Embat – HabitatgeEstem vivint temps on la lluita per l’habitatge s’aguditza, tant pel creixement dels col·lectius que tracten la temàtica com per les condicions habitacionals que se’ns imposen a les classes populars.
Encara que no surtin a les notícies, els desnonaments per impagament d’hipoteca segueixen passant amb la complicitat del govern de torn. El sector turístic segueix sent un dels màxims responsables de l’augment del preu de lloguer i de l’expulsió de les veïnes dels barris més especulats. Les lleis espanyoles continuen sent de les més laxes per permetre, als fons voltors, comprar edificis sencers i refer els nostres barris i ciutats com vulguin. Barcelona s’està convertint, a poc a poc, en una de les metròpolis més cares on viure, tornant-se en una nova ciutat-parc temàtic com li ha passat a Londres, París o Berlín. Tot i l’entrada de governs progressistes als ajuntaments més importants del principat, l’ofensiva especuladora segueix tirant endavant i, en menys de 2 o 3 anys, veurem minvades les nostres files, en haver-nos de desplaçar a viure fora de la ciutat comtal.
Tot i aquestes condicions, qui lluitem per l’habitatge digne, el lloguer just i la desmercantilització de l’immoble, seguim escombrant cap a casa. Les reivindicacions locals de cada col·lectiu queden difuminades en la marea de cartells i campanyes que s’engeguen cada any, sense una aposta clara per res en concret. Inclús les formes de lluita més populars (okupacions, escarnis, mobilitzacions…) acaben sent repetitives i més simbòliques que efectives. En el millor cas, aconseguim esgarrapar alguna molla de dignitat davant l’imparable força especulativa. Sembla que, en certa manera, esperem que algun miracle (una onada de militants, un canvi de llei, una espurna que s’encén…) ens doni una oportunitat per progressar.
Les poques coordinadores de grups no acaben d’avançar i, sovint, les diferents propostes organitzatives es miren entre elles amb recel i de manera competitiva. A veure quina de les postures polítiques s’emporta el pastís. Més enllà d’apostar per una ideologia o altra, podem observar com els resultats electorals i postures institucionals tenen els seus propis sostres de vidre que fan impossible pensar que hi hagi d’haver un canvi legislatiu o econòmic que millori les condicions de vida en termes habitacionals en menys de 2-3 anys, ans el contrari.
Tanmateix creiem que no estem lluitant una guerra perduda, que encara tenim camins per recórrer, i que en el si dels nostres col·lectius existeixen objectius que ens són comuns i que hem de prioritzar.
A principis del segle passat, les lluites laborals van fer un pas organitzatiu de gegant, en gran part promogut per sindicalistes com Salvador Seguí, en decidir passar del model de gremis cap als models sindicals “únics”, organitzant la classe treballadora a través d’objectius comuns, amb reivindicacions clares i amb una fortalesa organitzativa superior. D’aquí se’n va derivar la famosa victòria de la vaga de la Canadenca, i la victòria de les 8 hores. Aquesta jugada va catapultar la lluita sindical a ser el principal estàndard de les classes populars fins a finals dels anys 70.
Som de l’opinió que la lluita per l’habitatge, tal com es troba ara mateix a Catalunya, ha de fer un pas semblant i esdevenir un moviment popular organitzat. Per nosaltres, això significaria treure unes reivindicacions comunes sobre les quals qualsevol col·lectiu pugui treballar, un model per coordinar-nos, trobar-nos i no trepitjar-nos i un refresc sobre les formes de lluita que emprem. Aquest pas (en forma d’un Congrés, per exemple) seria necessari per superar les disputes entre col·lectius i donaria un marc mental a llarg termini per a qualsevol persona o col·lectiu que s’hi volgués sumar. Ens donaria noves eines amb les que treballar i ens donaria espais de trobada des d’on poder dir-nos les coses a la cara.
Tenim la certesa que la història s’escriu sobre les passes de qui camina, i que l’organització a través del món del treball no va venir donada per cap miracle, sinó que es van prendre unes decisions que van ser les encertades. El moviment per l’habitatge (i en realitat, qualsevol altre moviment popular) hauria d’esdevenir un actor autònom per tal de, no només defensar els drets de les treballadores, sinó per marcar l’agenda política.
Volem seguir defensant-nos, però també volem passar a l’ofensiva.
