estat garantir ingressos, sigui forçant les empreses a contribuir al bé comú o sigui mitjançant incentius o aportacions monetàries directes. En aquest sentit, hi ha un important sector de la població que habitualment treballa en negre i en precari que actualment no té ingressos de cap tipus. Hi ha bastanta gent que no cobra ni l’atur ni té capacitat de pagar les seves despeses bàsiques. Pensem que és precís en aquest moment una Renda Bàsica puntual per afrontar aquests moments tant difícils. Peròpotser seria el moment de començar a pensar en exigir a l’estat garanteixi una feina per tothom. Socialitzem la feina i els mitjans de producció.
Avui dia ha quedat molt clar que les retallades a la sanitat eren criminals. Que la sanitat pública és imprescindible. Que la sanitat privada està per fer diners i que al menor problema li torna la pilota a la pública. Carregant aquesta amb tota la pressió sanitaria i mantenint-se al marge. Queda clar que els centres sanitaris, les residències o els centres d’acollida de menors no poden estar en mans privades, de fons voltor o de multinacionals haurien d’estar en mans públiques. Demanem la remunicipalització o nacionalització (segons el cas) d’aquests equipaments.
No ens agrada el blanqueig de l’exèrcit espanyol i les altres forces de seguretat que hem viscut durant aquests dies. Qui pot combatre millor el virus és la ciència i la tasca del món sanitari. Per què en els pressupostos prorrogats de l’Estat d’aquest any s’ha invertit entre 10,2 i 8,6 mil milions d’euros al Ministeri de Defensa i d’Interior, respectivament, i 2,4 mil milions a Sanitat? Hi ha quelcom que no se’ns ha explicat? Treure els militars al carrer vol dir “garantir l’ordre establert”. Ens quedem amb aquest missatge que ens dóna el Govern.
En aquest moment queda molt clar que s’espera que la classe treballadora obeeixi, que assumeixi les retallades de llibertats i drets. Els carrers sota vigilància policial, teletreball, militars, delacions veïnals… aquesta situació orwelliana colpeja més a qui menys recursos té. El confinament és suportable a una casa amb jardí, i no ho és tant a un pis petit sense balcons.
En definitiva, s’obre un escenari que tothom intueix com a molt difícil. Des de les classes populars i les organitzacions socials i polítiques hem de donar una resposta decidida i ferma.
- Hem d’impulsar canals i espais de debat fluid entre organitzacions i col·lectius com ara el #PladeXocSocial i similars. La resposta a la crisi no pot ser d’un sector sociopolític en concret, sinó de tot el bloc popular en el seu conjunt.
- A la feina, hem d’utilitzar la normativa sobre salut laboral per exigir condicions màximes de protecció altreball; especialment,als sectors sanitaris, de l’alimentació, dels transports, serveis socials i de l’atenció al públic. Procedir a la denúncia davantinspecció de treball o a la paralització de l’activitat, cas que no sigui així.
- La resposta popular no ha d’excloure accions contundents com ara vagues laborals o de lloguers (la qual recordem que està en vigor des de l’1 d’abril – https://suspensionalquileres.org/ -). Les organitzacions d’aquests sectors han de preparar-se, perquèen uns mesos les exigències de la població seran imparables.
- La resposta a la crisi de la Covid-19 també té un cantó constructiu. Ens ho demostra la proliferació extraordinària de les xarxes de suport o els grups de suport mutu dels nostres barris i pobles. Són una demostració d’allò que significa posar la vida en el centre.
Organitzem-nos entre nosaltres, creem xarxes basades en la confiança i la solidaritat. Busquem maneres de seguir teixint vincles tot i el distanciament social, de poder organitzar la vida sense dependre de l’Estat.
Davant la mort, la vidaDavant el capitalisme que ens condemna a la misèria,neix el món des de les ruïnes
Embat, abril2020
